dilluns, 29 de desembre del 2014

CERCANT LA SIMPLICITAT

L'any passat per aquestes dates vaig decidir quin seria el meu desig per a aquest 2014 que ara conclou. Volia SIMPLIFICAR. Sí, anhelava, essencialment, la SIMPLICITAT.
Suposo que vaig arribar a la conclusió que la majoria de dies negres depenen del nivell de complexitat que hagis hagut de suportar. Que moltes de les discussions amb els que estimes les tens per culpa de complicacions innecessàries. I que de vegades ens compliquem l'existència absurdament nosaltres mateixos.
L'altre dia, minuts després d'haver dit bona nit als menuts de la casa, passant per davant de la seva habitació, vaig veure el meu fill gran assegut al llit, xiuxiuejant ell sol.
- Estira't, carinyo... Així assegut és complicat que puguis dormir...
Va somriure, amb cara d'haver estat enxampat "in fraganti".
- D'acooooord... És que estava pensant, mama...
- Sí, a mi també em passa. Costa desconnectar, després de tot el dia "a tope", oi? Però has de fer-ho. Busca el botó d'Stop i atura aquesta ment brillant que tens, que demà la necessitaràs al cent per cent.
Va fer que sí amb el cap i es va posar a dormir.
Vaig quedar-me de peu a la porta, observant com descansaven. Quina pau transmetien!
Hi ha poques coses tan relaxants i gratificants com veure dormir els infants, oi?
Contrast absolut amb el ritme de vida que molts de nosaltres portem avui en dia. Anem tan de bòlit, volem fer tantes coses i ens exigim tant que el nivell d'estrès i neguit acumulat ens fa sentir malament.
Rendir prou a la feina, portar la casa com una mestressa de casa de manual, ser una mare excepcional, una amiga que no falla mai i la parella perfecta... són tantes exigències que és impossible arribar a tot.
La frustració acumulada es fa difícil de gestionar. I tot plegat és un peix que es mossega la cua.
Durant el 2014 us he de confessar que no he trobat la simplicitat anhelada. No he sabut des-complicar-me l'existència. No ho he aconseguit.
Però la Pati Difusa no s'arronsa... Eh?
Enguany hi torno.
A l'any que comença li demano tenir els ulls ben oberts per saber discernir entre el que és absolutament necessari i el que és superflu. Li demano tenir bon criteri per saber assaborir els millors moments que la vida em regala, com veure dormir els meus trastos, com aquell petó de pel·lícula que no esperaves, com aquella idea genial un dia a la feina, com una conversa fantàstica amb el pare, com una trobada màgica entre amics, o com aquest precís instant, asseguda en una terrasseta al sol, prenent un cafè amb llet, escoltant els Manel amb els auriculars i escrivint aquest post amb els dits un tant congelats... Jejejeje!


dilluns, 3 de novembre del 2014

JA N'HI HA PROU!



No sóc experta en dret constitucional, ni sóc politòloga. Però sóc una ciutadana nascuda a Barcelona que estima profundament Catalunya i que vol anar a votar diumenge i, hores d’ara, encara no sé si m’ho deixaran fer.

No és normal, senyors, no és normal!

De què té tanta por l’executiu espanyol?

Quin mal els fem, si votem el diumenge?

Com poden ser tan recargolats i cínics a Madrid?

De veritat es pensen que aconseguiran que ens quedem a casa, callats?

No, senyors, no s’equivoquin. Les persones que, com jo, creuen en el seu dret legítim i democràtic de poder expressar el que pensen en relació amb el futur del nostre país sortirem al carrer, amb la butlleta impresa i el nostre document d’identitat sota del braç, i ens dirigirem, pacífica i civilitzadament (com hem fet durant tot el procés) cap a la seu que ens han assignat per exercir el nostre dret a vot.

Hi ha milions de catalans que fa molt de temps que desitgem que arribi el 9 de novembre. Hem esperat pacientment, amb tanta dignitat i serenor com hem pogut, malgrat totes i cadascuna de les barbaritats que hem hagut de sentir, malgrat totes les calúmnies que s’han dit i totes les trifulgues que s’han inventat per desanimar-nos, per desarmar-nos i per intentar que defallim i morim en l'intent.

Senyors: no només hem suportat estoicament totes les adversitats, sinó que cada vegada que en Rajoy obre la boca neix un independentista nou. M’atreveixo a afirmar que el joc brut i deshonest del govern espanyol encara ens ha esperonat més. Cada pedra al camí, cada pal a les rodes, cada intent de l'executiu per tombar el procés català, una i una altra vegada, suposa un nou estímul per a tots nosaltres per anar a les urnes el diumenge.

Volem votar i votarem.

Anirem a votar, tant sí com no.

...Només espero que ens deixin fer-ho.

I com sóc bilingüe, i tremendament educada, a continuació escriuré el text en castellà perquè pugui entendre'm tothom.

No soy experta en derecho constitucional, ni soy politóloga. Pero soy una ciudadana nacida en Barcelona que ama profundamente Cataluña y que quiere ir a votar el domingo, a pesar de que todavía no sé si me dejarán hacerlo.

¡No es normal, señores, no es normal!

¿De qué tiene tanto miedo el ejecutivo español?

¿En qué les perjudicamos si vamos a votar el domingo?

¿Cómo pueden ser tan cínicos en Madrid?

¿De verdad se piensan que conseguirán que nos quedemos en casa, callados?

No, señores, no se equivoquen. Las personas que, como yo, creen en su derecho legítimo y democrático de poder expresar lo que piensan en relación con el futuro de su país vamos a salir a la calle, con el boleto impreso y el DNI debajo del brazo, y nos dirigiremos, pacífica y civilizadamente (como hemos hecho durante todo el proceso) hacia la sede que nos hayan asignado para ejercer nuestro derecho a voto.

Hay millones de catalanes que hace mucho tiempo que deseamos que llegue el 9 de Noviembre. Hemos esperado pacientemente, con tanta dignidad y serenidad como hemos podido, a pesar de todas y cada una de las barbaridades que hemos tenido que escuchar, a pesar de todas las calúmnias que se han dicho y todas las artimañas que se han inventado para desanimarnos, para desarmarnos y para intentar que nos rindamos y muramos en el intento.

Señores: no solamente hemos soportado estoicamente todas las adversidades, sino que, además, cada vez que Rajoy abre la boca nace un independentista nuevo. Me atrevo a afirmar que el juego sucio y deshonesto del gobierno español todavía nos ha animado más. Cada piedra en el camino, cada intento del ejecutivo para deslegitimar el proceso catalán, una y otra vez, supone un nuevo estímulo para todos nosotros para ir a las urnas el domingo.

Queremos votar y votaremos.

Iremos a votar, pase lo que pase.

... Solo espero que nos permitan hacerlo.


dijous, 30 d’octubre del 2014

QUAN S'ATURA EL TEMPS

La vida està plena de moments inesborrables. I la suma d'aquests és el que acaba donant sentit a l'existència.
En un món accelerat, en què tot succeeix a mil per hora, en què som esclaus del rellotge, dels compromisos personals i les obligacions laborals, el que tenen d'especial aquests instants és que aconsegueixen aturar el temps.
Per això es fan inesborrables, perquè els recordes gairebé a càmera lenta, amb un grau de detall i una precisió que els diferencia de la resta de records del dia a dia.
Tenen d'especial que cada vegada que hi penses rememores tots i cadascun dels sentiments que van aflorar en tu el dia en què passaven i tornes a experimentar la mateixa emoció.
Tenen de particular que t'arrenquen un somriure en qualsevol circumstància i que els guardes com si fossin un tresor que únicament tu saps on es troba.
Aquests moments et fan vibrar i posen de manifest que la vida val molt la pena, que cal esprémer-la al màxim, gaudir-la al límit i aprofitar-la tant com puguis.

dimecres, 24 de setembre del 2014

LA RUSCALLEDA, MOLT MÉS QUE UNA CUINERA


Un dels avantatges de ser periodista és que et dóna la possibilitat de coincidir amb persones que, si no fos per això, segurament no hauries conegut. Em refereixo a persones de reconegut prestigi professional, que formen part de l'esfera pública i que sovint surten per la televisió o les podem escoltar a la ràdio perquè, abans, un altre periodista ja les ha entrevistat.

Foto: Josep Maria Rué

Ahir, per feina, vaig conèixer personalment la Carme Ruscalleda en l'entorn on se sent més còmoda: el restaurant Sant Pau. Vàrem estar juntes poc més d'una hora, suficient com per adonar-me que la Carme és exactament tal i com estem habituats a veure-la. És tan menuda per fora com gran per dins. Regala els somriures a dojo, desborda vitalitat i encomana aquest amor absolut per la gastronomia. Es mou amb el pas ferm i depressa, però no s'estressa, i dirigeix un equip de treballadors -que avui al matí superava la trentena- amb la fermesa d'una líder i la dolçor d'una mare.

El Sant Pau i la Carme estan fets l'un per l'altre. Es fa molt difícil saber qui va ser abans, si l'ou o la gallina. La simbiosi és perfecta. L'estètica del restaurant respon al gust per l'elegància que s'intueix en ella. És tan sobri com acollidor, tan bonic com funcional i tan càlid com net i polit. No hi ha dubte que la cuina del Sant Pau és casa seva i que el seu ofici és la seva vida. No se'n pot pas amagar. La delata la llum que desprèn quan en parla. És tanta la devoció que posa en tot el que fa, que quedes hipnotitzat seguint-la amb la mirada. De fet, surts del Sant Pau sabent que un dia o altre hi tornaràs.

Foto: Josep Maria Rué

divendres, 5 de setembre del 2014

PRINCESES AUTOSUFICIENTS I ALTRES QÜESTIONS


Un dels divertiments preferits dels infants és disfressar-se.
Només cal disposar d'alguns retalls de roba i cartolines o altres materials que es puguin retallar i enganxar segons convingui, i afegir-hi tota la imaginació de què disposen els més menuts de la casa. Amb una mica de traça i molt poc temps, et pots convertir en el que vulguis.
Ahir a la tarda vàrem rescatar i desempolsar de la part més alta de l'armari la bossa de les disfresses. Hi tenim vestits per donar i per vendre perquè hi guardem totes les disfresses que els meus fills han realitzat i lluït des del seu primer Carnestoltes a la llar d'infants i en cadascun festivals de final de curs de l'escola. La majoria d'aquestes disfresses estan fetes amb bosses d'escombraries de colors lluents o amb cartró i cartolines. A la bossa també hi ha els vestits tradicionals exòtics de talla molt menuda que algun familiar et porta després d'un viatge a Indonèsia o el Marroc per la gràcia que fa, en miniatura, la indumentària típica de cada país.
A la nostra particular bossa hi encabim, també, un parell de disfresses de les que es compren ja fetes, una de fada i l'altra de princesa. Ahir, mentre el nen anava inventant personatges pintorescs a base de mesclar els complements de diferents disfresses amb combinacions que resultaven del tot sofisticades, la nena es va anar disfressant de fada i de princesa, una i altra vegada, una i altra vegada.
"Pots triar altres disfresses. Tens moltes opcions: pots ser cuinera o jardinera, un follet, una nena xinesa... Fins i tot podem inventar personatges agafant diferents peces de roba i combinant-les. Per què sempre tries el de princesa o el de fada?", li vaig preguntar.
"Perquè jo he de ser una princesa, mama, o sinó, una fada", va respondre tota convençuda.
Jo vaig arrufar el nas. Maleïts estereotips!
Reconec que em va fer mal...
Però aquí no acaba el meu enuig. Per a més inri, la nena va estar instant una bona estona al seu germà perquè es disfresses de príncep o de "fado".
"Va, que necessito el meu príncep. Què faré sense un príncep?", deia. "Has de ser el meu 'fado'", repetia.
No me'n vaig poder estar. Amb el màxim rigor possible i deixant de banda qualsevol prejudici, li vaig intentar explicar que ella era autosuficient, autònoma, que se bastaba y se sobraba que diria la meva mare per esdevenir el que volgués ser. Que si volia ser una princesa, endavant, que si volia convertir-se en fada, fantàstic, però que en cap cas necessitava una figura masculina que li fes de parella de ball.
No sé si ho vaig aconseguir. I tampoc sé si ella, que tot just té quatre anys, va entendre el que jo volia transmetre-li. Només espero que en el futur s'adoni que té les eines, la capacitat i la fortalesa suficients per esdevenir el que desitgi i aconseguir tot el que es proposi a la vida, sense l'ajuda de cap príncep.

;-)




Il·lustració de Carla Nazareth.



divendres, 29 d’agost del 2014

UN ESTIU DE PEL·LÍCULA

Ahir a la nit, just abans d'aclucar els ulls i adormir-me, pensava en ella. Com tants d'altres capvespres, especialment quan s'apropa l'1 de setembre, la recordava, la rememorava, imaginava com serien les coses si ara ella fos aquí, amb nosaltres, i pensava, també, en com faria d'àvia dels seus tres néts.

Des de fa 9 anys, per més temps que passi, el final de l'estiu se'm fa molt difícil. És dur assumir que no hi és i, sobretot, que ja no hi serà.

Enguany, però, sento que és diferent: ha estat un estiu eminentment familiar, envoltada de tots els meus imprescindibles, dels qui em dibuixen un somriure al rostre cada dia, dels qui comparteixen amb mi les penes i les alegries, dels qui et coneixen les febleses i saben entendre que tothom té un dia gris o un mal despertar. A més, les vacances han inclós trobades amb cosins, tiets i amics a qui normalment no veig i l'estiu culminarà amb la visita d'algú molt especial que fa temps que va marxar a viure fora del país. En definitiva, que està essent un estiu de pel·lícula.

Per tot això, per primera vegada en 9 anys, ahir no vaig plorar recordant la mare. Perquè si ella ha pogut assistir, d'alguna manera, als millors instants d'aquestes vacances i, des d'on sigui que està, pot contemplar com de bé em va la vida i la sort que tinc d'estar envoltada de persones meravelloses que m'estimen incondicionalment, deu ser molt feliç.

Veure'm plorar només l'entristiria, oi?


dimarts, 8 de juliol del 2014

LES PERLETES DE LA VIDA

La vida de tant en tant et regala perletes: petits plaers, instants màgics que cal assaborir, gaudir i esprémer al màxim. Perquè, d'aquesta forma, quan vingui un dia gris, que també n'hi ha, seràs capaç de fer-hi front amb serenor i podràs relativitzar el dramatisme d'aquell moment.
És impossible que constantment vagi tot de cara. És absurd pretendre que tot anirà bé, perquè no és real.
Suposo que el secret està en acumular el positivisme que t'atorguen les estones de plaer, les rialles compartides amb un amiga que t'estima, l'abraçadeta que et fa el teu fill, el dibuix ple de cors que et regala la menuda de la casa o una sorpresa de la teva parella preparada amb tendresa.
Les tempestes passen, els núvols escampen i la vida sempre torna a somriure.
Hi ha qui diu que sóc l'optimisme personalitzat. No ho sé. No sé si és optimisme això que m'empeny  a buscar la part positiva de cadascuna de les coses que em succeeixen, però no sé fer-ho d'una altra manera.
Les males notícies arriben soles i les desgràcies venen quan volen. Tanmateix, l'actitud amb què t'hi encaris pot minimitzar el dolor i alleujar la pena.
Crec que, en essència, es tracta de valorar molt allò que tens i de vetllar per les coses que realment importen, aquelles que, malgrat la seva senzillesa, són les que et faran feliç: les petites perles de les que parlava abans.
Si aquesta base és sòlida, la resta no trontollarà per més llamps i trons que vagin arribant.


dilluns, 16 de juny del 2014

LA DISTÀNCIA NO FA L’OBLIT


Quan era petita vaig sentir algú que deia que “la distància fa l’oblit”. Vaig pensar que tenia certa lògica i que si –a més a més– aquesta distància es perllongava en el temps, això havia de ser així a la força.

He canviat d’opinió. He arribat a la conclusió que això només succeeix en alguns casos, quan, en realitat, aquestes persones tampoc són una peça clau del teu trencaclosques vital.

Fa un any i mig que una persona imprescindible de la meva vida va anar a viure a més de 10.000 quilòmetres de distància de mi. Recordo vivament la nit que va venir a casa a dir-me que començava una nova vida a l’altra punta del món. Per capricis del destí, jo també em trobava en un punt d’inflexió vital. Les dues ens reinventàvem amb la il·lusió del repte i la por del que vindria a partir d’aleshores. Ambdues trencàvem amb el passat per començar de bell nou. Ella a Buenos Aires i jo a Barcelona. Aquell vespre ens vam beure una ampolla de vi blanc, tot picant alguna cosa, i vam plorar i riure, i riure i plorar, com mai.

Les primeres setmanes no en vaig tenir gaire consciència, suposo que no me’n vaig fer ben bé a la idea. Les noves tecnologies permeten que el dia a dia no es faci tan dur, un mail, un whatsapp, una videoconferència o rebre un paquet a casa, aconsegueixen escurçar les distàncies, almenys en aparença. Després d’uns mesos, la nostàlgia comença a pesar. M’aterrava pensar que ella no tenia bitllet de tornada, que ni tan sols sabia quan podria venir, i que per a mi seria francament difícil escapar-me a visitar-la.

Quan feia ja un any d’ençà del seu trasllat, l’enyorança es va fer del tot evident. Durant les festes de Nadal vaig patir profundament la seva absència. Vaig entendre, finalment, que ja no és aquí, que ja no podem esmorzar plegades els diumenges, que ja no pot veure setmanalment com creixen els seus fillols, que ja no puc arribar a casa i agafar el telèfon per explicar-li les peripècies d’un dia d’aquells en què tot et surt malament (la diferència horària complica les coses). Vaig adonar-me de la falta que em fa i de l’enorme buit que ha deixat a la meva vida que, si bé al principi anava sortejant com podia, s’ha anat fent més i més evident a mesura que passen els mesos. He entès que la complicitat que tenim és tan especial que res ni ningú podrà substituir-la mai, he comprès que hi ha qüestions en les que només ella em pot ajudar, i he corroborat que ella m’entén i em coneix com ningú.

Així que ja ho veieu, la distància i el pas del temps no només no han fet que l’oblidi, sinó que encara han evidenciat més la meva estima per ella.

dimarts, 10 de juny del 2014

ARRIBA L’ESTIU, S'ACABA EL CURS... I ARA QUÈ?

Quan arriba aquesta època de l'any, comença el que jo anomeno, irònicament, "el festival més divertit de l'estiu". I no em refereixo als típics certàmens que omplen la ciutat comtal de guiris àvids de nits trepidants al ritme de la música del Primavera Sound o del Sònar, sinó al que ens toca viure a tots els adults que  tenim fills menuts al nostre càrrec i treballem fora de casa.
El proper 20 de juny acaba el curs escolar i les classes no es reprenen fins al 15 de setembre. Si fem números rodons, els nens i nenes de Catalunya tenen tres mesos sencers de vacances. ¿Hi ha algun progenitor que tingui el privilegi de poder aturar les seves responsabilitats laborals durant un període de fins a 12 setmanes? No vull semblar agosarada, però m'atreveixo a dir rotundament  que no. Amb sort, els treballadors disposem d'un mes de vacances, i encara gràcies!
Aleshores... Què n'hem de fer dels petits de la casa?
De vegades,  l'escola ofereix alguna setmana de casal, que pagues religiosament i que, per més inri, normalment no cobreix l'horari total i has de recollir els infants al migdia. Aquí comença el tetris... Si, a més a més, no disposes de cap iaia com les d'abans, que no treballaven i que estaven encantades de presumir de néts amb les amigues, la cosa es complica exponencialment. Quadrar els horaris del casal dels nens amb els de la teva feina és una missió impossible i corres el risc de tornar-te literalment boja.
En el meu cas en concret, després de fer ús del casal que l'escola ofereix les dues primeres setmanes de juliol, em toca buscar cada estiu altres centres que ofereixin casals per col·locar els trastets de la casa fins que puc començar les vacances jo.
La cerca de casals no és una tasca fàcil... Si tens més d'un infant, necessites poder apuntar-los junts i que el centre no estigui a l'altra punta de la ciutat, perquè no pots permetre't invertir gaire estona en els desplaçaments, sinó no cobriràs l'horari que et marquen a la feina. El lloc i el personal t'han d'inspirar prou confiança perquè hi deixaràs el més preuat que tens, i sovint busques opcions de les quals en tinguis referències, encara que siguin més cares.
Hi ha també l'opció que algunes parelles posen en pràctica: si tenen l'opció d'escollir quins dies de vacances volen fer, demanen torns contraris, de manera que, per exemple, un les fa al juliol i l'altre a l'agost. D'aquesta forma s'estalvien el dineral que costa la matrícula als casals. Ho trobo pràctic, sí. Tanmateix, em sembla molt trist. Quina manera de conciliar la vida laboral i familiar és aquesta? Fer les vacances per separat? Ja em perdonareu, però em sembla fatal.
Arribats a aquest punt cada any em pregunto el mateix: com és possible que ningú no hagi posat el crit al cel? Ho trobo tan flagrant que em costa de creure que faci anys i panys que la cosa funcioni així i que ningú no hagi trobat solucions que no passin per afluixar la cartera per pagar casals o enviar els petits de convivències o estades fora de casa.
Entenc que el problema fa de mal solucionar però... ¿no podrien totes les escoles (públiques, privades i concertades) obrir i funcionar durant el mes de juliol, encara que fos amb una jornada compactada i fent activitats no lectives, i que el preu per aquest servei fos el mateix que el de la resta del curs? Això com a mínim. Per no parlar de l'inici de curs, que cada vegada és més avançat el mes de setembre.
Ja sé que totes les famílies del país, al final, any rere any, s'acaben organitzant d'una o d'altra manera i que cap nen es queda sol a casa, però... a quin preu?
Jo faig la reflexió i la deixo aquí perquè hi pensem tots plegats a veure si se'ns acut una solució.



dimecres, 4 de juny del 2014

QUI TÉ BOCA, S'EQUIVOCA

Voler fer les coses bé no significa necessàriament que al final acabin sortint bé. Però és un bon començament i crec és l'única manera de sobreviure i ser feliç en aquest món caòtic i desigual. Ara bé, què determina quines coses estan bé i quines estan malament?  Quan som petits ens ho diuen el pare, la mare, els avis, un germà gran... Però, què succeeix quan ens fem grans? Qui decideix el que està bé i el que està malament quan ja som adults? Suposo que el nostre criteri fa bona part de la feina, i l'experiència acumulada i l'opinió de les persones que mereixen el nostre respecte, acaben de posicionar-nos. 

En qualsevol cas, no és pas tan senzill com sembla, perquè ni tan sols sabent com hem de fer una cosa perquè surti bé, tenim l'èxit assegurat. I, de fet, ja està bé que sigui així.  Quin problema hi ha si ens equivoquem? Doncs cap ni un. No passa absolutament res. La meva àvia m'ho ha dit sempre: "fent i desfent aprèn l'aprenent". 

Faig tota aquesta reflexió després d'observar, en el marc del desànim i d'aquest malestar general que sembla haver-se instal·lat en l'ambient del temps que ens ha tocat viure, que hi ha moltes persones que se senten tremendament culpables quan s'equivoquen, quan erren. No cal autoflagel·lar-se, perquè no té cap sentit i, el més important, no resol res. Qui té boca, s'equivoca. Ho sabem des que som petits, oi? I qui té nas es moca, és cert!  Crec que el més important no és fer sempre les coses bé, sinó intentar que surtin bé. I si avui no ens en sortim, no cal desanimar-se perquè estic convençuda que l'esforç i la dedicació que hi hem invertit ens serà molt útil i perquè l'experiència del primer fracàs ens donarà eines per resoldre qualsevol obstacle que pugui sorgir. 

Equivocar-se és humà i rectificar és de savis, aquest és el missatge que intento que els meus fills entenguin, que assimilin i que es creguin, per estalviar-los frustracions innecessàries i per alimentar tant com pugui la seva confiança i autoestima.


dilluns, 5 de maig del 2014

EN EL JOC DE L'AMOR, NINGÚ NO ÉS DE NINGÚ

Quan un llibre et sedueix, no deixaries mai de llegir-lo. Quan una flor t’enamora, no pots evitar contemplar-la. Quan una idea t’entusiasma, desitges materialitzar-la de seguida. Quan un somni et treu la son, necessites fer-lo realitat com sigui. 
Quan estimes molt una persona, el que et fa més por que qualsevol altra cosa és perdre-la. Quan tens autèntic deliri per algú, vols que sigui teu per sempre. Però la possessió aplicada a persones  ̶ més enllà de la seva accepció de verb transitiu que significa tenir relacions sexuals amb algú ̶  , és perversa. 
Ningú no pot pertànyer a ningú. Ni tant sols els fills, malgrat que diem que són "nostres". 
La teoria cau pel seu propi pes, però a la pràctica la cosa es complica, sobretot pel que fa a les relacions de parella. Tots, alguna vegada, hem sentit l'impuls de desitjar que algú sigui nostre per sempre, que ens acompanyi fins al final dels nostres dies, que ens estimi en cos i ànima fins a l'eternitat.
És absurd. És un despropòsit. És incoherent amb la naturalesa de l'amor.
La gràcia de l'amor és, precisament, que hom camina de la mà de l'altre, senzillament, perquè vol. 
La màgia de l'amor és aquesta: que podent estimar a qualsevol, o no estimar ningú, esculls estimar el teu company o la teva companya. Decideixes participar en el joc de l'amor amb l'única certesa que avui, ara i aquí, hi ha una persona que et fa bategar el cor com ningú mai abans ho havia fet. T'aventures a deixar-te endur per l'embriagament de l'enamorament, sense més ambició que la d'ésser correspost (que no és pas poca cosa) i tenint sempre present que, de la mateixa manera que aquest sentiment un dia va escolar-se en la teva vida, en el moment que menys t'ho esperis, sobtadament, pot desaparèixer, cessar, deixar d'existir o pansir-se.
Aquesta és la quinta essència de l'amor: que saps quan arriba, perquè et colpeix, i de quina manera!, però no saps si tal volta s'esvairà, ni tampoc en quin moment. I tot i així (o potser justament per aquesta incertesa que encara el fa més especial), els éssers humans ens aventurem a estimar amb intensitat, desig, passió i devoció, una i una altra vegada, des dels principis dels temps.
Sabeu per què? Perquè l'amor, quan és de veritat, mou muntanyes!

dissabte, 3 de maig del 2014

LA MARE ÉS UNIVERSAL

Abans que res, que consti en acta que cada dia és el dia de la mare, perquè les mares no fem mai festa.
Tanmateix, suposo que, com en tot, ja està bé que hi hagi una data significativa que tothom identifiqui com aquell dia en què, si no acostumes a fer-ho, reconeguis a la mare tota feina, dedicació, devoció i amor que t'ha professat des que vares néixer.
Resulta que demà és aquest dia, el de la mare, el de totes les mares del món. I enguany, tot i que potser tant sols sigui una percepció, tinc la sensació que les xarxes socials, la publicitat i els mitjans de comunicació se n'han fet molt de ressò.
A diferència d'altres anys, en què els anuncis a la televisió, per posar un cas, eren més aviat cursis i presentaven una mare ideal i perfecta, entre paisatges de flors i tot en un to de color pastel, he d'admetre que en els darrers dies hi ha marques comercials que m'han sorprès molt positivament, perquè han sabut com apel·lar els sentiments d'una mare que ja no té mare i que cada any mira amb certa recança la data en qüestió.
He rebut via whatsapp missatges que m'han fet riure i somriure, he vist spots a la tele absolutament emocionants i s'han publicat al Facebook o al Twitter cartells i acudits que estan francament bé.
Això em fa corroborar que de mare només n'hi ha una, però que absolutament tots i cadascun de nosaltres en tenim una. Crec que la mare és el més universal que hi ha.

Feliç dia de la mare!

dijous, 24 d’abril del 2014

ESPRÉMER LA VIDA

Hi ha moltes maneres de viure la vida. Cadascú tria el seu camí.

La vida es pot viure com qui no vol la cosa, intervenint més aviat poc en els esdeveniments que van succeïnt, deixant-se endur per la inèrcia de la pròpia naturalesa i permetent que la rutina t'arrossegui. És l'anomenat "anar fent". És una actitud conformista.

Però la vida també es pot viure aprofitant cada petit instant de gaudi, provant de canviar les coses que no ens agraden, plantejant-se reptes i lluitant de valent per assolir-los, fent autocrítica quan hem errat, cercant sempre el factor sorpresa, no perdent mai la il·lusió, perseguint amb força els nostres somnis i cuidant permanentment els petits detalls... esforçant-se perquè cada matí llueixi el sol.

Si bé en el primer cas hom aconsegueix passar per aquest món sense gaires complicacions, la felicitat que t'atorga la segona opció és infinitament major.
Jo trio lluitar pel que vull i pel que estimo. Potser el camí requereix més esforç, però la gratitud que experimentes no té preu.

diumenge, 20 d’abril del 2014

LES SUPER TIETES

Trobo que la figura de la tieta està molt poc valorada.
Moltes tietes, i en especial la que inspira aquest post al meu blog, tenen un vàlua incalculable i ningú no en parla mai. No hi ha un "Dia de la tieta", no tenen gaires privilegis, cap cantautor els escriu cançons... En realitat, se les anomena poc, oi?
Avui he passat el dia amb la meva tieta Núria. Si bé és cert que en tinc més, de tietes, i que totes elles són fantàstiques, la Núria és especial.
Bàsicament perquè SEMPRE HI ÉS.
Hi és quan la necessito perquè em cuidi el més preuat que tinc. Només em cal fer una trucada, escriure-li un mail o enviar-li un whatsapp. Fins i tot si la faig venir a casa un diumenge al matí molt aviat perquè jo pugui anar a fer una col·laboració a la ràdio i també si és un dia feiner i ella se l'ha de demanar de festa.
També hi és quan li proposo d'anar totes dues amb els pirulos al teatre, al cinema o a sentir contes. Encara que ella, tan bé com jo, sàpiga que l'experiència pot esdevenir realment esgotadora.
I, per descomptat, hi és quan trobem un foradet per estar soles i fer un cafè o unes birres i ens expliquem totes les grans i petites coses que ens fan felices i les que ens preocupen.
Fa molts anys que em fa companyia. COMPANYIA en majúscules. No m'ha fallat mai, no m'ha traït mai i no m'ha deixat mai de banda. Compartim bestieses i foteses, secrets i confidències.
GRÀCIES, NÚRIA! Espero ser, algun dia, tan bona tieta com ho ets tu!

divendres, 28 de març del 2014

LA NIT I EL DIA


Ell s’allunya quan s’ofega
Ella s’ofega si ell s’allunya
I quan ell marxa del niu
ella enyora el seu caliu.

Ell vol gaudir en soledat
Ella vol el seu esguard
Ell és de poques paraules
i ella de molt pocs silencis.

Ella no en té mai prou
Ell és feliç quan plou
Ella vol dos-mil petons
Ell tant sols un o dos.

Com els dos pols d’un imant
que s’atrauen caminant,
venen de llocs diferents,
cercant camins convergents.

Dues maneres de fer,
dues formes d’estimar
que desitgen pel demà
trobar junts l'eternitat.

diumenge, 9 de març del 2014

POESIA VISUAL AL MERCAT DE LES FLORS

Encara no havia tingut l'oportunitat de veure'l ballar en directe i reconec que les expectatives eren elevades: pel que havia sentit a dir, per algun treball vist en vídeo i pel llinatge artístic al qual pertany i que, necessàriament, duu tatuat al seu ADN. Un artista neix artista, perquè el talent no s'adquireix, el talent és té. I a un artista se'l reconeix en el mateix instant en què trepitja l'escenari.



Així va ser. Tan bon punt l'Isaac Montllor va entrar a escena, vaig saber que era un ballarí excepcional. És precís en els seus moviments, ferm en les seves passes i d'una delicadesa rítmica exquisida. La seva presència a l'escenari posa de manifest tota l'experiència acumulada en més de catorze anys de professió.

La CND presentava aquest cap de setmana Nippon-Koku al Mercat de les Flors. Sota aquest títol amb reminiscències clarament orientals i que significa "Estat del Japó", s'ha estrenat a Barcelona una peça de llarga durada (75 min) concebuda, creada i coreografiada per Marcos Morau, director fundador de la companyia La Veronal. Morau crea treballs a partir de paisatges geogràfics. En aquest cas, l'argument se situa en un hipotètic final de la Segona Guerra Mundial al Japó i ens parla del poder, de com s’enfronten les persones amb l'autoritat. Un grup de soldats, suposadament poderosos, són en un lloc sense identificar. No tenen ningú a qui manar, ni civils, ni ostatges ni altres soldats. Són dirigents fora de lloc, en un espai on no arriba mai la guerra.



En aquest context aparentment fred, hostil i inhòspit, els moviments del cos de ball de la CND, sovint a una velocitat trepidant però d'una precisió extraordinària, transporten l'espectador a un món de sensacions de mil colors, passant de la desesperació del suïcidi a la calma d'una geisha. La música, composada per Luis Miguel Cobos expressament per a l'espectacle, harmonitza tant amb les diferents coreografies concebudes per al muntatge que aconsegueix que el públic se senti part integrada de la peça.

dimarts, 25 de febrer del 2014

ENTRE LA MÚSICA I EL SILENCI


«A un home se'l coneix pel seu silenci», em va dir una vegada.

Ell ho és prou, de silenciós. En el silenci troba la pau que necessita per sentir-se a gust. És una d'aquelles persones que sap escoltar bé, que respecta estrictament el torn de paraula i exigeix que també ho faci el seu interlocutor.

Per acompanyar-lo en el silenci, toca la guitarra. Porta la música a les venes. Es va criar amb ella i viu per a ella. Sense música es marciria i se l'estima tant que recorda les lletres i els acords de milers i milers de cançons.

De mirada eterna i lluent, la serenor que transmet sembla la de la mar quan arriba a la sorra d'una platja solitària. Quan està pensatiu té un posat més aviat seriós i quan riu és com si sortís el sol. Hi ha poques persones amb un somriure tan bonic, tan net, tan pur i tan encomanadís. Estima la seva terra amb convicció i protegeix la família amb devoció.

I perquè no sigui dit que només li veig les gràcies, us confessaré que pot arribar a ser molt cabut, un xic obstinat, tirant a casacarràbies, i una mica tastaolletes.

Però, què hi farem? Com diu aquella cançó: «no és perfecte, però s'assembla a allò que, simplement, sempre havia somiat» i enlloc em trobo més a gust que entre els seus braços.




dilluns, 17 de febrer del 2014

RAFEL BISQUERRA: «L’estrès, l’ansietat i la violència són manifestacions de l’analfabetisme emocional»


Quan arribo al seu despatx em rep amb un somriure generós. La seva mirada és, en el sentit estricte de la paraula, transparent. El color blau cel dels seus ulls sintonitza amb la lluminositat del matí. Havia tingut l’oportunitat de veure’l en alguna entrevista a la televisió, però en persona encara resulta més afable, més amable, més planer. Fa vint anys que centra la seva recerca en l’educació emocional i ha publicat nombrosos llibres sobre la matèria. L’últim, Cuestiones de bienestar (Síntesis, 2013), acaba de sortir del forn per combatre la concepció unilateral que sovint es té del benestar, com una qüestió únicament econòmica, i demostrar que hi ha molts i diversos tipus de benestar.

Rafael Bisquerra Alzina és catedràtic d'Orientació Psicopedagògica a la Universitat de Barcelona i director de màsters i postgraus en aquesta universitat. Fundador i primer director del GROP (Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica), i fundador de la Fundació per a l'Educació Emocional, actualment treballa preparant el Congrés Internacional d’Educació Emocional que tindrà lloc a la UB del 4 al 6 d’abril.



- La recerca de la felicitat ha estat present en el decurs de la història i queda palès fent un cop d’ull als principals corrents filosòfics. Tots volem ser feliços i sentir-nos bé. ¿Hi ha algun elixir màgic per aconseguir-ho, és una missió impossible o és quelcom que cal treballar amb esforç i bona predisposició?
No hi ha elixir màgic. Però tampoc és una missió impossible. És una qüestió emocional que depèn de les actituds, de la voluntat i del que fem. Cadascú construeix el seu propi benestar (o malestar), encara que sovint no en siguem conscients. I amb això contribuïm al benestar (o malestar) social.

- El benestar veu mermat per circumstàncies adverses com ara malalties, l’atur o la mort d’éssers estimats… ¿Com es pot lluitar contra el desànim que et provoca tot això?
Sempre hi ha motius de sobra pel malestar. Sempre ha estat així. Sobretot en situacions summament adverses, el més fàcil és caure en el desànim i la negativitat. El que és realment heroic és decidir adoptar una actitud positiva davant la vida que ens obri la porta al benestar. No es gens fàcil; però és possible. És una qüestió de voluntat, d’actitud, de consciència i de regulació emocional. D’alguna manera implica anar contracorrent. Però val la pena.

- Assegura que existeixen diversos tipus de benestar: el material, el físic, el social, l’emocional, el professional i el de les organitzacions. Es poden treballar per separat? Quin hauríem de prioritzar? La consecució d’un tipus de benestar et porta a l’altre?
Sí que es poden treballar per separat i, de fet, es fa així en moltes situacions.  Tal com s’exposa en el llibre Cuestiones sobre bienestar hi ha moltes persones i organitzacions que només es preocupen del benestar material. Ara bé, si volem créixer com a persones amb tota la complexitat i integritat que això suposa, cal un desenvolupament harmònic i equilibrat de tots els tipus de benestar. Cal que la taula estigui equilibrada; no hiperdesenvolupada d’una pota i curta de les altres. És important treballar pel benestar global, tant personal com social. Cal desenvolupar persones i organitzacions orientades al benestar global; no únicament per assolir el benestar material, sinó també el benestar emocional. Hi ha una gran interacció entre els distints tipus de benestar. Però sovint no en som conscients i ens centrem exclusivament en el benestar material, la qual cosa produeix desequilibris que poden derivar en ansietat, estrès, depressió, consum de drogues, violència, etc., que són manifestacions de l’analfabetisme emocional, que no fa més que produir malestar.

- En les mateixes condicions, un individu pot sentir-se feliç i un altre, en canvi, viure angoixat. Quin pes hi té la subjectivitat en qualsevol dels tipus de benestar?
L’autèntic benestar és eminentment subjectiu. En les mateixes situacions una persona podrà gaudir d’un cert benestar i en un altre individu predominarà el malestar. Això depèn de les valoracions que en fem de la realitat que ens envolta. Tal com va dir el filòsof grec Epictet, no estem pertorbats pels fets en sí, sinó per la forma que tenim de valorar-los i viure’ls. Precisament perquè l’autèntic benestar és subjectiu i emocional, depèn en gran mesura d’un mateix, de les pròpies actituds i de la voluntat.

- Es pot treballar el benestar dels infants? Podem educar-los emocionalment perquè en el futur siguin adults més feliços?
Hi ha investigacions que s’encaminen en aquesta direcció. No en el sentit de donar-los-ho tot fet, ni molt menys. Es tracta de demostrar-los que es pot ser més feliç implicant-se amb entusiasme en projectes que ens apassionen que no pas amb una actitud passiva. És una manera de comprendre que el benestar no és una cosa fàcil, sinó que requereix esforç. És com descobrir que si un té fred té ganes de posar-se a la vora el foc per escalfar-se; però en realitat, és qui s’esforça en acumular la llenya  i encendre el foc perquè els demés es puguin escalfar el que millor es treu el fred de sobre.

- El benestar s’encomana?
El contagi emocional és una realitat: les emocions s’encomanen. Tot ens hem trobat amb persones amb les quals, després de deu minuts de parlar-hi, tenim la sensació que som un globus punxat amb una agulla i ens quedem sense energies. Tanmateix, de vegades et trobes amb persones que et transmeten energia positiva i entusiasme i al cap d’una estona d’estar amb elles sembla com si haguessis rebut un “xute” d’energia i tens ganes de repetir. També hi ha determinats contextos (per exemple reunions de treball) on sembla que hi ha un clima emocional tòxic on no t’atreveixes a dir res perquè saps que diguis el que diguis hi haurà algú que et llançarà l’artilleria pesada a sobre i et deixarà planxat. En canvi, a vegades es pot generar un clima emocional positiu on ens sentim còmodes per expressar-nos, per compartir i per estimular la creativitat grupal. El repte que tenim és distingir de quins contextos ens volem deixar contagiar i de quins, no. I sobretot, quins climes emocionals ens proposem contribuir a contagiar i quins no. D’això en depèn en gran mesura el benestar personal i social.

dijous, 13 de febrer del 2014

PASSIÓ PER LA RÀDIO


Avui és el Dia Mundial de la Ràdio.
Aquest és, sense cap mena de dubte, el mitjà de comunicació que més t'enganxa quan el tastes. 
Recordo amb un grau de detall extraordinari el meu primer dia de ràdio i tots els que han vingut després. La ràdio m'ha regalat sensacions que ni hauria imaginat que existien.
La ràdio és viva, és espontània, és àgil i fresca. La ràdio és més íntima i propera que la premsa i, alhora, més senzilla, més immediata i menys sofisticada que la tele.
La relació que el locutor estableix amb l'oient és gairebé d'amistat, per la complicitat que et permet el canal.  
Aquesta és la màgia de la ràdio i la coneixen molt bé tots els oients de pura raça, aquells que es lleven amb el seu dial preferit, els que no saben adormir-se sense el transistor, aquells que en els trajectes de cotxe van sempre acompanyats del so de les ones... 
I que coneixem també al detall els periodistes que hem tingut la sort de gaudir de l'espectacle fantàstic que té lloc al locutori quan ets on air.  
Només la ràdio permet dissimular sobre la marxa accidents o imprevistos que sorgeixen en directe
Per tot això, la ràdio és única, és apassionada i és incomparable.



Feliç dia de la ràdio a tots!


dilluns, 10 de febrer del 2014

EL MISTERI DE LA VIDA

Sóc de tarannà optimista, vitalista i entusiasta. Suposo que, com tothom, procuro ser tan feliç com puc i, si més no, lluito per anar una mica més enllà del simple fet de “sobreviure”.
He de reconèixer que el vent bufa al meu favor perquè tinc feina ─que avui en dia és gairebé un miracle─, la millor família del món, grans amics imprescindibles i un company de viatge que completa la meva sort.

Seria una beneita desagraïda si, en aquestes condicions, no valorés tot el que tinc.
Aquests paràmetres, tot i no dependre exclusivament de mi, tenen en comú que els puc cuidar. És a dir, si treballo amb esforç possiblement no perdré la feina, i si m'estimo els meus per damunt de tot, si em preocupo per ells, si hi sóc incondicionalment quan em necessiten, ells també em faran costat a mi.

Fins aquí tot va bé. En aquestes condicions, procurar ser feliç és pràcticament una obligació moral.
Tanmateix, hi ha un altre aspecte que, de fet, és el més important: la salut. D’aquest depenen tota la resta i, malauradament, l’atzar hi juga un paper decisiu.
Cada dia tinc més clar que és una autèntica loteria. Que va com va…
I no em val això de fer una dieta equilibrada, practicar exercici regular, no provar el tabac ni les drogues, beure alcohol amb moderació i fer-se revisions mèdiques periòdiques.
Sabeu què? Que a la merda tot això!

Les plantes infantils dels hospitals estan plenes de criatures que, evidentment, ni han fumat ni han begut i, en canvi, la vida les ha estafat. Cada vegada són més els joves de la meva generació que ens deixen, sense més, sense haver fet res mal fet. A diari, centenars de famílies s’esquincen per la pèrdua d’un dels seus membres.

El nostre pas per aquest món, si ens parem a pensar-hi una mica, sembla una tòmbola macabra. Sabem que avui i ara hi som. Però del que esdevindrà d’aquí a deu minuts no en tenim ni idea. Deu ser el famós misteri de la vida. Un misteri que, per què negar-ho, em neguiteja.
Qui no ha desitjat alguna vegada poder preveure el futur?
Encara que, ben mirat, de què ens serviria conèixer quina és la nostra data de caducitat?
Creieu que podríem fer com si res sabent que la setmana que ve ens toca abandonar el vaixell?
És clar que no. Seria una bogeria.

Per això sempre acabo fent la mateixa reflexió: cal aprofitar tots els bons moments viscuts i compartits, perquè això és tot el que ens endurem d’aquest periple.



dimarts, 21 de gener del 2014

NO ÉS TANT EL QUÈ COM EL COM


Moltes vegades no és tant el "què" com el "com".

Fa anys que ensenyo els meus fills que les coses es demanen "si us plau" i "sense cridar". Fins al punt que la petita de la casa tot sovint construeix frases de l'estil: -mama, si us plau i sense cridar, em pots posar aigua?. Adorable, oi? Normalment el seu germà replica: -has de dir si us plau i demanar-ho sense cridar, però no cal que diguis 'sense cridar', eh?. Això és tan sols una anècdota, però posa de relleu la importància que jo li dono al "com".

Cal predicar amb l'exemple i m'esforço medint sempre les paraules i procurant no perdre mai els papers. De vegades no me'n surto i no ho faig tan bé com voldria, suposo que sóc humana i, per tant, errant. Però no perquè em resulti difícil deixaré d'intentar-ho mai.

La magnitud del "com" es manifesta especialment quan demanem un favor, quan sol·licitem l'ajuda o col·laboració d'algú en algun assumpte. Depenent de la nostra forma de fer la petició, obtindrem una o una altra resposta i la reacció del nostre receptor variarà considerament. És molt probable que aquest "com" determini si la resposta és un sí o un no.

No menys important és el "com", per exexmple, alhora de comunicar males notícies, o quan expliquem a una criatura el que està bé i el que està malament, o quan fem tràmits burocràtics que ens treuen de polleguera.

Hi ha professions en què el "com" ho determina tot. Penseu en un metge: és de vital importància que sàpiga expressar de la millor manera possible el que ha d'explicar al pacient. O en un polític: són, o almenys haurien de ser, grans oradors, oi? Saben molt bé de quina forma cal parlar en cada moment. O en un periodista (i no miro ningú...): en aquest cas, fins i tot la qüestió pot esdevenir perversa perquè el posicionament, el punt de vista i la subjectivitat del reporter hi poden jugar un paper decisiu a nivell d'opinió pública.

Per algun estrany motiu, hi ha persones que ho porten francament malament. Algunes per manca de traça, de delicadesa, per falta de sensibilitat. D'altres perquè, directament, sembla que gaudeixin parlant malament, tractant la gent amb menyspreu i demanant les coses de males maneres. No sé quin gust hi troben. No comprenc quin benefici obtenen.

Si tots ens esmercéssim una mica més en mesurar com diem les coses, el món aniria molt millor. I ja seria sublim que ens fixéssim també en com fem les coses, però d'això en parlarem un altre dia!

:-)


dijous, 16 de gener del 2014

DONES BIÒNIQUES

Cada vegada tinc més la sensació que no arribo a tot arreu. De fet, més que una sensació, és una realitat. Sovint no acabo el que tenia previst, deixo coses a la feina per fer al dia següent i obvio, per manca de temps, algunes de les tasques de la llar.

Voldria aclucar els ulls a la nit i respirar relaxada. M'encantaria somriure satisfeta amb la tranquil·litat de saber que tot està enllestit. Malauradament, com no és així, m'estresso.

Un cop assumit que el meu desig és inviable cal prioritzar i centrar-se en el que és veritablement imprescindible. En el meu cas, el primer de tot és allò que afecta als dos trastets de la casa. Tot i així, ni tan sols en aquest aspecte tinc la certesa d'estar fent tot el que toca, quan toca i com toca.

Com s'ho feien les nostres àvies? Tenien una mitjana de tres i quatre fills i no existien les rentadores, ni els rentavaixelles, ni s'havien inventat els bolquers d'un sol ús, ni podies fer la compra al supermercat per Internet!

D'on treien elles el temps i l'energia per fer front a tot el que comporta la cura de la llar i els fills?
Havien d'anar de bòlit a la força... Però com conservaven la calma? Com és que no es tornaven boges? Què feien si se'ls posava un nen malalt? De quina manera ajudaven a fer els deures a tres fills d'edats diferents alhora? I les tutories? I els compromisos de feina? Tenien temps de depil·lar-se, de pentinar-se les pestanyes o de fer un mínim d'exercici? Com s'ho feien per llegir la premsa, estar al dia dels temes més candents i actualitzar els seus perfils a les xarxes i, sobretot, com carai aconseguien no descuidar les seves amistats?

Espera... Un moment... És que potser el problema és que ara tot s'ha sofisticat massa, no? Potser el problema és nostre. Segurament volem fer front a massa compromisos, ens exigim arribar sempre a tot arreu i, evidentment, anar-hi estupendes. Ens autoexaminem constantment, desitgem ser la millor mare, una treballadora de primera, l'amant perfecte per a la nostra parella, l'amiga que no falla mai, la dona ideal...

I és que això no pot ser!!! No és humanament possible!!!

Així que benvinguts siguin els despertars amb el peu esquerre, endavant amb aquells dies en què mataries el Jefe i un brindis per les tardes de dedicar-te només a jugar amb els petits de la casa, tot i saber que tens una rentadora per posar, una per estendre i una pila de plats per fregar!

Dones del segle XXI, benvingudes al món real!