dijous, 31 d’agost de 2017

VIURE SENSE ELLA

Dius que amb el temps has après a viure sense ella. No t'ho creus ni tu. No en saps. No del tot. No com abans. I, per més que intentis omplir de flors i violes i romaní el buit que va deixar, saps que amb ella va morir una part de tu que no tornarà.

Sembla que el forat que et travessa pel mig ha vingut per quedar-se i, cada vegada que li escrius, per més que passi el temps, necessites fer-ho amb un parell de kleenex a la mà per anar eixugant-te la cara i assecant el portàtil. I t'esforces a recordar l'atac de riure d'aquell dia al Zagüán després que una dona estrafolària entrés preguntant si hi havia rellotges "de pajaritu", referint-se als de cucut. O penses en qualsevol dels moments de cafè amb llet i dònut al Pedro. Ara els dònuts ja no valen res.

I, entre record i record, somrius i plores i t'emprenyes una mica més amb la vida per haver-te-la pres de cop, a traïció i sense avisar, un dijous de fa dotze anys. I quan van mal dades la necessites com mai, però si vols celebrar alguna cosa et fa més falta encara. I truques a l'àvia i fas el cor fort, perquè ella el té esmicolat, però en l'últim adéu la veu trencada et delata. Perquè no en saps, de viure sense ella. No del tot. No com abans.



dilluns, 28 d’agost de 2017

RICARD BELIS: «Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada»


Foto: J M Rué

Ricard Belis i Garcia va néixer a Barcelona el 1964 i va estudiar Ciències de la Informació a la UAB. Va entrar a formar part de la plantilla de TV3 molt jove i ha dedicat la seva carrera professional al documental. Gràcies a aquest gènere, ha pogut destapar qüestions que s’han intentat mantenir ocultes, denunciar injustícies i reivindicar el ciutadà anònim. Perquè Belis concep el documental com una palanca per canviar el món, per donar veu a les persones que normalment no en tenen i molestar els poders explicant coses que s’han volgut amagar.

Al llarg de la seva trajectòria, ha rebut nombrosos guardons, com ara el Premi Unda del Festival de Televisió de Montecarlo (1999), el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya (2002), el Premi LiberPress (2004), la Medalla de Bronze del New York Festival (2006) i el Premi Tiflos de l'ONCE (2017), entre d'altres.

Fa temps que tinc ganes d’entrevistar-lo, i aprofito el fet que Belis compagini la seva feina a TV3 amb les classes al grau de Comunicació Audiovisual de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, per demanar-li, en tant que redactora del Gabinet de Premsa de la UB, que em regali una estona del seu temps. Li explico que l’entrevista es publicarà al web institucional de la Universitat i, si em dona permís –que ho fa–, també aquí al blog.

Ens citem a la Facultat, jo jugo amb avantatge, perquè sé quin aspecte té. Ell ve directe cap a mi, deu ser que faig cara de periodista. Seiem en una cafeteria, poso la gravadora en marxa i pregunto sense fi tot el que vull saber.

Quan et vas matricular a Ciències de la Informació, sabies que et dedicaries als documentals?
Crec que no. Vaig començar Periodisme perquè m’agradava escriure, i això sí que ho tenia clar des de força jove. Però un cop a la Facultat, em va cridar molt l’atenció el món audiovisual. I en el moment de demanar les pràctiques a quart o cinquè no vaig tenir cap dubte que la meva primera opció era TV3. Era un somni. En aquell moment, el model de TV3 era capdavanter i modern, i vaig tenir la sort que em van agafar.

Foto: J M Rué

I el 1991, molt jove, entres a formar part de l’equip de 30 minuts.
Sí. Abans feia d’ajudant de realització dels telenotícies i, quan va arribar l’estiu, vaig passar a realitzador. Aleshores, en acabar el primer TN com a realitzador, em va trucar el director del 30 minuts. Vaig pensar: «Ricard, ja has fet alguna cosa malament i et caurà una bronca...». I resulta que no, que era per preguntar-me si volia entrar com a ajudant al 30 minuts. «No faràs reportatges», em va dir (aleshores hi havia molta feina de fer tràilers, sumaris, doblatges de programes comprats, etc). Però al cap d’un any ja estava fent reportatges (riu).

I del 30 minuts, després de molts anys, passes al Sense ficció.
Sí. El que passava amb el 30 minuts és que no era pròpiament un programa de documentals sinó de reportatges, tot i que ha acabat encabint formats que no ho són, com Els nens perduts del franquisme. I no és fins fa nou anys, sota la direcció de Mònica Terribas, que es pren la consciència que cal una finestra de documentals. Així neix aquest miracle que es diu Sense ficció, que és l’únic programa de documentals que s’emet en prime time en una primera cadena de televisió del sud d’Europa, competint amb programes com MasterChef o Supervivientes, i aconseguint grans audiències. Hem d’agrair a TV3 que sempre hi hagi apostat, perquè ha acabat formant el públic català i acostumant-lo a veure aquest format.

A veure'l i a gaudir-ne, tot i la cruesa d’algun dels temes que s’hi tracten.

Efectivament, són temes que no acostumen a ser agradables o que, si més no, et fan posar de mal humor.

Perquè el que fas és, precisament, destapar qüestions que s’han intentat mantenir ocultes, visibilitzar negligències, denunciar injustícies i, en definitiva, despertar consciències.
Sí, perquè aquesta és precisament l’essència del periodisme, encara que hi hagi gent en aquest país que sembla que se n’hagi oblidat. Per mi un documental és una palanca per canviar el món. I per fer-ho, cal donar veu a les persones que normalment no en tenen i molestar els poders destapant coses que s’han intentat amagar.

No és fàcil, suposo.
No. No és fàcil. La principal dificultat amb què et trobes és la manca de recursos, perquè per fer tot això que et dic, cal temps. El mitjà en el qual estàs ha de poder i voler invertir, sobretot temps, en una investigació.

Si més no, si es vol fer amb rigor.
Exacte. Per posar un exemple, a Els internats de la por recollim el testimoni davant de càmera d’una dotzena de casos, però nosaltres vam construir una base de dades de vora dos-cents. Per què? Doncs perquè sovint no tens proves físiques i has de recórrer al testimoni. I aquest pot mentir, pot tenir la memòria alterada, o pot no voler parlar. Però d’alguna manera, quan trobes testimonis que no es coneixen entre si, que són de diferents llocs de l’Estat i que expliquen històries que són coincidents, allò adquireix un poder probatori. En historiografia es diu que si hi ha tres testimonis que corroboren el mateix sense que es coneguin entre ells, aquesta prova és tan vàlida com un document de paper.

Foto: J M Rué

En relació amb els testimonis, basant-te en la teva experiència, diries que les persones tenen ganes de parlar?
Hi ha de tot. Hi ha molts testimonis que veuen en el teu treball una possibilitat de reparació. Per exemple, en el cas que dèiem dels internats, poden veure-hi la reparació que no ha fet mai l’Estat o l’Església demanant perdó. En el cas del franquisme, el dolor més gran no és només el que els va infligir la mateixa repressió —l’afusellament del marit, el robatori del nen, els maltractaments, etc.—, sinó el fet que amb l’arribada de la democràcia ells esperaven que els demanarien perdó i, en canvi, aquesta democràcia ha callat. Hi ha un dolor intern molt fort i per a alguns d’ells nosaltres ens convertim en una eina de reparació del que va passar. I de la mateixa manera, molt legítimament, hi ha gent que prefereix no explicar-ho. Són coses molt íntimes, de vegades no ho han explicat ni a la seva dona i no ho faran davant la càmera. L’altra cosa és que, des del moment en què surt en un mitjà de comunicació tan gran i amb un abast d’audiència tan elevat, moltes persones que no han tingut cap contacte amb el documental se senten també reivindicades perquè veuen que estàs explicant la seva història. Veuen que no només els va passar a ells, que no és que van tenir mala sort, sinó que és una cosa que passava de manera força generalitzada.

Hi ha moments més propicis que d’altres per aconseguir que les persones trenquin el silenci?
Sí. Moltes vegades es tracta de trobar el moment. Un exemple molt clar és el del documental Jo també vull sexe!, sobre la figura de l’assistent sexual per a persones amb discapacitat, que és un tema difícil i molt tabú. El vam intentar abordar fa tres anys però no va ser possible, perquè era massa incipient: tot just es començava a parlar d’aquest tema, però no estava normalitzat.

I quan decideixes tornar-hi, tres anys després, ja està normalitzat?
No, no del tot. Però en aquest segon intent vam arribar en el moment de la conjunció astral perfecta, que de vegades és pura màgia, no saps ben bé per què succeeix, però tot i que el tema no estava normalitzat ni era conegut per l’opinió pública, la gent que hi estava involucrada havia decidit sortir de l’armari i volia fer-ho. Tenien moltes ganes de parlar. I tot i que a priori crèiem que seria un documental d’aquells difícils de fer, amb cares tapades o pixelades, resulta que va ser tot al contrari.

I la resposta de l’espectador, quina va ser?
Amb Jo també vull sexe! ens va passar una cosa molt curiosa. Tot i que va anar molt bé d’audiència —va ser el quart programa més vist d’aquell dia i líder en la seva franja—, la resposta no va ser desbordant. Em pensava que encara aniria millor. Per mi, aquest era un documental bonic, d’amor. En canvi, per molta gent —abans de veure’l— era un documental de morbo, d’«ai, vols dir?». Hi havia un rebuig previ important. De vegades, l’espectador no rep el documental com tu el perceps. Abans d’emetre’l, em vaig passar molt temps intentant convèncer amics i coneguts que era un tema bonic, i no s’ho creien. La gent no volia veure aquells cossos, perquè els feia angúnia. Una altra cosa curiosa és que aquest és, de llarg, el documental que ha funcionat millor per Internet: 100.000 descàrregues.

Després de l’emissió dels documentals reps moltes trucades?
En el cas de Pastilla busca malaltia hi va haver unes quantes cartes al director. A Què mengem?, sobre els tòxics alimentaris, hi va haver reaccions de tota mena: la Secció de Química de l’Institut d'Estudis Catalans i un diputat d’ERC de les terres de Lleida —perquè allà fan molta agricultura amb pesticides— van fer una pregunta al Parlament en la sessió de control del director de TV3. Ens van titllar de criminalitzar l’agricultura no ecològica i de més coses. Però fins ara no hi ha hagut més conseqüències que això: una carta, una pregunta al Parlament, missatges al Facebook i al blog del programa, etc. Forma part de la funció d’un documental: que remogui, que sigui polèmic. Ha de generar comentaris, elogiosos o no, la qüestió és que se’n parli. Si el Twitter està mort durant l’emissió, vol dir que estàs fallant en alguna cosa. Has de provocar reaccions.

Els teus caps t’han aconsellat alguna vegada que deixis estar un tema per por de represàlies?
És més subtil. Normalment, l’argument que et donen per no fer un tema no és aquest. Et diuen: «Vols dir que això interessarà l’audiència?», «aquest és molt difícil», o bé «aquest fem-lo, però ves amb compte», que és, per exemple, el que va passar amb el de les empreses elèctriques, Revolució solar.

Com va funcionar Revolució solar?
Hi havia certa preocupació i, en canvi, va funcionar molt bé. Ens amoïnava perquè, d’una banda, és un tema poc televisiu: les plaques solars no es mouen ni són gaire simpàtiques; i de l’altra, perquè és una qüestió complexa d’explicar: la factura de la llum, com funciona el sistema elèctric espanyol, etc. Segurament no guanyarà cap premi ni ens ho vam passar tan bé fent-lo com amb Jo també vull sexe!, perquè no és tan espectacular, però trobo que és un documental de servei públic absolutament necessari i amb el qual vam aconseguir explicar a la gent que, tot i ser el país que té més sol d’Europa, el fem servir només per posar-nos morenos en comptes d’utilitzar aquesta energia solar per fer electricitat. I aquest és l’inici del canvi. Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada. Si no, no pot escollir bé els seus dirigents, no pot triar bé com a consumidor. Un dels problemes greus de la democràcia espanyola és que tenim un sobreaccés a la informació, però es tracta d’informació de molt baixa qualitat i molt superficial. Cada cop preval més la immediatesa, ser el primer, i això vol dir contrastar menys, perquè no hi ha temps. Els grans mitjans han renunciat, majoritàriament, a fer periodisme en profunditat. I la gent no és conscient de com de perillós és això per a la societat.

Foto: J M Rué

De quin documental guardes un record més especial?

Si n’he de triar un que hagi marcat la meva vida, és Els nens perduts del franquisme, sens dubte. Hi ha un abans i un després de l’emissió d’aquest treball. Va posar en la primera línia d’aquest país el concepte de memòria històrica, que fins aleshores era força desconegut. I l’èxit brutal d’aquest documental ens permet obrir, amb la Montse Armengou —amb qui he fet molts d’aquests documentals—, una línia de recerca que no hauríem pogut encetar d’una altra manera. La meva carrera no s’entendria sense Els nens perduts del franquisme. Si parlem d’estimació, a Jo també vull sexe! li tinc molt d’afecte. És molt diferent dels que fem habitualment, i significava parlar d’amor. Fent-lo hi va haver molt bon rotllo i ens ho vam passar molt bé. I si he de triar el documental que més m’agrada com ha quedat i el que més feina té al darrere, la cosa estaria entre Els internats de la por i Avi, et trauré d’aquí. El segon, a més, va ser votat pels espectadors com a millor documental dels primers cinc anys de Sense ficció, i aquest és sempre el millor premi que pots rebre.

Quin és el missatge principal que fas arribar als seus alumnes de Comunicació Audiovisual?
L’amor per l’heroi anònim, la importància de rescatar les veus anònimes i explicar les petites històries. Els recomano que donin menys importància al polític i al dirigent, que sembla que és on avui en dia es posen tots els focus i totes les càmeres. Els explico que cal rescatar el ciutadà anònim i reivindicar-lo, buscar aquestes històries i visibilitzar-les. I una altra cosa molt important que explico als alumnes —que queden molt parats— és que nosaltres anem a rodar sense guió. Perquè has d’estar obert que passin coses o que te n’expliquin d’altres que no preveies, i això no és una desgràcia, sinó que és una sort.



dimarts, 1 d’agost de 2017

ANNA

«Ningú, mai, t'estimarà com t'estima l'Anna», sentenciava la mama cada vegada que jo em queixava que tu preferissis amagar-te rere les pàgines de qualsevol volum d'Isaac Asimov abans que jugar amb mi.

Érem tan diferents, malgrat ser bessones, que difícilment ens posàvem d’acord en res. Tu eres casolana i jo em delia per sortir al carrer. A mi m'encantaven les festes, i ballar i cantar, però tu eres molt més discreta. Tenies el títol de llesta, jo el de simpàtica. Jo era una cabreta boja i tu acumulaves la vergonya de totes dues: «Pati, si us plau, pots deixar de fer piruetes? Estem al carrer i la gent ens mira», em deies.

No sabia jugar sola i t'anava al darrera per pentinar-te, disfressar-te o maquillar-te. Pretenia enredar-te sense èxit perquè m'ajudessis a muntar una coreografia que havia de ser brutal. El límit el posaves quan em donava per cantar-te a crits –amb el meu anglès macarrònic i una entonació fatal– el Never gonna give you up de Rick Astley o el Nada cambiará mi amor por ti de Glenn Medeiros. Aleshores, directament, m’engegaves a la merda.

Ara que hi penso, tu tenies una paciència immensa i jo era molt melodramàtica: «No vols estar amb mi, no vols baixar a la plaça, no et puc fer ni un miserable playback. Ets la pitjor germana del món». Aleshores la mama replicava: «Ningú, mai, t'estimarà com t'estima l'Anna».

En realitat, no ho vaig dubtar ni un sol segon. I, tot i que ens barallàvem dia sí i dia també, mai vam permetre que ningú de fora trepitgés l'altra, perquè la premissa del «només jo puc dir-te tonta» anava a missa.

Fa gairebé 40 anys que anem juntes per la vida i m'adono que sempre –un sempre en majúscules, incondicional i absolut com ell sol– m'has fet costat. Els nostres universos han deixat de ser paral·lels i han trobat punts en comú. El pas temps ens ha calibrat. Jo ja no estic tan tronada i tu fa temps que et vas desmelenar. Ja no et guanyo en simpatia i m'he anat fent més racional. Tu ja no em necessites perquè t'acompanyi a comprar el pa i jo no et suplico que em facis el resum del llibre que a l'escola ens han manat llegir durant la Setmana Santa i que jo he estat incapaç d'acabar.

Ara sortim a sopar i arreglem el món a mitges, tu fas un anàlisi des de les ciències pures i jo hi poso el toc poètic. Hi ha secrets que només tu em pots guardar i misèries que tan sols t'he confessat a tu. Ja no sabria prendre cap decisió sense consultar-te-la abans perquè, en el fons, sento que soc el que soc gràcies a tu i cada dia estic més convençuda que vam néixer alhora perquè ens havíem de complementar i perquè, de no ser així, potser no hauria aixecat el cap després d'algun dels pals que ens ha tocat viure.