L'AMOR ÉS LLIURE!

He tingut la sort d'haver-me criat en el si d'una família com cal. Els meus pares m'han ensenyat a respectar tothom, independentment del seu color de pell, del seu poder adquisitiu, del seus coneixements o de la seva tendència sexual.
Des de ben petita he entès que l'amor entre dues persones no entén de gèneres.
Des que era menuda he compartit sopars, festes i grans moments amb parelles home-dona, home-home i dona-dona. I sempre he percebut els tres tipus de relacions com a normals.

Tanmateix, a mesura que em vaig anar fent gran, em vaig adonar que l'absoluta naturalitat amb què jo percebia l'homosexualitat, no era, malauradament, ni de lluny, la tendència general. De seguida vaig percebre que hi havia certes persones que criminalitzaven el que per a mi era llei de vida, el que per a mi era un amor com qualsevol altre. Vaig pensar que de retrògrads sempre n'hi ha hagut i que, en qualsevol cas, segur que es tractava d'una minoria. No obstant, la meva sorpresa va anar in crescendo amb el pas del temps. M'he adonat que encara avui en dia hi ha massa persones que es creuen amb el dret de decidir a qui ha d'estimar l'altre. I el que és pitjor, la crua realitat és que de vegades aquests intolerants indesitjables (perquè no tenen altre nom) tenen poder suficient com per signar lleis que prohibeixen l'homosexualitat i, fins i tot, la penalitzen.

Però qui carai s'han pensat que són?!
L'amor és lliure i ningú t'ha de dir a qui has d'estimar!!

Aquests dies els mitjans de comunicació en parlen. Expliquen que en alguns països hi ha, a més de prohibicions, agressions al col·lectiu homosexual que queden impunes. M'esgarrifo. Me'n faig creus. Com pot estar passant això?! Em sembla repugnant.

Ja n'hi ha prou. N'estic molt tipa. Estic molt decebuda amb la societat.
L'amor és lliure, a veure si ho entenem tots d'una punyetera vegada!!

LLEI DE VIDA

L'altre dia, passejant per Barcelona, vaig passar per davant del pis que vaig llogar quan em vaig independitzar. El meu "cutxitril", com l'anomenava jo.
Estava situat al casc antic de la ciutat, en un carreró petit, estret i deixat, gairebé sense llum. La finca no tenia ascensor, ni intèrfon, era d'aquelles escales velles en què per obrir la porta del portal has d'estirar d'una corda.
Era força "cutre" i molt menut, la veritat, però era el meu piset, el meu espai, la meva nova vida, el començament del meu camí en solitari. I jo era molt jove, però sabia bé el que significava treballar per tirar endavant una casa perquè el meu primer sou el vaig guanyar amb 15 anys.
Recordo amb exactitud els nervis d'aquells dies, el lloc on vaig signar el contracte de lloguer, la il·lusió que em feia aquell gran canvi, la por que no podia evitar sentir, aquella mudança feta en ciclomotor d'una punta a l'altra de la ciutat...
També recordo la tristor als ulls de la meva mare. Aleshores no ho vaig comprendre. No entenia per què la mare no compartia la meva eufòria, per què no estava emocionada com jo?
És curiós com sovint has de passar en primera persona per segons quines experiències per a poder comprendre-les, oi?
Ara sóc jo la mare i ho entenc perfectament. No cal que ningú m'ho expliqui.
La meva mare estava contenta per mi, naturalment que ho estava! Tanmateix, això no devia estalviar-li un enorme nus a la gola el dia que em va veure marxar de casa carregada amb les últimes coses. I malgrat els meus encara són menuts, no vull ni imaginar-me el moment en què decideixin enlairar el vol en solitari.
És llei de vida, però no per això em serà menys dolorós.
Ja cal que, mentre es deixin, els petonegi i els mimi tot el que pugui i més!
:-)

TEMPESTES D'ESTIU

M'agraden les tempestes d'estiu.
Són breus i de seguida escampen, però refresquen, s'enduen la pols, minimitzen la pol·lució i renoven l'aire.
Em recorden a aquell tipus de plor que, malgrat sentir-te bé, de vegades necessites descarregar.
Que una persona que estimes estigui lluny, fa mal, i aquesta ferida et pot fer vessar moltes llàgrimes. 
Tant hi fa si se'n va anar fa massa anys, si s'ha traslladat a l'altra punta del món, si ha marxat uns dies o si se separa de tu només unes hores. L'absència dol.
Tanmateix, si l'estimes de veres, ets capaç de sentir-la a la vora encara que no la tinguis realment amb tu.

Per crua i difícil que ens resulti l'enyorança té, com tot, la seva vessant positiva: ens fa valorar més i millor la falta que ens fan aquestes persones. 
És quan no hi són que t'adones que tu ets el que ets gràcies a ells, i enyorant-los els apropes a tu.