divendres, 29 d’agost de 2014

UN ESTIU DE PEL·LÍCULA

Ahir a la nit, just abans d'aclucar els ulls i adormir-me, pensava en ella. Com tants d'altres capvespres, especialment quan s'apropa l'1 de setembre, la recordava, la rememorava, imaginava com serien les coses si ara ella fos aquí, amb nosaltres, i pensava, també, en com faria d'àvia dels seus tres néts.

Des de fa 9 anys, per més temps que passi, el final de l'estiu se'm fa molt difícil. És dur assumir que no hi és i, sobretot, que ja no hi serà.

Enguany, però, sento que és diferent: ha estat un estiu eminentment familiar, envoltada de tots els meus imprescindibles, dels qui em dibuixen un somriure al rostre cada dia, dels qui comparteixen amb mi les penes i les alegries, dels qui et coneixen les febleses i saben entendre que tothom té un dia gris o un mal despertar. A més, les vacances han inclós trobades amb cosins, tiets i amics a qui normalment no veig i l'estiu culminarà amb la visita d'algú molt especial que fa temps que va marxar a viure fora del país. En definitiva, que està essent un estiu de pel·lícula.

Per tot això, per primera vegada en 9 anys, ahir no vaig plorar recordant la mare. Perquè si ella ha pogut assistir, d'alguna manera, als millors instants d'aquestes vacances i, des d'on sigui que està, pot contemplar com de bé em va la vida i la sort que tinc d'estar envoltada de persones meravelloses que m'estimen incondicionalment, deu ser molt feliç.

Veure'm plorar només l'entristiria, oi?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada