LA DISTÀNCIA NO FA L’OBLIT

Quan era petita vaig sentir algú que deia que “la distància fa l’oblit”. Vaig pensar que tenia certa lògica i que si –a més a més– aquesta distància es perllongava en el temps, això havia de ser així a la força.

He canviat d’opinió. He arribat a la conclusió que això només succeeix en alguns casos, quan, en realitat, aquestes persones tampoc són una peça clau del teu trencaclosques vital.

Fa un any i mig que una persona imprescindible de la meva vida va anar a viure a més de 10.000 quilòmetres de distància de mi. Recordo vivament la nit que va venir a casa a dir-me que començava una nova vida a l’altra punta del món. Per capricis del destí, jo també em trobava en un punt d’inflexió vital. Les dues ens reinventàvem amb la il·lusió del repte i la por del que vindria a partir d’aleshores. Ambdues trencàvem amb el passat per començar de bell nou. Ella a Buenos Aires i jo a Barcelona. Aquell vespre ens vam beure una ampolla de vi blanc, tot picant alguna cosa, i vam plorar i riure, i riure i plorar, com mai.

Les primeres setmanes no en vaig tenir gaire consciència, suposo que no me’n vaig fer ben bé a la idea. Les noves tecnologies permeten que el dia a dia no es faci tan dur, un mail, un whatsapp, una videoconferència o rebre un paquet a casa, aconsegueixen escurçar les distàncies, almenys en aparença. Després d’uns mesos, la nostàlgia comença a pesar. M’aterrava pensar que ella no tenia bitllet de tornada, que ni tan sols sabia quan podria venir, i que per a mi seria francament difícil escapar-me a visitar-la.

Quan feia ja un any d’ençà del seu trasllat, l’enyorança es va fer del tot evident. Durant les festes de Nadal vaig patir profundament la seva absència. Vaig entendre, finalment, que ja no és aquí, que ja no podem esmorzar plegades els diumenges, que ja no pot veure setmanalment com creixen els seus fillols, que ja no puc arribar a casa i agafar el telèfon per explicar-li les peripècies d’un dia d’aquells en què tot et surt malament (la diferència horària complica les coses). Vaig adonar-me de la falta que em fa i de l’enorme buit que ha deixat a la meva vida que, si bé al principi anava sortejant com podia, s’ha anat fent més i més evident a mesura que passen els mesos. He entès que la complicitat que tenim és tan especial que res ni ningú podrà substituir-la mai, he comprès que hi ha qüestions en les que només ella em pot ajudar, i he corroborat que ella m’entén i em coneix com ningú.

Així que ja ho veieu, la distància i el pas del temps no només no han fet que l’oblidi, sinó que encara han evidenciat més la meva estima per ella.

ARRIBA L’ESTIU, S'ACABA EL CURS... I ARA QUÈ?

Quan arriba aquesta època de l'any, comença el que jo anomeno, irònicament, "el festival més divertit de l'estiu". I no em refereixo als típics certàmens que omplen la ciutat comtal de guiris àvids de nits trepidants al ritme de la música del Primavera Sound o del Sònar, sinó al que ens toca viure a tots els adults que  tenim fills menuts al nostre càrrec i treballem fora de casa.

El proper 20 de juny acaba el curs escolar i les classes no es reprenen fins al 15 de setembre. Si fem números rodons, els nens i nenes de Catalunya tenen tres mesos sencers de vacances. ¿Hi ha algun progenitor que tingui el privilegi de poder aturar les seves responsabilitats laborals durant un període de fins a 12 setmanes? No vull semblar agosarada, però m'atreveixo a dir rotundament  que no. Amb sort, els treballadors disposem d'un mes de vacances, i encara gràcies!

Aleshores... Què n'hem de fer dels petits de la casa?

De vegades,  l'escola ofereix alguna setmana de casal, que pagues religiosament i que, per més inri, normalment no cobreix l'horari total i has de recollir els infants al migdia. Aquí comença el tetris... Si, a més a més, no disposes de cap iaia com les d'abans, que no treballaven i que estaven encantades de presumir de néts amb les amigues, la cosa es complica exponencialment. Quadrar els horaris del casal dels nens amb els de la teva feina és una missió impossible i corres el risc de tornar-te literalment boja.

En el meu cas en concret, després de fer ús del casal que l'escola ofereix les dues primeres setmanes de juliol, em toca buscar cada estiu altres centres que ofereixin casals per col·locar els trastets de la casa fins que puc començar les vacances jo.

La cerca de casals no és una tasca fàcil... Si tens més d'un infant, necessites poder apuntar-los junts i que el centre no estigui a l'altra punta de la ciutat, perquè no pots permetre't invertir gaire estona en els desplaçaments, sinó no cobriràs l'horari que et marquen a la feina. El lloc i el personal t'han d'inspirar prou confiança perquè hi deixaràs el més preuat que tens, i sovint busques opcions de les quals en tinguis referències, encara que siguin més cares.

Hi ha també l'opció que algunes parelles posen en pràctica: si tenen l'opció d'escollir quins dies de vacances volen fer, demanen torns contraris, de manera que, per exemple, un les fa al juliol i l'altre a l'agost. D'aquesta forma s'estalvien el dineral que costa la matrícula als casals. Ho trobo pràctic, sí. Tanmateix, em sembla molt trist. Quina manera de conciliar la vida laboral i familiar és aquesta? Fer les vacances per separat? Ja em perdonareu, però em sembla fatal.

Arribats a aquest punt cada any em pregunto el mateix: com és possible que ningú no hagi posat el crit al cel? Ho trobo tan flagrant que em costa de creure que faci anys i panys que la cosa funcioni així i que ningú no hagi trobat solucions que no passin per afluixar la cartera per pagar casals o enviar els petits de convivències o estades fora de casa.

Entenc que el problema fa de mal solucionar però... ¿no podrien totes les escoles (públiques, privades i concertades) obrir i funcionar durant el mes de juliol, encara que fos amb una jornada compactada i fent activitats no lectives, i que el preu per aquest servei fos el mateix que el de la resta del curs? Això com a mínim. Per no parlar de l'inici de curs, que cada vegada és més avançat el mes de setembre.

Ja sé que totes les famílies del país, al final, any rere any, s'acaben organitzant d'una o d'altra manera i que cap nen es queda sol a casa, però... a quin preu?

Jo faig la reflexió i la deixo aquí perquè hi pensem tots plegats a veure si se'ns acut una solució.

QUI TÉ BOCA, S'EQUIVOCA

Voler fer les coses bé no significa necessàriament que al final acabin sortint bé. Però és un bon començament i crec és l'única manera de sobreviure i ser feliç en aquest món caòtic i desigual. Ara bé, què determina quines coses estan bé i quines estan malament?  Quan som petits ens ho diuen el pare, la mare, els avis, un germà gran... Però, què succeeix quan ens fem grans? Qui decideix el que està bé i el que està malament quan ja som adults? Suposo que el nostre criteri fa bona part de la feina, i l'experiència acumulada i l'opinió de les persones que mereixen el nostre respecte, acaben de posicionar-nos. 

En qualsevol cas, no és pas tan senzill com sembla, perquè ni tan sols sabent com hem de fer una cosa perquè surti bé, tenim l'èxit assegurat. I, de fet, ja està bé que sigui així.  Quin problema hi ha si ens equivoquem? Doncs cap ni un. No passa absolutament res. La meva àvia m'ho ha dit sempre: "fent i desfent aprèn l'aprenent". 

Faig tota aquesta reflexió després d'observar, en el marc del desànim i d'aquest malestar general que sembla haver-se instal·lat en l'ambient del temps que ens ha tocat viure, que hi ha moltes persones que se senten tremendament culpables quan s'equivoquen, quan erren. No cal autoflagel·lar-se, perquè no té cap sentit i, el més important, no resol res. Qui té boca, s'equivoca. Ho sabem des que som petits, oi? I qui té nas es moca, és cert!  Crec que el més important no és fer sempre les coses bé, sinó intentar que surtin bé. I si avui no ens en sortim, no cal desanimar-se perquè estic convençuda que l'esforç i la dedicació que hi hem invertit ens serà molt útil i perquè l'experiència del primer fracàs ens donarà eines per resoldre qualsevol obstacle que pugui sorgir. 

Equivocar-se és humà i rectificar és de savis, aquest és el missatge que intento que els meus fills entenguin, que assimilin i que es creguin, per estalviar-los frustracions innecessàries i per alimentar tant com pugui la seva confiança i autoestima.