divendres, 28 de desembre del 2012

CANVI DE CICLE

Els canvis fan por. Tant hi fa que siguin buscats, tant hi fa que siguin meditats. Allò que és desconegut, per més que ho desitgis, acostuma a provocar paüra. Qualsevol alteració en el teu dia a dia pot fer trontollar l'estructura de la teva placidesa i de la dels teus, i això pot fer que sentis autèntic terror.
Suposo que per aquest motiu moltes persones decideixen anar fent, sense actuar, deixant passar el temps, conformant-se amb el que tenen i sense gaire aspiracions més que la d'anar tirant.
Jo sóc una mica més exigent. Sempre he cercat la felicitat procurant que cada dia que passa sigui millor que l'anterior.




Vaig començar a treballar amb 15 anys i he fet pràcticament de tot. De totes les ocupacions en vaig aprendre moltes coses, i cada nova feina que iniciava era millor que la que deixava enrere. Abans, ja havia canviat d'escola fins a tres vegades, després vaig passar per l'institut i vaig estudiar en dues facultats diferents. En parel·lel, he canviat de pis en diverses ocasions.
He après que el més important és saber mirar endavant i adaptar-se sempre a les noves circumstàncies i, així mateix, atrevir-se a arriscar una mica.
Tot aquest entrenament és el que m'ha permès fer front al darrer gran canvi de la meva vida amb la seguretat que requeria.
I estic tranquil·la, em sento en pau amb mi mateixa. Segura d'haver pres la decisió correcta, d'haver fet un pas que era necessari.

Senyal que tot va bé, oi?
De fet, tot va més que bé...
:-)

dimecres, 19 de desembre del 2012

EL SECRET ESTÀ EN TROBAR L'EQUILIBRI

Fa uns mesos us parlava dels dies sublims, després us vaig explicar de quina manera vivia jo els dies de vertígen.
Naturalment, els primers resulten molt més agradables. Seria de bojos negar-ho. Però... sabeu què opino? Doncs que els uns són indissolubles dels altres.
Quan tastem l'amargor dels dies grisos, ensopits i pesats -aquells en què respires amb la sensibilitat a flor de pell i en què tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important- és quan ens adonem de com de plaent és el benestar que ens omple el cor quan estem bé.
Els dies tristos i apagats, en què tot acaba sortint malament, són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies de trobar-te desubicada i sola i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res. Són dies de vertigen.
I, no obstant, per més catastròfics que ens puguin semblar, són dies que passen, són tempestes que es calmen, són borrasques que s'assosseguen. Senzillament, s'esvaeixen.
De la mateixa manera, tampoc no són pas eterns els dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món. Ans al contrari, la llàstima és que per més que voldries que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida. I segurament aquest caràcter efímer encara els fa més especials.
El secret està en saber trobar l'equilibri i no mortificar-se si un dia no surt el sol.


De vegades penso que ens exigim massa. A nosaltres mateixos i també als que ens envolten.
No és obligatori lluir un somriure generós cada dia.
No és necessari ser absolutament feliç a tota hora.
No és imprescindible sentir que pots tocar el cel si fas un salt.
Tanmateix, ens hem acostumat a haver d'estar contents... Suposo que forma part de la supervivència humana. És fantàstic estar pletòrics, però tampoc no passa res si un dia només tenim ganes d'arribar a casa i tapar-nos amb una manta que pesi més que les nostres penes, oi? Amb una mica de sort, ens adormim, i demà ja serà un altre dia.

dimarts, 11 de desembre del 2012

L'ABSÈNCIA

Han passat 2 anys des que vas marxar, Laia. Es diu aviat però se m'ha fet molt llarg. És el que passa amb les persones que t'estimes de veritat: la seva absència dol, fereix, et punxa l'ànima, i sempre es fa llarga i feixuga.

Avui volia donar-te les gràcies. Necessito que sàpigues que, tant quan hi vas ser, com des que no hi ets, m'has ensenyat a valorar cada petit instant com si fos l'únic. M'has fet adonar del que realment importa. M'has fet distingir el que és necessari del que és superflu, el que és imprescindible del que és banal, el que és valuós del que és insignificant.

La teva absència continua punyint-me, és cert, però he sabut donar-li la volta. He hagut d'aprendre a fer-ho. Ara procuro recordar les grans estones viscudes i els moments que ja s'han esvaït en el temps però no en la meva memòria, i somric. 

Quan em passen coses meravelloses miro amunt, com buscant-te entre els estels. Et busco a tu i també cerco la mare. Ho faig quan algun neguit s'apodera de mi. Us busco perquè, d'alguna manera, m'ajudeu quan he de prendre grans decisions.

Ja fa 2 anys que vas marxar però, en tots i cadascun d'aquests 730 dies, t'he sentit molt a la vora. Gràcies.

dimecres, 14 de novembre del 2012

DE DESIG EN DESIG, I LA VIDA PASSA

L'altre dia vaig llegir en algun lloc que un "desig" deixa de ser-ho quan el satisfàs.
Vaig repassar els grans desitjos que havia tingut en el decurs de la meva vida i vaig concloure que era cert.
Desitges una cosa fins que la tens. Quan és teva, per més intensitat amb que l'hagis desitjat, deixes de fer-ho. Això no és ni bo ni dolent, és així.

Al diccionari queda ben clar: "el desig és la  tendència a la possessió d’un objecte o a l’acompliment d’un fet". De manera que un cop tens l'objecte o has acomplert el fet, el desig s'esvaeix. Sembla obvi, natural, evident... Tot i que no puc evitar pensar-hi amb certa melangia, suposo que aquesta qualitat d'efímer encara fa que qualsevol desig sigui més especial. A més, amb els desitjos passa una cosa, i és que quan en satisfàs un, de seguida en tens un altre. De vegades em pregunto si l'ésser humà és insaciable. Què ho fa que sempre vulguem allò que no tenim?

Sóc una romàntica empedreïda i estic convençuda que l'amor mou el món. No obstant, amb el temps, he arribat a la conclusió que els motors reals de la nostra existència són, sense cap mena de dubte, els desitjos. Desitjos que, tot sigui dit, a mesura que ens fem grans es van sofisticant. Quan som nadons ens mou la gana, el nostre únic desig és que ens alletin. Quan som criatures anhelem amb totes les nostres forces que vinguin els Reis Mags carregats de joguines. Amb l'adolescència, una sola mirada de la persona que et té el cor robat pot suposar-te el cel obert. Després volem un cotxe, trobar feina i una llar. Entretant desitgem enamorar-nos i que ens estimin bojament. Més endavant hi ha qui anhela formar una família, tenir un animal de companyia o fer la volta al món.

Barrejats amb els grans somnis que més o menys tots esperem acomplir, hi ha els petits desitjos particulars de cadascú. En aquests rau la veritable importància. De vegades pot ser quelcom aparentment minúscul i insignificant a ulls d'un tercer. Per a un mateix, però, aquestes petites coses són les que donen sentit a la vida. La consecució d'aquests objectius xics que hom es va fixant acabarà determinant que siguis o no siguis feliç.



Cal continuar somiant, cal mantenir sempre viu el desig i no deixar d'imaginar que la vida et pot regalar instants de glòria.

dilluns, 12 de novembre del 2012

LLETRA D'IMPREMPTA O LLETRA LLIGADA

Recordo com si fos ahir el meu primer dia al Dolors Monserdà. Tenia 9 anys i després de cursar 1r, 2n i 3r d'EGB en una altra escola, els pares van decidir que tocava canviar de centre, principalment perquè l'altre era de pagament i aquest no. Un dels múltiples avantatges de tenir una germana bessona és que no em vaig haver d'enfrontar tota sola al nou escenari. Nervioses, desconcertades i un xic espantades, la meva germana i jo vam arribar puntuals a la fila de 4rt. Al final de la renglera de nens i nenes que s'explicaven com havien anat les vacances, hi havia la mestra, que es deia Rosa i ja era gran. De fet, diria que es va jubilar l'any següent, tot i que us he de confessar que tenia més energia ella que els 28 nens de la classe junts. L'edifici era nou i estrenàvem taules i cadires. La pissarra estava intacta, immaculada. Quin luxe!

Tot anava com la seda fins que la mestra va posar la data a la pissarra. Vaig aixecar el braç tímidament per demanar la paraula.
- Digues -va dir la mestra.
- A l'altra escola fèiem lletra d'imprempta. Estic acostumada a la lletra d'imprempta i... -vaig dir jo amb un fil de veu tremolosa.
- Doncs aquí la faràs lligada perquè ja no ets a l'altra escola, ara ets en aquesta escola. Entesos? -va respondre la Rosa.
Em va saber greu. Encara ara puc reviure la sensació que vaig tenir. Semblava una tonteria, però no l'era! Havia après la lectoescriptura amb lletra d'imprempta! Les meves adorades mestres de 1r, 2n i 3r, de les quals encara en recordo els noms i les reconeixeria si me les trobo pel carrer, m'havien ensenyat a llegir i escriure amb lletra d'imprempta. Per què, ara, de cop i volta, havia de começar de zero? Per què havia de renegar del meu passat? Em va saber molt greu i vaig estar ensopida uns quants dies. Tot i així no em va costar gens ni mica aprendre a dibuixar una meravellosa lletra lligada com tampoc em va ser difícil començar a fer nous amics.

A la classe hi havia vint nenes i només vuit nens. Per bé que es formaven grupets al pati i que jo vaig tenir més d'una millor amiga en funció de la temporada, si hagués de resumir en un sol concepte els cinc cursos que vaig passar al "Dolors" seria aquest: benestar. Sí, realment, el pas per l'escola només m'evoca records bonics. Mal m'està el dir-ho, però érem un grup molt maco, molt cohesionat, molt solidari.

Una de les coses que passa a l'EGB i que després ja no et torna a succeir més, és que coneixes les mares i algun pare dels teus companys de classe i els agafes carinyo. A l'Institut ja no passa i a la Universitat encara menys. Recordo les mares magnífiques que m'adoptaven algun cap de setmana (sempre he estat força "callejera"...), la que comprava xuxes per a tots, la que et convidava a berenar, la que et trobaves pel camí de pujada al matí i et portava en cotxe... Recordo tot això i no puc evitar somriure.

El mes de juny passat, coincidint amb les Olimpíades de Barcelona, va fer vint anys que vam acabar 8è. El viatge de final de curs va ser fantàstic, però Eivissa posava punt i final al contacte diari amb molts dels companys i tots n'érem ben conscients. Als 13 anys, quan l'adolescència ja fa acte de presència i les emocions estan a flor de pell, la separació em va fer mal. Acabava una etapa, tancava un dels capítols més dolços de la meva història i vaig plorar desconsolada. El temps, com sempre, va anar desdibuixant la ferida que l'enyorança havia fet en mi i a l'Institut hi vaig conèixer persones absolutament meravelloses i hi vaig escriure un altre capítol cabdal de la meva història.

Fa 4 anys vam fer un sopar de retrobament amb gairebé tota la classe i va ser espectacular. La trobada va posar de manifest que havíem estat, érem i serem sempre, un grup sensacional.

divendres, 9 de novembre del 2012

CASUALITAT O CAUSALITAT?

No teniu la sensació que les coses sempre passen perquè han de passar?

Quan era petita em desesperava no poder controlar absolutament tot el que succeïa al meu voltant. Amb el temps, vaig entendre que aquesta necessitat organitzativa i aquesta voluntat de preveure-ho tot només em produïa frustració i malestar.

Tots, en el nostre pas per aquest món, hem viscut i viurem experiències que són impossibles de preveure i d’organitzar, i encara menys de controlar. Però sabeu què en penso? Que és molt millor així! Lluny de veure un canvi de plans com una pèrdua o qualsevol problema com un obstacle, m’he proposat ficar-me al caparró que els esdeveniments passen, senzillament, perquè han de passar. Que som com som, precisament, en tant que ens succeeixen aquestes coses, en tant que la vida ens sorprèn amb situacions que no preveies ni hauries imaginat mai.

Aquest matí pensava en tot això… i ja sigui per casualitat o de la mà de la causalitat, crec que el nostre dia a dia està ple de moments que són finits i irrepetibles i que, per bé o per mal, ens van convertint en el que som, van forjant el nostre caràcter i van tenyint de molts matisos la nostra personalitat. El secret de l’èxit és saber adaptar-se a la realitat canviant i esprémer-la al màxim perquè, fins on sabem, de vida només n’hi ha una i estic convençuda que cada petita desviació sobre el camí fixat a priori, al final, acaba enriquint l’itinerari global.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

UN DIAMANT EN BRUT

Va nèixer amb els ulls tan oberts que el personal mèdic de la sala de parts va quedar sorprès. Eren enormes, d'un color blau cel absolutament translúcid, i miraven el món amb una curiositat voraç. A la primera revisió pedriàtrica, quan només tenia 10 dies, l'infermera va preguntar un parell de vegades la data de naixement, estupefacta per la desimboltura i l'estat despert de la criatura. "No dorm en tot el dia", vaig rondinar jo. "El nen? No dorm?... I què? Jo el veig fantàstic aquest bebè!", va repondre la pediatra amb un punt d'ironia que en aquell moment no em va fer gens ni mica de gràcia. "No passa res... És clar... Però em pensava que els nadons dormien pràcticament tota l'estona i que només es despertaven per menjar", vaig dir jo. Aleshores vaig aprendre una cosa: cada nen és un món i aquí no hi valen generalitzacions ni comparacions.

Dormint poc, menjant a tota hora i amb una curiositat ferotge, l'Hèctor va decidir, el mateix dia que feia els 9 mesos, que ja n'hi havia prou d'estar-se quiet i va començar a córrer. Directament. Sense gatejar, sense haver fet caminades curtes tot recolzant-se en els mobles o agafant-me de la mà. Corria i, evidentment, queia. Plorava. S'aixecava, corria i tornava a caure. Plorava més. Però hi tornava. S'aixecava i corria fins que queia de nou, i plorava.

Mai no li va cridar l'atenció una pilota, ni un cotxe, ni tampoc va voler anar al parc. En canvi, era feliç escoltant i mirant el contes que li explicàvem els adults, gaudia sentint cançons i s'emocionava encaixant les peces d'un petit puzzle. Amb un any i mig construïa frases amb subjecte, verb i complements, als dos anys se sabia tots els colors en anglès, i abans dels dos i mig emprava amb assiduïtat expressions com ara: "fins i tot", "malgrat això", "en realitat el que vull dir és" o "em refereixo a". Als tres anys va aprendre a escriure (tal com sonen les paraules, totes juntes, sense separar-les) i se sabia l'abecedari de memòria. El seu compositor preferit era Bach i s'enlluernava amb construccions arquitectòniques com la Sagrada Família o la torre Agbar, aprenent-se de memòria el nom dels arquitectes. De seguida es va sentir atret per temes com l'astronomia (la formació dels planetes), la vida i la mort o el pas del temps. Ha passat llargues estones fent sopes de lletres i quaderns d'activitats, o jugant a cartes, les dames o el domino. És molt creatiu i sempre ha mostrat predilecció per les manualitats. 

Era un nen molt rialler, divertit, vital i enèrgic, però, no obstant, quan va começar a anar a l'escola bressol, el caràcter li va anar canviant. Durant el primer curs va plorar cada dia. Tots els dies, sense excepció. Una tarda, sortint de la llar d'infants, em va dir que ell no tenia amics, sinó companys. "Però per què no són amics teus?", li vaig preguntar jo. "Perquè no m'entenen, mama", va respondre conveçut. Recordo aquell instant com si estigués passant ara mateix. Els nens no l'entenien? Vaig pensar que, de fet, tot sovint, jo tampoc no l'entenia. No entenia per què s'enfadava contínuament si ho tenia tot per ser feliç: uns pares que l'adoràvem, que podíem dedicar-li moltes hores i una llar plena de somriures i joguines.

Amb el pas del temps, l'Hèctor es va anar tornant esquerp, no feia petons ni abraçades a gairebé ningú llevat de mi i el seu pare. Va adoptar un rol com de resignació, de tristor permanent, d'insatisfacció. Qualsevol contratemps es convertia en un drama. Estava tens, acumulava ràbia, i portar-li la contrària podia esdevenir una autèntica tragèdia.

Des de fora, tothom opinava, tothom criticava i tothom jutjava.
 
Van ser temps molt durs. Cada dia desitjava que l'endemà fos més senzill. Cada nit quan el deixava adormit el mirava i em preguntava què carai devia estar passant a dins d'aquell caparró que semblava estar en ple rendiment a tota hora. 

L'Hèctor va començar l'escola amb la il·lusió que l'avorriment de la llar d'infants ja havia passat a la història. Tant ell com jo, perquè ho havíem parlat, teníem l'esperança que hi hauria un abans i un després de començar P3. Ara faria anglès, música i informàtica. Ara podria ser feliç i sentir-se motivat. 
Però no tot van ser flors i violes, el curs duia un ritme determinat i l'Hèctor es va decebre molt. 

Malhumorat, sense ganes d'anar al cole i abosolutament dèspota, va arribar a P4, sense pràcticament interacuar amb nens de la seva mateixa edat. La situació era insostenible i l'Hèctor ens va arribar a dir que ell estava així per culpa nostra. Que érem nosaltres, el pare i jo, qui el fèiem enfadar. Independentment de la seva manera de ser, d'aquest caràcter fort i impulsiu, i la poca maduresa i intel·ligència emocional que semblava tenir l'Hèctor, el pare de la criatura i jo havíem comentat més d'una vegada que potser part del problema venia de la seva precocitat a nivell cognitiu. I fins i tot n'havíem parlat, sense èxit, amb la pediatra i les diferents mestres que va tenir abans de P4.

Finalment, quan la meva impotència arribava al límit, quan sentia que tot se m'escapava de les mans, vaig conèixer l'Anna. Hi ha un abans i un després de conèixer-la, i ella ho sap. L'Anna Claret, psicòloga infantil que dedica unes hores a tractar els nens de l'escola on està matriculat l'Hèctor, ens va rebre i ens va escoltar. Meticulosament, va anar anotant en una llibreta totes les coses que li explicàvem. Després va fer preguntes. Moltes preguntes. I va seguir anotant. Escoltava amb tanta atenció que semblava que el fill fos seu. Ens va donar un parell o tres de pautes, ens va recomanar un llibre per intentar reconduir la situació a casa i, sobretot, ens va tranquil·litzar molt. Recordo especialment que em va dir: "Tu no has fet res mal fet. I ell no ho fa millor perquè no en sap".


"Tu no has fet res mal fet. I ell no ho fa millor perquè no en sap". Me l'he repetit infinitat de vegades, aquesta frase, i sempre m'ha donat calma.

A l'Anna també li vam comentar les nostres sospites que la precocitat de l'Hèctor pugués tenir alguna cosa a veure amb el fet que el nen tingués altes capacitats. Quan l'Hèctor tenia quatre anys i mig, ella li va fer unes primeres proves i amb els resultats a la mà ens va derivar a un centre especialitzat per tal que acabessin de determinar fins a quin punt aquelles altes capacitats podien ser les causants de la frustració permanent de l'Hèctor, del seu ensopiment, del seu caràcter aspre, tibat i rígid i, sobretot, perquè ens orientessin alhora d'ajudar-lo a ser feliç.




Per unanimitat i després que l'Anna parlés amb els professionals del centre especialitzat i es reunís amb la dirctora de l'escola i la mestra de P4, es va decidir fer el que s'anomena una "acceleració" a l'Hèctor. És a dir, no cursaria P5 i passava directament a 1er de Primària. I he de confessar que, tot i la meva por inicial, malgrat els meus dubtes de si realment estàvem fent el millor pel nen, el resultat ha estat un èxit rotund.

Avui per avui, l'Hèctor té cinc anys i mig, està cursant 1er, se sent realitzat, ha madurat profundament, interactua amb nens de la classe i gaudeix de llargues estones al parc. Sí, també juga als escacs, construeix ell mateix els mots encreuats i fa sudokus, però és feliç i ja no m'ha tornat a dir més que els seus companys no l'entenen.





Gràcies, Anna. Si tots els professionals fessin la feina amb l'entusiasme i la passió que hi poses tu, el món aniria molt millor.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

EL MILLOR REGAL

Quan et regalen quelcom que has desitjat amb força i que has esperat durant molt de temps, la il·lusió és tan gran que el pessigolleig a l’estomac perdura durant molts dies. Avui fa justament un any que el Vix em va fer el millor regal possible: donar forma al blog Pati Difusa i convertir en una realitat el que fins aleshores havia estat un anhel.
Com a bon company meu de viatge, ell sap que una de les meves grans passions és explicar coses. Així de senzill i així d'immens. A mi em fa feliç descriure el que veig, el que sento, el que percebo... De fet, diria que necessito fer-ho.
Quan tenia 12 anys, una amiga de l’escola em va regalar el que seria el primer de molts diaris personals que durant anys he anat escrivint a mà. En tots ells hi he explicat secrets inconfessables, alguna por, somnis prohibits i moments de plenitud màxima. Fins i tot, damunt els seus fulls de paper hi he plorat fins a fer córrer la tinta de la ploma amb què els escric.
Amb un altre grau d’intimitat, al Pati Difusa també m’hi he despullat, m’he mostrat tal i com sóc i he expressat sense embuts el rebuig envers certs aspectes de la societat i l’admiració cap a allò que em sembla lloable.
Recordo les primeres ratlles que vaig publicar al blog. Estava nerviosa... Suposo que prenia consciència que aquelles paraules que anava picant una darrera de l’altra serien publicades i, de retruc, llegides per algú que potser ni tant sols sabria qui sóc jo. Se’m va fer estrany que em llegissin tantes persones. I em va sorprendre que tants amics, parents, saludats i fins i tot desconeguts comentessin els meus textos a les xarxes socials o al mateix blog. Aquest feed-back em va acabar de seduïr. Vosaltres, els lectors, heu acabat de donar sentit al Pati Difusa i m'heu fet viure instants fantàstics.
Tot això demostra el que jo sempre dic: el millor regal no és el més car, ni el més gran, ni el més original... El millor regal és el que et fa brillar els ulls quan el veus i el que et dibuixa un somriure difícil d'esborrar.
El Vix, ahir, novament, després d'un any, em va tornar a fer el millor regal que em podia fer: compilar en un llibre enquadernat tots i cadscun dels posts, des del 16/10/11 fins a l'últim article. Vaig estar hores passant les pàgines del llibre, rellegint articles que ni recordava que havia escrit, i la brillantor dels ulls i l'etern somriure encara no se m'han esborrat...


GRÀCIES, Víctor. Per tot.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

JO I LES MEVES CIRCUMSTÀNCIES

De fet, ja ho diuen: més val estar sol que mal acompanyat. I sense ànim d'ofendre als meravellosos imprescindibles que m'acompanyen en el meu dia a dia i que no canviaria per res del món–  en determinades ocasions, això és ben cert.
Ningú, com un mateix, es coneix les febleses i les fortaleses, els defectes i les virtuts. I ningú, com un mateix, és capaç de saber què sent en cada moment.
Les bones notícies són molt fàcils d'explicar. Quan les coses van bé, no costa gens compartir-les.
El problema sorgeix quan les cabòries o els neguits fan acte de presència. Les preocupacions, determinades cavil·lacions i, sobretot, els dubtes són més complicats d'explicar. De vegades perquè ni tant sols tu saps el què, ni el com, ni el perquè d'aquell sentiment, d'altres vegades perquè creus que no sabran entendre't, o perquè no vols carregar ningú amb les teves misèries, o per por de no trobar el consol que anheles.
Jo sóc d'enraonar molt. Moltíssim. Ho saben bé tots els que em coneixen i em "pateixen" ;-). Per això quan no tinc ganes "ni de parlar" és que les coses van mal dades. Quan no tinc esma ni per explicar què m'amoïna, aleshores és que estic realment tocada.
Avui m'he sentit així. Però amb la diferència que aquesta vegada sí hauria volgut parlar amb algú: avui hauria donat mitja vida perquè la meva mare encara fos aquí. Mitja vida per un cafè amb ella i compartir hores de conversa. De ben segur, ella hauria sabut convertir en petits els grans problemes, hauria fet desaparèix aquest nus a la gola i m'hauria aixugat totes les llàgrimes amb la serenor d'una mare.
Com de mare només n'hi ha una i la meva ja no és aquí, avui he necessitat estar sola una estona. Jo i les meves circumstàncies, les meves circumstàncies i jo. I, entre d'altres coses, he arribat a la conclusió que la solitud està devaluada.
Estar sol una estoneta de tant en tant que no té res a veure amb sentir-te sol–  és necessari, t'ajuda a ser crític amb tu mateix, a desdramatitzar imprevistos i a minimitzar les tristeses, i et fa valorar totes les coses boniques que et passen i que has anat construint en el decurs del temps.

dijous, 27 de setembre del 2012

SENSE NOTÍCIES D'ELLA

Ara feia dies que no agafava el metro en hora punta. Avui ho he fet. Quan el comboi va molt ple, sense voler-ho, sents les converses de les persones que tens més a la vora. Posar-se música amb els auriculars és una opció per estalviar-te escoltar segons quines foteses. Avui, però, l'atzar ha volgut que l'únic espai lliure que hi havia per a mi dins del vagó estigués just al davant de dos nois d'entre vint-i-cinc i trenta anys.
Sabeu que sóc una romàntica empedreïda, per això quan he sentit la frase: "Jo només dic que si en realitat no la coneixies, el cop no pot haver estat tan dur... ", he posat l'antena i he parat l'orella, gairebé com un acte reflex. La història pintava interessant i he optat per prescindir de la música. He fet bé, perquè després de més de 12 hores encara vaig donant-hi voltes.
- Com pots dir que no la coneixia? És clar que la coneixia!
- Però no m'has dit que no us havíeu vist mai?
- Que no l'he vist mai en persona, però n'estic enamorat! A veure si ho entens: jo l'estimo.
- Doncs no. Dec ser massa simple, jo... No entenc que t'hagis pogut penjar d'algú a qui no has vist mai. Però si ni tant sols li havies fet un petó!

Es pot estimar algú a qui no has mirat directament als ulls? Doncs sembla ser que sí.



Aquest noi s'havia enamorat perdudament d'una noia que devia haver conegut a través de les xarxes i amb qui només tenia contacte 2.0: missatges de Whatsapp, Facebook o Twitter, i algun correu electrònic amb fotos, suposo. Pel motiu que fos que malauradament els vint minuts i escaig de trajecte no m'han permès esbrinar la noia havia posat punt i final a la relació i ell ja no tenia manera de contactar-hi. Senzillament, ella havia desaparegut, s'havia esfumat.

Les paraules amb què descrivia cadascuna de les virtuts de la seva estimada, l'angoixa amb què explicava la tragèdia de no poder seguir amb la relació, i la impotència que sentia de no saber com localitzar la noia, posaven de manifest que aquell no era un amor d'estiu que quan arriba la tardor es panseix. Aquell era un amor de veritat, una passió en majúscules.

Abans de baixar del vagó he mirat el rostre del noi. Estava abatut, absolutament desolat. I m'ha fet llàstima. M'ha semblat molt injust que algú que estima amb aquesta intensitat, no pugui acariciar i besar la dona dels seus somnis.

dimarts, 18 de setembre del 2012

A GUST AMB EL SEXE

M'assabento en un sol dia que un dels llibres més venuts de les darreres setmanes té un alt component eròtic, que existeix el portal www.redtube.com, que s'estan editant versions eròtiques de diferents clàssics de la literatura universal, i que un elevat nombre de parelles enregistren en vídeo les seves relacions sexuals i en fan pel·lícules pornogràfiques casolanes.

La primera idea que em passa pel cap, acompanyada d'un somriure que se m'escapa per sota del nas, és que la cosa està tan malament i la crisi fa tants estralls, que ofeguem les penes gaudint tant com podem dels plaers de la vida: el famós sexe, drogues i rock'n'roll, però centrant-nos en la primera part, que a banda de saludable, és gratuïta. :-)


Que cada vegada el sexe està més en boca de tothom és evident. Se'n parla més i amb més llibertat. Sense embuts, sense emprar metàfores, sense recòrrer a eufemismes. Suposo que la societat ha madurat en aquest aspecte i que, a més, totes les noves tecnologies n'han afavorit la seva difusió i popularització.

La manca de censura i de restriccions i la pèrdua de pes de la doctrina de l'església catòlica (caracteritzada per la seva visió esbiaixada de la matèria en qüestió), han contribuït a donar una major visibilitat a les relacions sexuals i a no desmerèixer la importància que tenen en la vida dels ciutadans.

Ha plogut molt des que l'Elena Ochoa va començar a parlar tímidament de sexe per la TV. Actualment, els anuncis publicitaris i el cinema són absolutament explícits quan convé. Avui en dia, els ciutadans fem l'amor, fotem un clau i follem tant com podem. I no només això, sinó que en presumim. Sense vergonya, sense pudor. Ens sabem més i, per tant, en gaudim més i millor.

No obstant, sota d'aquesta aparent normalitat, detecto una major acceptació per part de la societat si aquesta ostentació la fa un home, que no pas si la fa una dona. I em preocupa. Em molesta. Una vegada em van dir: «pensa que si un home es fica al llit amb moltes dones diran d'ell que és un campió, però si ho fa una dona la titllaran de meuca». En el decurs de la meva vida adulta he observat amb tristesa que encara hi ha moltes persones que, tot i que no ho diguin, ho pensen. I no únicament són homes.

Suposo que el temps acabarà posant les coses al seu lloc. Imagino que les dones, que hem sabut anar guanyant terreny en l'àmbit professional, que hem après a fer-nos sentir a casa i que hem demostrat que tenim les mateixes capacitats que un home per prendre deicisions i que no som el sexe dèbil, també sabrem guanyar aquesta batalla i la societat acabarà entenent que tan natural és que un home gaudeixi del sexe com que ho faci una dona, i que tant desig sexual podem tenir nosaltres, com ells.

dimecres, 5 de setembre del 2012

EL ROL QUE ENS TOCA VIURE

A la ficció estem molt acostumats que sigui així: cadascú té un rol, cada actor o actriu interpreta un paper amb uns trets característics ben marcats i del tot definits. Si pensem per exemple en sèries de televisió, les comèdies sobretot, gairebé en totes elles hi té cabuda un personatge que és llest, un que fa de guapo, un que encarna la perversió, un de beneit, un que escalfa braguetes, un de saberut, un que és romàntic, un que cau malament perquè és molt xulo, un que hi posa la racionalitat, un de bromista i un que és l'eixelabrat del grup. No sé si me'n deixo algun però, més o menys, la cosa quedaria reduïda a aquests, que prenen forma masculina o femenina indistintament. No se'ns fa estrany que la que és romàntica sigui, bàsicament, això: una romàntica empedreïda. O que el que és un xulo no resulti més que això: un cregut rematat.

A la vida real ens costa més d'entendre. Ens fa la sensació que la personalitat humana té molts més matisos, més colors, que és infinitament heterogènia. Ens sembla impossible definir el caràcter d'algú reduint-lo a un únic tret al voltant del qual giren la resta de característiques d'aquell individu. Suposem que tot és molt més complex i que, per força, cal tenir en compte la suma de desenes de particularitats. "Els homes i les dones som complicats", ens repetim una i una altra vegada. "Elles més que ells", se sol dir...

Però, en realitat, quan mires amb certa distància les persones del teu voltant, de seguida t'adones que cadascuna d'elles té el seu propi rol, una etiqueta que rep pràcticament des del moment de nèixer i que l'acompanyarà la resta de la seva vida.
Qui no té un amic que sap escoltar, que sempre hi és quan el necessites i que mai demana res a canvi? Qui no té aquella companya de feina que és l'alegria del despatx, que sempre somriu i fa bromes per animar el cotarro? Qui no té un germà que pren totes les decisions importants de la família?
Tots tenim un signe diferencial que, a l'hora de la veritat, és predominant, guia la nostra existència i redueix a pràcticament res la resta de matisos que la nostra personalitat pugui tenir.
I... sabeu què? Que en part me'n alegro, perquè som molt més simples del que ens pensem, tot i que sovint ens compliquem la vida innecessàriament.

A mi em deu haver tocat ser l'entusiasta de la pel·lícula perquè cada dia estic més convençuda que cal somriure molt més, alçar la veu molt menys i deixar-nos estar de romanços. Perquè, total, són només un parell de dies els que estem en aquest món, oi?

diumenge, 19 d’agost del 2012

ENAMORAR-SE D'UN DESTÍ


Una ciutat, normalment, no la recordes per com és sinó pel que hi has viscut. Si t'agrada viatjar, i pots fer-ho de tant en tant, hauràs comprovat que de vegades l'opinió que tu tens sobre un lloc determinat no coincideix amb la d'algun amic o familiar que també hi ha anat.
A banda dels gustos i predileccions que cadascú pugui tenir, que un indret et sedueixi o no depèn, en gran mesura, de les experiències que hi hagis viscut i de les persones que les hagin compartit amb tu.
El fet que el lloc ens pugui semblar més o menys atractiu, si alguna vegada repetim un destí amb diferent company de viatge, reforça aquesta teoria.
El moment vital en què et trobes quan fas l'escapada, l'estat anímic i moral amb què encares l'aventura de descobrir una cultura que sovint s'allunya de la teva i la relació que tinguis amb qui viatja amb tu, seran, sens dubte, els factors que determinaran la seducció que puguis sentir pel destí escollit un cop l'hagis visitat.
El record que guardem d'un viatge està inevitablement condicionat per tot això. El lloc és el que és, amb els seus colors i les seves aromes, amb la seva arquitectura i la seva tradició culinària. Però si nosaltres ens n'enamorarem és per les circumstàncies que us comentava abans, que ben poc tenen a veure amb si l'art, la cultura i el caràcter del país en qüestió ens atrauen o no.

dimecres, 15 d’agost del 2012

TAN LLUNY I TAN A LA VORA

Avui m'he recordat del primer dia que vaig dur al meu fill gran a l'escola bressol.
No l'oblidaré mai.
Era 1 de setembre del 2008, ell tenia un any i cinc mesos i feia 2 anys exactes que havia mort la meva mare. Vaig plorar tant com per omplir els 7 mars. Vaig plorar sense consol, amb el pit oprimit.
No entenia per què m'havia de separar d'aquella criatureta indefensa, petitona, vulnerable i deliciosa que, tot i que no feia ni mig any que formava part de la meva vida, s'hi havia fet un lloc tan important que em semblava impossible fer res sense tenir-lo a la vora.
"Ell plorarà, però de seguida li passarà", em deia tothom.
Doncs... i per què a mi no se'm passava?
Vaig tenir un nus a la gola durant les 6 hores que va durar el martiri i quan anava a recollir-lo, a mesura que m'acostava a la llar d'infants, les punxades al pit eren més fortes. Estava nerviosa i desconcertada. No sabia com hauria passat ell el dia, però només desitjava una cosa: que la seva jornada no hagués estat com la meva.
Aquell dia vaig entedre per què un fill et canvia la vida. Aquell 1 de setembre vaig constatar que de mare només n'hi ha una, i em vaig adonar que l'enyorança pot ferir fins a esquinçar-te el cor.
La meva mare no me la tornarien, però el meu fill esperava pletòric que anés a recollir-lo, amb un somriure d'orella a orella.
Avui, aquest nadó, que en comptes de 5 mesos ara té 5 anys, m'ha suplicat que no marxés. Estarem 4 dies sense veure'ns i no s'ho ha pres gens bé. L'entenc, no el puc culpar. De fet, el comprenc tant que se m'escapa alguna llàgrima mentre us explico tot això.



dijous, 9 d’agost del 2012

PASSAR PÀGINA

La vida dóna moltes voltes.
De vegades són senzills revolts sense importància, gairebé imperceptibles, però també podem topar amb una corba tancada que ens obligui a aminorar considerablement el pas.
En ocasions hem de fer un petit saltiró a causa d'una pedra en el camí i, en canvi, d'altres vegades, el sotrac és important, fins al punt de desequilibrar-nos, de pertorbar-nos.
Ens pot passar, a més, que ens vegem abocats a fer un canvi de sentit sobtat, a reinventar-nos, a passar pàgina.
Irremeiablement, ens anem adaptant a cadascuna d'aquestes circumstàncies, amb millor o pitjor fortuna. No sempre és fàcil, no obstant, no tenim cap altra opció que anar sortejant els imprevistos del camí i superar, en tant que sigui possible, els obstacles i les dificultats que se'ns presenten.
La vida és moviment.
I tot i no ser sempre buscats, els canvis són necessaris, són inherents en la condició humana i, fins i tot quan ens sembla que aquella alteració en el nostre dia a dia no ens farà cap bé, ens pot fer créixer, ens pot fer avançar.

De fet, la vida ja ho té això: ningú no ha dit que sigui senzilla.


dimecres, 1 d’agost del 2012

VACA...QUÈ?!

Ara, la paraula més pronunciada al carrer, després de “crisi”, és “vacances”. Qui no les ha fet ja, n’està gaudint o està a punt de fer-les. L’expectació per l’arribada d’aquests dies lliures que anhelem amb una il·lusió desmesurada és màxima malgrat que, en acabat, sempre se’ns facin curts i ens semblin insuficients.
Les vacances ens serveixen, principalment, per desconnectar de la feina, aconseguir que els horaris siguin més flexibles i les rutines esdevinguin més pausades.
L’objectiu és clar: relaxar-se.
No obstant, per a molts, això no sempre és possible.
Per als belluguets com jo, les vacances no serien precisament un sinònim de quietud. Si bé és cert que durant el nostre descans laboral ens prenem la vida amb una mica més de placidesa, tampoc som gaire propensos a fer el ganso. La parsimònia no va amb nosaltres i encara menys la passivitat. Tant és així, que aquesta pausa estival es converteix sovint en una etapa de passar-ho molt bé i gaudir al límit, però de reposar… més aviat poc!
Si, a més, tens criatures al teu càrrec i una casa que no es neteja ni s’endreça sola, la relativitat d’aquestes vacances augmenta exponencialment. No es tracta d’invertir en la llar les vuit hores que passaves a l’oficina, però el dinar l’has de fer igual, la rentadora l’has de posar dia sí, dia també, i l’aspirador tampoc perdona. De vegades, a més, com passes més temps a casa, l’efecte que es produeix és el contrari del que voldries: la vida contemplativa et pot jugar una mala passada i, al sofà estant, comences a pensar en aquell armari que hauries de buidar o aquell prestatge que fa temps que has d’endreçar i, irremeiablement, acabes per aixecar-te i fer-ho.
Per tot això és tan important, si es pot, abandonar el domicili habitual. Marxar fora, on sigui, tant hi fa, però lluny de la llar “oficial”. Perquè fa més sensació de ruptura amb la monotonia i perquè es més fàcil aconseguir trencar amb les inèrcies de tot l’any.
Ara bé, no tot són flors i violes i marxar té un únic –però importantinconvenient: les maletes. Decidir que t'enduràs i preparar-ho! Com que sóc una mica quadriculada i ho he de tenir absolutament tot sota control, preparo amb una setmana d’antelació uns llistats interminables de les coses que he posar dins l’equipatge. El meu i el de tota la família, és clar! El mal de cap que s’apodera de mi durant tot aquest procés és considerable, però almenys quan arribo al destí escollit no he de lamentar que m'hagi descuidat res... sempre i quan l’encarregat de dur les bosses al maleter del cotxe no se n'oblidi cap a casa, com ens va passar un estiu! 
:-)

divendres, 27 de juliol del 2012

UNA ÀNIMA EN PENA

Dimecres em vaig llevar amb el peu esquerre i vaig fer morros durant tot el matí. Qualsevol cosa era motiu de queixa, tot em semblava malament, absolutament res m’estava bé. Que si ja n’hi ha prou que em tornin a abaixar el sou i em treguin dies de permís, que si al metro hi fa tant fred que em fa venir mal de coll, que si encara falten massa dies perquè arribin les vacances, que si amb aquesta calor les criatures estan insuportables, que si els polítics d’aquests país no fan la feina ben feta, que si els votants potser ens ho hauríem de fer mirar…Va ser un no parar de renegar continu.

Però hi va haver un punt d’inflexió que va capgirar la jornada.
Al migdia, quan anava cap a casa, des de l’autobús, vaig veure una dona asseguda en un banc. Devia tenir a la vora de cinquanta anys i duia un monyo que li recollia amb polidesa la cabellera castanya. La mà dreta li subjectava el rostre, lleugerament inclinat cap avall, estava immòbil i tenia els ulls tancats. Duia molta roba posada, massa, perquè el fullatge de l’arbre que li feia ombra deixava escolar nombrosos rajos del sol i havia de tenir calor. A costat i costat de les seves cames s'arrengleraven més de mitja dotzena de bosses grans plenes a vessar i meticulosament col·locades a tocar d’ella.  

No vaig poder evitar mirar-la durant tota l’estona que l’autobús va estar parat davant d’aquell banc. No podia deixar d’observar aquella dona que, encara no sé perquè, no tenia més casa que un banc de fusta de la Gran Via ni més ocupació que abaixar el rostre i aclucar els ulls, suposo que per no veure la crua realitat que li estava tocant viure.

L’autobús es va posar en marxa i, a mesura que s’allunyava de la dona, aquella ànima en pena s’anava fent petita i el meu sentiment d’impotència creixia més i més per moments. Aquest món no hauria de permetre segons quines coses. El dret a tenir una llar hauria d’estar garantit. Hauria de ser inherent a la condició humana!

Vaig adonar-me de la immensa sort que tinc i em vaig maleir per haver estat rondinant tot el matí per banalitats absurdes.

diumenge, 22 de juliol del 2012

DEMANA UN DESIG I BUFA!

Avui he celebrat, per avançat, el meu aniversari. Ho he fet en petit comitè. Amb la persona que és amb mi, incondicionalment, des del precís instant en què ens van gestar els nostres pares i que cada dia 2 d'agost té exactament el mateix motiu de celebració que jo. Tenir una germana bessona converteix el natalici en doblement especial. L'apuntes a l'agenda i hi poses aniversari de l'Annushkita (i meu!), com si pogués oblidar-me'n! Fer anys a l'estiu té coses bones, però també en té de dolentes: no sempre tens la família i els amics a la vora. Per aquest motiu, la trobada era avui.



La meva il·lusió per fer anys, malgrat vagi passant el temps, és la mateixa de quan era menuda. Sento aquells nervis a la panxa, aquell pessigolleig que m'acompanya els dies previs i, sobretot, el dia abans quan està a punt d'arribar la mitjanit.
No he entès mai que les persones s'entristeixin o s'enfadin quan toca bufar les espelmes. No hi ha res millor que anar sumant anys. El problema seria no poder-ho fer! Però encara hi ha una cosa que em fa més gràcia: les persones que se'n resten. És ridícul! Qui prefereix retrocedir en comptes d'avançar? És incongruent.
Com que a mi l'aniversari sí m'agrada, procuro festejar-lo tant com puc.
Avui amb l'Anna hem dinat, el mateix dia 2 soparé amb el meu home i bufaré les espelmes amb l'ajuda dels meus petits tresors, i abans de vacances hauré commemorat l'assenyalada data amb els amics: que si un cafè, que si un berenar, que si us convido a casa a fer un pica-pica...
És l'excusa ideal per trobar-te amb les persones que no tens facilitat de veure durant la resta de l'any. I és un dia per contestar trucades, llegir centenars missatges a FB, rebre els WhatsApps de tots els amics, i que et cusin a Tweets els coneguts i saludats.
L'aniversari és el "teu" dia. I et recorda que fa "x" anys vas respirar per primera vegada, que vas obrir els ulls i vas iniciar el camí que t'ha dut fins on ets.

dimecres, 11 de juliol del 2012

NUVIS ALS SETANTA ANYS

Un vespre de fa un parell de setmanes, esperava l'autobús per tornar a casa amb els meus fills. A la parada, vam coincidir amb una parella d'enamorats que, de seguida, van captivar la meva atenció.
Ella, d'uns setanta i pocs, era menuda i eixerida. Duia una faldilla estampada de flors i una brusa de seda de color salmó.Visiblement presumida, calçava sandàlies de taló i emanava elegància pels quatre costats.
Ell, més a la vora dels vuitanta, era alt i ben plantat, d'aquells homes que han fet furor durant la seva joventut i que conserven l'atractiu intacte. Portava una camisa blanca de lli i uns pantalons de cotó de color crema.
La connexió entre ells era tan evident que fins i tot em va sorprendre. L'estimació que sentien l'un per l'altre es feia palesa amb l'intercanvi constant de mirades còmplices. Es regalaven un somriure rere l'altre, ell li passava la mà per l'espatlla i li feia bromes i ella es deixava acaronar i l'observava embadalida.
Amb un simple cop d'ull, s'intuïa el respecte i l'admiració que es professaven. L'amor que els unia es respirava en l'ambient, com volent encomanar tot aquell afecte i tendresa a la resta de mortals que érem allà.

¿Com haurien aconseguit mantenir aquella espurna d'il·lusió més pròpia d'un festeig adolescent que no pas d'una relació d'anys, ja consolidada?
¿Què ho feia que continuessin agafant-se les mans amb la delicadesa d'un primer amor?
Hi havia tanta química entre aquelles dues persones, que vaig maleïr totes les vegades que algú m'ha dit que l'amor etern no existeix.


I mentre jo pensava en tot això, va arribar l'autobús.
Es van fer un petó als llavis.
- Adéu... va dir ella una mica ensopida.
- Adéu, bonica, ara et truco. Bé, com sempre, abans d'anar a dormir. va respondre ell.
Es van fer un altre petó, més llarg. Ell li agafava el rostre amb totes dues mans.
L'autobús esperava. Es van separar. Ella va pujar i de seguida es va girar cap a ell. Es van dir adéu amb la mà.

Em vaig quedar parada... Em va sobtar que no visquessin junts!
Com podien suportar no despertar-se l'un al costat de l'altre cada matí?
Com podien renunciar a besar-se cada nit?
... Seria aquest el secret del seu èxit?

I pensant en tot això, vaig recordar-me de la primera cosa que em va dir el meu marit just després de casar-nos: "tu i jo serem nuvis tota la vida".


diumenge, 8 de juliol del 2012

VIURE EN HARMONIA

Devia tenir cinc o sis anys quan el meu oncle es va comprar una samarreta que hi deia: Sans la musique, la vie serait une erreur. Li vaig preguntar què volia dir. Em va traduir la frase al català. Aleshores, petita com era, ni tant sols sabia que la cita era de Friedrich W. Nietzsche, i tampoc no vaig acabar de comprendre el significat ple de la sentència en qüestió.


Amb el temps, però, m'he adonat que la música ens acompanya permanentment. Que cada moment crucial de les nostres vides el podem vincular a una cançó, que cada triomf assolit té una melodia concreta i que cada tragèdia plorada té la seva pròpia banda sonora.
La música magnifica les passions, cura les ferides i alleugereix els mals de cap. A més, és absolutament internacional. Tant hi fa que vagi acompanyada de lletra i que aquesta estigui escrita en un idioma que no és el teu, la  taral·larejaràs igualment.
Com Nietzsche, d'altres artistes i filòsofs s'han desfet en elogis envers la música: el compositor Franz Liszt assegurava que, "en realitat, ve a ser com el cor de la vida"; Ludwig van Beethoven afirmava que la música constituïa "una revelació més alta que cap filosofia", i segons Hegel "seria el llenguatge de la filosofia si poguéssim pensar amb les oïdes en comptes de fer-ho amb paraules".
Sigui com sigui, la vida seria impensable sense música. Imagineu una pel·lícula o un espot de publicitat sense banda sonora? Concebríeu una història d'amor sense melodia?
Recordo que la meva mare, a casa, sempre cantava mentre feinejava. Jo també ho faig. Quan sóc a casa canto mentre cuino, mentre planxo, mentre endreço, i... sí, a la dutxa també! I quan sóc al carrer, si vaig sola, acostumo a escoltar música. Perquè m'encanta, em fa vibrar, treu el millor de mi i em fa viure en harmonia.
Realment, sense la música, la vida seria un error!

divendres, 29 de juny del 2012

ELS IMPRESCINDIBLES

Tots en tenim algun, d'imprescindible.
Si ets afortunat, la vida te'n regalarà més d'un.
Si ets desgraciat, en el pitjor dels casos, no t'adonaràs que els tenies fins que els hagis perdut.
Però aquest vespre no permetré que el pessimisme envaeixi aquest espai. Avui em referiré als imprescindibles amb nom i cognoms. A aquells éssers, sense els quals, ja no concebríem la nostra existència.
Els teus imprescindibles no necessiten que els expliquis que estàs amoïnat perquè, només de sentir el to del teu "hola" quan despenges el telèfon, són capaços d'endevinar-te l'estat d'ànim. Perquè només mirant-te als ulls saben si has assolit l'èxit o hi ha algun neguit que et crema a les entranyes, per insignificant que sigui.
Es commouen amb el teu dolor i s'emocionen pel teu goig.
S'encomanen tant del teu entusiasme, que les teves victòries els fan més il·lusió i tot que les pròpies!
S'afligeixen tant amb el teu dolor, que el turment és, fins i tot, major per a ells que no pas per a tu.
Saben el que et fereix i el que et violenta. Coneixen bé els teus gustos i les teves manies. T'intueixen el pensament i troben les paraules justes en el moment adequat.
A més, no et cal ni avisar-los quan els necessites... Perquè, senzillament, hi són: pacients, amatents, perennes. Disposats eternament a fer-te somriure.

Tenir a la vora els teus imprescindibles equival a ser feliç. Però esdevenir tu l'imprescindible d'algú i poder ser-hi, sempre, és infinitament millor. ;-)

dimecres, 20 de juny del 2012

LA VELOCITAT DEL TEMPS

Hi ha minuts que es fan eterns i hores que passen volant.
Hi ha instants que no s'acaben mai, i dies sencers que s'escapen fugaços i ni te n'adones que hagin passat.
La culpa la té la famosa la relativitat del temps.
Tots els dies tenes vint-i-quatre hores. Cada hora té exactament seixanta minuts. I cada minut té seixanta segons, ni un més, ni un menys.
Encara que, ara, en escriure segons, adverteixo la polisèmia d'aquest mot. Segons la situació en què et trobis, els segons tindran una durada o una altra. És cert, els segons, segons com, es poden dilatar o constrènyer!
Sembla lògic.
Però, per més raonable que sigui, no deixa de ser un problema.
Perquè, precisament quan ets més feliç i més estona voldries tenir per a gaudir d'aquell moment fantàstic, és quan el pas del temps agafa velocitats lumíniques i fuig, s'evapora, s'escapoleix.
Quantes vegades no hem desitjat aturar el temps?
Quants instants no hauríem volgut congelar?
Quants moments especials no voldríem perllongar?
Hi ha somriures que necessitem eternitzar, hi ha mirades que no volem oblidar, hi ha estones compartides que no som capaços de deixar escapar, hi ha paraules que ens delim per sentir una i una altra vegada, que anhelem fixar en el temps i en l'espai, com si el pas dels anys no pogués esborrar-les.

divendres, 15 de juny del 2012

QUÈ ES DIU?

Recordo que, quan el meu fill tenia un any i mig i l'obsequiaven amb alguna cosa, a la meva pregunta "què es diu?", ell responia irònicament "més?".
La gent reia, perquè era molt menut però, tanmateix, tan espavilat! I jo el corregia una i una altra vegada, incansablement: "no, no es diu més, has de dir gràcies". Ell somreia, jo també. De fet, el seu somriure encomanadís ja era una forma de mostrar l'agraïment que sentia.
La veritat és que dono un valor immens a la gratitud. Crec que és una d'aquelles virtuts que haurien de tenir totes les persones. Almenys les que vulguin interactuar amb mi. M'agrada la gent agraïda i jo sempre he procurat ser-ho.


I no em refereixo a dir un gràcies forçat perquè toca, ni a pronunciar un gràcies mecànic només perquè quedi bé, ni tampoc al fet de deixar anar un gràcies d'ofici, sovint renegat.
Parlo de saber apreciar tot allò que et ve donat, de valorar els petits gestos que els altres puguin tenir amb tu i de reconèixer els mèrits aliens.
Em refereixo a ser conscient que cadascun de nosaltres, individualment, sense l'ajuda de la resta de mortals que comparteixen espai i temps en el nostre pas per aquest món, seríem ben poca cosa.
És una qüestió d'actitud i no de forma. És una filosofia de vida. És una manera d'entendre el món.

Avui dec haver donat les gràcies de l'ordre de trenta vegades, i abans d'anar a dormir encara ho faré un cop més: A TU, gràcies per ser-hi, per llegir-me, per seguir-me. GRÀCIES!

dissabte, 9 de juny del 2012

LA DISTÀNCIA

Avui pensava en la distància... La distància entesa com l'interval d’espai o de temps que hi ha entre les persones o les coses.
Reflexionava, també, al voltant de la distància que en alguna ocasió sents que existeix entre tu i la resta del món.
Crec que no li donem la importància que mereix.
Pensava, a més, que és d'aquelles coses que té significats oposats depenent de cada moment.
M'explico: de vegades la necessitem, d'altres vegades la demanem, en alguna ocasió la temem i, fins i tot, de tant en tant la maleïm.
En relació amb l'espai, sempre m'ha molestat que els desconeguts amb qui coincideixo en llocs estrets no guardin una mínima distància amb mi. No perquè sigui esquerpa, ans al contrari, sóc d'aquelles dones que gaudeixen del contacte físic. Ara bé, si no conec la persona que tinc al davant (o al darrera, o al costat) no suporto que envaeixin el meu espai vital. Si això succeeix, faig els possibles per allunyar-me'n. 
I, per la mateixa regla de tres, m'agrada sentir ben a la vora les persones més importants de la meva vida. Sóc de fer infinitat de petons, carícies i abraçades als meus. Ho necessito. Com també necessito, en determinats moments, poder-me amagar entre els braços dels qui estimo, dels qui m'estimen.
Pel que fa a l'esfera temporal, malgrat el que diguin, la distància no fa l'oblit. Cada matí m'acomiado dels meus fills per anar a treballar i cada dia em sap greu. Evidentment, t'hi acostumes i no vas plorant per les cantonades. Però això no significa que et deixi de fer mal haver-te'n d'allunyar durant una pila d'hores. 
La distància que de vegades la vida posa entre tu i la resta de persones, i l'enyorança que sents aleshores, fan que t'adonis, precisament, de fins a quin punt aquells individus marquen el ritme de la teva existència. Quan la vida t'allunya dels qui estimes, per més temps que faci que han marxat i per més curta que sigui la distància física, si no són amb tu, la melangia pesarà sempre com una llosa damunt el teu pit. 


diumenge, 3 de juny del 2012

SANTA PACIÈNCIA


Segons el diccionari, la paciència és la virtut de qui sap suportar els mals amb fortitud sense plànyer-se’n, i la qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda.
Per a mi és molt més que tot això.
De petits, ens deien que és la mare de la ciència. Sens dubte que l'és. I de la tolerància i de la resistència, també!
D'un temps ençà, diverses circumstàncies estan posant a prova la "meva" paciència. Dic la "meva" perquè la paciència és com les empremptes dactilars: cadascú té la seva. I no només això, el grau i la disposició d'aquesta paciència (la de cadascú) oscil·la considerablement en funció del lloc, del moment, de la companyia, de si fa fred o calor i, sobretot, dels antecedents vitals immediats.
Sempre m'he considerat una persona impacient. Perquè quan desitjo alguna cosa la vull com abans millor. Perquè quan espero alguna cosa l'expectació se'm fa eterna. Perquè quan m'encarreguen quelcom em desvisc per enllestir-ho aviat.
En aquest sentit, sóc impacient, sí.
Però, com he dit abans, alguns fets ocorreguts darrerament que no venen al cas, encara que algun lector molt curiós ara es pugui molestar amb mi  m'han fet veure que aquesta impaciència no està renyida amb una gran i generosa capacitat de resistència que estic desenvolupant a marxes forçades i de la qual me'n sento terriblement orgullosa. 



I tot, gràcies a les diminutes persones que tinc al meu càrrec!
Ai, sí! Adorables criatures que venen sense manual d'instruccions i sense una garantia que et permeti retornar el "producte" si no surt com l'esperaves.
Ningú m'havia dit que fos fàcil, això és cert. Tanmateix, tampoc no m'havien advertit que un nen pot despertar-se una mitjana de cinc vegades en una nit i, tot i això, llevar-se abans de les set del matí; ni que els infants estan programats per cridar i plorar a un volum capaç de malmetre oïdes; ni recordo que m'haguessin explicat que quan una de les criatures de la casa es rebel·la, la revolta s'extén a tots els mini-membres que habiten la llar i es multiplica exponencialment.
Malgrat el meu agnosticisme, he atorgat el nom de santa paciència a la virtut de sobreviure a totes aquestes situacions. La santa paciència que em permet somriure després que la nena hagi tirat sis vegades consecutives el xumet al terra. La santa paciència que em fa aguantar estoicament que el nen m'aixequi les faldilles al parc, en benefici de tots els pares d'altres mini-trastets com el meu, i en detriment de la meva dignitat.
En definitiva, la santa paciència que fa possible que a quarts de dues de matinada, després d'un dia costós, intrincat i problemàtic, encara tingui l'esma i l'humor necessaris per escriure sobre això.

Bona nit, bona sort, i santa paciència!
;-)


diumenge, 27 de maig del 2012

NINGÚ NO ÉS PERFECTE. O SÍ...

La perfecció no existeix. Fa molt temps que m'ho vaig ficar al cap.
Tanmateix, de tant en tant, encara em sorprenc perseguint-la, com intentant arribar-hi. Suposo que, depenent del nivell d'exigència de cadascú, això ens ha passat més o menys a tots.
La societat és competitiva: a l'escola has de treure bones notes, jugant amb els amics intentes guanyar sempre, a la feina t'esforces per ser el millor i quan ets pare o mare voldries no tenir rival.
De vegades, ni tant sols saps si empaites aquesta magnificència per sentir-te bé amb tu mateix o, simplement, per no decebre als qui t'estimes.


És raonable fer les coses bé. És desitjable i, fins i tot, lloable. Seria absurd que no ho provéssim. Però en cap cas ens hi hauríem de capficar. No paga la pena encaparrar-se si quelcom no assoleix l'excel·lència.
Fa dies que hi penso i tinc la sensació que, sovint, l'encalçament obsessiu d'aquesta utopia ens impedeix valorar el que tenim, el que fem, el que construïm dia a dia, minut a minut.
És com si convertíssim en defectuós i insuficient absolutament tot allò que no arriba a la categoria de sublim. Com si no advertíssim que entre la perfecció i l'horror hi ha un ventall de possibilitats inacabables.
No som perfectes. No ho serem mai. Ningú no ho és. Res no ho és.

O... potser sí. Perquè, ben mirat, qui decideix què és perfecte i què no ho és?
Perfecte, per a mi, és el somriure dels meus fills.
Perfecte, per exemple, és una escapada improvisada amb la parella. 
Perfecte és, també, una conversa amb un amic que fa dies que no veus.
Perfecte és veure sortir el sol cada matí sabent que tens infinits motius per ser feliç.

dissabte, 19 de maig del 2012

EN EL PITJOR MOMENT!

Quan es van començar a comercialitzar, els mòbils ens servien principalment per estar localitzables i, de tant en tant, per explicar-li la vida a la teva millor amiga mentre feies unes braves i una canya a la terrasseta de la plaça.


D'un temps ençà -no pas gaire, per molt habituats que n'estiguem ara i ens sembli que sempre ha estat així- als mòbils els hem atribuït mil i una funcions.
Els emprem per connectar-nos a les xarxes socials i aprofitem els viatges en transport públic per actualitzar el nostre "estat" al Facebook o per bromejar una mica amb els nostres seguidors del Twitter. L'utilitzem per fer fotografies i per consultar el temps d'espera d'un autobús quan som a la parada. Rebem i enviem els correus electrònics i xategem amb amics i familiars, encara que els haguem de veure d'aquí a una estona. L'usem per estar informats i com a reproductor de música. Podem gravar vídeos i editar-los. Els fem servir per posar uns dibuixos animats als petits de la casa quan sortim a dinar al restaurant perquè no s'avorreixin a la sobretaula, i hi consultem la previsió del temps, fem la compra per internet o una partida al "Tres en ratlla". Total... és de franc, oi?
Abans sorties de casa i comprovaves que duies la cartera i les claus. Ara, en primer lloc, t'assegures que duus el telèfon i, després, si de cas, ja comprovaràs que has agafat les claus ni els diners.
Avui dia, molts de nosaltres no sabríem viure sense el nostre smartphone i tot s'esdevé plàcidament mentre tenim la bateria del mòbil carregada.
Per evitar una catàstrofe, procurem tenir més d'un carregador a casa, en deixem també un a la feina, tenim el carregador del cotxe i un que es connecta a través de l'USB.
Però hi ha un dia en què, per estrany que pugui semblar, la bateria s'acaba i el mòbil s'apaga. I això sempre succeeix en el pitjor moment: quan publicaves una foto brutal al Twitter, quan enviaves un mail crucial o quan esperaves el whatsapp que et canviaria la vida!
Aleshores, primer t'empipes molt i després et queda aquella cara de mig frustació i mig desfici, a parts iguals. Tanmateix, transcorreguts uns minuts, et sents, en realitat, alliberada! Sí! Poder desar el mòbil a la bossa, oblidar-te'n, i dedicar-te a la vida real, a la vida en 3D, a la vida que s'olora i es palpa, és certament un autèntic respir.


dijous, 10 de maig del 2012

LA CALMA DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Empipar-se no sempre és agradable, però és inherent en l'ésser humà, i m'atreviria a dir que és saludable.
Tots en enfadem, i qui digui que no, menteix.
Sovint les enrabiades són absurdes o fútils i, per bé que alguna vegada l'enuig és justificat i raonable, en ocasions, ni tant sols recordem el motiu del disgust, però sí la persona que ens l'ha provocat (o tampoc).
La còlera pot tenir, doncs, naturaleses, causes i raons del tot diverses, però hi ha una cosa que és comuna a totes les enrabiades: el seu caràcter efímer.

  
Afortunadament, ens empipem i després ens reconcil·liem. Ens defraudem però ens demanem perdó. Ens escridassem i després ens xiuxiuegem alguna paraula bonica a l'orella. Alguns tenim més facilitat que d'altres però, normalment, tots acabem perdonant i essent perdonats. És una qüestió de supervivència... Sinó seria insuportable!
Jo no sóc gens rancuniosa i no m'agraden les persones que ho són. Trobo que el ressentiment és un dels sentiments més tòxics que existeixen. D'una banda, perquè genera angoixa i maritiri tant al subjecte com a l'objecte d'aquesta rancúnia. I, de l'altra, perquè impedeix la reconciliació, que és, sense cap mena de dubte, el millor d'enfadar-se.
Les reconciliacions justifiquen qualsevol discussió, per dura que hagi estat, per insalvable que pugui semblar a priori, especialment quan es tracta d'una parella d'enamorats. Perquè d'una baralla resolta amb èxit, sempre se'n surt reforçat.
Ja sabeu de què us parlo... ¿Qui no recorda amb tendresa la passió d'aquell petó que va fer tornar la calma a casa després d'una tempesta que semblava indefugible?

dissabte, 5 de maig del 2012

DIES DE VERTIGEN

No fa pas gaire, us parlava dels dies sublims, aquells en què sents que et pots menjar el món.
De vegades, però, tens més la sensació que és el món el que se't menja a tu.


Són dies grisos, ensopits, pesats... Respires amb la sensibilitat a flor de pell i els nervis a punt d'esclatar en qualsevol moment. Tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important.

Poques vegades hi ha un motiu específic, senzillament estàs desinflada, avorrida, agobiada... Només tens ganes que s'acabi el dia com abans millor. Només desitges que algú sigui capaç d'entendre que no estàs per hòsties. Però l'apatia que et devora les entranyes és, alhora, la causa i l'efecte que, en dies com aquests, siguis tan poc procliu a deixar-te ajudar. D'una banda, ets absolutament conscient que el millor remei seria una abraçada eterna de qui t'estima tal com ets, amb els teus dies sublims i amb els teus dies nefastos. Però, de l'altra, la desídia et fa rebutjar qualsevol forma de consol.

Són dies tristos, apagats i catastròfics, perquè tot acaba sortint malament. Són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies d'alt i baixos, de trobar-te desubicada i sola, i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res.

Són dies de vertigen.

dimarts, 1 de maig del 2012

PER DAVANT DE TOT

Si tanco els ulls, encara puc veure la cara de la meva mare quan, amb un posat seriós, em deia: "el dia que tu tinguis fills, ja m'entendràs".

Els he tingut. I, tal i com ella pronosticava, he comprès el significat íntegre de les seves paraules.
Tenir criatures et canvia la vida, això és de domini públic, no és pas nou, ni tampoc és sorprenent.
Ser mare (o pare) posa a prova qualsevol egocentrisme reduint-lo al no res. Des del precís instant en que neix el teu fill, sense saber ben bé per quina estranya raó, assumeixes que d'ara endavant sempre més ocuparàs un segon lloc. Primer seran els teus fills, la seva felicitat, la seva salut i el seu benestar. Després, si de cas, i només si és estrictament necessari, ja pensaràs en tu.
Quan ets mare (o pare) et sorprens a tu mateix dient coses similars a les que et deien a tu quan eres petita i que detestaves, com ara: "aixo, ja t'ho explicaré quan siguis més gran", "fes el favor de deixar en pau el teu germà" o "comenceu rient però acabareu plorant".
De sobte, et tornes vulnerable, comprens la força d'un t'estimo i assumeixes que el patiment formarà part indissoluble de la teva existència. Si bé és cert que els infants et recorden que riure és gratuït, inofensiu, gratificant i del tot recomanable, ser mare (o pare) no sempre és fàcil. De fet, és com pujar a una muntanya russa amb milers de revolts i pendents que et fan por, que saps quan arrenca però no tens ni idea de quan s'aturarà. 
Tenir nens et fa replantejar idees preconcebudes, et trenca els esquemes, et posa a prova constantment.  Aconsegueix treure el millor de tu, però també pot fer aflorar la teva part més fosca, perquè per un fill renunciaries a tot, perquè per un fill series capaç de matar i series capaç de morir.


És ara que sóc mare, que entenc la meva mare... I encara que ja no puc donar-li la raó, ella sap que la té.


dimecres, 25 d’abril del 2012

LA TRANSPARÈNCIA DE L'ÀNIMA

Quan viatjo en metro aprofito per observar amb deteniment la gent que comparteix el trajecte amb mi. Em fascina contemplar subjectes anònims i imaginar quines vides tenen.
Hi ha persones que són absolutament transparents. Aquestes són les que més m'agraden a mi.
Amb un simple cop d'ull pots endevinar si aquell subjecte és feliç, si està amoïnat, si està nerviós o si està ensopit. Només amb l'observació, pots intuir què pensa, amb qui parla per telèfon o quina música està escoltant.
Aquests individus em fascinen perquè són clars i diàfans. Són éssers sincers perquè no saben ser d'una altra manera: el rostre les delataria si intentessin, inútilment, burlar la veritat.
I la seva qualitat cristal·lina les fa especials, les fa vitals i les fa ser extremadament entusiastes. Viuen cada segon amb la intensistat que mereixen totes les coses que no recuperarem mai més, i s'enlluernen i t'enlluernen amb facilitat.
La mirada d'una ànima translúcida és incomfusible: els ulls brillen amb la naturalitat amb què ho faria el primer raig de sol del dia.
Precisament, el que més em captiva de les ànimes translúcides és la gran capacitat que tenen d'encomanar el seu estat d'ànim. De manera que, si les veus riure, fàcilment se't dibuixarà un somriure al rostre i, si les veus patir, amb tota seguretat se't humitejaran els ulls.
És com si aquestes persones no perdessin mai la ingenuitat i l'espontaneïtat que tenim tots quan som infants i que, malauradament, amb el pas dels anys, molts adults acaben abandonant.
Avui pensava amb satisfacció que jo, sense adonar-me'n, m'he anat envoltant només de gent d'aquesta mena. He constatat que els individus que m'atreuen són sempre cristal·lins i francs.
Suposo que es tracta de la famosa selecció natural: necessito rodejar-me de persones que comparteixin amb mi la passió per viure cada instant com si fos l'últim.