diumenge, 18 de juny del 2017

EL TEMPS NO HO CURA TOT

Aviat farà cinc anys i encara ho portes fatal.

Que aquesta era la part més dura, prou que ho sabies abans de separar-te. Però pensaves que el temps ho cura tot i que a mesura que avancessin les setmanes no et costaria tant haver de dir adéu als pirulos amb el braç –i amb un somriure forçat que emmascara tota la pena del món– mentre s'allunya carrer amunt el Peugeot 5008 negre que vàreu comprar quan estaves embarassada de la Valèria i que ara és només d'ell.

De manera inconscient, o no, l'estona de l'intercanvi s'acaba allargant: que si aquestes són les disfresses del festival i vigila que són fetes amb foamy de purpurina i la bossa hauria de quedar en aquesta posició perquè no s'arruguin o es malmetin; que si el dilluns té un control ell però ja l'hem repassat; que si el dimarts a l'excursió ella ha de dur gorra i xandall, i que si tot el que se t'acut. La qüestió és no acabar mai de dir adéu del tot. I ara un petó, i encara un altre, i l'abraçada a tots dos, i un «porteu-vos bé» que no saps ni per què dius.

Fent un càlcul estimat, han passat vora dos-cents cinquanta diumenges que és el dia acordat perquè vagin amb son pare, que treballa els caps de setmana i els recull quan surt de la ràdio a la tarda– però continues pujant l'ascensor empassant-te les llàgrimes i els mocs, no fos cas que trobessis una veïna indiscreta i a sobre et preguntés què et passa.

Que jugues amb avantatge, perquè de les sets nits en passen quatre a casa teva, no és un consol. Com tampoc ho és saber que sempre són amb tu els caps de setmana, quan hi ha més possibilitats de tenir atacs de riure, de fer totes les bogeries del món i de poder, fins i tot, avorrir-se fora dels horaris apressats del dia a dia. Tant hi fa, esperes el dimecres amb delit i quan arriba el diumenge sempre s'ha fet massa curt. 

És que se't fa estrany. Sí, sobretot estrany, antinatural. Perquè tu et sents mare les vint-i-quatre hores del dia i tots els dies de l'any i, per més que tens la sort immensa que el pare de les criatures et coneix bé i t'envia fotografies i vídeos sovint perquè no t'enyoris tant, tens la maleïda sensació que t'estàs perdent part de la vida dels teus fills. 

diumenge, 11 de juny del 2017

NINGÚ EM FA RIURE TANT COM TU

Ni fet expressament, hauries pogut ser més diferent de l'Hèctor. Sou com en Yin i el Yang, oposats però complementaris. Em recordeu a l'Anna i a mi quan érem menudes perquè, tot i ser bessones, semblàvem vingudes de planetes diferents.

Valèria, tu ja vas néixer contenta i continues essent l'alegria de la casa. Irradies felicitat pels quatre costats i tens més energia de la que soc capaç de gestionar. Em fascina el teu sentit de l'humor i m'al·lucina la imaginació que tens. Ets versàtil i diversa. Ets ocorrent i bromista. Passes de la comèdia al drama en qüestió de segons i ho vius tot tan intensament que plores les penes com si t'hi anés la vida. M'enamores i m'esgotes cada dia.

M'encanta quan sortim a voltar soles. Et miro i veig la Pati de fa trenta anys: fent saltirons i ballant pel carrer, improvisant cançons esbojarrades i mirant de reüll el teu reflex als aparadors per comprovar que et queda bé el vestit. Crec que ningú em fa riure tant com tu. No sé quina de les dues xerra més però quan parem a fer un Cacaolat i seiem i m'expliques els teus somnis, em confesses alguna por i em reveles tots els secrets que no saps guardar aleshores callo i t'escolto. I estaria així totes les hores del món perquè, quan et dic que no sé què faria sense tu, ho dic de veres. No és un dir.

Hi ha dies que, directament, me'ls salven les teves rialles.


dissabte, 3 de juny del 2017

EN CARLES ERA COM DE CASA

Quan mor algú proper, una de les coses que més costa de pair és que el món segueixi rodant com si res. Amb en Carles Capdevila, però, això no ha estat així. El país sencer plora la seva pèrdua: familiars, coneguts, saludats, professionals de la comunicació, educadors, personal sanitari, i també tota la gent del carrer que el llegia, que l'escoltava a la ràdio, que seguia els seus monòlegs delirants, i que va creure en ell el dia que va decidir posar en marxa una rotativa per editar un diari en català, quan la premsa escrita travessava el seu pitjor moment

Ahir, l'àvia em va telefonar al matí. «Pati, et truco perquè sé que te l'apreciaves molt. Quin greu. Ho he sabut de matinada i m'ha fet molta llàstima. El carrer en va ple. Tothom el coneixia i només en diuen coses bones. Ja sé que això no és cap consol, però la família pot estar orgullosa perquè, parlis amb qui parlis, al carrer tot són paraules boniques». Jo me l'escoltava amb aquell nus a la gola que t'emmudeix quan la impotència és més gran que tu. 

Catalunya el plora perquè era un bon home i perquè, encara que no hi haguessis coincidit més enllà de veure'l en algun acte públic, en Carles era com de casa. Tenia aquell parlar planer i natural, aquell posat amable i aquell to tan divertit que el convertia en el candidat perfecte per a ser el teu millor amic. 

Com a periodista, he de confessar que un dels meus anhels secrets –d'aquells que només dius en veu molt baixa quan bufes una pestanya que t'ha caigut o apagues les espelmes del pastís–, era arribar a treballar algun dia per a ell. Ningú comunicava com en Capde, ningú t'atrapava com ell i ningú entrellaçava les paraules amb tanta subtilesa com ell. 

Com a ciutadana, igual que les veïnes de l'àvia, només li puc retreure que ens hagi deixat tan prematurament. Tots ens hem quedat una mica orfes. Jo em quedo amb el missatge de la dedicatòria del seu darrer llibre, que em va fer vessar una llàgrima el dia que la va escriure, i que avui em fa plorar a llàgrima viva: «Visca els llibres i sobretot visca la vida! Salut i bon humor! CAPDE».