dimecres, 24 de setembre del 2014

LA RUSCALLEDA, MOLT MÉS QUE UNA CUINERA


Un dels avantatges de ser periodista és que et dóna la possibilitat de coincidir amb persones que, si no fos per això, segurament no hauries conegut. Em refereixo a persones de reconegut prestigi professional, que formen part de l'esfera pública i que sovint surten per la televisió o les podem escoltar a la ràdio perquè, abans, un altre periodista ja les ha entrevistat.

Foto: Josep Maria Rué

Ahir, per feina, vaig conèixer personalment la Carme Ruscalleda en l'entorn on se sent més còmoda: el restaurant Sant Pau. Vàrem estar juntes poc més d'una hora, suficient com per adonar-me que la Carme és exactament tal i com estem habituats a veure-la. És tan menuda per fora com gran per dins. Regala els somriures a dojo, desborda vitalitat i encomana aquest amor absolut per la gastronomia. Es mou amb el pas ferm i depressa, però no s'estressa, i dirigeix un equip de treballadors -que avui al matí superava la trentena- amb la fermesa d'una líder i la dolçor d'una mare.

El Sant Pau i la Carme estan fets l'un per l'altre. Es fa molt difícil saber qui va ser abans, si l'ou o la gallina. La simbiosi és perfecta. L'estètica del restaurant respon al gust per l'elegància que s'intueix en ella. És tan sobri com acollidor, tan bonic com funcional i tan càlid com net i polit. No hi ha dubte que la cuina del Sant Pau és casa seva i que el seu ofici és la seva vida. No se'n pot pas amagar. La delata la llum que desprèn quan en parla. És tanta la devoció que posa en tot el que fa, que quedes hipnotitzat seguint-la amb la mirada. De fet, surts del Sant Pau sabent que un dia o altre hi tornaràs.

Foto: Josep Maria Rué

divendres, 5 de setembre del 2014

PRINCESES AUTOSUFICIENTS I ALTRES QÜESTIONS


Un dels divertiments preferits dels infants és disfressar-se.
Només cal disposar d'alguns retalls de roba i cartolines o altres materials que es puguin retallar i enganxar segons convingui, i afegir-hi tota la imaginació de què disposen els més menuts de la casa. Amb una mica de traça i molt poc temps, et pots convertir en el que vulguis.
Ahir a la tarda vàrem rescatar i desempolsar de la part més alta de l'armari la bossa de les disfresses. Hi tenim vestits per donar i per vendre perquè hi guardem totes les disfresses que els meus fills han realitzat i lluït des del seu primer Carnestoltes a la llar d'infants i en cadascun festivals de final de curs de l'escola. La majoria d'aquestes disfresses estan fetes amb bosses d'escombraries de colors lluents o amb cartró i cartolines. A la bossa també hi ha els vestits tradicionals exòtics de talla molt menuda que algun familiar et porta després d'un viatge a Indonèsia o el Marroc per la gràcia que fa, en miniatura, la indumentària típica de cada país.
A la nostra particular bossa hi encabim, també, un parell de disfresses de les que es compren ja fetes, una de fada i l'altra de princesa. Ahir, mentre el nen anava inventant personatges pintorescs a base de mesclar els complements de diferents disfresses amb combinacions que resultaven del tot sofisticades, la nena es va anar disfressant de fada i de princesa, una i altra vegada, una i altra vegada.
"Pots triar altres disfresses. Tens moltes opcions: pots ser cuinera o jardinera, un follet, una nena xinesa... Fins i tot podem inventar personatges agafant diferents peces de roba i combinant-les. Per què sempre tries el de princesa o el de fada?", li vaig preguntar.
"Perquè jo he de ser una princesa, mama, o sinó, una fada", va respondre tota convençuda.
Jo vaig arrufar el nas. Maleïts estereotips!
Reconec que em va fer mal...
Però aquí no acaba el meu enuig. Per a més inri, la nena va estar instant una bona estona al seu germà perquè es disfresses de príncep o de "fado".
"Va, que necessito el meu príncep. Què faré sense un príncep?", deia. "Has de ser el meu 'fado'", repetia.
No me'n vaig poder estar. Amb el màxim rigor possible i deixant de banda qualsevol prejudici, li vaig intentar explicar que ella era autosuficient, autònoma, que se bastaba y se sobraba que diria la meva mare per esdevenir el que volgués ser. Que si volia ser una princesa, endavant, que si volia convertir-se en fada, fantàstic, però que en cap cas necessitava una figura masculina que li fes de parella de ball.
No sé si ho vaig aconseguir. I tampoc sé si ella, que tot just té quatre anys, va entendre el que jo volia transmetre-li. Només espero que en el futur s'adoni que té les eines, la capacitat i la fortalesa suficients per esdevenir el que desitgi i aconseguir tot el que es proposi a la vida, sense l'ajuda de cap príncep.

;-)




Il·lustració de Carla Nazareth.