dimecres, 31 d’agost del 2022

LA PITJOR TRUCADA DEL MÓN

L'1 de setembre de 2005 al migdia vaig rebre la pitjor trucada del món. D'ençà d'aleshores res no ha estat igual. He après a viure sense tu, és clar. Se'n diu supervivència. Però una part de mi es va evaporar per sempre més. 

Va ser tan de cop i tan inesperat que disset anys després encara em costa de pair. La teva mort em va partir pel mig aleshores i em continua esmicolant avui.

Em feies, em fas i em faràs sempre falta. Vetlla'm, si pots, des d'on siguis.

T'estimo, mare. 


dijous, 20 de gener del 2022

NI QUE SIGUI NOMÉS UN MOMENT

Fa massa dies que no et somio. Ja no vens a veure'm mai. I no sé per què.  

L'altre dia, parlant amb l'àvia, em va dir que ella sí t'havia somiat. I reconec que em va fer enveja. Me'n va fer molta. Però ho entenc, no pateixis. Si has de triar, ves amb ella, que li fas molta falta. Diu que tu estaves com sempre, tan jove, tan divertida, tan tu...

Fantasiejo amb la idea que tu estàs al corrent de tot, que ens segueixes la pista i que saps que ja tens cinc néts. Són tots cinc súper bonics, oi? Quina pena tan gran que no en coneguis cap. I quina merda més grossa que ells no t'hagin vist mai.

Saps què fa dies que penso? Que tampoc em queden tants anys per tenir la teva edat. Això em fa vertigen. No per mi, pels pirulos. Perquè no voldria que passin pel que he hagut de passar jo. 

Vine un dia d'aquests i xerrem una estona, va. Ni que sigui només un moment. Prometo deixar-te marxar, però vine.