dijous, 7 de juny de 2018

QUAN LA VIDA NO ET DONA DE SI


T'adones de fins a quin punt necessites escriure per viure quan et ve un pensament al cap i el trobes tan bonic que t'imagines començant un text així. 

Fa dies que no escrius, penses. Fa massa temps. Però la vida no et dona de si. Cada final de curs ja és una mica una caòtic. Però aquest any, amb una criatura nova i la mudança pel mig, et sembla que moriràs. 

Mentre els paletes i el Marc treballen a marxes forçades perquè en vint dies la casa sigui habitable, a tu et toca empaquetar la vida de cinc persones i amuntegues desenes de caixes a tots els racons d'un piset que ara et sembla més petit que mai. "Aprofita per llençar coses", t'aconsellen tots, "que ja ho faig, sense parar", repliques. Tant és, has tirat, regalat i dut al punt verd del barri més coses de les que pensaves que tenies i, tot i això, acumules capses a dotzenes fent columnes tan altes com tu al passadís, al rebedor, al costat de la terrassa i a totes les habitacions. Estàs per demanar al president de l'escala si pots anar posant algun moble desmuntat al portal de la finca. 

De nit, les estones que el petit no et deixa dormir, te les passes fent llistes del que encara està per fer. De dia, repasses aquell excel pretensiós que havies fet al març i et desesperes perquè no estàs complint, ni de bon tros, els terminis que t'havies fixat.

Saps que no podràs celebrar els 40 del Marc i ets conscient que a la Valèria li fas la festa perquè no tens més remei. Amb 8 anys, a veure qui li explica que no pots dur-la una hora i mitja a fer un taller de rebosteria amb els amics. La teva germana et pregunta que què faràs per Sant Joan i que si aniràs al sopar que han organitzat (justament també aquest mes) totes les amigues del cole. I tu, que no estàs per festes, només tens ganes que arribi el juliol i et repeteixes una i una altra vegada que ja queda menys, que ja queda menys, que ja queda menys.

Escrius això mentre esperes que et toqui el torn a una seu de districte de l'ajuntament i ja no recordes quin era el pensament bonic que havia de començar el text. Tant se val. Escriure una mica t’ha servit per mitigar l’estrès i ara et sembla que aquest juny tampoc fa tanta pujada. 

diumenge, 8 d’abril de 2018

SI VENS, ET FELICITO

Avui he passat per davant de casa. La nostra. La que ens va veure néixer a l'Anna i a mi. La que et va veure morir a tu. Havia d'anar per allà a la vora i m'ho he fet venir bé per atansar-m'hi. Necessitava estar a prop de tu, d'aquells anys, de l'abans. Està tot igual, suposo. M'he posat a plorar només enfilar el carrer i, com el dia era tan gris, no he vist massa bé el portal.

Porto uns dies molt moixa. M'acabo de reincorporar de la baixa maternal i ho porto fatal. A més de la pena i l'estrès, fa una setmana que arrossego un virus de mal de coll, tos i congestió nassal que m'ha deixat sense esma i sense veu. Sí, sense veu. M'imagines sense poder parlar?

Durant el camí de tornada, pensava que demà ja en faries 66. I m'ha fet gràcia perquè l'Hèctor el dijous en va fer 11, i quan ell en faci 22 tu en faries 77. No heu pogut celebrar mai l'aniversari junts. Bé, ni junts ni per separat. També he pensat que fa 13 anys que vas marxar i que és un terç exacte de la meva vida. M'ha semblat molt. M'ha semblat massa. I m'ha vingut al cap aquell dia que em vas dir que les matemàtiques regien el món i que a la vida tot es reduïa a nombres. En aquell moment, de lletres pures com soc, em va semblar una tonteria monumental però amb el temps hi he pensat molt.

Ara fa dies que no et somio. M'agrada quan vens als somnis. També és veritat que ara dormo tan poquet que potser no et dona temps. Podries passar-te avui, ara me'n vaig a dormir i tens temps fins a les 7 h. Si vens, et felicito.