dimecres, 14 de novembre del 2012

DE DESIG EN DESIG, I LA VIDA PASSA

L'altre dia vaig llegir en algun lloc que un "desig" deixa de ser-ho quan el satisfàs.
Vaig repassar els grans desitjos que havia tingut en el decurs de la meva vida i vaig concloure que era cert.
Desitges una cosa fins que la tens. Quan és teva, per més intensitat amb que l'hagis desitjat, deixes de fer-ho. Això no és ni bo ni dolent, és així.

Al diccionari queda ben clar: "el desig és la  tendència a la possessió d’un objecte o a l’acompliment d’un fet". De manera que un cop tens l'objecte o has acomplert el fet, el desig s'esvaeix. Sembla obvi, natural, evident... Tot i que no puc evitar pensar-hi amb certa melangia, suposo que aquesta qualitat d'efímer encara fa que qualsevol desig sigui més especial. A més, amb els desitjos passa una cosa, i és que quan en satisfàs un, de seguida en tens un altre. De vegades em pregunto si l'ésser humà és insaciable. Què ho fa que sempre vulguem allò que no tenim?

Sóc una romàntica empedreïda i estic convençuda que l'amor mou el món. No obstant, amb el temps, he arribat a la conclusió que els motors reals de la nostra existència són, sense cap mena de dubte, els desitjos. Desitjos que, tot sigui dit, a mesura que ens fem grans es van sofisticant. Quan som nadons ens mou la gana, el nostre únic desig és que ens alletin. Quan som criatures anhelem amb totes les nostres forces que vinguin els Reis Mags carregats de joguines. Amb l'adolescència, una sola mirada de la persona que et té el cor robat pot suposar-te el cel obert. Després volem un cotxe, trobar feina i una llar. Entretant desitgem enamorar-nos i que ens estimin bojament. Més endavant hi ha qui anhela formar una família, tenir un animal de companyia o fer la volta al món.

Barrejats amb els grans somnis que més o menys tots esperem acomplir, hi ha els petits desitjos particulars de cadascú. En aquests rau la veritable importància. De vegades pot ser quelcom aparentment minúscul i insignificant a ulls d'un tercer. Per a un mateix, però, aquestes petites coses són les que donen sentit a la vida. La consecució d'aquests objectius xics que hom es va fixant acabarà determinant que siguis o no siguis feliç.



Cal continuar somiant, cal mantenir sempre viu el desig i no deixar d'imaginar que la vida et pot regalar instants de glòria.

dilluns, 12 de novembre del 2012

LLETRA D'IMPREMPTA O LLETRA LLIGADA

Recordo com si fos ahir el meu primer dia al Dolors Monserdà. Tenia 9 anys i després de cursar 1r, 2n i 3r d'EGB en una altra escola, els pares van decidir que tocava canviar de centre, principalment perquè l'altre era de pagament i aquest no. Un dels múltiples avantatges de tenir una germana bessona és que no em vaig haver d'enfrontar tota sola al nou escenari. Nervioses, desconcertades i un xic espantades, la meva germana i jo vam arribar puntuals a la fila de 4rt. Al final de la renglera de nens i nenes que s'explicaven com havien anat les vacances, hi havia la mestra, que es deia Rosa i ja era gran. De fet, diria que es va jubilar l'any següent, tot i que us he de confessar que tenia més energia ella que els 28 nens de la classe junts. L'edifici era nou i estrenàvem taules i cadires. La pissarra estava intacta, immaculada. Quin luxe!

Tot anava com la seda fins que la mestra va posar la data a la pissarra. Vaig aixecar el braç tímidament per demanar la paraula.
- Digues -va dir la mestra.
- A l'altra escola fèiem lletra d'imprempta. Estic acostumada a la lletra d'imprempta i... -vaig dir jo amb un fil de veu tremolosa.
- Doncs aquí la faràs lligada perquè ja no ets a l'altra escola, ara ets en aquesta escola. Entesos? -va respondre la Rosa.
Em va saber greu. Encara ara puc reviure la sensació que vaig tenir. Semblava una tonteria, però no l'era! Havia après la lectoescriptura amb lletra d'imprempta! Les meves adorades mestres de 1r, 2n i 3r, de les quals encara en recordo els noms i les reconeixeria si me les trobo pel carrer, m'havien ensenyat a llegir i escriure amb lletra d'imprempta. Per què, ara, de cop i volta, havia de começar de zero? Per què havia de renegar del meu passat? Em va saber molt greu i vaig estar ensopida uns quants dies. Tot i així no em va costar gens ni mica aprendre a dibuixar una meravellosa lletra lligada com tampoc em va ser difícil començar a fer nous amics.

A la classe hi havia vint nenes i només vuit nens. Per bé que es formaven grupets al pati i que jo vaig tenir més d'una millor amiga en funció de la temporada, si hagués de resumir en un sol concepte els cinc cursos que vaig passar al "Dolors" seria aquest: benestar. Sí, realment, el pas per l'escola només m'evoca records bonics. Mal m'està el dir-ho, però érem un grup molt maco, molt cohesionat, molt solidari.

Una de les coses que passa a l'EGB i que després ja no et torna a succeir més, és que coneixes les mares i algun pare dels teus companys de classe i els agafes carinyo. A l'Institut ja no passa i a la Universitat encara menys. Recordo les mares magnífiques que m'adoptaven algun cap de setmana (sempre he estat força "callejera"...), la que comprava xuxes per a tots, la que et convidava a berenar, la que et trobaves pel camí de pujada al matí i et portava en cotxe... Recordo tot això i no puc evitar somriure.

El mes de juny passat, coincidint amb les Olimpíades de Barcelona, va fer vint anys que vam acabar 8è. El viatge de final de curs va ser fantàstic, però Eivissa posava punt i final al contacte diari amb molts dels companys i tots n'érem ben conscients. Als 13 anys, quan l'adolescència ja fa acte de presència i les emocions estan a flor de pell, la separació em va fer mal. Acabava una etapa, tancava un dels capítols més dolços de la meva història i vaig plorar desconsolada. El temps, com sempre, va anar desdibuixant la ferida que l'enyorança havia fet en mi i a l'Institut hi vaig conèixer persones absolutament meravelloses i hi vaig escriure un altre capítol cabdal de la meva història.

Fa 4 anys vam fer un sopar de retrobament amb gairebé tota la classe i va ser espectacular. La trobada va posar de manifest que havíem estat, érem i serem sempre, un grup sensacional.

divendres, 9 de novembre del 2012

CASUALITAT O CAUSALITAT?

No teniu la sensació que les coses sempre passen perquè han de passar?

Quan era petita em desesperava no poder controlar absolutament tot el que succeïa al meu voltant. Amb el temps, vaig entendre que aquesta necessitat organitzativa i aquesta voluntat de preveure-ho tot només em produïa frustració i malestar.

Tots, en el nostre pas per aquest món, hem viscut i viurem experiències que són impossibles de preveure i d’organitzar, i encara menys de controlar. Però sabeu què en penso? Que és molt millor així! Lluny de veure un canvi de plans com una pèrdua o qualsevol problema com un obstacle, m’he proposat ficar-me al caparró que els esdeveniments passen, senzillament, perquè han de passar. Que som com som, precisament, en tant que ens succeeixen aquestes coses, en tant que la vida ens sorprèn amb situacions que no preveies ni hauries imaginat mai.

Aquest matí pensava en tot això… i ja sigui per casualitat o de la mà de la causalitat, crec que el nostre dia a dia està ple de moments que són finits i irrepetibles i que, per bé o per mal, ens van convertint en el que som, van forjant el nostre caràcter i van tenyint de molts matisos la nostra personalitat. El secret de l’èxit és saber adaptar-se a la realitat canviant i esprémer-la al màxim perquè, fins on sabem, de vida només n’hi ha una i estic convençuda que cada petita desviació sobre el camí fixat a priori, al final, acaba enriquint l’itinerari global.