tag:blogger.com,1999:blog-52325609659137423102024-03-05T12:05:43.117+01:00Pati DifusaSorprendre i sorprendre'ns és una de les millors coses que podem fer.Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.comBlogger213125tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-49000851151191005492023-12-08T20:52:00.001+01:002023-12-08T20:52:41.656+01:00Plorar-te fins que no em quedin llàgrimes<p>Vull plorar-te fins que no em quedin llàgrimes. Vull cridar als quatre vents que em fas falta, que et necessito. Perquè m'he resignat a la vida sense tu, però no m'hi acostumo. Perquè passen els dies, els mesos i els anys, però la ferida cou igual. </p><p>De vegades et somio i sempre ets jove. Jo, en canvi, sí que em vaig fent gran. Cada vegada estic més a prop de l'edat que tenies quan et vas morir i sovint em pregunto com seria trobar-me amb la tu de 45 anys, ara que jo també els tinc. </p><p>També fantasiejo amb la idea que puc transportar-me a un dia qualsevol del passat, de quan eres aquí, i imagino que de cop tornem a estar al <i>Rodri</i> esmorzant cafè amb llet i donut, i que jo tinc el cap ple de pardals i que tu em fas tocar de peus a terra. Seria tan immensament feliç, encara que fos només un instant, un moment de no res... </p><p>No em preguntis per què, però avui necessito plorar-te i replorar-te fins a quedar-me sense llàgrimes. </p><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgHbe-bdG_xLjIOIwQCq_T1hpICOLQAF6KCO21et_8wf9Xjz6nxIC29_CrttSC3flnsIDw6W95Ge8EuXHraPlOM1Bqm4Y2cUmrfWnBWcFiz9OM_BTLf3W5S3_o888zuHE2z1itwFzkSeQwpYsEDpyG5xxvd0vKGVYNijALM7Uq7URmHCGqBcWY_rwAxQ/s2898/mama%20india.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2898" data-original-width="2898" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgHbe-bdG_xLjIOIwQCq_T1hpICOLQAF6KCO21et_8wf9Xjz6nxIC29_CrttSC3flnsIDw6W95Ge8EuXHraPlOM1Bqm4Y2cUmrfWnBWcFiz9OM_BTLf3W5S3_o888zuHE2z1itwFzkSeQwpYsEDpyG5xxvd0vKGVYNijALM7Uq7URmHCGqBcWY_rwAxQ/s320/mama%20india.jpg" width="320" /></a></div><br /><p></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-1726204088142487752023-08-30T16:31:00.004+02:002023-08-30T16:47:42.481+02:0018 ANYS SENSE TUDivuit anys sense tu i encara no sé pensar-te sense plorar. Suposo que al dol tant li fot la majoria d’edat i, al capdavall, la pena pesa igual o més cada dia que passa.<br /><br />Avui em preguntava si t’agradaria la dona en què m’he convertit, però suposo que sí, tot i que jo no els tinc tan ben posats com tu i m’hauries d’ajudar a donar un cop de puny a la taula quan convé. A banda d’això, sé que riuríem repassant aquest món tan absurd que se’ns està quedant i que al·lucinaries fort amb l’estupidesa humana que prolifera sense aturador i sense vergonya. Ara tot és tan tecnològic i tan carregat de punyetes, que no sé ben bé com hi encaixaries. <br /><br />Et trobo a faltar, mare. I cada 1 de setembre faig el cor fort, però arribo sempre a la mateixa conclusió: que el món, la vida i jo no tenim la mateixa llum d’ençà d’aqu<span style="text-align: center;">ell devastador primer dijous de setembre del 2005.</span><div><span style="text-align: center;"><br /></span></div><div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhuW95-VhXNpuPr_RpflJrpJGxi6LZAwZFUTmG5hnQBaRrdQ4XQaymLIcfb8xlyCY3sZ0HNd_ZoFXchHMaokFqiv2pMMRSXsyGKY8KfyBqGiAXGwTcZDhTrG8uEdwcMyJD-zBjYLuMi9hyBW5o3YEBC8qR1rUfy0AGBL6kVoddFqQv6TtdZY0PLqmr1mw/s1957/IMG_20230829_220928.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1957" data-original-width="1956" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhuW95-VhXNpuPr_RpflJrpJGxi6LZAwZFUTmG5hnQBaRrdQ4XQaymLIcfb8xlyCY3sZ0HNd_ZoFXchHMaokFqiv2pMMRSXsyGKY8KfyBqGiAXGwTcZDhTrG8uEdwcMyJD-zBjYLuMi9hyBW5o3YEBC8qR1rUfy0AGBL6kVoddFqQv6TtdZY0PLqmr1mw/s320/IMG_20230829_220928.jpg" width="320" /></a></div><br /><span style="text-align: center;"><br /></span></div>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-29738394381024144392023-03-24T07:49:00.003+01:002023-08-30T16:39:10.557+02:00SI TORNESSIS A NÉIXER <p><span face="-apple-system, HelveticaNeue" style="color: #212121; font-size: 16px;">Aviat faràs setze anys i no em puc creure que hagi passat tant temps d'ençà d'aquell terrible part de vint-i-tres hores. Recordo que algú al quiròfan va dir que tenies els ulls més blaus que havia vist mai. A mi tant se me'n fotia de quin color tenies els ulls, jo només volia abraçar-te, plorar desconsolada perquè la meva mare no et coneixeria mai, i donar-te tot l'amor del món i més. </span></p><p><span face="-apple-system, HelveticaNeue" style="color: #212121; font-size: 16px;">Miro enrere, faig balanç, i sé que si tornessis a néixer ho faria infinitament millor. Però aleshores tenia 28 anys, eres el meu primer fill i no sabia que el repte era tan majúscul. El més divertit de tot és que em pensava de veritat que era jo la que t'havia d'ensenyar tot de coses a tu. Que fort, oi?</span></p><p><span face="-apple-system, HelveticaNeue" style="color: #212121; font-size: 16px;">La realitat és que m'he fet gran al teu costat i que m'has convertit en millor persona i millor mare dels teus germans. Gràcies a tu he après a ser pacient, a dimensionar els problemes, a prioritzar el que és important, a donar amor sense límits i a caure i aixecar-me una i una altra vegada.</span></p><p><span face="-apple-system, HelveticaNeue" style="color: #212121; font-size: 16px;">T'admiro, perquè ets noble i honest. Perquè tens les idees clares i una ment brillant (per bé que mai en fas ostentació). I m'encantes perquè dius el que penses, sense filtres ni edulcorants. </span></p><p><span face="-apple-system, HelveticaNeue" style="color: #212121; font-size: 16px;">Et molt pro, Hèctor, però molt. I t'estimo (com a la Valèria i a l'Aleix) més que a res en aquesta vida.</span></p><p><span face="-apple-system, HelveticaNeue" style="color: #212121;"><span style="font-size: 16px;"><br /></span></span></p><p><span face="-apple-system, HelveticaNeue" style="color: #212121; font-size: 16px;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi84t3vajXRBJ4ZxQ7xcbG-zw_bC3Un2GZpGqqpmOCVH3TgDJJpAtijNYXB6GX7O2nnLCC7P-fx3qht7wUBjASXp5UnihOrp-rivKyeRKA_T80Gr3VzkKbWCr4sLOTj5QcHXkXn180MKHlVXxO4NoSZ9MKcCJ09iwvtIdOBNSyPL6XYNkrnXKIUffs/s3545/IMG_20230323_220552.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2489" data-original-width="3545" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi84t3vajXRBJ4ZxQ7xcbG-zw_bC3Un2GZpGqqpmOCVH3TgDJJpAtijNYXB6GX7O2nnLCC7P-fx3qht7wUBjASXp5UnihOrp-rivKyeRKA_T80Gr3VzkKbWCr4sLOTj5QcHXkXn180MKHlVXxO4NoSZ9MKcCJ09iwvtIdOBNSyPL6XYNkrnXKIUffs/s320/IMG_20230323_220552.jpg" width="320" /></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><br /><p></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-29395241217854390832022-08-31T19:26:00.004+02:002023-08-30T16:39:28.810+02:00LA PITJOR TRUCADA DEL MÓN<p>L'1 de setembre de 2005 al migdia vaig rebre la pitjor trucada del món. D'ençà d'aleshores res no ha estat igual. He après a viure sense tu, és clar. Se'n diu supervivència. Però una part de mi es va evaporar per sempre més. </p><p>Va ser tan de cop i tan inesperat que disset anys després encara em costa de pair. La teva mort em va partir pel mig aleshores i em continua esmicolant avui.</p><p>Em feies, em fas i em faràs sempre falta. Vetlla'm, si pots, des d'on siguis.</p><p>T'estimo, mare. </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh4A-O71iriwgVdwsGiD0AbdxIFkFToFZoXT2e1fS3ShNU52h0HPMSDJgY7piEMQBmRxPRDrWJPAYOgWj_7BwbhfdR_ApeLAzXBTdY0mHtZ1xeUggqSDlCfFwrRGBB8Imck2HvPsI0pjxr3MhnBxPo1pkMO-aVzM7AN8X3urDYryiTR5DLRaNW5Sq8/s1280/IMG_20220811_223709_683.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="642" data-original-width="1280" height="201" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh4A-O71iriwgVdwsGiD0AbdxIFkFToFZoXT2e1fS3ShNU52h0HPMSDJgY7piEMQBmRxPRDrWJPAYOgWj_7BwbhfdR_ApeLAzXBTdY0mHtZ1xeUggqSDlCfFwrRGBB8Imck2HvPsI0pjxr3MhnBxPo1pkMO-aVzM7AN8X3urDYryiTR5DLRaNW5Sq8/w400-h201/IMG_20220811_223709_683.jpg" width="400" /></a></div><br /><p></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-89053934804560279982022-01-20T00:04:00.001+01:002023-08-30T16:40:00.160+02:00NI QUE SIGUI NOMÉS UN MOMENT<p>Fa massa dies que no et somio. Ja no vens a veure'm mai. I no sé per què. </p><p>L'altre dia, parlant amb l'àvia, em va dir que ella sí t'havia somiat. I reconec que em va fer enveja. Me'n va fer molta. Però ho entenc, no pateixis. Si has de triar, ves amb ella, que li fas molta falta. Diu que tu estaves com sempre, tan jove, tan divertida, tan tu...</p><p>Fantasiejo amb la idea que tu estàs al corrent de tot, que ens segueixes la pista i que saps que ja tens cinc néts. Són tots cinc súper bonics, oi? Quina pena tan gran que no en coneguis cap. I quina merda més grossa que ells no t'hagin vist mai.</p><p>Saps què fa dies que penso? Que tampoc em queden tants anys per tenir la teva edat. Això em fa vertigen. No per mi, pels pirulos. Perquè no voldria que passin pel que he hagut de passar jo. </p><p>Vine un dia d'aquests i xerrem una estona, va. Ni que sigui només un moment. Prometo deixar-te marxar, però vine. </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgvFoqADHizOYDatszxUpOlzMi4y1zvMEAjpV0TRFsLQJ3u3xKh7hAQN3y1WY-GKRfIjXallRUBqCqxQ67mJg31B4zZz0XQXZxdHCcak3D2ivVEnhSZTlfiP3GWjYvdhzv12sQv9EYnQg-zRg1j8y_HEPP6p3NztanbBTZYU7chlNjvfZkbf2mKmwU=s523" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="523" data-original-width="405" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgvFoqADHizOYDatszxUpOlzMi4y1zvMEAjpV0TRFsLQJ3u3xKh7hAQN3y1WY-GKRfIjXallRUBqCqxQ67mJg31B4zZz0XQXZxdHCcak3D2ivVEnhSZTlfiP3GWjYvdhzv12sQv9EYnQg-zRg1j8y_HEPP6p3NztanbBTZYU7chlNjvfZkbf2mKmwU=w248-h320" width="248" /></a></div><br /><p><br /></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-86344294493747220142021-11-28T22:39:00.003+01:002021-11-28T22:40:42.851+01:00RES QUE EM RECORDI LA MARE<p> A tu se t'esgoten les ganes de viure i a mi se m'eixampla la por. </p><p>Avui, amb l'excusa de dur-te una bossa dels polvorons com els que havies comprat tota la vida al <i>colmado</i> de la Montse i que resulta que ara tenen en una parada al mercat del meu barri, he passat fugaçment a veure't. Que no estàs per festes ja fa temps que ho dius però, com somrius tan gran quan vinc i juntes arreglem el món, no t'havia fet mai cas.</p><p>Avui et pesaven massa els anys. Estaves cansada, estaves exhausta. Avui m'he adonat que no ets immortal. </p><p>Que prou que ho sé que t'has de morir. Que ens hem de morir tots, carai. Però em fa pànic. Vull comprar-te una bata que escalfi cada any, vull anar-te a buscar polvorons quan s'apropi el nadal, vull trucar-te i petar la xerrada. </p><p>Necessito que estiguis aquí, que et quedis amb mi. Vull que siguis per sempre la mare suplent. Perquè sé que quan marxis ja no em quedarà res. Res que em recordi la mare com me la fas pensar tu.</p><p>A tu se t'acaben les ganes de viure i a mi em rosega la por.</p><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhs0W0CDjlf88eFzXPyv_8dAqLzdc2jp6R1hWsn7SBk2YcYcezp6PkuT0E34HAEoX2oTdKhh7L3Gz8UTkjHwFqU2qAIeyg0TYtGAK2Oed6FZ2aGEViG6_CpLg7vUHdWpnBFhny6EE8f1Qg/s714/AVIA_BN.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="528" data-original-width="714" height="237" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhs0W0CDjlf88eFzXPyv_8dAqLzdc2jp6R1hWsn7SBk2YcYcezp6PkuT0E34HAEoX2oTdKhh7L3Gz8UTkjHwFqU2qAIeyg0TYtGAK2Oed6FZ2aGEViG6_CpLg7vUHdWpnBFhny6EE8f1Qg/s320/AVIA_BN.jpg" width="320" /></a></div><br /><p></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-28611203828306204462021-07-18T00:10:00.003+02:002021-07-18T00:10:54.221+02:00IMMORTAL<p>L'àvia avui n'ha fet 98 i s'ha tornat quedar sense festa. Estava moixa perquè la pandèmia ens ha obligat, una altra vegada, a ajornar la trobada que fèiem tradicionalment per celebrar el seu aniversari i que reunia tot els seus fills, néts i besnéts. Li dol perquè diu que potser no arriba als 99. </p><p>És bonica per dins i per fora. L'àvia que tothom voldria tenir. Té el cap clar, el cor calent, l'ànima lliure i els principis intactes. Estima la família més que a la pròpia vida i n'ha passat de tants colors que m'atreviria a dir que ja ho sap tot. </p><p>Sempre li dic que és immortal, i riu, però necessito que ho sigui. Perquè fa molts anys que em fa de mare suplent. I m'asserena, m'aconsella i m'acompanya. Perquè quan tinc un problema i m'enfado amb el món despenjo el telèfon i marco el seu número i perquè si tinc una bona notícia sempre li explico en primícia. </p><p>Aquesta festa que avui no ha pogut ser es farà. Ja li he dit. I serà sonada. </p><p><br /></p><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8TLIO7bBdPtvb2fXiIApbb_-KYPm6XC4jGaixZrAq973LkGqPmZL6Zj9ZpWl5YaV4SRNrTRUDWY19bH44qF89RssB8rWaBFPwKLQlPI02f2vTuUk4QEH8dWfQ5h4gXjMXGrAkVFM582U/s1185/IMG_20210717_232900.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1185" data-original-width="1185" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8TLIO7bBdPtvb2fXiIApbb_-KYPm6XC4jGaixZrAq973LkGqPmZL6Zj9ZpWl5YaV4SRNrTRUDWY19bH44qF89RssB8rWaBFPwKLQlPI02f2vTuUk4QEH8dWfQ5h4gXjMXGrAkVFM582U/w320-h320/IMG_20210717_232900.jpg" width="320" /></a></div><br /><p></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-41767965233698729412021-07-10T15:57:00.003+02:002021-07-10T21:35:35.588+02:00MITJA VIDA PER TORNAR ENRERE<p>Avui, mires enrere i donaries mitja vida per tornar-hi. Però de veritat. No és un dir.</p><p>Regalaries sense pensar-t'ho tot el temps que has perdut discutint, les hores que has malbaratat plorant i cadascuna de les nits que has exhaurit mirant d'entendre què ha passat. Llençaries a la brossa les converses estèrils, les males cares, les baralles i els malentesos. I viatjaries sense dubtar-ho als moments feliços.</p><p>Els bons records, que han estat sempre motor d'impuls per tirar endavant, es tornen avui una daga que et parteix pel mig. Les fotografies de fa anys et recorden el que ja no és. El que s'ha esvaït. El que no serà mai més.</p><p>I tanques els ulls per tornar a ser aquella Pati amb quinze anys que li confessava a la mare que s'havia enamorat, i recuperes l'essència del pessigolleig que et travessava de dalt a baix. I voldries quedar-t'hi una estona més i volar i assaborir del tot aquest record.</p><p>I mires l'infinit i tornes a la festa d'aniversari que vas fer al dúplex per als 26 i que va aplegar el bo i millor que tenies aleshores. I penses que fa massa temps que no veus l'Edu i la Mercè, que enyores les teves converses amb l'Evita, que la Laia estava radiant aquella nit, i que vam riure tant que és impossible oblidar-ho.</p><p>Ets optimista de mena tu, però aquest matí enyores massa el que has perdut. I allò que sempre et deia la mare pren tot el seu sentit. I si poguessis tornar enrere esprimiries cada bon moment viscut, triaries només allò que et fa feliç i fugiries del que et fereix. </p><p><br /></p><p><br /></p><p> </p><p><br /></p><p><br /></p><p><br /></p><p><br /></p><p><br /></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-76401677496995904112021-06-17T15:03:00.002+02:002021-06-17T15:11:18.705+02:00COM DUES GOTES D'AIGUA<p>Que la nena se m'assembla, no és cap secret, m'ho diuen des que va néixer. La frase que més he sentit dir en els darrers deus anys és: ostres, però si és una mini-pati! </p><p>Qui ens coneix bé sap que les similituds entre ella i jo van molt més enllà de l'aparença física. Compartim defectes, virtuts, manies, tics, i actituds davant la vida. </p><p>Avui hi pensava, en això, i en els avantatges que suposa. És positiu perquè l'endevino, perquè quan té problemes me n'adono de seguida, i perquè sé com reaccionarà en cada circumstància. És ben bé que quan ella va a la platja jo ja torno morena. És com jugar en camp propi i tenir manual d'instruccions. Puc entendre-la millor i em permet ajudar-la més. Sé el que funcionarà i el que no, sé quan cal insistir-hi i quan no, sé si necessita espai o vol que l'abraci fort, i tot sovint ens estalviem el mètode d'assaig i error. De fet, quan es tracta d'ella trobo solucions per a tot. I després penso: per què no se'm va acudir a mi quan em va passar allò? </p><p>Que em faci de mirall és com veure'm amb un gran angular. Més enllà dels beneficis que pugui tenir per ella <span face="Arial, Helvetica, sans-serif" style="background-color: white; color: #333333; font-size: 12.32px;">—</span>i algun que altre inconvenient, com ara que sovint no té l'oportunitat d'espifiar-la i per tant perdem aquell "fent i desfent, aprèn l'aprenent" tan necessari<span face="Arial, Helvetica, sans-serif" style="background-color: white; color: #333333; font-size: 12.32px;">— </span>m'ofereix una mirada nítida del que soc i de com soc. Em posa davant dels nassos les imperfeccions, les febleses i totes les pors que no he confessat mai. Deixa al descobert la meva essència i tot el que detesto de mi i, el més important de tot, m'encoratja i m'ajuda a corregir els propis errors. </p><p>Ja fa temps que ho dic: fer de mare té molt més d'aprenent que no pas de mestre i mai podré agrair prou als meus <i>pirulos </i>tot el que m'ensenyen a diari. </p><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhplEzP_YtHWbHDm17jtWls8qTEael0xmSWm-qlYeJBpTimHl5vq4zi6H4KwbAykKBAOHbgBwChS5837EbF7JZpq-6khhwQZTuXAuqzQb0_as2oto1y0Q6KaquV63PLoN1EyrDMczVYyHw/s1469/vALpATI.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="755" data-original-width="1469" height="205" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhplEzP_YtHWbHDm17jtWls8qTEael0xmSWm-qlYeJBpTimHl5vq4zi6H4KwbAykKBAOHbgBwChS5837EbF7JZpq-6khhwQZTuXAuqzQb0_as2oto1y0Q6KaquV63PLoN1EyrDMczVYyHw/w400-h205/vALpATI.jpg" width="400" /></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><br /><p><br /></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-72682373804815590382021-04-08T22:59:00.003+02:002021-04-08T23:12:13.578+02:00SI NO T'HAGUESSIS MORT<p>Si no t'haguessis mort, demà n'hauries fet 69. Però et vas morir fa massa anys i d'ençà d'aleshores cada 9 d'abril és una mica més trist. </p><p>Aquesta tarda he parlat amb l'àvia, li he preguntat com va ser el teu naixement. Ella també et pensa i també et plora, tots els dies. Li pesa en excés ser aquí tants anys després que tu hagis marxat. Però jo li dic que la necessito, que sort d'ella i de les converses que compartim. Em cal que ella sigui eterna, que no mori mai. Perquè tenint-la a ella el teu dol se'm fa menys feixuc. Perquè, d'alguna manera, sento que tu encara ets una mica aquí, que no has marxat del tot. Vull pensar que vius a cavall entre l'àvia i jo, i em causa terror imaginar que en algun moment tampoc la podré trucar a ella. </p><p>Aquest mes d'abril l'enyorança punxa molt endins. Els meus pirulos es van fent grans i tu no n'has conegut cap. M'hauries ajudat a ser millor mare i a deixar-me prendre menys el pèl. Series una àvia atípica i em divertiria molt veient com els fas totes les moixaines del món. Em queixaria sense embuts quan les coses van maldades i tu ho relativitzaries tot i et mofaries sense compassió de les meves misèries domèstiques. </p><p>Hi ha tantes coses que no et vaig dir i tantes coses que es van quedar per fer, són tants els dies que hauria volgut compartir amb tu i tantes les penes que hauria plorat arraulida als teus braços, hi ha tants viatges que mai farem i tants secrets que no podré revelar-te, que, de vegades, el cel em cau al damunt i el terra s'enfonsa al meu pas. </p><p>Però caic i m'aixeco, una i una altra vegada, perquè això és el que em vas ensenyar: que si ensopegues, t'alces i avances de nou, amb el pas ferm i decidit. Que qui dia passa any empeny i que tot té solució (menys la mort). </p><p>Sempre et recordo rient. Rèiem molt. I amb l'àvia també riem, i plorem, i tornem a riure fort, com ho feu totes dues en aquesta fotografia preciosa de fa més de seixanta anys.</p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdwhkuvnbL4crmucIl8BjanF2VZF9huQNEIQFnwJNloiIAz1fNPQDcpC0hYv8oLZ8hpJaLh21h-gShPCayKs7uqVqc-1sRFZ_dOmRCJiqIBkjVpSpWeZdIeosGCebabpkZcLB-G92Mxps/s2048/aviamama.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="1350" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdwhkuvnbL4crmucIl8BjanF2VZF9huQNEIQFnwJNloiIAz1fNPQDcpC0hYv8oLZ8hpJaLh21h-gShPCayKs7uqVqc-1sRFZ_dOmRCJiqIBkjVpSpWeZdIeosGCebabpkZcLB-G92Mxps/s320/aviamama.jpg" /></a></div><br /><p><br /></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-71901686800461402462021-03-04T19:17:00.007+01:002021-03-05T13:00:23.226+01:00 A TU, QUE ET SEMBLA QUE EN FEM UN GRA MASSAA tu, que et sembla que en fem un gra massa amb això de la igualtat. I a tu, que vares anar de putes fa anys i penses que és molt normal. O a tu, que malgrat ara ja es pugui posar el cognom de la mare al davant, segur que mai renunciaràs a posar-hi primer el teu. <div><br /><div>A tu, que et penses que no ets masclista però et molesta que la teva dona cobri més. O a tu, que et fot que la teva cap sigui una dona. I a tu, que si has de triar entre tres candidats per a un lloc de feina i n'hi ha dues que són dones contractaràs l’home sense pensar-t’ho, per allò de si la dona decideix ser mare algun dia i tal i tal, que sembla que molesta tant.</div><div><br /></div><div>A tu, que estàs convençut que no ho ets gens, de masclista, però<b> </b>bromeges sobre el físic de les noies i te’n burles alegrement si no compleixen els teus cànons de bellesa. I a tu també, que encara despulles amb la mirada algunes de les noies que et creues pel carrer. O a tu, que tens un molt bon amic gai, però assegures sense complexos que "ja se sap que les lesbianes són molt xungues, que són dolentes". <br /><br />A tu, que de veritat et creus que no ets masclista però que si un dia rentes els plats i plegues la roba, necessites un aplaudiment. I a tu, que et vanaglòries d’ajudar a la teva companya en les tasques de la llar. [Ajudar-la? La roba també l’embrutes tu, de brossa també en generes tu i les criatures també són teves. Recorda-ho]. I a tu, que trobes del tot just que l’àvia tingui una pensió de merda "perquè ella no va treballar". [De veritat? Va criar sis fills i cuidar d’un marit en una època sense rentadores, ni robots de cuina, ni rentavaixelles. És clar que va treballar, i de valent!, el que passa és que no va cotitzar, que és ben diferent]. I a tu, que quan la nena passa mala nit i es lleva amb febre dones per descomptat que és la teva dona la que avisarà a la feina avisant que no hi pot anar perquè ha de dur la filla a urgències. </div><div><br />A tu, que no regalaries una nina a un nen perquè trobes que no fa per ell i tampoc apuntaries la filla a futbol perquè jugar amb pilotes és de nens. A tu, que encara dius frases com "no siguis una nenaza" o "plorar és de nenes". I a tu, que si et demano el nom de tres persones que hagin canviat el món amb les seves recerques només sabràs anomenar-me investigadors.</div><div><br />A tu, que fas veure que no ets masclista. Que et burles dels símptomes menstruals de la teva companya sense saber, ni de lluny, el malestar físic que comporten. I a tu, que ets incapaç de reconèixer i valorar l’esforç que les dones del món fan a diari per conciliar família i feina. I a tu, que no tens ni idea de les dificultats afegides amb què ens enfrontem, pel sol fet de ser dones, des del moment del naixement. <br /><br />A tu, que dorms tranquil pensant que no tens actituds masclistes: posa’t les piles i obre els ulls. Perquè, malauradament, encara cal reivindicar la necessitat de lluitar per la igualtat real i efectiva entre homes i dones. I, si no canvies d'actitud, encara serà molt més complicat. </div></div><div><br /></div><div><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgH3rKukaiPrh4p6EXLR9JoYnhVf5XvmarxHRyYrQX3DjHO49ZI-9X4poP3SjLtGbraHdIZnSt0ngqpILN4Jopd_r1uxhgCA_ukmqY311gLadUS-Jj0R-jKgCaKVnzfrZmdNfeuPZOIoRA/s2048/8M.jpeg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgH3rKukaiPrh4p6EXLR9JoYnhVf5XvmarxHRyYrQX3DjHO49ZI-9X4poP3SjLtGbraHdIZnSt0ngqpILN4Jopd_r1uxhgCA_ukmqY311gLadUS-Jj0R-jKgCaKVnzfrZmdNfeuPZOIoRA/s320/8M.jpeg" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><br /></span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;">Il·lustració de Cora Art</span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><div style="font-size: medium;"><span style="font-size: xx-small;">Copyright: @coraart888 (Instagram) / @corasnotes (Tiktok)</span></div><div><span style="font-size: xx-small;"><br /></span></div></span></div><div><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div><br /></div>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-77487107975151954072020-12-30T14:36:00.003+01:002021-03-05T13:01:06.241+01:00L'ANY QUE HO VA CAPGIRAR TOT<p>Faig balanç de l'any que ho ha capgirat tot. Intento veure-hi aquests aprenentatges meravellosos que, segons alguns, se'n poden extreure. Em repeteixo una i mil vegades que soc molt privilegiada, que no he perdut ni la salut ni la feina. Que sí, que potser és cert que el que no et mata et fa més fort, però mai he fet tan pocs petons com en aquest 2020 ni he vist tan pocs somriures. I em fa tanta falta abraçar la meva gent, que no me'n pot fer més. </p><p>La ferida del 2020 costarà molt de cicatritzar. Ha estat un any d'incertesa i angoixa, de gràfiques i algoritmes. Les xifres han oscil·lat al ritme de la por i les estadístiques han marcat el pols de la vida. Hem naturalitzat les dades de defuncions diàries, per més esgarrifoses que fossin, convertint en un maleït nombre la mort la iaia, del pare, d'un germà o de la veïna del tercer.</p><p>Les directrius eren clares: queda't a casa i mantingues la distància seguretat. I ens hem tornat, encara, més esclaus de les noves tecnologies, més dependents d'internet i més addictes a un món cada vegada més virtual. Hem bescanviat els petons per <i>gifs</i>, hem transformat les abraçades en videotrucades, hem escoltat la música per <i>Spotify</i> i hem vist el cinema a <i>Netflix</i>. Ha estat un any sense escapades romàntiques, sense sopars de nenes, sense concerts ni pistes de ball, sense dinars d'empresa, sense parcs d'atraccions i sense festes improvisades. </p><p>En certa manera, ha estat un any en blanc, en pausa, un any d'espera: esperar que baixi la corba de contagi, esperar que es descongestionin les UCI, esperar la vacuna, esperar que tu i els teus no emmalaltiu i esperar que passi tot. </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgIIjxoxp8FqG45F1qldCwtPA2mhPWLZmv1moiIF8-iJfOqA9aF28qU7sB9MDyVOKPRHdkd8VgzxmvvGnndY3oXnFcVizzatui7vCCSOja8A9riHerHriYhOiRB-AE4j_qJknSHign4ebg/s2048/2020+patidifusa+imatge+cora+art.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1289" data-original-width="2048" height="251" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgIIjxoxp8FqG45F1qldCwtPA2mhPWLZmv1moiIF8-iJfOqA9aF28qU7sB9MDyVOKPRHdkd8VgzxmvvGnndY3oXnFcVizzatui7vCCSOja8A9riHerHriYhOiRB-AE4j_qJknSHign4ebg/w400-h251/2020+patidifusa+imatge+cora+art.jpg" width="400" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: xx-small;"> </span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: xx-small;"><span style="font-size: small;">Fotografia i il·lustració de Cora Art</span></span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: xx-small;">Copyright: @coraart888 (Instagram) / @corasnotes (Tiktok)</span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: xx-small;"><br /></span></div><p>És tot tan estrany que no goso ni desitjar que el 2021 sigui millor que l'any que deixem enrere.</p><p><br /></p>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-72253785995703145862020-11-06T23:06:00.007+01:002020-11-06T23:11:03.038+01:00MITJA VIDA PER UN FESTIVAL<p>El cos et demana festa, et suplica una alenada d’aire fresc. Necessites un sopar que s’acabi a trenc d’alba i donaries mitja vida per anar a un festival i ballar fins a l’extenuació. </p><p>Fa anys que arrossegues el mateix lament, perquè la maternitat ja ho té, això. Et regala una munió de coses boniques però et priva de les petites dosis de llibertat. No sempre resulta fàcil trobar un moment per sortir i, per si no n’hi havia prou amb els impediments habituals que limitaven aquestes sortides a dues o tres cada any, ara, a més, s’hi ha afegit la pandèmia. </p><p>Amb això del teletreball, només passeges de casa a l’escola i de l’escola a casa. La rutina t’està consumint. Tens sensació de clausura. No portes bé l’aïllament, estàs farta de tanta pantalla i et cal abraçar la teva gent. Et sents i et trobes molt sola. </p><p>I moltes nits, quan t’estires al llit, planeges una nit esbojarrada. Somies que no cal dur mascareta, que t’has pentinat les pestanyes i t’has posat el vestit de les flors. Imagines que veus totes les teves amigues. Que les abraces i les petoneges. Visualitzes que aneu a sopar, que assaboriu aquell vi que desperta els sentits, que et fan riure com mai i que tens ganes de tot menys de tornar a tancar-te a casa. </p><p>I aleshores obres els ulls i sospires perquè, ara com ara, una nit com aquesta seria il·legal.</p><div><br /></div>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-61693302582947785002020-10-21T19:20:00.000+02:002020-10-21T19:20:55.653+02:00QUAN EL CEL ET CAU AL DAMUNT<p>El món se’n va a la merda. Això fa temps que ho saps. Només cal fullejar les pàgines de la secció d’internacional de qualsevol capçalera o seguir-li les passes als diversos corresponsals que són a l’altra banda del planeta per veure que la humanitat no passa per un dels seus millors moments (si és que alguna vegada n’ha tingut, de bons moments). </p><p>Mentre prens el primer cafè del dia, quan el gran ja ha marxat a l'institut i encara no has despertat els altres dos per anar a escola, recordes aquell dia a classe d'ètica, quan et van parlar de Hobbes i de la seva cèlebre frase <i>Homo homini lupus est. </i>Aleshores vas pensar que potser en feia un gra massa, aquest filòsof anglès. Per què pressuposava que l'home era dolent per naturalesa? Als teus quinze anys, aquella sentència et va semblar del tot absurda. Encara hi creies, en una humanitat majoritàriament bondadosa. Ara t'adones que el temps li ha donat la raó a ell i, veient com han anat les coses els darrers cinc segles, només pots acusar-lo de pioner. </p><p>Estàs una mica catastrofista avui. Ja t’has llevat així. Deu ser el cel blanquinós i espès que et pesa damunt les espatlles, o la sensació de no arribar a tot, o que et fa falta abraçar molt fort l’àvia. Deu ser la incertesa sobre el futur immediat. Aquest no-saber-què-passarà t’està passant factura. A tu, que t’agrada tenir les coses sota control, que fas llistes de tot i per a tot, que somies plans a llarg termini i que dibuixes el demà cada nit quan ets al llit. </p><div><br /></div>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-6932676162226132002020-06-13T23:24:00.002+02:002020-06-13T23:53:26.369+02:00LA MEVA NENA<div dir="auto"></div><div dir="auto">"No fas cara d'anar de part", va sentenciar el ginecòleg que
estava de guàrdia. "Que no?, ja veuràs com sí". Després d'una exploració —i suposo que per no sentir-me més—, el doctor em va posar les corretges, em va monitoritzar i se'n va anar
a dormir. Durant tota la nit, jo vaig anar fent feina amb l'ajuda de les
llevadores, contracció va, contracció ve. Quan va tornar el ginecòleg, va mirar les gràfiques i va dir: "Doncs sí que tens contraccions i són de manual, però, noia, no dilates gens, ens tocarà fer una
cesària". <br /></div><div dir="auto"><br /></div><div dir="auto">Ara que estàs a punt de fer 10 anys, t'explicaré que vas néixer a les 8:35 h d'un 23 de juny i et revelaré que el teu ha estat el part més bonic dels tres perquè et vaig poder veure sortir. Aquesta sort li dec a un anestesiòleg meravellós que, després de consultar-m'ho, va retirar aquella cortineta verda que posen —justament per
evitar que vegis com et tallen, t'obren i et cusen— i em va deixar mirar en el precís moment que abandonaves el cau que t'havia guarit durant 40 setmanes exactes. <br /></div><div dir="auto"><br /></div><div dir="auto">Havia somiat aquell moment durant tot l'embaràs i el recordo com si fos avui. Per fi et veia la carona, per fi obries els ulls a un món que t'esperava amb els braços ben oberts. I totes les pors que tenia com a mare, perquè em pensava que no et podria estimar tant com havia estimat l'Hèctor al néixer, es van esvair. Aquell dia vaig aprendre que amb cada nou fill, i a mesura que us feu grans, l'amor es multiplica de forma exponencial. Vas ser un regal en tota regla i em vas obsequiar amb la millor revetlla de Sant Joan del món, sense petards eixordadors i sense ensurts.<br /></div><div dir="auto"><br /></div><div dir="auto">Ets preciosa per dins i per fora. Intensa i explosiva, una mica <i>Drama Queen,</i> però tan dolça, carinyosa i generosa que fer-te mal hauria d'estar prohibit per llei. Tens les idees clares i les defenses a peu i a cavall. Ets més llesta que la fam i tens una sensibilitat que esparvera. Ets organitzada, constant i molt treballadora, i has demostrat ser tan versàtil que crec de veritat que podràs fer tot allò que et proposis a la vida. A més, irradies felicitat pels quatre costats i ets divertida i bromista. Tens la mesura justa de mala llet i et desenfades, perdones i oblides tan fàcilment com ta mare. Ets la millor filla del món. I ho dic així, sense embuts. Perquè l'ets, com ho són també els teus germans. No com jo, que l'he cagat moltes més vegades de les que mereixes —per més que tu proclamis a tort i a dret que tens la millor mare del món—. En la meva defensa, et confessaré que ho he fet tan bé com he sabut i he pogut en cada moment.<br /></div><br /><div dir="auto"><div dir="auto">Estic tan orgullosa de tu que no puc estar-ho més. I m'emociona que estiguis a punt de fer 10 anys, i tu estàs tan il·lusionada amb aquesta nova fita que seria massa injust que no me n'alegrés. Però el temps ha passat tan depressa que m'entristeix pensar que creixeràs i algun dia deixaràs de ser la meva nena. I ja sé que és llei de vida i que t'has d'anar fent gran, però no puc evitar sentir nostàlgia. I desitjo amb totes les meves forces que en puguis celebrar cent més, i li suplico a la vida que em permeti ser al teu costat com més temps millor, bufant les espelmes i admirant-te cada dia una mica més. Perquè com ja et vaig dir una vegada <a href="http://patilainz.blogspot.com/2017/06/ningu-em-fa-riure-tant-com-tu.html">ningú em fa riure tan com tu</a> i ja no sabria viure si no és al teu costat.<br /></div><div dir="auto"><br /></div><div dir="auto"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_BSmJTsst_ysSHM-YhotZYwMnMOB_gA0db_wGIQ-wACXFtBHO2K7v3WsWZmQcExaEjgepAwrCbQBuX4NqRe6Djv-owbzS8KXn80TjD0l1PVZmr6HZU-pzWZ-jFUSiPZF_IGGlfQQSGJY/s3264/photo1.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2448" data-original-width="3264" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_BSmJTsst_ysSHM-YhotZYwMnMOB_gA0db_wGIQ-wACXFtBHO2K7v3WsWZmQcExaEjgepAwrCbQBuX4NqRe6Djv-owbzS8KXn80TjD0l1PVZmr6HZU-pzWZ-jFUSiPZF_IGGlfQQSGJY/s320/photo1.jpg" width="320" /></a></div><div dir="auto"><br /></div></div>Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-59119915948213015322020-03-21T19:55:00.002+01:002020-03-21T21:49:31.774+01:00NECESSITES MÉS ESCRIURE QUE SORTIR AL CARREREscriure et salvarà, penses només començar el confinament. Quan tots dormen, entres al blog. Se t'amunteguen les idees. Les paraules se't confonen. No trobes el fil. Res. Demà hi tornaràs. Ho proves al dia següent, i l'altre, i l'altre. Però fracasses. I el cor se t'esquinça i el cap se't col·lapsa.<br />
<br />
La idea d'estar tancats a casa durant no se sap quant us fa vertígen a tots. Però a tu et fa més falta escriure que sortir al carrer. El temps està en suspensió i, en canvi, els dies et fugen. Teletreballar amb tres pirulos a càrrec és com nedar en una piscina buida. Estàs més hores gestionant petites, mitjanes i grans emocions, que davant de l'ordinador fent feina.<br />
<br />
Després d'uns dies provant de teclejar un post, agafes un paper i la ploma que et va regalar l'Àngels. Saps que t'ajudarà a fer brollar aquesta angoixa, a identificar-la i plantar-li cara per poder canalitzar el soroll que t'envolta i desempallegar-te una estona d'aquest estat d'alerta constant.<br />
<br />
Saps que només escriure et salvarà. I vols dir que quedi bonic, que no soni trist. Vols centrar-te en els moments divertits, aparcar la incertesa i les tres-centes preguntes que et fan ballar cap. Que fort tot plegat. Que surrealista. Sembla la resposta d'un planeta emprenyat. La Terra ferida crida. I diuen que és qüestió de temps, que aquesta pandèmia passarà i que tot tornarà a la normalitat. A la normalitat, diuen. No saps si riure o plorar. Res tornarà a ser igual i tot el que vingui després estarà marcat irremeiablement per la crisi sanitària mes bèstia del segle.<br />
<br />
I, per més estrany que sembli, ara voldries tenir un raconet per a tu, i quedar-t'hi unes hores, en silenci, en solitari. Confinada dins el confinament.<br />
<br />
<br />
<br />
<div>
<br /></div>
Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-37724200918208023772020-03-03T15:23:00.001+01:002020-03-03T15:47:39.515+01:00MASCLISTES DEL MÓN: DEIXEU-NOS VIURE EN PAU<br />
El fet que hi hagi un Dia Internacional de les Dones –que no existeix en el cas dels homes– i un Dia internacional contra la violència envers les dones –que tampoc té rèplica masculina– ja ho diu tot. <br />
<br />
No se celebra cap Dia de l’Home perquè, per fortuna d’ells, els homes no han de recordar cada any que existeixen, que tenen veu, que tenen vot i que estan al món. I no se celebra cap efemèride relacionada amb la violència contra els homes perquè, a trets generals, les dones no maltractem i assassinem els homes. <br />
<br />
«Però per què hi ha tants homes que maten dones? Si, sense les dones, ells ni tant sols existirien! Tots han estat a la panxa d’una dona abans de néixer, que no ho veuen, això?», em preguntava al·lucinada la meva filla de nou anys un de tants dies que l’informatiu obre l’edició del vespre amb un nou cas de violència masclista. <br />
<br />
«No ho sé –li vaig dir–, jo tampoc no ho entenc». <br />
<br />
No sé per què ens violen, ni per què ens peguen i ens maltracten. No entenc per què ens maten. I com més es parla de feminisme, com més es debat sobre els drets de les dones i com més es condemna qualsevol tipus de violència masclista, més agressions es produeixen. <br />
<br />
Què us passa als homes? Què us fa tanta por? D’on surt aquesta ràbia? <br />
<br />
Els agressors utilitzeu l’única arma en que sou més forts que les dones. Aprofiteu la vostra condició física, habitualment més corpulenta i atlètica que la de qualsevol dona, per maltractar-nos, per vexar-nos i per agredir-nos sexualment. <br />
<br />
Masclistes fastigosos i repugnants del món: sou uns covards acomplexats. Sou tan patètics que ara la moda és cometre les agressions sexuals en grup i gravar-les amb el mòbil. Us fa sentir més homes? <br />
<br />
Masclistes energúmens del món: no suporteu la idea que una dona us faci ombra. No tolereu que tinguem les mateixes oportunitats que vosaltres. No accepteu que tenim exactament el mateix dret que qualsevol home a desenvolupar-nos personal i professionalment i que no us hem de demanar permís per existir. <br />
<br />
Masclistes disfressats de progres: deixeu-nos viure en llibertat i en igualtat de condicions. Aparqueu els paternalismes i deixeu-nos brillar. <br />
<br />
Podrem parlar d’igualtat quan no calgui un 8 de març ni un 25 de novembre. Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-72112420740729982672020-02-11T10:37:00.000+01:002020-02-11T20:39:36.132+01:00NO SÉ PENSAR-TE SENSE PLORARNo sé pensar-te i no plorar-te. Han passat quinze anys però no m'hi acostumo. I cada vegada que et penso, i et ploro, sento aquell <i>peronomellorespati</i> tan teu.<br />
<br />
Dissabte a la tarda, la nena, el petit i jo estàvem fent manualitats de les nostres amb l'Spotify de fons. Em devia agafar amb la guàrdia abaixada perquè abans i tot de sentir els primers acords del <i>Si ens veiessis </i>d'en Dausà ja plorava com una ànima amb pena.<i> Peronomellorespatip</i><i>eronomellorespati, </i>anava repetint-me com un mantra sense èxit. Allò no tenia aturador i la Valèria em mirava de reüll (ja sap que de vegades l'enyor em supera).<br />
<br />
Ploro sobretot de ràbia, perquè et necessito. Perquè em dol pensar en tu –en aquella tu de 53 anys que no veuré envellir mai– i em rebenta ser conscient de tot el que t’estàs perdent, de tot el que no has conegut i de tot el que no viuràs mai.<br />
<br />
I d'impotència, perquè em fot que no hi siguis quan la pena m’ofega, ni quan m'urgeix un consell, ni quan em vull cagar en tot. Si com a mínim pogués trucar-te. Tanta tecnologia i tanta punyeta i això encara no s'ha resolt.<br />
<br />
I em fa pena no poder venir a explicar-te les coses boniques que ens passen. És que sé que riuries, que riuríem molt. I tot seria molt més fàcil i te'n fotries dels meus drames domèstics i fliparies amb els pirulos.<br />
<br />
I sé que et fa ràbia que sigui tan bleda, però de veritat que no puc no plorar-te.Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-57443512749323472212020-01-20T23:54:00.000+01:002020-01-20T23:56:13.011+01:00TRETZE ANYS DE SONFa tretze anys que acumulo son. És el peatge que pagues per ser mare, i a mi em toca el rebre per partida triple. El gran no se n’aniria mai al llit, ella és més de despertar-se de matinada i el petit troba fascinant llevar-se abans que surti el sol. Amb aquest panorama, els dies que aconsegueixo dormir quatre hores d'una tirada em dono per satisfeta.<br />
<br />
<i>És que sempre tens son, mama</i>, tenen la barra de dir-me. Sí. Ho reconec. No me n'amago. Tinc molta son. Una son perenne. En tinc tanta, que m’emociono només d’imaginar que algun dia podré tornar a dormir totes les hores del món. Fantasiejo amb la idea de quedar-me al catre fins a quarts de dotze del matí, planejo migdiades de tres o quatre hores al sofà i somio que ningú em despertarà cridant <i>mamaaaaa</i>. <br />
<br />
Avui al matí hi pensava, en tot això, i al final he arribat a la conclusió que potser el dormir està sobrevalorat. Al capdavall, malgrat la somnolència permanent –o potser justament fruit d’aquesta nyonya– em sento la mare més afortunada del planeta Terra. I si el preu que he de pagar per tenir els millors tres fills del
món és aquest: encantada de la vida. Ningú em fa riure tant com ells i, tot i que de vegades em treuen de polleguera, no sé què faria sense els meus pirulos (a banda de dormir molt més, és clar).Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-24296030495660046772020-01-16T16:06:00.003+01:002020-08-06T09:11:32.357+02:00LA INTENSITAT DELS 15 ANYS<br />
Puges les escales del metro a la velocitat de la llum perquè portes tota la setmana arribant tard a la feina. Encens l’ordinador, et poses els auriculars, engegues l’Spotify i tires d’una llista amb els temes que ho petaven fa vint-i-cinc anys. <br />
<br />
Fa dies que conjugues els teus pensaments en passat. No saps per què, però els records de temps enrere se t’amunteguen al disc dur. El primer dia d’institut, les primeres birres a la Plaça del Sol, el primer Fortuna que et vas fumar, la primera cita de la teva vida, el primer concert a La Monumental o la primera entrevista de feina.<br />
<div>
<br /></div>
<div>
Recordes aquests passatges amb la nitidesa pròpia de l’alta definició i amb un grau de detall que t’al·lucina. Sents el xivarri bestial dels passadissos del Montserrat entre classe i classe, el gust del primer glop de l'única Estrella que et podries pagar aquell divendres a la nit, els nervis incontrolables abans del gran dia, el subidón del primer petó, la pressió perquè et contractés l’Elena perquè a casa feien falta calers, i tres-centes coses més que et fan reviure els teus 15 anys com si hi fossis de nou.<br />
<br />
Creies de veritat que et podies menjar el món. I una mica sí que te’l vas menjar. Vas devorar quatre o cinc anys a un ritme vertiginós i vas créixer de cop. Et van passar tantes coses, i a tanta velocitat, que deu ser per això que ara et venen al cap, per poder-les assaborir i gaudir com es mereixen. O potser és perquè ja passes dels 40 i enyores massa la intensitat d'aleshores. </div>
Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-31482382409123469322019-12-16T19:06:00.002+01:002019-12-16T19:06:47.364+01:00UN ANY PER DEIXAR ENRERE<br />Si els Reis Mags existissin, els demanaria una tarda amb tu i m'hi quedaria per sempre. Ho vaig escriure fa un any, i ara subscriuria totes i cadascuna de les paraules d’aquell <a href="http://patilainz.blogspot.com/2017/12/si-els-reis-mags-existissin.html">post</a>. <br /> <br /> Durant una bona estona no et diria res. Només m'asseuria a la teva falda i m'arrauliria dins teu. Respiraria al compàs que marquessis i deixaria brollar totes les llàgrimes que fa temps que m'empasso. Però és que n’he empassat tantes, de llàgrimes, aquest 2019, que segurament necessitaríem més d’una tarda. <br /><br />Em pesa, aquest 2019, i només tinc ganes que s’acabi. Ha estat un any gris. Un any esgotador. Un any per deixar enrere i no pensar-hi gaire. Desitjo com mai desfer-me d’aquesta motxilla que està massa carregada de raons per estar trista i disgustada i preocupada i emprenyada i decebuda i col·lapsada i exhausta.<br /><br />I potser sí que la felicitat està sobrevalorada i que no m’hauria de preocupar en excés que l'any hagi tingut més ombres que no pas llums. Però em fa ràbia. Sempre he procurat veure el costat bo de les coses, sempre he tingut motius de sobres per estar contenta i sentir-me bé, i em molesta profundament acumular dies grisos a desenes, com si els col·leccionés. <br /><br />Aviat farà quinze anys que et vas morir però crec que mai m’havies fet tanta falta com ara. Sort dels somriures dels pirulos. Sort de la vitalitat que m’encomanen i de l’energia que m’obliguen a tenir. I sort d’alguns moments magnífics que guardo en un racó, perquè jo sempre faig cas a l’àvia, que diu que «si tens un bon rato, aprofita’l, que és tot el que t’enduràs». I sort de les persones que m’estimen i m’escolten i que sempre m’han fet costat. <br /><br />M'agradaria pensar que en realitat no estàs tan lluny i que si els Reis Mags existissin em regalarien una tarda amb tu i jo m'hi quedaria per sempre, però la realitat és que els Reis Mags no existeixen i que tu no vindràs a abraçar-me. <br /><br /> Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-45620217368796433192019-11-21T07:35:00.002+01:002019-11-21T07:53:17.423+01:00CINQUANTA-TRESFa estona que és negra nit i l’aire comença a ser gèlid, però tinc el cap tan ple de records que no soc conscient del fred. Asseguda al banc del balcó, miro els pocs estels que es veuen des de Barcelona i, no sé ben bé per què, em poso a pensar en els dissabtes al matí de fa trenta anys.<br />
<br />
Recordo que obria els ulls amb els primers rajos de llum de l'alba i saltava del llit per anar al teu. Fos l’hora que fos, sempre estaves desperta devorant llibres. Encara no he conegut ningú que dormi tan poc i llegeixi tant com tu. Potser, d’alguna manera, sabies que només viuries cinquanta-tres anys i vas decidir esprémer-los al màxim.<br />
<br />
Recordo que m’arraulia entre els teus braços. Tu no eres gaire donada a les mostres d’afecte i jo, carinyosa de mena, aprofitava aquest moment. No trigaves gaire a proposar-me d’anar a fer un mos al Santa Eulàlia. Mai més he esmorzat tan bé com aleshores. Ens hi entreteníem totes les hores del món. Jo preguntava sense parar i tu m’explicaves coses que la resta de nenes de la meva classe mai haurien comentat amb sa mare. A casa es podia dir tot. Parlàvem de sexe, de política o de drogues, sense tabús, sense complexes i sense eufemismes. Potser perquè, d’alguna manera, sabies que només viuries fins als 53 i necessitaves explicar-me de què va la vida abans d’acabar la teva.<br />
<br />
Enyorant aquests dissabtes i trobant-te massa a faltar, l’aire gelat se m’ha clavat als ossos. Per inèrcia, torno a mirar els estels i demano un desig que no es complirà.<br />
<div>
<br /></div>
Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-75163378817016277462019-10-22T16:15:00.000+02:002019-10-22T16:15:22.645+02:00UNA LLUITA LEGÍTIMA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Fa dies que vull escriure però no trobo les paraules. És tan
gros tot el que està passant que fins ara no he sabut per on començar. Avui
m’hi llenço, per buidar una mica el pap, perquè necessito protestar i perquè
escriure sempre ha estat la meva millor teràpia. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Hi ha milers de vídeos i fotografies que testimonien la
brutalitat policial dels últims vuit dies a Catalunya. Les imatges parlen per
si soles i són incontestables. No hi ha marge d’error, no hi ha dubte. Els
agents dels diferents cossos “de seguretat” (ja té nassos que es facin dir
així) actuen com si fossin autèntiques hienes. Els hem vist en directe a la
televisió anant literalment de cacera. Rebentant la cara a la gent a tort i a
dret. La llista de persones agredides brutalment aquests dies pel sol fet de
manifestar-se és interminable, moltes d’elles noies joves i quan estaven pràcticament soles. Els polis són tan
covards com salvatges. Només a tall d’exemple: carreguen amb ràbia contra la
persona que triga un mica més que la resta a aixecar-se del terra en una
concentració pacífica o apallissen i detenen un home que s’acosta a una
barricada amb una galleda d’aigua per ajudar a apagar el foc. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
La policia està perseguint, vexant i maltractant el nostre
poble perquè és l’únic que sap fer, són màquines entrenades per fer mal. I els
polítics espanyols, els que manen i el de l’oposició, menteixen cínicament en
bucle per intentar amagar la gravetat dels fets que estan cometent. S’estan
passant per l’arc del triomf tots els drets fonamentals i ho fan amb la
impunitat d’un règim dictatorial. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Admiro profundament totes les persones que esteu als carrers
a primera línia defensant la llibertat, l’amnistia i la dignitat del poble
català. I pateixo, com si fóssiu un dels meus fills, per totes les que esteu sent
agredides, vexades, detingudes, maltractades, encausades i engarjolades. No us ho podré agrair mai prou. No
defalliu, no defallim. Seguim. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Amb la mateixa intensitat, em repugna la gent que pateix
pels contenidors cremats o les llambordes arrencades, perquè un contenidor, al
capdavall, es reposa i ja està, però la visió d’un ull ja no es recupera, i la
dignitat de totes les persones denigrades, tampoc. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
A veure si s’entén d’una vegada per totes: si la ciutadania respon amb contundència és perquè els polítics no fan la seva feina i la violència no la
generen les barricades. La lluita al carrer d’aquests darrers dies és la
resposta directa a la violència sense escrúpols que les forces d’ocupació
busquen, provoquen i exerceixen indiscriminadament. I a aquesta violència
exercida sense mesura cal afegir-hi la sentència del judici contra el procés,
absolutament injusta (i insòlita, i folla, i fora de tota comprensió humana), així
com la creació d’un relat que criminalitza i deshumanitza el poble català per
part de tots els mitjans de comunicació espanyols posats al servei del règim,
perquè això també és violència. </div>
<div class="MsoNormal">
<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both;">
</div>
<div class="MsoNormal">
No oblidem, en cap cas, que la nostra lluita és del tot
legítima i que, fa dos anys, quan ens van començar a apallissar a cops de
porra, a arrossegar-nos dels cabells, a llençar-nos per terra i a disparar-nos
bales de goma, només volíem votar. <o:p></o:p></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLB3LVmBdxXGo-My6IGjFbNTEkAwCgOKKFYNzXSyvicdPSEA5XHyFTmbBYCXLvB6Rlg3vXFk1C-uO5AN1DmBau0u34w9q8Lo-DlQXXoKP4CU8ErEuX9jxqzBERXSsUC0ts8lKvUpZ9MZo/s1600/Foto+Jordi+Borr%25C3%25A0s.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="363" data-original-width="546" height="212" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLB3LVmBdxXGo-My6IGjFbNTEkAwCgOKKFYNzXSyvicdPSEA5XHyFTmbBYCXLvB6Rlg3vXFk1C-uO5AN1DmBau0u34w9q8Lo-DlQXXoKP4CU8ErEuX9jxqzBERXSsUC0ts8lKvUpZ9MZo/s320/Foto+Jordi+Borr%25C3%25A0s.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: x-small;"> </span><span style="font-size: x-small;">Copyright de la fotografia</span><span style="font-size: x-small;">: Jordi Borràs</span></div>
Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-7009572174614408862019-07-11T15:35:00.003+02:002019-07-11T15:35:58.504+02:00FA OLOR D'ESTIUCamines sota un sol de justícia pel carrer de la Diputació i tot d’una la sents.<br /><br />T’atures de cop. És exactament l’olor que feia a l’habitació de l’apartament que els avis tenien a Segur de Calafell, en les nits de més calor, quan apujaves una mica la persiana esperant que entrés un bri d’aire fresc. <br /><br />Tornes a aquell dormitori quadrat de parets estucades. Tens l’Anna profundament adormida al llit del costat. Parla mentre somia, però tu no entens res del que diu. La flaire de les gofres i les crepes acabades de fer es barreja amb el xivarri de les famílies que devoren delícies a preus prohibitius. Treus el nas tímidament per la finestra. La terrassa de l’establiment et queda ben bé a sota i observes les taules plenes i l’anar i venir de gent que s’endú un gelat per emportar, fins que deixes de suar i, mica en mica, et va entrant la son i t'estires a dormir.<br /><br />Aquella olor te n’ha recordat d’altres. I, no saps com, tornes a ensumar les pipes Churruca que cruspien la mama i l’àvia mentre miraven <i>MacGyver</i>. A tu la sèrie t’agradava però preferies mil vegades més <i>Corrupción en Miami</i>, perquè, com deia la mama, el Don Johnson estava deuntapanymoja. L'olor de la la baralla de cartes de l’avi, que feia solitaris mentre menjava un Negrito; la de l’arròs fred amb tonyina, tomàquet i maionesa que només sap fer l’àvia; la que feia la mama quan s'havia arreglat per anar als caballitus, i la de la xurreria on compràvem les patates fregides abans d’agafar el tren per tornar a Barcelona. <div>
<br /></div>
<div>
Són les olors dels estius més feliços. </div>
Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5232560965913742310.post-13217228534208715292019-07-08T18:22:00.000+02:002019-07-08T18:25:31.871+02:00TOT PASSA<br />
<div class="MsoNormal">
Una de les coses que més dic en els moments
difícils és que tot passa. Per més dur que hagi estat el cop, per més esmicolat
que t’hagi deixat el cor i per més maldecaps que t’hagi donat, tot passa. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Et sembla que no, creus de veritat que tot se’n va a la
merda irremeiablement, i el món trontolla tant que penses que cauràs i no
podràs alçar-te mai més. Aleshores no ets ni capaç d’imaginar que algun dia allò
serà una cicatriu més. Una de tantes. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Perquè, no ens enganyem, al final, la vida va d’això: d’anar
esquivant obstacles, superant desgràcies i lidiant amb els problemes
del dia a dia, i alhora tenir l'habilitat de saber aprofitar els bons moments, que també n’hi
ha, i donar-los el valor que es mereixen. Perquè són aquests petits instants els que fan girar la roda, els que et fan tirar endavant en comptes d'ofegar-te en les desgràcies. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Forma part del joc. Estàs viva i per tant et passen coses. De vegades
són molt bones i d’altres no ho són tant. Però, en el pitjor dels casos, aprens
a viure amb aquell turment, aquell buit, aquella ferida o aquell lament. Perquè,
i això també ho dic sovint, tot té solució excepte la mort. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<br />Pati Difusahttp://www.blogger.com/profile/18437600170321865534noreply@blogger.com0