diumenge, 27 de maig de 2012

NINGÚ NO ÉS PERFECTE. O SÍ...

La perfecció no existeix. Fa molt temps que m'ho vaig ficar al cap.
Tanmateix, de tant en tant, encara em sorprenc perseguint-la, com intentant arribar-hi. Suposo que, depenent del nivell d'exigència de cadascú, això ens ha passat més o menys a tots.
La societat és competitiva: a l'escola has de treure bones notes, jugant amb els amics intentes guanyar sempre, a la feina t'esforces per ser el millor i quan ets pare o mare voldries no tenir rival.
De vegades, ni tant sols saps si empaites aquesta magnificència per sentir-te bé amb tu mateix o, simplement, per no decebre als qui t'estimes.


És raonable fer les coses bé. És desitjable i, fins i tot, lloable. Seria absurd que no ho provéssim. Però en cap cas ens hi hauríem de capficar. No paga la pena encaparrar-se si quelcom no assoleix l'excel·lència.
Fa dies que hi penso i tinc la sensació que, sovint, l'encalçament obsessiu d'aquesta utopia ens impedeix valorar el que tenim, el que fem, el que construïm dia a dia, minut a minut.
És com si convertíssim en defectuós i insuficient absolutament tot allò que no arriba a la categoria de sublim. Com si no advertíssim que entre la perfecció i l'horror hi ha un ventall de possibilitats inacabables.
No som perfectes. No ho serem mai. Ningú no ho és. Res no ho és.

O... potser sí. Perquè, ben mirat, qui decideix què és perfecte i què no ho és?
Perfecte, per a mi, és el somriure dels meus fills.
Perfecte, per exemple, és una escapada improvisada amb la parella. 
Perfecte és, també, una conversa amb un amic que fa dies que no veus.
Perfecte és veure sortir el sol cada matí sabent que tens infinits motius per ser feliç.

dissabte, 19 de maig de 2012

EN EL PITJOR MOMENT!

Quan es van començar a comercialitzar, els mòbils ens servien principalment per estar localitzables i, de tant en tant, per explicar-li la vida a la teva millor amiga mentre feies unes braves i una canya a la terrasseta de la plaça.


D'un temps ençà -no pas gaire, per molt habituats que n'estiguem ara i ens sembli que sempre ha estat així- als mòbils els hem atribuït mil i una funcions.
Els emprem per connectar-nos a les xarxes socials i aprofitem els viatges en transport públic per actualitzar el nostre "estat" al Facebook o per bromejar una mica amb els nostres seguidors del Twitter. L'utilitzem per fer fotografies i per consultar el temps d'espera d'un autobús quan som a la parada. Rebem i enviem els correus electrònics i xategem amb amics i familiars, encara que els haguem de veure d'aquí a una estona. L'usem per estar informats i com a reproductor de música. Podem gravar vídeos i editar-los. Els fem servir per posar uns dibuixos animats als petits de la casa quan sortim a dinar al restaurant perquè no s'avorreixin a la sobretaula, i hi consultem la previsió del temps, fem la compra per internet o una partida al "Tres en ratlla". Total... és de franc, oi?
Abans sorties de casa i comprovaves que duies la cartera i les claus. Ara, en primer lloc, t'assegures que duus el telèfon i, després, si de cas, ja comprovaràs que has agafat les claus ni els diners.
Avui dia, molts de nosaltres no sabríem viure sense el nostre smartphone i tot s'esdevé plàcidament mentre tenim la bateria del mòbil carregada.
Per evitar una catàstrofe, procurem tenir més d'un carregador a casa, en deixem també un a la feina, tenim el carregador del cotxe i un que es connecta a través de l'USB.
Però hi ha un dia en què, per estrany que pugui semblar, la bateria s'acaba i el mòbil s'apaga. I això sempre succeeix en el pitjor moment: quan publicaves una foto brutal al Twitter, quan enviaves un mail crucial o quan esperaves el whatsapp que et canviaria la vida!
Aleshores, primer t'empipes molt i després et queda aquella cara de mig frustació i mig desfici, a parts iguals. Tanmateix, transcorreguts uns minuts, et sents, en realitat, alliberada! Sí! Poder desar el mòbil a la bossa, oblidar-te'n, i dedicar-te a la vida real, a la vida en 3D, a la vida que s'olora i es palpa, és certament un autèntic respir.


dijous, 10 de maig de 2012

LA CALMA DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Empipar-se no sempre és agradable, però és inherent en l'ésser humà, i m'atreviria a dir que és saludable.
Tots en enfadem, i qui digui que no, menteix.
Sovint les enrabiades són absurdes o fútils i, per bé que alguna vegada l'enuig és justificat i raonable, en ocasions, ni tant sols recordem el motiu del disgust, però sí la persona que ens l'ha provocat (o tampoc).
La còlera pot tenir, doncs, naturaleses, causes i raons del tot diverses, però hi ha una cosa que és comuna a totes les enrabiades: el seu caràcter efímer.

  
Afortunadament, ens empipem i després ens reconcil·liem. Ens defraudem però ens demanem perdó. Ens escridassem i després ens xiuxiuegem alguna paraula bonica a l'orella. Alguns tenim més facilitat que d'altres però, normalment, tots acabem perdonant i essent perdonats. És una qüestió de supervivència... Sinó seria insuportable!
Jo no sóc gens rancuniosa i no m'agraden les persones que ho són. Trobo que el ressentiment és un dels sentiments més tòxics que existeixen. D'una banda, perquè genera angoixa i maritiri tant al subjecte com a l'objecte d'aquesta rancúnia. I, de l'altra, perquè impedeix la reconciliació, que és, sense cap mena de dubte, el millor d'enfadar-se.
Les reconciliacions justifiquen qualsevol discussió, per dura que hagi estat, per insalvable que pugui semblar a priori, especialment quan es tracta d'una parella d'enamorats. Perquè d'una baralla resolta amb èxit, sempre se'n surt reforçat.
Ja sabeu de què us parlo... ¿Qui no recorda amb tendresa la passió d'aquell petó que va fer tornar la calma a casa després d'una tempesta que semblava indefugible?

dissabte, 5 de maig de 2012

DIES DE VERTIGEN

No fa pas gaire, us parlava dels dies sublims, aquells en què sents que et pots menjar el món.
De vegades, però, tens més la sensació que és el món el que se't menja a tu.


Són dies grisos, ensopits, pesats... Respires amb la sensibilitat a flor de pell i els nervis a punt d'esclatar en qualsevol moment. Tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important.
Poques vegades hi ha un motiu específic, senzillament estàs desinflada, avorrida, agobiada... Només tens ganes que s'acabi el dia com abans millor. Només desitges que algú sigui capaç d'entendre que no estàs per hòsties. No obstant, l'apatia que et devora les entranyes és, alhora, la causa i l'efecte que, en dies com aquests, siguis tan poc procliu a deixar-te ajudar. D'una banda, ets absolutament conscient que el millor remei seria una abraçada eterna de qui t'estima tal com ets, amb els teus dies sublims i amb els teus dies nefastos. Però, de l'altra, la desídia et fa rebutjar qualsevol forma de consol.
Són dies tristos, apagats i catastròfics, perquè tot acaba sortint malament. Són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies d'alt i baixos, de trobar-te desubicada i sola, i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res.
Són dies de vertigen.

dimarts, 1 de maig de 2012

PER DAVANT DE TOT

Si tanco els ulls, encara puc veure la cara de la meva mare quan, amb un posat seriós, em deia: "el dia que tu tinguis fills, ja m'entendràs".

Els he tingut. I, tal i com ella pronosticava, he comprès el significat íntegre de les seves paraules.
Tenir criatures et canvia la vida, això és de domini públic, no és pas nou, ni tampoc és sorprenent.
Ser mare (o pare) posa a prova qualsevol egocentrisme reduint-lo al no res. Des del precís instant en que neix el teu fill, sense saber ben bé per quina estranya raó, assumeixes que d'ara endavant sempre més ocuparàs un segon lloc. Primer seran els teus fills, la seva felicitat, la seva salut i el seu benestar. Després, si de cas, i només si és estrictament necessari, ja pensaràs en tu.
Quan ets mare (o pare) et sorprens a tu mateix dient coses similars a les que et deien a tu quan eres petita i que detestaves, com ara: "aixo, ja t'ho explicaré quan siguis més gran", "fes el favor de deixar en pau el teu germà" o "comenceu rient però acabareu plorant".
De sobte, et tornes vulnerable, comprens la força d'un t'estimo i assumeixes que el patiment formarà part indissoluble de la teva existència. Si bé és cert que els infants et recorden que riure és gratuït, inofensiu, gratificant i del tot recomanable, ser mare (o pare) no sempre és fàcil. De fet, és com pujar a una muntanya russa amb milers de revolts i pendents que et fan por, que saps quan arrenca però no tens ni idea de quan s'aturarà. 
Tenir nens et fa replantejar idees preconcebudes, et trenca els esquemes, et posa a prova constantment.  Aconsegueix treure el millor de tu, però també pot fer aflorar la teva part més fosca, perquè per un fill renunciaries a tot, perquè per un fill series capaç de matar i series capaç de morir.


És ara que sóc mare, que entenc la meva mare... I encara que ja no puc donar-li la raó, ella sap que la té.