ARRIBA L’ESTIU, S'ACABA EL CURS... I ARA QUÈ?

Quan arriba aquesta època de l'any, comença el que jo anomeno, irònicament, "el festival més divertit de l'estiu". I no em refereixo als típics certàmens que omplen la ciutat comtal de guiris àvids de nits trepidants al ritme de la música del Primavera Sound o del Sònar, sinó al que ens toca viure a tots els adults que  tenim fills menuts al nostre càrrec i treballem fora de casa.

El proper 20 de juny acaba el curs escolar i les classes no es reprenen fins al 15 de setembre. Si fem números rodons, els nens i nenes de Catalunya tenen tres mesos sencers de vacances. ¿Hi ha algun progenitor que tingui el privilegi de poder aturar les seves responsabilitats laborals durant un període de fins a 12 setmanes? No vull semblar agosarada, però m'atreveixo a dir rotundament  que no. Amb sort, els treballadors disposem d'un mes de vacances, i encara gràcies!

Aleshores... Què n'hem de fer dels petits de la casa?

De vegades,  l'escola ofereix alguna setmana de casal, que pagues religiosament i que, per més inri, normalment no cobreix l'horari total i has de recollir els infants al migdia. Aquí comença el tetris... Si, a més a més, no disposes de cap iaia com les d'abans, que no treballaven i que estaven encantades de presumir de néts amb les amigues, la cosa es complica exponencialment. Quadrar els horaris del casal dels nens amb els de la teva feina és una missió impossible i corres el risc de tornar-te literalment boja.

En el meu cas en concret, després de fer ús del casal que l'escola ofereix les dues primeres setmanes de juliol, em toca buscar cada estiu altres centres que ofereixin casals per col·locar els trastets de la casa fins que puc començar les vacances jo.

La cerca de casals no és una tasca fàcil... Si tens més d'un infant, necessites poder apuntar-los junts i que el centre no estigui a l'altra punta de la ciutat, perquè no pots permetre't invertir gaire estona en els desplaçaments, sinó no cobriràs l'horari que et marquen a la feina. El lloc i el personal t'han d'inspirar prou confiança perquè hi deixaràs el més preuat que tens, i sovint busques opcions de les quals en tinguis referències, encara que siguin més cares.

Hi ha també l'opció que algunes parelles posen en pràctica: si tenen l'opció d'escollir quins dies de vacances volen fer, demanen torns contraris, de manera que, per exemple, un les fa al juliol i l'altre a l'agost. D'aquesta forma s'estalvien el dineral que costa la matrícula als casals. Ho trobo pràctic, sí. Tanmateix, em sembla molt trist. Quina manera de conciliar la vida laboral i familiar és aquesta? Fer les vacances per separat? Ja em perdonareu, però em sembla fatal.

Arribats a aquest punt cada any em pregunto el mateix: com és possible que ningú no hagi posat el crit al cel? Ho trobo tan flagrant que em costa de creure que faci anys i panys que la cosa funcioni així i que ningú no hagi trobat solucions que no passin per afluixar la cartera per pagar casals o enviar els petits de convivències o estades fora de casa.

Entenc que el problema fa de mal solucionar però... ¿no podrien totes les escoles (públiques, privades i concertades) obrir i funcionar durant el mes de juliol, encara que fos amb una jornada compactada i fent activitats no lectives, i que el preu per aquest servei fos el mateix que el de la resta del curs? Això com a mínim. Per no parlar de l'inici de curs, que cada vegada és més avançat el mes de setembre.

Ja sé que totes les famílies del país, al final, any rere any, s'acaben organitzant d'una o d'altra manera i que cap nen es queda sol a casa, però... a quin preu?

Jo faig la reflexió i la deixo aquí perquè hi pensem tots plegats a veure si se'ns acut una solució.

A RITME D'ESTIU

És curiós com es veu alterat el ritme diari a l’estiu. “Alterat” en tots els sentits de la paraula.

Per als que treballem fora de casa i tenim canalla, l’estiu és com un trencaclosques. Mesos abans que arribi el final de curs, et prepares per quan comenci la gimcana. Tres setmanes de casal amb hora extra inclosa perquè, en el millor dels casos, per més reducció de jornada que puguis fer a la feina, els horaris dels nens i els teus no s’ajusten mai del tot bé. Quatre matins amb l’avi, un parell de dies amb el tiet, avui et dóna un cop de mà la tieta… i, tanmateix, sempre hi ha un dia que et queda penjat, que no tens on deixar la criatura! És per això que en època de vacances escolars, és fàcil veure mini-ajudants en oficines o despatxos.

A banda d’aquest trasbals que al final acaba passant –com absolutament tot a la vida–, hi ha un altre assumpte que em crida l’atenció: a l’estiu hi ha un mar de fons de bon rotllo que no es produeix en cap altra estació de l’any. I sinó fixeu-vos en aquesta capacitat que desenvolupem durant aquest període d’adaptar-nos a la llum solar i d’amortitzar el dia al màxim des de l’alba fins que es fa fosc. Amb l’arribada de la calor, abans i tot de gaudir de les vacances, allarguem el vespre al màxim, sopem més tard, quedem per sortir entre setmana, relaxem els horaris en general i, en definitiva, dormim menys hores. Però no sé per quin misteri, ho fem sense acusar en excés el cansament quan ens llevem. Ho trobo sorprenent. I fantàstic!

Ja sigui perquè a l'ambient es palpen les vacances, ja sigui pel plaer d’asseure’s en una terrassa quan cau la tarda a prendre quelcom i filosofar sobre el sexe dels àngels, ja sigui perquè l’oferta d’oci, cultura i espectacles és inversament proporcional a l’agenda política, la qüestió és que l’estiu ens posa de molt bon humor i ens fa deixar una mica de banda l’estrès, les preocupacions i els neguits del dia a dia, oi?

No sé què en penseu vosaltres, però a mi em fascina viure a ritme d'estiu!

VACA...QUÈ?!

Ara, la paraula més pronunciada al carrer, després de “crisi”, és “vacances”. Qui no les ha fet ja, n’està gaudint o està a punt de fer-les. L’expectació per l’arribada d’aquests dies lliures que anhelem amb una il·lusió desmesurada és màxima malgrat que, en acabat, sempre se’ns facin curts i ens semblin insuficients.

Les vacances ens serveixen, principalment, per desconnectar de la feina, aconseguir que els horaris siguin més flexibles i les rutines esdevinguin més pausades.

L’objectiu és clar: relaxar-se.

No obstant, per a molts, això no sempre és possible.

Per als belluguets com jo, les vacances no serien precisament un sinònim de quietud. Si bé és cert que durant el nostre descans laboral ens prenem la vida amb una mica més de placidesa, tampoc som gaire propensos a fer el ganso. La parsimònia no va amb nosaltres i encara menys la passivitat. Tant és així, que aquesta pausa estival es converteix sovint en una etapa de passar-ho molt bé i gaudir al límit, però de reposar… més aviat poc!

Si, a més, tens criatures al teu càrrec i una casa que no es neteja ni s’endreça sola, la relativitat d’aquestes vacances augmenta exponencialment. No es tracta d’invertir en la llar les vuit hores que passaves a l’oficina, però el dinar l’has de fer igual, la rentadora l’has de posar dia sí, dia també, i l’aspirador tampoc perdona. De vegades, a més, com passes més temps a casa, l’efecte que es produeix és el contrari del que voldries: la vida contemplativa et pot jugar una mala passada i, al sofà estant, comences a pensar en aquell armari que hauries de buidar o aquell prestatge que fa temps que has d’endreçar i, irremeiablement, acabes per aixecar-te i fer-ho.

Per tot això és tan important, si es pot, abandonar el domicili habitual. Marxar fora, on sigui, tant hi fa, però lluny de la llar “oficial”. Perquè fa més sensació de ruptura amb la monotonia i perquè es més fàcil aconseguir trencar amb les inèrcies de tot l’any.

Ara bé, no tot són flors i violes i marxar té un únic –però important– inconvenient: les maletes. Decidir que t'enduràs i preparar-ho! Com que sóc una mica quadriculada i ho he de tenir absolutament tot sota control, preparo amb una setmana d’antelació uns llistats interminables de les coses que he posar dins l’equipatge. El meu i el de tota la família, és clar! El mal de cap que s’apodera de mi durant tot aquest procés és considerable, però almenys quan arribo al destí escollit no he de lamentar que m'hagi descuidat res... sempre i quan l’encarregat de dur les bosses al maleter del cotxe no se n'oblidi cap a casa, com ens va passar un estiu! 
:-)