dilluns, 26 de desembre del 2016

PETITES DOSIS DE FAMÍLIA

Quan eres petita el Nadal era sempre igual: et mudaves, et repentinaves i te’n anaves amb la mama i amb l’Anna a casa de l’àvia i de l’abuelito –a ell li deies així perquè era de Santander i li parlaves en castellà, i perquè de tant en tant li entonaves la cançó de la Heidi, confessa-ho–. L’àvia parava taula per a tants que mai arribaves a comptar-los tots: els avis, vosaltres tres, i els germans de la mama amb les dones i els fills. Era el millor dia de l’any perquè veies a tots els cosins i, amb sort, algun oncle després del cafè i la copa s’animava i us portava al cinema Niza o a l’Skating –que quedaven a deu minuts caminant–, mentre la resta de la família omplia de fum, d’ampolles buides i de converses per a adults la sala d’estar de casa de l’àvia.

Ara és diferent. Ara la mama no hi és i l’abuelito tampoc. Els àpats ja no es fan a la Diagonal perquè l'àvia està massa gran, i els tres tiets fan d'amfitrions, cada dia li toca a un. Ara ets tu la que té fills, i des de fa un temps estàs separada. Abans de Nadal, pactes les preferències amb el pare de les criatures. De seguida arribes a un acord, no hi ha mai disputes. En això tens molta sort. Part dels cosins amb els que patinaves sobre gel trenta anys enrere també han tingut fills, alguns també s’han separat i es reparteixen les criatures com poden. N'hi ha que per amor han marxat a viure lluny. N’hi ha que s’han re-emparellat amb algú que prèviament tenia fills i aleshores la cosa es complica: les possibilitats que els teus cosins vinguin amb els nens i coincideixin amb els teus cauen en picat. El 24 hi van els teus i el de l’Anna, però el Sergio no té nens. El 25 els teus fan cagar el Tió amb son pare i justament el Carlos sí porta els seus nens, que són de la mateixa quinta que els teus. El 26 coincidiran uns quants, però el Marc enguany treballa i els pirulos van amb son pare. De fet, ja t'està bé quedar-te a casa i escriure.

És el preu que pagues per haver reconstruït la vida. Però t’hi adaptes, perquè no tens més remei i perquè és molt divertit. Ara ets tu la que diu bajanades no aptes per a menors, ara ets tu la que alça la copa i brinda pels que ja no hi són, per qui ha fet el dinar, per qui ha portat el vi, i per la mare que els va parir tots: l’àvia. I veure-la riure, entre sospir i sospir quan recorda la mare (la teva), és el millor regal de Nadal. Aquestes petites dosis de família, encara que siguin per fascicles, són fantàstiques. Cada àpat és com un àlbum de cromos: hi tens uns “tenguis” i uns “faltis”, i sempre esperes que al proper tindràs la col·lecció completa.

dissabte, 24 de desembre del 2016

DIGUES COM ESCRIUS I ET DIRÉ QUI ETS

En un text, les paraules poden amuntegar-se una darrere l'altre o deixar-se caure subtilment i ballar al compàs. Poden confegir una melodia enèrgica, com la Simfonia número 5 de Bethoveen, o tan embriagadora com la Nuvole Bianche d’Einaudi. Però també es poden trepitjar les unes a les altres i barallar-se tan fort que el paper s'acabi estripant, tot depèn del mestre de cerimònies.

Una cosa que he constatat en el decurs dels anys és que pots conèixer les persones a partir dels seus textos. Pots odiar un home pel que escriu o pots arribar a estimar-lo, no tant pel què sinó pel com. Això no és nou: Cyrano de Bergerac fa més de 400 anys que va posar l'escriptura al servei de l'amor, i va funcionar.

Hi ha persones que escriuen per pensar, són les que fem els tallers de Catorze.cat, i n'hi ha que no pensen gens ni mica abans de posar-s'hi. N’hi ha que només escriuen llistes: de la compra, del que han de posar a la maleta, de les paraules que ha après a escriure el seu fill, dels objectius de l’empresa o dels desitjos per a l’any vinent. N’hi ha que només escriuen per Nadal, quan fan la carta als Reis Mags i perquè queda bé felicitar les festes. N'hi ha que escriuen perquè sí, només per passar l’estona, i també n’hi ha com jo: que si no escrivim morim.

dimarts, 20 de desembre del 2016

NI TÍPICS NI TÒPICS

Són com el seny i la rauxa, talment com el yin i el yang, i s'estimen i s'odien a estones alternes. Quan es barallen semblen una versió catalana de Tom & Jerry i quan estan de bones és un regal guaitar-los d'amagat i escoltar furtivament les confessions que es fan.

L'Hèctor no ha jugat mai a pilota i passa olímpicament dels cotxes i els superherois. És molt més mental que físic. La curiositat el mata, s'ho qüestiona tot i necessita respostes ràpides. Tenir la vida sota control li ve de sèrie –deu ser genètic– i les mitges tintes no li van: o blanc o negre. És maniàtic, meticulós i malaltissament ordenat. Li fan pànic tots els gossos i molt de fàstic els insectes. No sap el que és tenir gana ni ha descobert el plaer de dormir –per més que he provat d’explicar-li que no, ell ho troba una pèrdua de temps– però és molt honest, això sí, el més honest de tots els nens, i tan sensible que fa por.

La Valèria no té por de res. Canta i balla compulsivament i d’extraescolar ara fa Jiu Jitsu. Vergonya? Ni poca, ni gens. Somia en viure a les muntanyes per poder tenir un gos, un gat, un conill i un cavall. Té el cap ple de pardals i una imaginació que esparvera. No sap guardar un secret però ella els vol saber tots. És fan dels fantasmes, les bruixes i la màgia. Ara parla amb les joguines i està convençuda que té poders. Ell es desespera, literalment: «mama, hauré de tenir una conversa amb les seves amigues a veure qui li posa aquestes idees absurdes al cap».

Per a mi és molt divertit, és molt més distret així, però me'ls miro i em sembla inaudit que els dos hagin sortit exactament del mateix lloc.








dijous, 1 de desembre del 2016

NO LES ENTENC

S'ha d'estar molt avorrit per dedicar-se a fer la guitza a tota hora. S'ha de ser molt incompetent per pensar que tothom et pot fer ombra. S'ha de ser molt patètic per no adonar-se que tot el mal que fas pot acabar per explotar-te a la cara.

No les entenc aquestes persones.

Si sabessin escoltar, que normalment no passa, els diria que invertissin tota l'energia que gasten escupint hostilitat en ajudar un amic, en somriure, o en explicar al seu fill un conte bonic. Que apartin les espases i desin els punyals. Que es relaxin, que es regalin un passeig, que observin com cauen les fulles seques quan bufa el vent, com s'escolen per les cortines els primers raigs de sol a l'alba.

Els ho diria. Els convidaria a ocupar-se dels problemes reals i a deixar de mirar-se el melic.

Però s'ha de ser molt ingènua per pensar que aquestes persones dedicarien un minut de la seva vida a escoltar-te, i encara menys a repectar-te.

dimecres, 23 de novembre del 2016

23 DE NOVEMBRE

"23 de novembre, què passa el 23 de novembre?". Sóc molt bona per a les dates. Acostumo a recordar-me dels aniversaris de familiars, amics i coneguts. Tinc la sensació que el 23 de novembre és un dia assenyalat, però repasso mentalment la data de naixement de totes les persones que conec de novembre, i res. Potser em confonc... "23 de novembre, 23 de novembre...", no ho sé.

A les 11:23 h (ja és casualitat) arriba el flaixbac. "Ja està". "Què?", pregunta la companya de feina que s'asseu just davant meu. "Ah, no, res, pensava en veu alta".

23 de novembre, és clar. Va ser l'última vegada que et vaig veure somriure. Estava de baixa maternal per la Valèria i després de deixar l'Hèctor al cole vàrem venir a casa vostra. Quin casament més especial. És ben bé que la malaltia estava acabant amb tu però no pensaves deixar-te endur sense regalar el teu amor etern a la Mertxe.

Quinze dies després t'acomiadava per sempre. Des del teu, n'he plorat molts més, d'enterraments, però cap altre de ningú tan jove com tu.

L'Hèctor parla sovint de tu. "La Laia això, la Laia allò altre". La Valèria també, però ella en realitat no et recorda. Tu ja estaves molt malalta quan va néixer.

Jo t'anomeno dia sí i dia també. De vegades et ploro molt, però hi ha records que em fan somriure. Com el d'avui. Gràcies, Laia.



dimarts, 22 de novembre del 2016

DECIDIR NO ÉS FÀCIL

Les decisions que costen més de prendre són les que depenen només de tu. Que, si ho penses bé, tampoc són tantes.

Quan eres petita, a casa decidia la mare i a l'escola la mestra. Durant l'adolescència, entre el ball hormonal i la muntanya d'inseguretats que col·leccionaves, no vas decidir mai res sense el consentiment i el vist-i-plau de com a mínim dues o tres amigues de l'ànima. Ara, a la feina, ja et sembla bé que les grans qüestions no depenguin de tu, no fos cas que l'espifiessis.

Sempre has estat molt així. Necessites l'aprovació de les persones que t'envolten. T'agrada agradar. No hi pots fer res. Que l'àvia et rigui les gràcies et fa sentir bé. Que en un sopar de nenes t'escoltin totes embadalides et dóna corda per explicar tres-centes historietes més. Que la Valèria un matí de camí al cole et digui que el vestit que duus és molt bonic, que l'Hèctor et miri amb orgull perquè li encanta la idea que li has donat per a la redacció que ha de fer en castellà, o que la tieta Núria aplaudeixi alguna idea que has tingut, t'encanta.

Fins i tot quan escrius un text per publicar, te'l llegeixes una i mil vegades, i en cada lectura intentes endevinar quina reacció tindrà l'Anna, el Marc, o aquella coneguda de l'àvia que saps que et llegeix. No suportes decebre. Per això, quan una decisió depèn només de tu, et bloqueges.

dijous, 1 de setembre del 2016

UN RAMPELL FABULÓS

Necessito tenir-ho tot sota control.

Poso per escrit –en llistes interminables allotjades en alguna de les tres o quatre llibretes que duc sempre a la bossa de mà– totes les tasques que tinc pendents: el material escolar que cal comprar als menuts de la casa per a l’inici de curs; les trucades a l’administrador de finques o al centre cívic on vull fer un curs; l’hora i dia que tinc cites amb la dermatòloga i amb el mecànic de la moto per a la revisió anual; algunes bones idees de regals per als meus imprescindibles; les destinacions preferides per als viatges que somio; les pel·lícules que no em vull perdre, les webs que més m’agraden i els llibres que he de llegir abans de morir; entre moltes altres coses.

És gairebé malaltís. Sense el gairebé. És malaltís.

Però no ho puc evitar. Em sembla que si no ho anoto, no és veritat. Que si no m’ho apunto, no ho recordaré. Que si no ho escric, no sortirà bé. Que si no ho redacto, no passarà mai. Per mantenir-me en la meva zona de confort, em cal planificar i conèixer fins l’últim detall de tot el que organitzo o tinc previst amb el màxim grau de detall i el mínim marge d’error possibles.

Avui, per primera vegada, he tingut un rampell. He pres una decisió sense passar-la pel filtre de la raó, sense valorar-ne els riscos, sense preveure’n les conseqüències i sense anotar-la enlloc. Per un moment, m’he sentit com una adolescent que transgredeix les convencions socials, com una nena que posa a prova la paciència dels seus pares, o com una romàntica que tempta la sort declarant-se sense embuts a la persona que estima, obviant el detall de si és o no és corresposta.

M’ha agradat tenir un rampell. I més que m'agradarà quan agafi l'avió d'aquí a uns dies. No descarto repetir. M’ho anotaré a la llibreta dels desitjos.

dilluns, 29 d’agost del 2016

LA FESTA QUE TENIM PENDENT

He ensopegat dues vegades amb la mateixa pedra. I no per falta de perícia ni per manca de previsió, sinó –segons els experts– per pura qüestió estadística. M’ha tocat i ja està. No es podia evitar i no cal donar-hi més voltes.

Com a conseqüència del doblet d’aquest petit malson, més enllà de la putada que suposa passar pel mateix dolor per segona vegada, he constatat algunes qüestions esperançadores, com per exemple que quan coneixes el procés i saps el final de la història tot és més fàcil. La por a allò desconegut pesa la primera vegada. A la segona, en canvi, ja saps quin pa s’hi dóna i la confiança augmenta, de manera que resulta més senzill fer-hi front amb la serenor que requereixen tots els drames.  

Ara entenc tot allò que m’explicaves, mama: que “l’experiència és un grau” i que “més sap el diable per vell que no pas per diable”. S’acosta El temut 1 de setembre i imagino què passaria si el dijous pels volts del migdia, tal i com va passar fa tants anys, em truquessin a la feina per donar-me la pitjor notícia del món.

A jutjar per la recent experiència, m’atreviria a dir que seria millor –i perdoneu-me la frivolitat de qualificar de “millor” la mort d’algú–. En qualsevol cas, seria diferent. Segur que no preguntaria a una bona amiga si algun dia seré capaç de tornar a somriure, perquè ara sé que sí es pot. No m’emprenyaria amb la resta de mortals per seguir amb les seves vides com si res, perquè he entès que el món segueix rodant malgrat les particulars tragèdies de cadascú. No ploraria amargament durant tantes nits i no em maleiria els ossos per no haver estat amb tu en aquell últim sospir.

No ho faria perquè ara sé que no ha servit de res.

Saps què és el que sí faria? Un esforç sobrehumà per acomplir un dels desitjos que sempre havies manifestat: “el día que me muera quiero que hagáis una fiesta y os emborrachéis todos a mi salud”. Aleshores no en vaig tenir ganes. Ni tampoc l’energia o la valentia suficient.

Ara sí ho faria. Ho faria per tu.


dilluns, 8 d’agost del 2016

SOMNIS QUE NO ACABEN BÉ

Ets al centre de la ciutat i se t'acut trucar la mare per convidar-la a dinar fora. Quan agafes el telèfon, t'adones que no recordes el seu número. Com pot ser que no sàpigues el mòbil de la mare? És que fa molt temps que no el marques, penses. Vas a la pantalla dels "preferits". Marc, Telekita, Papa, Tieta Núria i Víctor. La mama no hi és. No passa res. Sense saber com, marques el número i parles amb ella. Declina la invitació, es veu que ja té el dinar enllestit: pollastre a la planxa i amanida. I, de fet, t'està esperant.

De camí cap allà, lligues caps: fa temps que no marques el seu mòbil i no la tens als "preferits" perquè fa més de deu anys que no la truques. Ella és morta des del 2005 i tu estàs somiant. Comences a córrer com mai per arribar a casa i trobar-la encara que sigui en somnis. Desitges tantíssim veure-la que, si cal, creuaràs Barcelona volant.

Quan arribes, la casa és buida. Tan buida com el teu cor. Tan hostil i tan aspre que et despertes de cop. Tanques els ulls de nou i la busques. La busques desesperadament. Potser no has mirat bé. Potser... Però res.

En moments com aquest voldries creure en els miracles. Enveges tots els devots i la seva fe cega. Avui et feia més falta que cap altre dia. Per què havia d’acabar malament el somni?

dijous, 28 de juliol del 2016

INTERESSOS, PREFERÈNCIES I GUSTOS DELS MEUS LECTORS


Ara que està tan de moda quantificar-ho tot i elaborar rànquings, volia saber quins són els posts del blog Patidifusa.cat que han tingut més visites. Tenia ganes de fer-ho. Per res en especial, més enllà de la curiositat. Com a divertimento i per esbrinar  una mica quins són els interessos, preferències i gustos dels meus lectors.

En total he publicat més de cent-cinquanta textos i el podi l’encapçalen clarament tres entrevistes, cosa que em fa pensar que compartiu amb mi la devoció per aquest gènere. L’or se l’endú La Nina da Lua i el punt d’inflexió que li ha canviat la vida, amb la contundent xifra de 5.555 visites. Suposo que hi té força a veure –a banda que ella s’ho val– el fet que l’entrevista està publicada també en versió castellana. Per darrere d’ella, superant les cinc-centes visites en ambdós casos, les converses amb dos homes als quals admiro: l’Edu i el Txabi (Eduard de Vicente, un home de pel·lícula i Txabi Franquesa: «L’humor crea vincles. Els teus amics ho són en tant que tenen el mateix codi humorístic que tu.»).

Compartint el mig miler de visites, l’últim post que he escrit i que està dedicat a la meva àvia Mercedes: Tots contents, excepte tu. I, per darrere d’aquest, n’hi ha tres més que fan referència, també, a persones molt properes a mi: l’Ovidi Montllor (M’aclame a tu, Ovidi), la meva mare (Una gran dona) i el meu fill gran (Un diamant en brut).

Jo i les meves circumstàncies, la constatació que els fills passen Per davant de tot i l’Adéu a alguns mites relacionats amb l’educació superen les dues-centes cinquanta visites, seguides de molt a la vora per tres reflexions que m’encanta que us agradin perquè són dolces com elles soles: Els petons, Fly me to the moon i Nuvis als setanta anys.

Doncs ja està. Ja ho he fet. Tafaneria saciada. Ara caldrà veure quantes visites té aquest post i si en són moltes voldrà dir que sou tan xafarders com jo.

diumenge, 17 de juliol del 2016

TOTS CONTENTS, EXCEPTE TU

Avui en fas 93 i tots estem contents, excepte tu.

"No hi ha res per celebrar", respons al meu "Felicitats".

Saps de sobres que t'entenc. N'hem parlat obertament, de les ganes de marxar que tens. I no et culpo, no et jutjo i no t'ho retrec.

Però, saps què, àvia?, que jo sí celebro que siguis aquí, al peu del canó, fent de mare suplent per força des de fa més de deu anys, i escoltant durant hores i hores les il·lusions, peripècies i pors que t'explico.

Has passat el dol de la teva mare, que morí inesperadament, el del teu pare, el dels teus germans i el de l'abuelito. Fa massa anys que acomiades amics, veïns i coneguts. "Però la nena, això sí que no hi ha dret, la nena hauria de ser aquí", dius amb llàgrimes als ulls.

I tens raó, no hi ha dret, àvia. La meva mare no havia de morir, no li tocava, no ho mereixia (si és que algú ho mereix), però no hi podem fer res, ni tu, ni jo ni ningú. I no penso permetre que l'absència d'ella em faci desaprofitar la teva companyia. A ella no la puc trucar quan tinc una notícia de les bones, però a tu sí. Ella no em pot consolar quan tinc un desencís, però tu sí. Ella no pot riure amb les meves bromes, però tu sí. Ella no ha conegut els pirulos, i tu sí.

Esgoistament, jo et necessito aquí, àvia. Ja te n'aniràs amb ella quan toqui. Estic convençuda que t'espera pacientment, perquè sap que aquí ens fas falta.






dijous, 7 de juliol del 2016

EL PITJOR MONSTRE DEL MÓN

Tenia deu anys la primera vegada que vaig sentir parlar d'abusos. Després de coincidir un parell de vegades a l'ascensor amb l'Anabel, li vaig preguntar a la meva mare si era la néta de la Rosita. Quan vaig saber la veritat, no ho vaig entendre. Gairebé trenta anys després, segueixo sense entendre que aquestes coses passin.

L'Anabel, a qui recordo amb un grau de detall extraordinari, lluïa la mirada més turquesa que he vist mai i era rossa com un fil d'or. La Rosita la tenia en acollida per protegir-la d'un pare abusador i d'una mare alcohòlica i maltractadora. Era només un parell d'anys més petita que jo i, de mica en mica, ens vam anar fent amigues. Ella mai no em va explicar res i jo vaig optar per obviar el que sabia.

Un dia la mare em va dir que l'Anabel havia de tornar amb els seus pares. Que estaven disposats a estimar-la i a cuidar-la bé. No havien passat ni un parell de mesos que l'Anabel era a casa de la Rosita de nou. Vam tornar a baixar a jugar a la plaça fins que, novament, va marxar a casa dels pares. Va anar i venir unes quantes vegades i no recordo quin dia va ser l'últim que ens vam veure. Però penso en ella quan llegeixo en algun lloc que una dona ha calat foc al seu marit després de trobar-lo violant la seva filla; quan m'expliquen que han trobat mortes dues nenes molt petites amb signes evidents d'abús sexual, o quan el telenotícies obre la secció de successos anunciant els desmantellament d'una xarxa de pederastes que actuava per tot el món.

Penso en l'Anabel, en què deu fer, en com haurà afrontat la vida adulta, en les seqüeles que tindrà, en els malsons que deu haver de gestionar... I penso en els meus fills i en la sort que tenen d'haver nascut a casa. I pateixo per si mai algú els fa mal i suplico que això no passi mai dels mais.

No ho entenc. Fer això a un infant és de covards, de pertorbats, de trastocats. Sóc incapaç de comprendre quin impuls malaltís fa que un ésser humà deixi de ser persona i es converteixi en el pitjor monstre del món. 


dimarts, 5 de juliol del 2016

ESCRIURE PER VIURE

Fa dies que tens un no sé què. Un malestar estrany. La sensació que et manca alguna cosa. Necessites escriure. Sí. És exactament això. Ho has deixat anar passant i ja no vols posposar-ho més. Quan arribis a casa t’hi posaràs. Tant hi fa si hi ha plats per fregar, si les criatures et supliquen que facis una partida al Rummikub, o si fa massa dies que no truques l’àvia. Quan entris per la porta demanaràs temps mort i et tancaràs a l’estudi.

Quan el Windows ha acabat d’instal·lar les actualitzacions encara no saps què vols escriure. No passa res. Ja se t’acudirà alguna cosa. Col·loques els dits damunt del teclat i, com un acte reflex, acarones les tecles. Fixes la mirada en el document, que està tan en blanc com tu. Rumies durant una estona, perquè tampoc no es tracta d'escriure per escriure, sinó d'escriure per viure.

Acluques els ulls. Comencen a desfilar temes: les ganes de fer vacances, la importància de comunicar-se bé amb els fills, les injustícies d'un món caòtic, els beneficis de plorar a llàgrima viva... Però no. Cap de les idees no et conveç.

Aleshores recordes que, abans i tot de saber escriure, jugaves a ser mestra pel gust de guixar a la pissarra; a ser cambrera per poder anotar amb quatre gargots improvisats les comandes d'una clientela imaginària, i a ser pediatra per fer receptes a totes les nines de casa. T'adones que el que t'agradava no era fer de mestra, ni de cambrera, ni de doctora, el que volies era fer veure que escrivies, abans i tot de saber-ne. De fet, qui ho ha dit que ara en sàpigues?



divendres, 17 de juny del 2016

UN JUNY PER RECORDAR

El mes de juny és sempre complicat. El festival de final de curs dels nens es converteix en una petita apocalipsi perquè a l'escola tenen per costum disfressar-los de coses molt estranyes amb roba, calçat i complements dels colors que no estan mai de moda i no trobes enlloc. A més, cal comprar velcro adhesiu, cinta de doble cara, goma eva, feltre i qui sap què més per elaborar la disfressa en qüestió a partir d'unes instruccions que no són mai clares i que susciten controvèrsia al xat grupal de whatsapp de les mares (de les mares, sí, perquè els pares són més llestos i se'n desentenen). Saps que l'aventura acabarà amb una odissea per totes les botigues del barri, un parell de tardes de manualitats i la sensació que la disfressa no ha quedat prou bé.

A això cal sumar-li la cerca d'un casal d'estiu que agradi a totes les criatures de la casa perquè el do de la ubiqüitat encara no el tens i que puguis pagar tu, és clar. Per si fos poc, també per aquestes dates, t'afanyes a fer totes gestions relacionades amb la possible escapada a la muntanya que necessites, ni que sigui d'una setmana. Has de decidir les dates ja, consensuar la destinació i buscar l'allotjament, com a mínim, si no vols quedar-te a casa tot l'agost.

A més, al juny celebren els anys la menudeta de la casa i l'home de la teva vida. Decideixes muntar la festa més bonica del món per la nena, escriure-li una postal gegant plena de cors de colors, i dediques hores i hores a pensar un regal que la fascini. Per a ell, t'assegures que el Dia D podràs dur-li l'esmorzar al llit i dedicar-li la tarda sencera, i t'inventes una sortida de cap de setmana sense nens i amb tots els ingredients per a fer-lo feliç.

El mes de juny avança i no encara no tens cap regal ni has organitzat res perquè, per si no en tenies prou, hi has afegit un extra: el curs d'escriure per pensar de l'Eva Piquer, aquesta comunicadora de petites-grans coses que capitaneja la revista Catorze i que et té el cor robat. Encara queden places lliures. O ara o mai, penses el dia que veus l'anunci al seu Facebook. I resulta que sí, que segurament era el pitjor mes que podies triar per a fer-lo, sobretot per la manca de temps i per d'altres complicacions que no venen al cas. Però hi vas el primer dia i t'enamores del curs i dels textos de tots. Rius i plores fent els deures. Penses per escriure i escrius per pensar. I repenses cada paraula que escrius i que saps que llegiràs davant d'un grup de lletraferits que estan tan motivats com tu. I, quan l'acabes, t'adones que és gràcies al curs que recordaràs aquest juny.

dissabte, 11 de juny del 2016

MAI MÉS

Es va despertar de cop. El llit estava desfet. Ella, completament nua. No recordava res del que havia passat la nit anterior. No era capaç de teixir cap record raonable a partir dels bocins fugaços i inconnexes que la bombardejaven sense control. En un intent fallit de recuperar la memòria, va tancar fort els ulls. Quan els va obrir, tot seguia igual i els llençols continuaven tan rebregats com ella.

Una ampolla de vi. Molts petons. Luxúria. Una discussió absurda. Una vetllada que s’enfonsava per moments i un cop de porta que posava punt i final a una història d’amor tan bonica com punyent.

«No m’estimis tant, i estima’m millor», havia dit ell just abans de marxar.

Tenia mal de cap i se sentia sola. Més sola que mai. Tan buida, tan avall i tan insignificant que era incapaç de moure’s. Va maleir el dia en què se’n va enamorar. Va detestar la química que els unia i va renegar d'aquella estranya passió malaltissa que sentia per ell. Aleshores va sentir les claus al pany.

«Perdona’m», va dir ell des del llindar de la porta.

«No marxis més. No seré aquí la propera vegada».

divendres, 27 de maig del 2016

ELS PETONS

Sóc una fan incondicional dels petons i trobo que no estan prou valorats. Us heu parat a pensar quants tipus de petons hi ha? Heu pensat alguna vegada en totes les funcions que tenen?

N'hi ha que consolen, n'hi ha que encoratgen, n'hi ha que enamoren, n'hi ha que reconforten, n'hi ha que relaxen, n'hi ha que exciten i n'hi ha alguns que no voldries haver de fer mai.

N'hi ha que són dolços i tendres com les criatures. Tenen la particularitat de curar tots els mals i mai arribarem a saber si agraden més als qui els reben o als qui els fan. 


N'hi ha d'amargs i melangiosos. Els que fas a contracor, en una estació de tren, quan t'acomiades d'algú que estimes.

N'hi ha que són tan romàntics i carrinclons que embafen, com els que fas al primer amor un capvespre d'estiu a la platja mentre el sol es pon.

També n'hi ha d'insaborosos. Són els que fem perquè toca, perquè la mare t'obliga a besar la veïna o perquè et presenten algú a la feina.

N'hi ha que són punyents i tristos. Aquests els fas a un bon amic que marxa a l'altra punta del món sense bitllet de tornada.

N'hi ha d'intensos i emocionals. Són els que fas passionalment, amb el cor accelerat i les polsacions a mil, com si el món estigués a punt d'acabar-se.  

N'hi ha que et desenfaden i n'hi ha que et fan molt mal. N'hi ha que els necessites i d'altres que et fan nosa. N'hi ha de divertits perquè fan pessigolles. N'hi ha que punxen, n'hi ha que mullen. I també n'hi ha que són robats, que no t'esperes... i t'encanten! 


dimecres, 4 de maig del 2016

PARAULES D'AMOR

El Jan i la Paula feia estona que mantenien una conversa força entretinguda sobre l’amor. Només tenien 12 anys. Estaven asseguts en un extrem d’un banc molt llarg i, a l’altre extrem del banc, de peu, xerraven animadament el pare de la Paula, la mare del Jan, i familiars diversos de la resta de la canalla que jugava al parc.

- El que està clar és que, de vegades, l’amor s’acaba. No és per sempre. Mira els meus pares, es van separar perquè ja no s’estimaven. – va dir la Paula.

- Però no tots els amors s’acaben. A mi la mare em diu cada dia que, passi el que passi, m’estimarà per sempre més. Diu que les mares no en saben, de deixar d’estimar els seus fills. – va replicar ell.

- Potser és perquè existeixen molts tipus d’amor diferent, no? No és el mateix estimar un fill, que sempre serà el teu fill, que estimar una persona que coneixes un dia i que, pel motiu que sigui, et fa tilín i t’enamores. –digué la Paula.

- Ha ha ha ha! Et fa tilín? –va preguntar sarcàsticament ell.

- Ai... –va dir ella amb el capcot.

- Tampoc estimes igual els avis que uns tiets a qui no veus mai. Jo, per exemple, estimo molt els meus veïns perquè m’han cuidat sempre que els pares treballaven. Ja ho diuen que “el roce hace el cariño”, no? Ha ha ha ha! Potser per aquest motiu l’amor cap als fills és etern. –va exclamar el Jan.

- I també és infinit! Això m’ho diu sempre el pare! He he he he! –va dir ella.

Després d’un instant en silenci, la Paula continuà:

- Doncs a mi m’agradaria pensar que qualsevol tipus d’amor és per sempre.

- Ja... però es veu que és impossible de controlar. Jo tinc una cosina gran, la Martina, aquella del poble, que ja ha tingut tres o quatre nòvios, i la vaig sentir dir un dia que la màgia de l’amor entre parelles és, justament, que saps quan t’enamores però no saps quan et desenamores. –va respondre el Jan.

- Doncs ja veus quina gràcia! –va replicar de seguida ella.

- Tu perquè ets una romàntica total, Paula, i encara creus en els contes de princeses... Ha ha ha ha ha! –digué ell, somrient.

- Sí, deu ser això. Però jo sé que estimaré el pare i la mare per sempre, que estimaré la meva germana per sempre, que estimaré el meu gos per sempre... –va fer una pausa breu– ... i necessito pensar que també t’estimaré a tu per sempre.

dimarts, 3 de maig del 2016

L'ESPERA

Va arribar d'hora i la van fer passar a una sala d'espera. No hi havia ningú més. Només mitja dotzena de cadires buides i una tauleta baixa amb revistes de feia un parell de setmanes.

Estava nerviosa. Va intentar relaxar-se controlant la respiració, però res. Com més provava d'estar tranquil·la, més neguitosa se sentia. Va optar per resignar-se i esperar. Esperar. Esperar...

Finalment, la van cridar. Es va aixecar d'un bot. Va entrar a la consulta i va seure sense vacil·lar. Les mans li tremolaven tant que les va haver d'amagar sota la taula. La impaciència l'estava matant.

"Els resultats han sortit bé -va dir la doctora- el teu fill es recuperarà".

divendres, 1 d’abril del 2016

DES DE QUAN "DEMANAR PERDÓ" NO VAL?

Des de quan "demanar perdó" no val?
Últimament, he sentit a dir, fins i tot a nens petits, que "demanar perdó" no val, que no serveix, que el mal ja està fet.

Pim pam!, i es queden més amples que alts.

A veure... repassem algunes nocions bàsiques, perquè em sembla que m'he perdut alguna cosa:
- Ningú no és perfecte (ni tants sols aquests que defensen aquesta teoria absurda).
- L'ésser humà erra (i no una, ni dues, ni tres vegades, sinó moltes vegades en el decurs de la vida).
- Equivocar-se és natural i, a més, ens ajuda a créixer com a persones.
- Fent i desfent, aprèn l'aprenent.
I les més importants:
- Rectificar és de savis.
- Perdonar és estimar.

No és això el que sempre hem sentit a dir?
No estem farts de manar, quan un nen fa mal a un altre o quan fa alguna malifeta, que demani perdó?

Aleshores, amb quin objectiu algú es creu amb el dret de no acceptar unes disculpes?
Què espera aconseguir? La frustració de l'altre? Que la persona que s'ha equivocat encara se senti pitjor? Mortificar a qui demana les disculpes?
Seriosament, en què beneficia rebutjar unes disculpes?
Per al que les demana, ja us puc ben assegurar que en no res.
Per al que les rebutja... com no sigui presumir de deliris de grandesa, no se m'acut res més.

Quan algú em demana perdó pel motiu que sigui, jo sempre accepto les disculpes. Estic pensant, durant tot el post, en errades quotidianes, en espifiades de criatures, en petites equivocacions que es fan sense voler i sense maldat gratuïta, sense mala fe, ja m'enteneu, I les accepto, per més enrabiada que estigui, erquè entenc que aquella persona ha fet la reflexió de pensar que allò que ha fet m'ha ferit i ha fet l'esforç d'empassar-se l'orgull i venir a demanar que el/la perdoni  (a ningú no li agrada reconèixer els errors).

No se m'acudiria mai no acceptar un "perdó".






dimecres, 9 de març del 2016

PAULA ORTIZ, directora y guionista de cine: «Cuando no tienes recursos, suples el dinero con tiempo. A menudo tengo la sensación de que hacemos auténtica orfebrería»


Paula Ortiz Álvarez es directora y guionista de cine y, además, ejerce de profesora en el grado de Comunicación Audiovisual de la Universidad de Barcelona. Nació en Zaragoza hace 37 años. Quería contar historias y decidió que la mejor manera de empezar era estudiando cómo se habían contado las grandes historias de la literatura española. Se licenció en Filología Hispánica (Universidad de Zaragoza) y luego hizo un máster de Escritura para Cine y Televisión (UAB). Posteriormente, se formó en dirección de cine en el Graduate Department of Film and Television de la Tisch School of the Arts de la Universidad de Nueva York (NYU) y completó sus estudios de guion en el principal centro de formación cinematográfica de California. Además, obtuvo la Beca FPU del Ministerio de Educación, gracias a la que trabajó como investigadora y profesora en la Universidad de Zaragoza, donde realizó su tesis doctoral sobre la escritura de guion de cine en el siglo XXI.



Paula Ortiz: «El cine es un arte colectivo». 

Con su primer largometraje, De tu ventana a la mía, fue nominada en 2011 a los Premios Goya en la categoría de mejor director novel y ganó el premio Pilar Miró 2011 en la Seminci de Valladolid, entre otros. Con su segundo trabajo, La novia, le han llovido los premios: después de llevarse seis estatuillas de los Premios Feroz (que entrega la crítica cinematográfica española), Ortiz ha sido elegida Directora del siglo XXI por la organización de la Semana del Cine en Medina del Campo. Además, fue una de las triunfadoras de los premios Paramount Channel (mejor película, mejor dirección, mejor escena y mejor actriz), y ha sido distinguida con cuatro medallas del Círculo de Escritores Cinematográficos. Estuvo nominada en los Premis Gaudí a mejor película en lengua no catalana, entre otros, y llegó a los Goya como favorita con doce nominaciones, que se materializaron, finalmente, en dos premios: a la mejor actriz de reparto, para Luisa Gavasa, y al director de fotografía, Miguel Ángel Amoedo.

Empecemos por el principio. Tú lo que querías era contar historias. ¿Cómo llegas al mundo del cine?
Por un lado, esa era la vocación. A mí me interesaba ese mundo de la narración. Y, por otro lado, también hay una cuestión logística; porque yo vivía en Zaragoza y allí no había estudios de cine. Estuve decidiendo entre Filología Hispánica, Filología Inglesa, Historia del Arte, etc. Es decir, a mí me interesaba saber cómo se había reflejado el mundo anteriormente.

No sé si todo el mundo tiene clara la vocación desde muy joven; pero es algo, en realidad, que te va llevando, que te va empujando. No tomas decisiones tan conscientes. Quizás, si yo hubiera sabido escribir mejor, me hubiera dedicado a escribir novelas. No lo sé. Creo que todo influye, las circunstancias, el contexto...

Mi relación con el cine siempre ha sido muy pasional y, durante la carrera, empecé a hacer cortos, probando muy intuitivamente, o a través de talleres. De repente haces un corto y lo proyectas en una sala y, de pronto, mueve a gente. Eso te estimula mucho para replantearte qué has hecho bien, qué has hecho mal, cómo hacer otro mejor. Y eso te va llenando y te anima a hacer otro.




Combina su faceta de guionista y directora de cine con su labor como docente en el grado de Comunicación Audiovisual de la Universitat de Barcelona.



Mirando tu currículo, parece que todo ha ido bastante rodado y, a pesar de tu juventud, te has hecho un lugar destacado en el cine español. ¿Ha resultado fácil llegar hasta aquí?
¡Qué va! No ha sido fácil, ni tampoco ha sido rápido. Yo tengo compañeros que han ido a mucha más velocidad que yo porque han focalizado su carrera en lo profesional. Yo he estado más centrada en lo teórico, en lo académico y en la docencia. Eso hace que vaya muy lenta. Compañeros que empezaron a la vez que yo han hecho muchas más películas, muchas más series, y han rodado mucho más. 

Yo voy muy despacio, pero no me importa. Mi padre siempre dice que «la aparente lentitud, a veces, te hace llegar antes a los sitios». También es una decisión de cada uno, de cómo quieres hacer tus proyectos y qué proyectos quieres hacer. Yo pasé cinco o seis años de mi vida dedicados casi en exclusiva a mi tesis. Es algo que en el currículo ocupa una sola línea. En mi caso, es cierto que tuve una beca. Pero esa beca, que según cómo puede parecer que te la han regalado, fue fruto de muchas renuncias personales. ¡Si yo te cuento lo que fue para mí conseguir aquella beca! 

Tengo la sensación de que te tomas tu profesión como un oficio absolutamente artesanal.
Sí. Es cierto. Porque cuando no tienes muchos recursos ni puedes contar con producciones que tendrían otras personas u otros proyectos, suples el dinero con tiempo. A menudo tengo la sensación de que nosotros hacemos auténtica orfebrería. Se nota, por ejemplo, en nuestros etalonajes (ajustes de color para cada toma montada). Yo he visto cómo los hacen en otras películas y cómo los hacemos nosotros. El trabajo del color de cada plano, de la dirección artística, del vestuario… En este sentido sí que creo que todo el equipo entra en una filosofía de artesanía, de dedicarle mucho mimo y tiempo para que las cosas tengan ese valor y después, en la pantalla, el espectador lo viva y lo perciba. 

Se nota que cuida hasta el más mínimo detalle. En La novia, por ejemplo, el sonido está absolutamente presente: se escuchan pájaros, el viento, el cabalgar de los caballos, hay cantos a capela... 
Sí, el sonido es una de las cosas más artesanales que hay en La novia, y no todo el mundo se da cuenta. 


Y cuándo planteas el guion, ¿elementos como el sonido, la fotografía o el color que tendrá la película están definidos desde el principio? 
Sí. Absolutamente. Porque tú en el guion tienes que describir la experiencia que vas a provocar en el espectador. Y, si lo vas a dirigir tú, lo tienes que definir con el mayor grado de detalle posible; para que los que tienen que materializar esa experiencia puedan hacerlo con toda la información. Eso está desde el principio, porque es la filosofía de la película. Y no solamente tiene que estar definido desde el principio en el guion; sino que también se concreta en el libro de estilo, que se hace con el diseñador artístico, paralelamente al guion. En él está todo pautado: la paleta de colores, las texturas de los materiales, los mapas de los espacios donde nos vamos a mover, el espacio mental que va a recorrer el espectador, cómo va a ser el vestuario, cuáles serán las referencias culturales que el espectador va a percibir, todo.



Reivindica la igualdad de oportunidades entre hombres y mujeres en la industria cinematográfica. 


Deduzco que no crees en la improvisación.
No. Para nada. Cuanto más definido esté, mejor. Hay que trabajar mucho a priori, para luego poder rodar en el poco tiempo que tenemos de rodaje. Es también por necesidad. Creo que muchos directores de la nueva generación trabajamos así, porque no hay otra forma de hacerlo. Rodamos en muy poco tiempo porque no tenemos dinero. Y no creo, en absoluto, en el cine improvisado. No sé quién dijo que Buñuel sí improvisaba, pero no me lo creo: ¿qué dices?, es imposible. Buñuel lo tenía absolutamente todo reflexionado. Sí que creo, por ejemplo, en el caso puntual de que te venga una solución que no habías planteado antes y que, de pronto, es mejor de lo que habías pensado. Pero, en lo global, no tenemos margen de error. Si no tienes dinero, tienes que hacerlo bien; porque si no sale a la primera, no se puede volver a hacer. Eso te obliga a trabajar con mucha previsión. Y se pasa francamente mal. En rodaje sufres mucho, porque la presión es muy fuerte.

Leí en algún sitio que una de las películas que más te ha marcado fue La historia interminable. En La novia hay ciertas reminiscencias de La historia interminable y de ese estar entre lo real y lo irreal, ¿verdad?
Sí, me marcó mucho. Pero… ¿en serio ves alguna influencia en La novia? ¡Qué fuerte! (ríe). ¡No lo había pensado! ¿De verdad?

Sí, por ejemplo, el galope del caballo que sugiere el viaje de Atreyu, o el barro del principio, que recuerda a las tierras movedizas.
La escena del caballo en La historia interminable es de las más traumáticas que he vivido en mi vida. De hecho, nunca la pude volver a ver. Pensaba: «¿cómo puede ser que algo sea tan cruel?». Podría ser… Normalmente, uno reproduce los esquemas que ha visto. Pero, en este caso, para nada era consciente. Iba muy marcada por Lorca, y es cierto que Lorca se mueve ahí, en ese terreno entre lo real y lo irreal, a pesar de que en España siempre se le ha interpretado desde un prisma muy rural y realista. Lorca, como todos los clásicos, tiene muchas lecturas posibles. Tiene multitud de interpretaciones. Él mismo genera personajes irreales: por ejemplo la luna, que habla; o la muerte, que también habla. Lo que es cierto es que hay un mundo fantástico en Bodas de sangre que nosotros lo hemos puesto en el centro de la película, no en una capa más.

¿Por qué no mantuviste el título Bodas de Sangre?
Fue una decisión de la distribución. Los Lorca no tenían ningún inconveniente en mantener el título original, si nosotros queríamos. Pero se pensó que dejar el título de Lorca quizás podía alejar al público que pensara que iba a ser una adaptación literaria e intelectual y no lo que la película al final es. Fue una decisión difícil porque, en realidad, por otro lado, la firma de la película es Lorca, el gran atractivo de la película es Lorca. El diálogo está respetado al 95 %, y el 5 % reescrito es solo para poder conectar. Ningún verso de Lorca está reescrito. Lo único que yo he reescrito son conexiones. Después de debatir mucho, se optó por La novia.


Sus películas evidencian su sensibilidad artística y ponen de manifiesto que cuida hasta el más mínimo detalle del guion para conseguir que el rodaje será un éxito. 


Y, a juzgar por los resultados en taquilla, ha funcionado. Ha recaudado más de un millón de euros en taquilla y la han visto más de 150.000 espectadores.

¡Sí!

Llevas meses recibiendo premios sin parar. Más allá de la ilusión y la satisfacción personal que, lógicamente, conllevan, ¿para qué sirven los premios?
Pues en realidad los premios son algo absolutamente externo y tangencial. Lo que rodea a los premios es ornamental. Es muy extraño, porque los premios llegan cuando hace mucho tiempo que has terminado la película. Sí, son un refuerzo para el equipo; pero te pillan muy lejos. Es una manera de saber que lo has hecho bien: pero a la vez es algo bastante coyuntural: hay grandes películas que nunca llegan a los Goya porque se han estrenado en mala época. Por eso las producciones pequeñas luchan por estrenar en otoño.

Lo que sí sucede es que estos premios recuperan las películas tangenciales a nivel comercial, como la nuestra, e implican una difusión mediática y una capacidad de marketing que nosotros no hubiéramos alcanzado. En nuestro caso, los premios han sido fundamentales para que la película llegara a más público.

Veo muchas coincidencias de reparto en tus distintos trabajos. ¿Repites también equipo técnico?
Sí. De hecho, el equipo técnico lo repito al 90 %. Porque la firma del cine es colectiva. Que la película sea de una manera o de otra es fruto del trabajo con el director de fotografía, el director de arte, el montador… Si cambiáramos de director artístico el resultado sería otro. El cine es un arte colectivo. Es muy importante el equipo, y es imprescindible la lealtad al equipo. La película sale si tú eres leal al equipo. El equipo responde por ti si tú antes has respondido por ellos. Una de las cosas que más respeto es la lealtad. Es un quid pro quo.

Eres miembro de la Asamblea de Mujeres Cineastas de España (CIMA) y vicepresidenta de European Women Auidovisual Network. ¿Por qué crees que hay muchas menos mujeres que hombres dirigiendo cine?
Esa es la realidad. Y no solo en la dirección: en la posproducción, en la dirección de fotografía; hay ámbitos en los que apenas hay mujeres. El otro día hablábamos de los galardonados de los Goya. Los premiados fueron mayormente hombres. Solo ha habido premios a mujeres en las categorías de vestuario, maquillaje y peluquería. No podemos considerar un logro que haya ganado una mujer como mejor actriz, porque por definición tiene que ser una mujer.

En guion y en montaje hay más mujeres —tampoco tantas—, porque son trabajos que se hacen en casa. Es decir, las mujeres montan y las mujeres escriben; pero las mujeres no ruedan. La mujer en el cine tiene las mismas dificultades y problemáticas de conciliación con que se encuentran las mujeres en cualquier otra área empresarial; pero, además, ésta es una área que tiene un alto nivel de incertidumbre. Los proyectos salen a largo plazo: no sabes si te lo van a dar, no sabes si te van a pagar, y algunas mujeres van renunciando a estar ahí. Hay muchas más mujeres en televisión y publicidad que en el cine por razones obvias: porque en publicidad abandonas tu casa una semana; pero no te marchas cuatro meses a rodar. Nunca ha estado nominada al Goya una directora de fotografía. No hay bajas por maternidad, no se contempla una guardería de rodaje, que para mí es una reivindicación histórica. Yo he hablado con productoras mujeres y se lo he propuesto y me han dicho que no hay presupuesto… Hace falta un cambio de chip.

Además, es un hecho constatable que, cuando las mujeres trabajan, lo hacen con presupuestos inferiores a los de los hombres. ¿Por qué?
Delante de un comité o un tribunal, mis proyectos son leídos en igualdad de oportunidades. Pero, cuando salgo al mercado —por alguna cuestión que yo sigo reivindicando que habría que analizarla en profundidad—, la industria y los grupos mediáticos y económicos fuertes nunca contemplan la posibilidad de que una mujer pueda dirigir una superproducción. En España jamás ha sido confiada a una mujer ninguna superproducción. Isabel Coixet, que es de las realizadoras más fuertes y sólidas que hay en Europa, explica que cuando está en una reunión con directivos siente que piensan: «¿Esta chica ya va a saber manejar tanto dinero?». Eso está ahí, latente. En Hollywood se están movilizando mucho; porque todas las actrices cobran, por definición, menos. A nivel salarial la discriminación es espectacular.

Ahora tengo varios guiones, y uno de ellos implica una gran producción. Pero ¿para qué lo voy a poner encima de la mesa si me van a decir que no? Ya me ha pasado antes. Me gustaría pasarlo a un colega hombre y hacer la prueba, a ver qué pasa.

Es curioso porque, en las aulas, en cambio, hay más mujeres…
Sí. Esta es una cuestión que yo reivindico mucho, porque lo veo a diario. En la carrera hay más chicas que chicos y están muy bien preparadas. Yo, por la generación a la que pertenezco, he tenido la suerte de optar a becas, de poder formarme, de elegir mis estudios y prepararme al mismo nivel que mis compañeros. En cuanto a la formación, ya hemos logrado la igualdad de oportunidades. Que era muy difícil.

Me decías que tiene ya en mente un par de guiones ¿Puedes avanzar algo de tu próximo proyecto?
Lo que pasa es que no tienen todavía producción. Y, por lo tanto, hasta que no tengan producción no son reales.




Fotos: Parícia Lainz

dimarts, 1 de març del 2016

ELS TESTOS S'ASSEMBLEN A LES OLLES

La meva mare sempre ho deia i és cert: «els testos s’assemblen a les olles».

En el meu cas, es fa molt palès quan vaig a les tutories de l’escola dels meus fills.

A la reunió, en primer lloc, la mestra fa una anàlisi força exhaustiva del rendiment acadèmic i també del comportament de la criatura, que no necessàriament coincideix amb les conductes que mostra a casa, perquè els infants ja ho tenen això: saben perfectament quan poden estirar del fil i quan no, i acostumen a obeir les ordres i respectar les normes de l’escola amb força més rectitud que les de casa.

Després, normalment enumera les virtuts del nen o la nena (segons pertoqui aquell dia). Aquesta és, sense cap mena de dubte, la millor part de la trobada, la més gratificant. A quin pare o mare no li agrada que els cantin les bondats dels menuts de la casa? Gairebé ho vivim com un triomf personal, oi?

Per últim, just en el moment més àlgid per a tu, després que et regalin les orelles amb anècdotes curioses protagonitzades pel teu fill o filla, i quan ja han repassat les aptituds meravelloses que tu ja intuïes que el nen o la nena té, arriba el moment de valorar tots els punts febles de la criatura. Perquè en tenen, de febleses, com tothom.

En aquest precís moment constates que, efectivament, els testos s’assemblen a les olles. Perquè, malgrat els teus esforços perquè no copiïn tot allò que detestes de tu mateixa, la mestra t’explica, per exemple, que es passa el dia dient «quin rotllo» i «què avorrit...» i recordes allò que la teva àvia et responia (i tu maleïes) quan, de menudeta, et lamentaves que t’avorries. Després d'un sospir, ella exclamava: «quina sort tens, que tens temps d’avorrir-te!».

No entraré al detall a explicar-vos més imperfeccions dels meus fills, perquè són les seves imperfeccions (bé, i meves!!!).

dilluns, 1 de febrer del 2016

QUAN LES ALEGRIES ES MULTIPLIQUEN I LES DESGRÀCIES ES COMPARTEIXEN

L’últim número del suplement Criatures del diari Ara dedicava un reportatge a la família nombrosa amb més fills en edat escolar de tot l’estat espanyol, concretament 15. El més gran té 22 anys i el més petit en té 6.

Amb un sentiment que es mou entre la perplexitat i l’admiració profunda, descobreixo que han estat escollits la família nombrosa europea de l’any, i no és per a menys! En origen n’eren 18, però tres dels fills han mort com a conseqüència d’una malaltia cardíaca congènita que pateixen vuit fills més. No en va, la família ha promogut la fundació Menudos Corazones, que es dedica a la investigació sobre malalties del cor.

«18 embarassos i 18 parts!», exclamo internament. Després, un llarg i profund sospir. Lamento que n’hagi hagut d’enterrar tres. No un, ni dos, sinó tres fills que marxen abans que la mare. Què dur!

Provo d’imaginar el seu dia a dia. Miro i remiro, una i una altra vegada, la magnífica fotografia que acompanya el reportatge en què hi ha 8 dels fills i la mare (i ja em sembla que en són molts), que estan al supermercat comprant. Són tots preciosos, estan somrient i se’ls veu plenament feliços.

De seguida fixo la mirada en ella, la mare de les criatures: la Rosa Pich-Aguilera. També somriu, d’orella a orella, orgullosa a més no poder. «En una família nombrosa, les alegries es multipliquen i les desgràcies es comparteixen», diu ella en el reportatge. Em sembla fascinant la naturalitat, l’alegria i la serenitat amb què la Rosa explica el funcionament de la família, sobretot tenint en compte que, a més a més, i per si fos poc, ella treballa mitja jornada fora de casa!

Parla de la necessitat d’organitzar-se bé. I no m'estranya! Enumera tots els avantatges de ser molts. Es veu que tant ella com el seu home (José María Postigo) venien ja de famílies molt nombroses i van decidir repetir el model perquè els agradava. Explica que els seus fills són responsables i respectuosos, que són generosos i empàtics. I assegura que aquestes virtuts són fruit del fet de ser tants germans. Paren i desparen taula, es fan el llit cada dia i recullen el pijama. Els grans acompanyen els petits a l’escola, no tenen telèfon mòbil abans dels 18 anys i les joguines que tenen són els propis germans, perquè ja s’ho passen bé. Aparentment, tot rutlla sense gaire complicacions.

Al·lucinant, oi? És digne d’estudi.

Com carai s’ho fan a ca els Postigo-Pich per manegar-s’ho?
Per desdramatitzar una mica, se m’acuden preguntes de caire eminentment més pràctic que el reportatge no respon:
Com es desplacen si necessiten anar tots a un indret o no hi arriba el transport públic? Quants cotxes necessiten? I, encara us diré més, quants conductors fan falta?
T‘imagines convidar-los a un dinar de Nadal a casa teva? I quan els més grans comencin a tenir parella?
Quantes places té el sofà de casa seva?
Qui tria quin programa es veu a la tele?
Com s’ho fan perquè als pares no els coincideixi el festival de final de curs d’uns i altres?
De quants litres ha de ser l’olla si has de fer brou per a tants?
Quantes rentadores diàries posen?

Penso en escenes quotidianes de casa meva, alguns moments en què impera el caos absolut, i sento una mica de vergonya. Em pensava que tenir un fill al segle XXI, amb la dona plenament incorporada al mercat laboral (i sense renunciar a les tasques de la llar, encara que siguin compartides amb la parella), ja era prou complicat. De fet, em creia valenta per tenir-ne dos i pensava que animar-me a buscar una tercera criatura era gairebé una proesa.

Quina lliçó de vida! Quina lliçó de vida...

dilluns, 25 de gener del 2016

NO NEGUEU MAI ELS SENTIMENTS

En els 8 anys que fa que sóc mare, he après infinitat de coses. De fet, sempre dic que els meus fills m’han ensenyat moltes més coses a mi que no pas jo a ells.

D’ells he après que tot passa, que en aquesta vida res és per sempre. Han aconseguit que la meva reserva de paciència sigui il·limitada. He descobert que improvisar no està gens malament i que no sempre es pot controlar tot. He hagut d’assumir que no sóc perfecta, que no ho seré mai i que tampoc no passa res. He entès que les presses no són bones. M’han encomanat la seva resiliència, la seva energia i les seves ganes de gresca contínua. Fins i tot m’han mostrat com riure i plorar a la vegada! Tot i que, com diu el meu company de viatge, «això també ho sap fer el Tio Caliu, que plora i es riu».

De tot el que he après en aquest temps, si hagués d’escollir quelcom, us diria que el millor aprenentatge d’aquests anys ha estat entendre que no s’ha de negar mai un sentiment.

M’explico: Qui no ha sentit algú queixar-se de fred i ha dit: «com pots tenir fred amb la calor que fa?». O de ben segur que alguna vegada heu dit «però com pots tenir gana si acabes de dinar?». Jo ho feia sovint. Amb grans i petits. Ara he entès que no està bé. Que no resols absolutament res i que l’únic que aconsegueixes és fer sentir malament l’altra persona.

Quan algú diu que té fred, és perquè té fred, independentment de la temperatura que marqui el termòmetre. Quan algú es queixa de gana, tant se val l’estona que faci que ha dinat, la qüestió és que té fam.

Negar els sentiments de les persones provoca frustració. Negar els sentiments dels més menuts de la casa, també.

Penseu-hi.

Traslladem-ho al món dels adults. Imagineu que un dia arribeu a casa i expliqueu que la vostra cap us parla malament i que això us fa sentir fatal. Imagineu que el vostre interlocutor us respongués: «això són bajanades, dona, mira que arribes a ser ploramiques, eh? Segur que t’ho fas tot tu sola, que t’ho prens tot a la tremenda, no serà per tant».

Com us sentiríeu?

Malament. És clar. En primer lloc, per la manca d’empatia de l’altre/a i, en segon lloc, perquè aquesta resposta està buida de contingut útil. No ens ajuda a sentir-nos millor, no ens aporta res, i us diria que encara ens enfonsa més. Segurament, resultaria més efectiu alguna cosa com: «ostres, quin greu em sap que et sentis així... No has provat de dir-li-ho a ella? Potser ho fa sense adonar-se’n».


No negueu els sentiments. Els sentiments són els que són. El que cal és saber gestionar-los.

dilluns, 11 de gener del 2016

ALLÒ QUE NO FARÉ AL 2016

Quan deixem enrere un any i en comencem un altre, és molt habitual sentir parlar dels nous propòsits que pràcticament tothom es fa.

N'hi ha de típics, de tòpics i d'utòpics. I tots els propòsits tenen una cosa en comú: que perden estrepitosament la força a mesura que avança l'any. 

Us hi heu fixat? Tant hi fa que t'hagis proposat anar regularment al gimnàs, llegir com a mínim un llibre a la setmana o aprendre una llengua estrangera en poc temps. Al gener, el propòsit es viu intensament, com un repte personal que no pots deixar d'assumir. Al febrer, el desafiament ens continua engrescant gairebé com el primer dia. Al març, ja sigui perquè no hem assolit els mínims que ens havíem fixat, per cansament, o simplement perquè el propòsit estava mal plantejat o no era realista, els designis comencen paulatinament a perdre força. La davallada es fa més palesa a l'abril, quan la foscor de l'hivern dóna pas a les tardes assolellades que allarguen els vespres i ens conviden a passar molta més estona al carrer que no pas a casa. Al maig, la meitat dels propòsits ha mort i l'altra meitat, que sobreviu al juny, no supera l'estiu. 

En vista de l'èxit, enguany ho faré a l'inrevés: en comptes de proposar-me nous reptes de cara al 2016, he decidit fixar algunes de les coses que NO vull fer. A veure si sona la flauta i aconsegueixo, plantejant-ho així, acabar l'any havent assolit el desafiament. 

Bàsicament, són quatre coses:

- No vull córrer. Ara que està tant de moda el running, reivindico l'slow life. No es pot viure tan depressa. Cada cosa necessita el seu temps. Un petó no es pot fer ràpid, l'arròs necessita reposar i el conte d'abans d'anar a domir ha de ser explicat a les criatures amb placidesa. M'entenu, oi?

- No vull aixecar la veu. He arribat a la conlusió que no cal cridar per fer-te sentir i que, de vegades, el silenci pot esdevenir la millor explicació.

- No vull patir tant, per tot, sempre. S'han acabat les frases del tipus "compte que relliscaràs", "vigila que et pots fer mal" o "no, que em fa por caure", perquè de tant en tant és necessari caure, caure per aprendre a aixecar-se de nou i continuar endavant. 

- No vull desaprofitar ni un sol minut de l'any. Cada instant té una funció específica en les nostres vides i tots ells són absolutament necesaris: els que et fan riure emocionada i també els que et fan plorar amargament.

Plantejant-ho així, crec que augmentaré les possibilitats d'èxit. El temps ho dirà. No obstant, una cosa la tinc molt clara: m'ho penso prendre amb calma, sense presses ni crits, vivint el repte amb serenor, sense patir i gaudint de cada encert i de cada error del camí.