dilluns, 29 d’agost del 2016

LA FESTA QUE TENIM PENDENT

He ensopegat dues vegades amb la mateixa pedra. I no per falta de perícia ni per manca de previsió, sinó –segons els experts– per pura qüestió estadística. M’ha tocat i ja està. No es podia evitar i no cal donar-hi més voltes.

Com a conseqüència del doblet d’aquest petit malson, més enllà de la putada que suposa passar pel mateix dolor per segona vegada, he constatat algunes qüestions esperançadores, com per exemple que quan coneixes el procés i saps el final de la història tot és més fàcil. La por a allò desconegut pesa la primera vegada. A la segona, en canvi, ja saps quin pa s’hi dóna i la confiança augmenta, de manera que resulta més senzill fer-hi front amb la serenor que requereixen tots els drames.  

Ara entenc tot allò que m’explicaves, mama: que “l’experiència és un grau” i que “més sap el diable per vell que no pas per diable”. S’acosta El temut 1 de setembre i imagino què passaria si el dijous pels volts del migdia, tal i com va passar fa tants anys, em truquessin a la feina per donar-me la pitjor notícia del món.

A jutjar per la recent experiència, m’atreviria a dir que seria millor –i perdoneu-me la frivolitat de qualificar de “millor” la mort d’algú–. En qualsevol cas, seria diferent. Segur que no preguntaria a una bona amiga si algun dia seré capaç de tornar a somriure, perquè ara sé que sí es pot. No m’emprenyaria amb la resta de mortals per seguir amb les seves vides com si res, perquè he entès que el món segueix rodant malgrat les particulars tragèdies de cadascú. No ploraria amargament durant tantes nits i no em maleiria els ossos per no haver estat amb tu en aquell últim sospir.

No ho faria perquè ara sé que no ha servit de res.

Saps què és el que sí faria? Un esforç sobrehumà per acomplir un dels desitjos que sempre havies manifestat: “el día que me muera quiero que hagáis una fiesta y os emborrachéis todos a mi salud”. Aleshores no en vaig tenir ganes. Ni tampoc l’energia o la valentia suficient.

Ara sí ho faria. Ho faria per tu.


dilluns, 8 d’agost del 2016

SOMNIS QUE NO ACABEN BÉ

Ets al centre de la ciutat i se t'acut trucar la mare per convidar-la a dinar fora. Quan agafes el telèfon, t'adones que no recordes el seu número. Com pot ser que no sàpigues el mòbil de la mare? És que fa molt temps que no el marques, penses. Vas a la pantalla dels "preferits". Marc, Telekita, Papa, Tieta Núria i Víctor. La mama no hi és. No passa res. Sense saber com, marques el número i parles amb ella. Declina la invitació, es veu que ja té el dinar enllestit: pollastre a la planxa i amanida. I, de fet, t'està esperant.

De camí cap allà, lligues caps: fa temps que no marques el seu mòbil i no la tens als "preferits" perquè fa més de deu anys que no la truques. Ella és morta des del 2005 i tu estàs somiant. Comences a córrer com mai per arribar a casa i trobar-la encara que sigui en somnis. Desitges tantíssim veure-la que, si cal, creuaràs Barcelona volant.

Quan arribes, la casa és buida. Tan buida com el teu cor. Tan hostil i tan aspre que et despertes de cop. Tanques els ulls de nou i la busques. La busques desesperadament. Potser no has mirat bé. Potser... Però res.

En moments com aquest voldries creure en els miracles. Enveges tots els devots i la seva fe cega. Avui et feia més falta que cap altre dia. Per què havia d’acabar malament el somni?