diumenge, 28 d’abril del 2013

L'OFICI DE SER MARE

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans "ofici" significa "allò que hom està obligat a fer pel càrrec que ocupa". És ben legítim, doncs, atribuïr la qualitat d'ofici al rol de ser mare.

És un ofici que s'aprèn com els d'abans, treballant-hi sobre el terreny i, en el millor dels casos, amb una o més mestres que estan en actiu des de fa anys i poden ajudar-te i aconsellar-te basant-se en la seva experiència (sovint la pròpia mare). N'aprens a base d'equivocar-te moltes vegades.

És una feina a temps complert però sense cap tipus de remuneració econòmica. No hi pots faltar mai, no pots agafar la baixa, no tens vacances ni disposes d'un/a superior a qui puguis queixar-te de les condicions.
Tanmateix, és un dels oficis amb major responsabilitat social i un dels més gratificants, ja que els infants que les mares convertim en adults avui esdevindran la societat del demà.


No hi ha manual d'instruccions, cada fill és un món, cada etapa és un nou repte i cada dia una nova aventura. Sovint t'hi has d'enfadar i hi ha moments realment durs. La sensació d'impotència que provoca no saber com fer que els fills acatin les normes i obeeixin és majúscula quan constates que es passen les teves ordres per l'arc del triomf. Fer plorar els qui més estimes és terrible però en determinades ocasions no tens cap altra alternativa. Intentes sempre conservar la calma i mantenir-te serena. No obstant, per més paciència que tinguis, de vegades se t'acaben els recursos i acabes alçant la veu més del que voldries. Aleshores, la temptació de tirar la tovallola és llaminera.

Malgrat tot, la responsabilitat del deure i la certesa que ningú com tu, la mare, sabrà inculcar als infants els valors i els coneixements necessaris per moure's pel món amb facilitat, et fan mirar endavant i seguir barallant-hi per fer-los millors persones.



A més, per més mal que et faci a tu renyar-los, has de saber que a ells el disgust els dura molt poc. Afortunadament, són supervivents resilients i de seguida estan a punt per somriure de nou.

dissabte, 13 d’abril del 2013

EL PES DEL DUBTE

Prendre decisions no és fàcil.
I quan no es tracta d'una qüestió de pa sucat amb oli, sinó d'aquelles tries que probablement marcaran un abans i un després en la teva vida, encara ho és menys.
Davant d'un mar de dubtes només se t'acut demanar l'opinió dels més propers.
Explicar la situació una i una altra vegada i escoltar el que la resta opinen sobre el tema, t'ajuda a alleugerir l'angoixa. A més, parlar-ne et fa ampliar la perspectiva i acumules arguments que al final t'ajudaran a escollir. Tanmateix, a banda d'aquests beneficis, l'opció de preguntar té un risc: a més persones consultades, més diversitat d'opinions.
Altra vegada el neguit, altra vegada més dubtes, altra vegada sentir-se com si fossis al capdamunt d'un gratacels i estiguessis a punt de caure al buit.
És d'aquells moments en què imagines el teu caparró per dins i el visualitzes traient fum, a tota màquina.


Entre tota la gent consultada... a qui se suposa què hauries de fer-li cas?
A qui més t'estimes?
A qui ja tingui experiència en assumptes similars?
Al més agosarat?
Al més conservador?
A qui en sap més?

Aquesta tarda hi pensava.
He arribat a la conclusió que, després d'escoltar totes les veus, l'única opció possible, i la que a la llarga et benefiaciarà més, és decidir per tu mateixa.
La decisió l'has de prendre tu. Per diversos motius: en primer lloc, perquè la intuïció d'un mateix no s'ha de menystenir; en segon lloc, perquè "qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa", i per últim perquè si t'equivoques, t'equivoques tu, i t'estalvies enfadar-te amb ningú.


dijous, 4 d’abril del 2013

LA MILLOR MEDECINA

Poques vegades et sents tan vulnerable com en un quiròfan. Hi fa un fred extrem. Tant, que no saps si tremoles per les temperatures gèlides o pels nervis que comporta trobar-te, nua i absolutament desprotegida, a les mans d'una sèrie de professionals que, tot i que faran la seva feina de la millor manera possible, no els havies vist mai abans i, amb sort, no els tornaràs a veure més.

El verd presideix l'espai. Suposo que és estratègic, per allò que el verd és el color de l'esperança, no? La perspectiva que tens en tot moment és de contrapicat: tu estàs estirada al llit i totes les persones que s'apropen a parlar-te estan de peu i et miren des de dalt. Gairebé no els distingeixes els rostres, perquè duen barret i mascareta, però ells es presenten, et diuen el nom i quin és el paper que desenvoluparan durant la intervenció.

Ni el Valium 5 de sota de la llengua, ni totes les atencions del personal, ni tampoc els esforços que fas tu per intentar conservar la calma aconsegueixen evitar uns nervis que només s'esvairan quan l'anestèsia faci el seu efecte. Per això el teu gran aliat és l'anestesista. Si més no, d'ell o ella dependrà que l'estona que passis al quiròfan sigui més o menys agradable. Porto unes quantes operacions a les espatlles i us puc assegurar que hi ha moltes formes de subministrar l'anestèsia. Tanmateix, has de procurar ser agraït amb tots i cadascun dels membres de l'equip mèdic de la sala perquè, de fet, ells són adorables i atents, almenys jo sempre he tingut la sort de trobar-me amb professionals absolutamnet amables.


 

Per important o menor que sigui la cirurgia, el millor moment de tots és, sens dubte, quan escoltes una veueta dolça que primer ve de lluny i poc a poc es va apropant i et diu: "hola, Patrícia, ja estem, ja hem acabat, ara estaràs una estona a reanimació i quan l'efecte de l'anestèsia hagi marxat del tot, et deixarem veure la teva família". 

No crec que mai com aleshores desitgis amb tanta intensitat veure la persona que és a l'altra banda del quiròfan esperant per recordar-te que el pitjor ja ha passat. El seu somriure còmplice i la seva mirada tendra seran la millor de les medecines i el primer pas per a una bona recuperació.