Quan arriba el mes d’abril tinc sentiments que es contraposen.
És l’aniversari del meu primer fill i em fa feliç veure com es fa gran, com s’adapta a aquest món i com trampeja la vida. Cada vegada que bufa les espelmes recordo intensament les hores prèvies al seu naixement i aquella mirada translúcida fixada en mi quan me’l van posar al pit. Des d'aleshores, res ha estat igual que abans, ni tan sols jo mateixa, ni la meva forma de pensar o d'actuar.
Casualitats de la vida, la meva mare també va néixer a principis d’abril i no puc evitar plorar la seva absència. Hi penso cada dia, en ella, però quan s'apropa el 9 d'abril la trobo a faltar especialment.
La vigília del seu cumple, a casa, era comparable a la Nit de Reis per la il·lusió que hi posàvem les tres. De ben petites, l'Anna i jo preparàvem la data a consciència. Sempre hi havia una postal feta a mà (encara les guardo): de cartulina, amb lletres de colors, trossets de revistes retallades i enganxades, fils, cordills, flors seques, i qualsevol cosa que hi quedés bonica. Amb sort, de tant en tant, podíem regalar-li el seu perfum preferit (era tan car que no queia pas cada any). Si tanco els ulls encara sento l'olor de l'Eau Sauvage, i també sento la dependenta d'El Corte Inglés dient que era un perfum d'home, que si estàvem segures que aquell era el que volia la mare. I nosaltres que sí, carai, que li agradava aquest.
Ara l'abril ja no fa olor d'Eau Sauvage.
Sorprendre i sorprendre'ns és una de les millors coses que podem fer.
