dilluns, 25 de gener del 2016

NO NEGUEU MAI ELS SENTIMENTS

En els 8 anys que fa que sóc mare, he après infinitat de coses. De fet, sempre dic que els meus fills m’han ensenyat moltes més coses a mi que no pas jo a ells.

D’ells he après que tot passa, que en aquesta vida res és per sempre. Han aconseguit que la meva reserva de paciència sigui il·limitada. He descobert que improvisar no està gens malament i que no sempre es pot controlar tot. He hagut d’assumir que no sóc perfecta, que no ho seré mai i que tampoc no passa res. He entès que les presses no són bones. M’han encomanat la seva resiliència, la seva energia i les seves ganes de gresca contínua. Fins i tot m’han mostrat com riure i plorar a la vegada! Tot i que, com diu el meu company de viatge, «això també ho sap fer el Tio Caliu, que plora i es riu».

De tot el que he après en aquest temps, si hagués d’escollir quelcom, us diria que el millor aprenentatge d’aquests anys ha estat entendre que no s’ha de negar mai un sentiment.

M’explico: Qui no ha sentit algú queixar-se de fred i ha dit: «com pots tenir fred amb la calor que fa?». O de ben segur que alguna vegada heu dit «però com pots tenir gana si acabes de dinar?». Jo ho feia sovint. Amb grans i petits. Ara he entès que no està bé. Que no resols absolutament res i que l’únic que aconsegueixes és fer sentir malament l’altra persona.

Quan algú diu que té fred, és perquè té fred, independentment de la temperatura que marqui el termòmetre. Quan algú es queixa de gana, tant se val l’estona que faci que ha dinat, la qüestió és que té fam.

Negar els sentiments de les persones provoca frustració. Negar els sentiments dels més menuts de la casa, també.

Penseu-hi.

Traslladem-ho al món dels adults. Imagineu que un dia arribeu a casa i expliqueu que la vostra cap us parla malament i que això us fa sentir fatal. Imagineu que el vostre interlocutor us respongués: «això són bajanades, dona, mira que arribes a ser ploramiques, eh? Segur que t’ho fas tot tu sola, que t’ho prens tot a la tremenda, no serà per tant».

Com us sentiríeu?

Malament. És clar. En primer lloc, per la manca d’empatia de l’altre/a i, en segon lloc, perquè aquesta resposta està buida de contingut útil. No ens ajuda a sentir-nos millor, no ens aporta res, i us diria que encara ens enfonsa més. Segurament, resultaria més efectiu alguna cosa com: «ostres, quin greu em sap que et sentis així... No has provat de dir-li-ho a ella? Potser ho fa sense adonar-se’n».


No negueu els sentiments. Els sentiments són els que són. El que cal és saber gestionar-los.

dilluns, 11 de gener del 2016

ALLÒ QUE NO FARÉ AL 2016

Quan deixem enrere un any i en comencem un altre, és molt habitual sentir parlar dels nous propòsits que pràcticament tothom es fa.

N'hi ha de típics, de tòpics i d'utòpics. I tots els propòsits tenen una cosa en comú: que perden estrepitosament la força a mesura que avança l'any. 

Us hi heu fixat? Tant hi fa que t'hagis proposat anar regularment al gimnàs, llegir com a mínim un llibre a la setmana o aprendre una llengua estrangera en poc temps. Al gener, el propòsit es viu intensament, com un repte personal que no pots deixar d'assumir. Al febrer, el desafiament ens continua engrescant gairebé com el primer dia. Al març, ja sigui perquè no hem assolit els mínims que ens havíem fixat, per cansament, o simplement perquè el propòsit estava mal plantejat o no era realista, els designis comencen paulatinament a perdre força. La davallada es fa més palesa a l'abril, quan la foscor de l'hivern dóna pas a les tardes assolellades que allarguen els vespres i ens conviden a passar molta més estona al carrer que no pas a casa. Al maig, la meitat dels propòsits ha mort i l'altra meitat, que sobreviu al juny, no supera l'estiu. 

En vista de l'èxit, enguany ho faré a l'inrevés: en comptes de proposar-me nous reptes de cara al 2016, he decidit fixar algunes de les coses que NO vull fer. A veure si sona la flauta i aconsegueixo, plantejant-ho així, acabar l'any havent assolit el desafiament. 

Bàsicament, són quatre coses:

- No vull córrer. Ara que està tant de moda el running, reivindico l'slow life. No es pot viure tan depressa. Cada cosa necessita el seu temps. Un petó no es pot fer ràpid, l'arròs necessita reposar i el conte d'abans d'anar a domir ha de ser explicat a les criatures amb placidesa. M'entenu, oi?

- No vull aixecar la veu. He arribat a la conlusió que no cal cridar per fer-te sentir i que, de vegades, el silenci pot esdevenir la millor explicació.

- No vull patir tant, per tot, sempre. S'han acabat les frases del tipus "compte que relliscaràs", "vigila que et pots fer mal" o "no, que em fa por caure", perquè de tant en tant és necessari caure, caure per aprendre a aixecar-se de nou i continuar endavant. 

- No vull desaprofitar ni un sol minut de l'any. Cada instant té una funció específica en les nostres vides i tots ells són absolutament necesaris: els que et fan riure emocionada i també els que et fan plorar amargament.

Plantejant-ho així, crec que augmentaré les possibilitats d'èxit. El temps ho dirà. No obstant, una cosa la tinc molt clara: m'ho penso prendre amb calma, sense presses ni crits, vivint el repte amb serenor, sense patir i gaudint de cada encert i de cada error del camí.