divendres, 24 de març de 2017

ARA NO EM PUC MORIR

Ara que estàs a punt de fer deu anys, et confessaré que aquell dia, a les acaballes de la primavera, quan se'm va ficar entre cella i cella que volia tenir un fill, no sabia, ni de lluny, en quin jardí m'estava ficant. Ho vaig decidir com decideixo totes les coses: a cop d'impuls i pensant-les després. Et diré, també, que les cames em feien figa el matí de juliol que em vaig fer el test d'embaràs. I que, després del positiu, tota jo tremolava com una fulla seca bufetejada per la brisa. N'he fet alguns més, d'aquests tests, però cap altra vegada m'he quedat tan sense-saber-què-dir com aleshores.

T'explicaré que el teu embaràs ha estat el més plàcid i el més serè de tots i que, segurament per ignorància, no vaig pensar ni per un moment que les coses es poguessin torçar. Era tan jove, tan innocent i tan poc experimentada en aquest àmbit, que tot em va semblar fantàstic. No m'importaven els marejos ni les nàusees. No vaig patir gens pels canvis d'humor constants (si de cas, ja els devia sofrir la família). Gairebé no em vaig queixar del mal que em feia una de les costelles de l'esquerra a mesura que la panxa creixia i creixia (amb raó vas pesar quatre quilos). I trobo que vaig portar estoicament aquella son fora de mida i un acne dels que fan mal. Em limitava a seguir les instruccions de l'especialista i a fer les analítiques, les ecografies i els tests O'sullivan que em manaven. Anava comptant setmanes, això sí. Fins a la 42. I, cagapresses com sóc, se'm van fer eternes.

Et diré que les vint-i-tres hores de part i les cinc de reanimació ja no em semblen tan terribles, i admetré que, aquell 5 d'abril, en veure't i sentir-te respirar damunt del meu pit exhaust, el primer que vaig verbalitzar va ser: «ara no em puc morir». Ves quina bajanada. Ara no em puc morir?, de veritat? Avui somric quan hi penso. Deu ser l'anomenat instint de protecció. Tant se val, ara que aviat faràs deu anys, sé que si em morís no passaria res, que no sóc imprescindible. Això sí, em doldria no saps com perdre'm els anys que encara estan per venir, tots els que aquesta rifa que es diu vida tingui previst deixar-me assaborir.

I, sobretot sobretot sobretot, a les portes del teu desè aniversari vull donar-te les gràcies per tant i demanar-te perdó per les vegades que m'he equivocat, que no ho he sabut fer bé, que no l'he acabat d'encertar. Perquè miro enrere i m'adono que, en aquests deu anys, m'has transformat. Que tu m'has fet més forta i més pacient. Més versàtil, més ràpida i més hàbil. Que m'has demostrat que les coses no sempre són blanques o negres i que hi ha tantes tonalitats de gris com matisos vulguis veure-hi. Que no s'hi val el tot o res. Que no sóc capaç d'odiar-te, encara que d'un cop de porta facis trontollar tota la casa mentre em dius amb ràbia als ulls que «això no és just». Perquè, per més que et molesti alguna de les decisions que sovint he de prendre per tu, a la llarga, sabràs que això està escrit en el contracte, que forma part de les obligacions que tinc com a mare i que no puc eludir.


divendres, 3 de març de 2017

I ENS ENGEGARÍEM A LA MERDA

L’1 de setembre del 2005 m’arribava per telèfon la pitjor notícia del món. I, en els dies posteriors, una col·lecció de paraules de consol que, gairebé dotze anys després, trobo que no tenen cap sentit. Que com a mínim ella no ha patit gens, que per sort ja no ets una nena, que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí i d'altres frases que tots diem amb la millor intenció del món però que, entre tu i jo, ni alleugen el dolor ni apaivaguen la ràbia.

Que ella no va patir? Voldria creure que és cert, m’agradaria pensar que és així, però això no ho sabrem mai. Que per sort jo ja era gran? Hi ha alguna edat en què la mare ja no et faci falta? I –aquesta m’encanta– que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí.

Doncs necessito de tot, i cada vegada més coses. Necessito consell sobre si vendre o no el pis; necessito saber si em convé dir que sí a una oferta de feina; necessito que em pari els peus quan estic a punt d'espifiar-la i que em convidi a comptar fins a deu quan m’enfado; necessito poder-li trucar plorant una nit i que m’esbronqui per fleuma, i necessito un copet a l’esquena en un cafè improvisat. Però ho vull de la mare. Perquè ningú, per més bones intencions que tingui, sabria fer-ho com ella.

Enguany n’hauria fet 65 i s’hauria pogut jubilar. Ves quina cosa, oi? Podria demanar-li que es quedés amb els pirulos quan estan malalts o convidar-la a dinar entre setmana. Podríem fer una escapada llampec, les dues soles, com aquella vegada a Tunísia. Li regalaria el seu anhelat safari per l’Àfrica i també el creuer pel Nil. Li preguntaria si la Valèria és tan presumida com ho era jo. Segur que em diria que l'Hèctor, de cara, és pastat a mi. I em recordaria com de pesada era jo de petita, i riuríem. I ens enfadaríem. I ens engegaríem a la merda i després li trucaria i li diria que no sé estar de morros amb ella. I riuríem.



dimecres, 1 de març de 2017

UN HOME I UNA BONA NOIA

«Tu creus que de gran seré una bona noia, mama?», em preguntava dilluns la petita de la casa. «Evidentment que sí», vaig respondre amb un somriure tan gran com el meu orgull de mare. Em va fer pensar en una anècdota de son germà que explico sovint: quan encara no havia fet els tres anys, li vaig preguntar què volia ser quan fos gran –quina mania tenim els pares i mares de voler saber futur professional de les criatures, oi? –. Ell, després de rumiar-ho durant uns segons, va dir: «un home».

Una bona noia i un home. Aquesta és la seva ambició. Em fa pensar que toquen de peus de terra, aquests fills meus. Que consti en acta que ja m’agrada, però no puc evitar repassar els somnis i fantasies de futur que jo dibuixava als diaris personals quan era menuda. Ara fa un parell de setmanes en fullejava un i us asseguro que les meves aspiracions eren de tot menys realistes.

Volia ser actriu –juro que em veia rodant amb l’Amodòvar–, o corista –aquelles dones que acompanyaven Leornard Cohen als concerts em feien molta enveja– o, sinó, ballarina de programes de televisió –Tele 5 va fer molt mal–. A mi sempre m’ha tirat el món de la faràndula. Això del periodisme va venir després, perquè no vaig entrar a l’Institut del Teatre –sinó de què–. I perquè sempre m’ha agradat escriure, explicar coses i escoltar les persones. A més, a casa ja n’hi havia algun, de periodista. Suposo que sentir l’avi cada diumenge al vespre cantant per telèfon la crònica del partit de l’Espanyol per a l’AS o veure les fotografies del tiet publicades a El Periódico em va familiaritzar amb el gremi.

Veient-ho amb perspectiva, m'alegro d'haver-me decidit per l’àmbit de la comunicació, sobretot pensant en aquest home i aquesta bona noia que ara encara són petits i em necessiten. No m’imagino la vida anant amunt i avall de gira, setmana sí i setmana també, cobrant un sou precari. Perquè no seria de les bones, jo, i els papers secundaris mai no s’han pagat gens bé. Amb la feina i els horaris que tinc ara puc ajudar-los a assolir els seus objectius, siguin quins siguin. Que si demà es desperten somiant en ser astronautes, malabaristes o lampistes, també em semblarà bé.