dijous, 16 de gener de 2014

DONES BIÒNIQUES

Cada vegada tinc més la sensació que no arribo a tot arreu. De fet, més que una sensació, és una realitat. Sovint no acabo el que tenia previst, deixo coses a la feina per fer al dia següent i obvio, per manca de temps, algunes de les tasques de la llar.

Voldria aclucar els ulls a la nit i respirar relaxada. M'encantaria somriure satisfeta amb la tranquil·litat de saber que tot està enllestit. Malauradament, com no és així, m'estresso.

Un cop assumit que el meu desig és inviable cal prioritzar i centrar-se en el que és veritablement imprescindible. En el meu cas, el primer de tot és allò que afecta als dos trastets de la casa. Tot i així, ni tan sols en aquest aspecte tinc la certesa d'estar fent tot el que toca, quan toca i com toca.

Com s'ho feien les nostres àvies? Tenien una mitjana de tres i quatre fills i no existien les rentadores, ni els rentavaixelles, ni s'havien inventat els bolquers d'un sol ús, ni podies fer la compra al supermercat per Internet!

D'on treien elles el temps i l'energia per fer front a tot el que comporta la cura de la llar i els fills?
Havien d'anar de bòlit a la força... Però com conservaven la calma? Com és que no es tornaven boges? Què feien si se'ls posava un nen malalt? De quina manera ajudaven a fer els deures a tres fills d'edats diferents alhora? I les tutories? I els compromisos de feina? Tenien temps de depil·lar-se, de pentinar-se les pestanyes o de fer un mínim d'exercici? Com s'ho feien per llegir la premsa, estar al dia dels temes més candents i actualitzar els seus perfils a les xarxes i, sobretot, com carai aconseguien no descuidar les seves amistats?

Espera... Un moment... És que potser el problema és que ara tot s'ha sofisticat massa, no? Potser el problema és nostre. Segurament volem fer front a massa compromisos, ens exigim arribar sempre a tot arreu i, evidentment, anar-hi estupendes. Ens autoexaminem constantment, desitgem ser la millor mare, una treballadora de primera, l'amant perfecte per a la nostra parella, l'amiga que no falla mai, la dona ideal...

I és que això no pot ser!!! No és humanament possible!!!

Així que benvinguts siguin els despertars amb el peu esquerre, endavant amb aquells dies en què mataries el Jefe i un brindis per les tardes de dedicar-te només a jugar amb els petits de la casa, tot i saber que tens una rentadora per posar, una per estendre i una pila de plats per fregar!

Dones del segle XXI, benvingudes al món real!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada