dissabte, 31 de març del 2012

LLUM D'ANADA I TORNADA

Acaba de marxar la llum a casa, és un quart de deu del vespre i avui a les 22h fan el partit del Barça. Com ara feia temps que no passava, no recordo on tinc les llanternes, si és que n’hi ha alguna pel pis. Remeno, sense èxit, alguns calaixos de la cuina i del rebedor amb l’objectiu de trobar-ne. Però és inútil. D’espelmes sí n’hi ha! Fantàstic! Tanmateix, en una casa on no s’hi fuma, ara el problema serà trobar un encenedor. Mentre busco -naturalment a les fosques- alguna cosa que em permeti encendre una o dues espelmes, els menuts de la casa es neguitegen. Se m’acut que el millor serà posar dormir la més petita. Total, per aclucar els ulls, la foscor ja li anirà bé. Hi ha una variable que se m’escapa: la nena sempre pren llet calenta abans de ficar-se al bressol. Quan reclama el biberó, m’adono que no puc escalfar res. No tenir electricitat equival a no poder fer servir el microones ni la placa d’inducció. Li explico que avui no hi ha llet que valgui i, com és de bon conformar, acata aquesta circumstància sense rondinar.

A totes aquestes, ja hem localitzat un encenedor que ens servirà per dilucidar el problema. Més que res, perquè ara el veiem més clar: no tenim llum i no podrem veure el partit.

És hora de posar a dormir el gran. Gràcies a una tablet, el pare de la criatura li pot llegir El Mago de Oz en versió e-book. A mi se m’acut que també aprofitaré l’estona per llegir, però no recordava que a la claror de les espelmes només s’hi pot veure bé a les pel·lícules. Millor serà posar-me a escriure. Vaig fins el portàtil i comprovo amb satisfacció que té la bateria a mitges. Suposo que em donarà temps! Sense pensar-hi, intento entrar al blog però, és clar, no tenir llum equival, també, a no disposar d’internet. Cap problema, sóc una dona de recursos. Obro un document de word i començo a escriure “Acaba de marxar la llum”. Tot just he teclejat la frase quan són les 21:55h i, com per art de màgia, torna la llum. Just a temps!

Malauradament, abans que pugui decidir si continuo escrivint o no, marxa de nou. Així fins a set cops, i tots ells amb l'acompanyament musical d'un reguitzell de sons i sorollets produïts pels aparells elèctrics que tenim a casa i que s’engeguen i s’apaguen una i una altra vegada. Veure el partit ja no entra dins els meus plans. La situació és esperpèntica i decideixo que em faré un cafè si és que l’anar i venir de l’energia elèctrica m’ho permet. Mentre escalfo la cafetera, recordo que avui és l’anomenat “Dia del Planeta” (en que s’insta els ciutadans a reduir tant com puguin el consum elèctric) i que a partir del mes vinent la factura de la llum s’apujarà un 7%. Reflexionant sobre tot això, el pis es torna a quedar a les fosques.

Crec que el millor serà posar-me a dormir com han fet les criatures...

dissabte, 24 de març del 2012

A TRES BANDES

Llegia fa uns dies al diari Ara, en un reportatge titulat "Quan tres no són multitud", que les relacions simultànies entre tres persones tenen actualment una incidència del cinc per cent a la nostra societat. Sí. Un cinc per cent! A més, casualitat o no, enguany passaran per la cartellera cinematogràfica fins a tres pel·lícules l'argument de les quals gira al voltant de les relacions a tres bandes (3, de Tom Tykwer, El sexe dels àngels, de Xavier Villaverde i La muntanya russa, d'Emilio Martínez Lázaro).
I jo que sempre ho he trobat tan complicat! Bàsicament, perquè si entendre't amb una única persona ja és difícil, sobretot si hi convius, no vull ni imaginar-me com d'embrollat pot arribar a esdevenir haver de prendre qualsevol decisió si s'ha de consensuar a tres bandes.
Evidentment, la fantasia del ménage à trois és a l'imaginari col·lectiu de tothom. I qui digui que no, menteix vilment. De fet, els experts asseguren que en aquest tipus de relació "augmenta l'estimulació i el potencial d'excitació" però, tanmateix, adverteixen que "també facilita l'aparició d'inseguretat i gelosia".
Reflexionant sobre tot això em ve al cap la suggerent lletra del bolero d'Antonio Machín "Corazón loco" que va sonar amb força a la ràdio als anys 40 i que explica, al meu parer amb una naturalitat tremenda, un tipus de relació a tres. El tema comença amb el plantejament del conflicte: "No te puedo comprender, corazón loco, no te puedo comprender y ellas tampoco (...)Yo no puedo comprender cómo se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco." Després demana una explicació i, acte seguit, sense embuts, dispara: "una es el amor sagrado de mi vida, esposa y madre a la vez. La otra es el amor prohibido, complemento de mis ansias y a quien no renunciaré". I acaba amb una declaració de principis: "y ahora puedes tú saber cómo se pueden querer dos mujeres a la vez,  y no estar loco, y no estar loco, y no estar loco."
Bojos o no, la realitat és que a Occident estem molt arrelats a la monogàmia, i se'ns fa estrany pensar que hi pugui haver d'altres opcions que siguin favorables per a totes les parts. Almenys a mi, com ja he dit al principi de la reflexió, em sembla, si més no, complex.

dijous, 22 de març del 2012

PARLAR AMB DESCONEGUTS

Tots hem estat nens i a tots se'ns ha advertit una i una altra vegada del perill de parlar amb desconeguts. Era una d'aquelles regles d'or que mai hauries gosat transgredir. Parlar amb desconeguts era pitjor que creuar el carrer sense mirar, que treure males notes, que no acabar-te el sopar... Parlar amb desconeguts podia comportar conseqüències terribles, i per recordar-t'ho tenies l'exemple de la insensata Blancaneus i el maleït moment en què va decidir acceptar la poma de mans d'aquella vella desconeguda.
Per sort, és una norma amb data de caducitat: quan les criatures creixen, s'acaba la prohibició. Menys mal! Si no, no coneixeríem mai ningú! A mesura que passen els anys, la por es va diluint i la idea de parlar amb desconeguts comença a no semblar-te tan malament. De fet, com succeeix amb la resta d'imposicions només pel fet de ser-ho, transgredir aquesta norma acaba seduint-te més que res al món. Ja sabem com ens atrauen les coses que estan prohibides, oi?


Les mítiques cites a cegues posen de manifest com d'estimulant pot arribar a ser parlar amb un desconegut. Suposo que s'hi barreja l'emoció del flirteig amb el neguit que provoca el desconeixement i la por de trepitjar terreny inexplorat.
En el decurs de la vida parlem amb milers de desconeguts que deixen de ser-ho quan la conversa es torna fluïda. Amb sort, alguns d'aquests, després, seran amics. D'altres, depenent del grau de connexió que s'hagi establert entre ells i nosaltres, seran amants o potser parelles. A alguns voldrem no tornar-los a veure mai més i d'altres seguiran essent autèntics desconeguts, fins i tot després d'haver-hi xerrat mil vegades. Alguns compartiran la vida amb nosaltres i se'ns farà estrany pensar que algun dia van ser incògnits.

diumenge, 18 de març del 2012

QUAN LES PARAULES FAN NOSA


Amant incondicional de les lletres com sóc, sempre he posat en dubte allò que "una imatge val més que mil paraules". Crec que la llengua és prou rica com per què sempre trobis la paraula exacta per definir meticulosament allò que vols explicar.
Ara bé, periodista de formació i per vocació, reconec que de vegades una sola imatge és capaç d'oferir a qui la mira, en un simple cop d'ull, en un instant tan curt com el que es va emprar per capturar aquell moment, un gruix d'informació i un grau d'exactitud difícils d'igualar amb paraules.
Només cal pensar en les imatges de guerra. Una instantània d'una zona en conflicte armat posa en evidència qualsevol descripció escrita que pugui fer-se de la barbàrie, el dolor i la cruesa que s'hi viu. La foto ho diu tot i les paraules fan nosa.
El mateix succeeix amb les emocions. El retrat d'un rostre plorant encomana la tristor molt més que la mateixa descripció de la pena.
A mi m'encanta fer fotografies. Capturar essències, colors, estats d'ànim... I m'entusiasma mirar-les després, una i una altra vegada.
Agafo un retrat a l'atzar i m'agrada recordar el que va dir ell immediatament abans que li fes aquella foto, allò que ens va fer somriure a tots dos, i el que vaig pensar jo després de fer-la. Mirar aquella instantània em fa reviure el moment en qüestió gairebé amb la mateixa intensitat d'aleshores.

dimarts, 13 de març del 2012

INSTAL·LATS EN EL DESÀNIM

Fa dies que ho vinc pensant: el malestar general es fa notar amb força.
Botiguers del barri de tota la vida que abaixen la persiana per no aixecar-la mai més perquè les vendes han disminuït tant que la situació és insostenible. Cafeteries que es traspassen per quatre duros perquè el senyor Manel té més despeses que ingressos al final del mes i als seus seixanta-vuit anys ja no té esma ni ganes de seguir lluitant. Llars d'infants que es van buidant perquè surt molt més econòmic deixar la mainada amb l'àvia Mercè, tot i la seva delicada salut. Famílies que sobreviuen amb un únic jornal a final de mes (i que duri!), perquè la resta dels seus membres han acabat a l'atur i, en alguns casos, han esgotat la prestació econòmica a què tenien dret.
El desànim és general. Està en boca de tothom. La gent no parla de res més.
La situació és precària i sembla que els pocs que treballem hem de donar les gràcies una i una altra vegada i beneir la gran sort que tenim. Evidentment, no està permès queixar-se sota cap concepte, tot i que l'empresari et colli, t'abaixi el sou i t'exigeixi que facis la teva feina i la d'aquell company que van fer fora el mes passat i que no pensen substituir.
La cosa està magra i, tanmateix, anar al teatre o comprar-te un llibre costa igual o més que l'any passat. Fer un aperitiu, anar a la perruqueria o adquirir un CD de música acaba esdevenint un luxe que molts ja no poden permetre's. I això és un peix que es mossega la cua perquè, en definitiva, són aquestes petites coses les que, al final, acaben donant una mica de sentit a les nostres vides. Si jo ja no surto a sopar amb la parella i els amics, el meu estat d'ànim ho acusarà, i si bona part de la clientela fa el mateix, aquell restaurantet, probablement, també acabarà plegant.
El desànim està justificat. Però estar-hi instal·lats no ens aportarà res de bo.
Per aquest motiu, proposo gaudir de totes les coses que encara ens surten de franc, com ara fer un bon passeig per algun indret bonic, rellegir aquelles novel·les que tenim al prestatge i que un dia ens van robar el cor, o dedicar-se a endreçar tots els pensaments i donar-los forma escrita, tal i com faig jo mateixa.

dijous, 8 de març del 2012

UNA GRAN DONA

Aquest matí m'he llevat amb un no sé què, amb una melangia enquistada al pit que me l'oprimeix. I és que
avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora i quan penso en dones treballadores, inevitablement, la recordo a ella.
Va nèixer a principis dels 50, enmig d'una Espanya franquista i en blanc i negre. Va ser la gran de 4 germans i l'única nena de la casa. Diuen que, encara dins la panxa de la seva mare, el cor li bategava tan fort que el metge va dir que el nadó seria nen. Era forta, sí, i valenta. Tenia una ment brillant i un esperit inquiet. D'adolescent, ballava al ritme dels Beatles i s'enamorava amb les cançons d'un Serrat gairebé tan jove com ella. Era d'aquelles dones amb caràcter, que es rebel·lava si convenia i que lluitava pel que estimava. Vital, entusiasta, visceral i cerebral alhora, exigent, calculadora i perfeccionista.


Es va matricular a Arquitectura i abans de llicenciar-se ja havia marxat de casa dels pares, encara "menor d'edat" en aquella època. El projecte final de carrera el va fer un parell de mesos abans que l'Anna i jo nasquéssim i es va deixar la pell per donar-nos la millor infància possible. Ens va mostrar el valor de l'esforç, la importància de la perseverança, la magnitud de la lleialtat i la bellesa de la vida. Ens va ensenyar a pensar i a trobar el millor camí. Ens va escoltar sempre i ens va demostrar que, si de veritat ho vols, tot és possible.
Ens va estimar més que a res, a canvi de res.
Va viure poc més de 50 anys però ho va fer amb una intensitat envejable, envoltada de grans amics i traient tot el suc a cada petit gran instant.
Hi ha molts dies, com ara avui, que tinc la necessitat imperiosa de recordar-la, de plorar-la a llàgrima viva, de sentir-la, de rememorar-la, de dibuixar-la amb paraules... I és que com deia ella: "madre sólo hay una, y a ti te encontré en la calle".   

divendres, 2 de març del 2012

L'ILLA DE LES MIL DELÍCIES

Una de les particularitats dels mercats urbans és que ocupen una illa sencera de cases, de manera que tenen diversos accessos o sortides, i això et permet entrar-hi per un extrem, travessar-lo, i abandonar-lo per la punta oposada. Fer-ho, visitar un mercat encara que no hi hagis de comprar res, encara que només sigui per fer drecera, és una de les coses més gratificants que es poden fer a la ciutat. L'experiència pot, literalment, canviar-te el dia.

Quan t'hi passeges, sobretot si hi estàs de pas, si camines pausadament, pots assaborir totes i cadascuna de les delícies que amaga un mercat.


Passes de la grisor monòtona de l'asfalt, al color en estat pur. De l'olor de benzina, a totes les aromes del món. De la fressa metàl·lica dels carrers, al xivarri i batibull de venedors i compradors. Sorprenentment, el dels mercats és un rebombori agradable: "una cueta de rap, reina?, mira que avui la tinc a preu regalat!", "a quant va la vedella?", "són tres amb cinquanta-nou, preciosa, barato, barato!"... Centenars de veus enèrgiques que s'entrellacen les unes amb les altres i que vas caçant a l'aire, una frase d'aquí, una resposta d'allà, mentre l'assortit de les fruites i verdures estratègicament col·locades et captiva la mirada. Entre tant, les aromes, gairebé fragàncies, et transporten a d'altres instants viscuts tenyits d'aquella mateixa olor i et recorden totes les coses boniques que té la vida.