dimecres, 30 de gener del 2013

QUID PRO QUO

Donem sempre per fet que som les mares les que hem d’ensenyar a viure els nostres fills, les que hem de donar-los la mà des del precís instant en què neixen i guiar-los per aquest món complex i enrevessat que ens ha tocat viure. És responsabilitat nostra mostrar-los el camí correcte, apartar-los dels mals tràngols, entrenar-los per fer front als problemes i educar-los perquè aprenguin a ser respectuosos i sàpiguen resoldre els conflictes que els vagin sorgint en el decurs de la vida.

Certament, totes aquestes competències van associades al càrrec de mare. Nogensmenys, intentar que els infants creixin feliços, revelar-los els beneficis de riure, demostrar-los que les petites coses són cabdals, i jugar, cabriolar i cantar amb ells, també són deures inexcusables d’una mare, i per això m’esforço diàriament per aprovar amb nota l’examen.

El que no sabia i he anat descobrint amb el pas del temps és que ells, els fills, també tenen un paper decisiu en el nostre dia a dia. És un quid pro quo, perquè els petits de la casa ens regalen punts de vista que mai abans hauríem contemplat. Ens exigeixen una autoavaluació contínua. Ens demanen el millor de nosaltres. Posen en entredit algunes de les nostres conviccions. Ens fan dubtar en relació amb creences preestablertes. Ens obliguen a mirar amb perspectiva, a pensar en plural i a desenvolupar una paciència gairebé supraterrenal. A més, tenen la virtut d'arrencar-nos un somriure fins i tot quan el dia és absolutament gris.

Per més menuts que siguin, els fills es van fent grans i, alhora que creixen ells, ens fan créixer també a les mares. 


dilluns, 7 de gener del 2013

ÚS O ABÚS?

En un món com l'actual, absolutament dominat per les noves tecnologies i per l'anomenat 2.0, es fa molt difícil aconseguir estar més d'un parell de minuts sense fer res.
Avui en dia, qui més qui menys té un perfil al Facebook, un compte de Twitter i algun xat grupal al whatsapp, com a mínim. I ja em perdonareu tots els "tecnofreaks" però això esclavitza! Sí. Esclavitza. Podeu vendre-li la moto a qui vulgueu i podeu, fins i tot, enganyar-vos a vosaltres mateixos com ho he fet jo tantes vegades argumentant que és una forma d'oci com escoltar música, llegir una novel·la o veure la televisió. Que sí, que sí... El que vosaltres digueu... Però quan ets incapaç d'esperar un autobús sense treure l'smartphone de la butxaca o de la bossa i mirar el TL de Twitter, respondre dos mails, preguntar al xat grupal si estan al cas de l'última xafarderia de la feina o publicar una foto graciosa al Facebook, estàs enganxat! 
Pots disfressar-ho com vulguis. No obstant, la realitat és que molts ens hem tornat addictes a l'aparell aquest que ens comunica amb l'exterior, perquè ens distreu, ens fa riure i ens informa.
Tanmateix... Us heu parat a pensar que tota l'estona que passem capcots mirant la pantalleta és temps que no mirem les persones que tenim al davant? Heu provat d'aixecar la vista i descobrir el món real i fantàstic que us envolta?
Suposo que, com en tot, existeix la subtil diferència entre l'ús i l'abús. Fa dies que hi reflexiono i he arribat a la conclusió que la majoria de nosaltres, jo la primera, en fem un ús abusiu. Sense anar més lluny, avui he arribat a l'estació de trens amb temps i, en comptes de dedicar-me a la vida contemplativa, que tant plaer produeix, m'he posat a escriure aquest post.
I sabeu què? Que plego. Que prefereixo alçar la vista per veure arribar qui he vingut a rebre! 

:-D




dimarts, 1 de gener del 2013

C'EST L'AMOUR

Un matí que tens ganes d'estrenar.
Una nit que no vols que s'acabi.
Un somriure entremaliat.
Una mirada que endolceix el tot.

C'est l'amour.

Dues mans entrellaçades.
Dos cors que respiren junts.
Dues persones en una.
Dos cossos que es reclamen.
Dues llums en un sol far.
Dos esperits fonent-se en un.

C'est l'amour.

Les ganes de riure.
Els desitjos immensos.
Les ànsies per viure.
Els grans tresors.
Les coses petites.
Els instants més bells.

C'est l'amour.

Un sospir etern.
Una flor que no sap pansir-se.
Un color que els conté tots.
Una cançó que et fa ballar l'ànima.