NO ÉS TANT EL QUÈ COM EL COM

Moltes vegades no és tant el "què" com el "com".

Fa anys que ensenyo els meus fills que les coses es demanen "si us plau" i "sense cridar". Fins al punt que la petita de la casa tot sovint construeix frases de l'estil: -mama, si us plau i sense cridar, em pots posar aigua?. Adorable, oi? Normalment el seu germà replica: -has de dir si us plau i demanar-ho sense cridar, però no cal que diguis 'sense cridar', eh?. Això és tan sols una anècdota, però posa de relleu la importància que jo li dono al "com".

Cal predicar amb l'exemple i m'esforço medint sempre les paraules i procurant no perdre mai els papers. De vegades no me'n surto i no ho faig tan bé com voldria, suposo que sóc humana i, per tant, errant. Però no perquè em resulti difícil deixaré d'intentar-ho mai.

La magnitud del "com" es manifesta especialment quan demanem un favor, quan sol·licitem l'ajuda o col·laboració d'algú en algun assumpte. Depenent de la nostra forma de fer la petició, obtindrem una o una altra resposta i la reacció del nostre receptor variarà considerament. És molt probable que aquest "com" determini si la resposta és un sí o un no.

No menys important és el "com", per exexmple, alhora de comunicar males notícies, o quan expliquem a una criatura el que està bé i el que està malament, o quan fem tràmits burocràtics que ens treuen de polleguera.

Hi ha professions en què el "com" ho determina tot. Penseu en un metge: és de vital importància que sàpiga expressar de la millor manera possible el que ha d'explicar al pacient. O en un polític: són, o almenys haurien de ser, grans oradors, oi? Saben molt bé de quina forma cal parlar en cada moment. O en un periodista (i no miro ningú...): en aquest cas, fins i tot la qüestió pot esdevenir perversa perquè el posicionament, el punt de vista i la subjectivitat del reporter hi poden jugar un paper decisiu a nivell d'opinió pública.

Per algun estrany motiu, hi ha persones que ho porten francament malament. Algunes per manca de traça, de delicadesa, per falta de sensibilitat. D'altres perquè, directament, sembla que gaudeixin parlant malament, tractant la gent amb menyspreu i demanant les coses de males maneres. No sé quin gust hi troben. No comprenc quin benefici obtenen.

Si tots ens esmercéssim una mica més en mesurar com diem les coses, el món aniria molt millor. I ja seria sublim que ens fixéssim també en com fem les coses, però d'això en parlarem un altre dia!

:-)

DONES BIÒNIQUES

Cada vegada tinc més la sensació que no arribo a tot arreu. De fet, més que una sensació, és una realitat. Sovint no acabo el que tenia previst, deixo coses a la feina per fer al dia següent i obvio, per manca de temps, algunes de les tasques de la llar.

Voldria aclucar els ulls a la nit i respirar relaxada. M'encantaria somriure satisfeta amb la tranquil·litat de saber que tot està enllestit. Malauradament, com no és així, m'estresso.

Un cop assumit que el meu desig és inviable cal prioritzar i centrar-se en el que és veritablement imprescindible. En el meu cas, el primer de tot és allò que afecta als dos trastets de la casa. Tot i així, ni tan sols en aquest aspecte tinc la certesa d'estar fent tot el que toca, quan toca i com toca.

Com s'ho feien les nostres àvies? Tenien una mitjana de tres i quatre fills i no existien les rentadores, ni els rentavaixelles, ni s'havien inventat els bolquers d'un sol ús, ni podies fer la compra al supermercat per Internet!

D'on treien elles el temps i l'energia per fer front a tot el que comporta la cura de la llar i els fills?
Havien d'anar de bòlit a la força... Però com conservaven la calma? Com és que no es tornaven boges? Què feien si se'ls posava un nen malalt? De quina manera ajudaven a fer els deures a tres fills d'edats diferents alhora? I les tutories? I els compromisos de feina? Tenien temps de depil·lar-se, de pentinar-se les pestanyes o de fer un mínim d'exercici? Com s'ho feien per llegir la premsa, estar al dia dels temes més candents i actualitzar els seus perfils a les xarxes i, sobretot, com carai aconseguien no descuidar les seves amistats?

Espera... Un moment... És que potser el problema és que ara tot s'ha sofisticat massa, no? Potser el problema és nostre. Segurament volem fer front a massa compromisos, ens exigim arribar sempre a tot arreu i, evidentment, anar-hi estupendes. Ens autoexaminem constantment, desitgem ser la millor mare, una treballadora de primera, l'amant perfecte per a la nostra parella, l'amiga que no falla mai, la dona ideal...

I és que això no pot ser!!! No és humanament possible!!!

Així que benvinguts siguin els despertars amb el peu esquerre, endavant amb aquells dies en què mataries el Jefe i un brindis per les tardes de dedicar-te només a jugar amb els petits de la casa, tot i saber que tens una rentadora per posar, una per estendre i una pila de plats per fregar!

Dones del segle XXI, benvingudes al món real!