QUAN HAS ARRIBAT AL NIRVANA

Del 16 de juny del 94, en tens els records més vius, més nítids i més clars de tota la teva vida. És així, per més que passin els anys, per més vegades que t'hagin tornat a robar el cor, per més dies feliços que acumulis i per més esforços que facis per no idealitzar aquell dia que donaria pas de l'estiu més especial de la teva vida. 

Després de mesos gestionant un centenar de papallones que voletejaven com boges i sense control pel teu estómac, i de desitjar fins a la follia que aquell noi ros amb els ulls de color mel que seia a l'última fila de la classe es fixés en tu, per fi, teníeu una cita.

Vas arribar a l'institut molt abans de l'hora acordada i et va tocar seure a les escales a esperar que ell acabés l'últim examen de segon de BUP. Cap altra espera se t'ha fet tan llarga mai més. Després de mirar el rellotge unes vint vegades, el vas veure sortir. Duia una camisa blava de lli i unes bermudes de color crema. Et va mirar i va somriure. No saps ni com, perquè tota tu tremolaves, vas anar cap a ell, i li vas preguntar com li havia anat l'examen. Comentant si aprovaria o suspendria, vau passejar fins a trobar un banc per seure a la Via Augusta. Ell t'explicava que tenia una casa d'estiueig a La Bisbal, que havia jugat a waterpolo i que ara jugava a rugbi, que era el petit de tres germans i que encara no sabia que volia ser de gran, i tu el miraves embadalida, convençuda que era el noi més guapo, més fascinant i més increïble del món mundial i les galàxies. La conversa es va allargar fins al migdia i vau anar a dinar al Pan's & Company del carrer Muntaner. Us vau explicar la vida en vers fins que es va pondre el sol i et va acompanyar a casa. Al portal, vau parlar durant una hora llarga més i, com s'havia fet tan curtet, vau quedar que l’endemà et vindria a buscar al matí per anar a fer una volta. 

Aquell dia començava la història d'amor més bonica del món. 

Després de més de quatre anys de somnis fets realitat, d'instants que tots hem vist a les pel·lícules, però que sembla impossible que siguin reals, i d'aprenentatges compartits preciosos, ell et va deixar. 

Cada final de curs, inevitablement, revisites cada minut d'aquell dia, i corrobores que és cert que el primer amor no s'oblida mai. I no pots evitar pensar que va marcar per sempre la teva vida i la teva manera d'entendre l'amor, perquè va ser una història tan especial, tan de veritat, tan ingènua, tan sensible, tan bella, tan sublim, tan autèntica i tan intensa, que difícilment es podria repetir. Perquè quan has tocat el cel i has tastat el paradís, quan has volat a l'edèn i arribat al nirvana, tot el que no sigui això et sembla poc.

A TRES COSES DE SER FELIÇ

Sobre la felicitat, se n'ha teoritzat sempre. Què és, com s'aconsegueix, què cal fer per assolir-la...

Aristòtil considerava la felicitat com el bé suprem i l'objectiu de tot ésser humà. I és veritat que tots, d'una manera o una altra, cerquem la felicitat incansablement, com un objectiu prioritari a la vida que cal assolir al preu que sigui. 

Epicur la definia com l'absència de dolor físic i l'absència de preocupacions o pertorbacions mentals. Per això proposava una vida austera, mesurada i lliure de dependències materials. Sense complicacions, vaja. Viure tranquil i anar fent xino-xano.

Sèneca i els estoics asseguraven que la felicitat no depèn de les circumstàncies externes, sinó de viure d'acord amb la virtut i la raó. I, segons ells, aquest estat de plenitud i serenitat s'aconsegueix assumint que el nostre benestar depèn exclusivament dels nostres pensaments i accions, i no del que ens passa o ens deixa de passar.

Nietzsche, per la seva banda, rebutjava la idea d'una felicitat passiva o de mínim patiment. Creia que la felicitat rau en la culminació de la voluntat de poder superar obstacles, créixer constantment i abraçar la vida tal com és, amb les seves alegries i les seves tragèdies.

Segons Kant, la felicitat s'assoleix en tant que tinguis alguna cosa per fer, alguna cosa per estimar i alguna cosa per desitjar. Tres coses. Senzill, oi? Fa estona que hi dono voltes i hi estic molt d'acord. Deu ser per això que jo no puc parar mai quieta, ni tan sols quan el cansament em venç, i que sempre busco alguna cosa per fer. Suposo que és per això, també, que estimo tant la idea d’estimar, que estimo a raig i per sobre de les meves possibilitats. I, per fi, gràcies a Kant, finalment he entès per què jo no concebo la vida sense desig.