diumenge, 17 de març del 2013

LES PRESSES NO SÓN BONES

"Corre! Va... Espavila! ...Corre!"

Per més aviat que posi el despertador, fa temps que tinc la sensació que sempre vaig tard, que permanentment tinc pressa, que els minuts passen volant i que les hores s'esvaeixen sense que jo hagi tingut temps de fer tot el que tenia previst.

Aquest fet em preocupa, i no només per l'estrès que això provoca en mi. M'amoïna especialment pels meus fills. Perquè, inevitablement, els transmeto i els encomano aquest neguit, aquest sentiment que sempre perdem el tren. De fet, la cantarella "Corre! Va... Espavila!" s'ha convertit en quelcom massa habitual a casa, i no m'agrada.

Des de ben menuda he sentit a dir que "les presses no són bones". La teoria me la sé de sobres! Tanmateix, m'adono que –gairebé sempre– corro prenent el cafè amb llet del matí, corro preparant els esmorzars per als nens i m'afanyo per tenir a punt el dinar que m'enduc a la feina. Corro portant els petits a escola, corro cap a l'oficina, corro dins de la feina per enllestir-ho tot i torno a córrer en sortir d'allà per poder ocupar-me de les tasques pròpies d'una mestressa de casa. Corro per tenir el sopar llest i perquè el xandall dels petits estigui a punt per l'endemà. I, finalment, corro per anar al llit ben d'hora, ben d'hora, perquè l'endemà el despertador sonarà aviat i he de tenir temps d'arribar a tot arreu.


Tant és així que quan, pel que sigui, disposo d'una estoneta lliure se'm fa molt estrany, i tinc tendència a omplir aquest buit imposant-me tasques diverses.

Però això s'ha acabat. Avui he decidit que ja n'hi ha prou de córrer. Que penso prendre'm la vida d'una altra manera. Donant a cada cosa el temps que mereix. Respirant cada minut a minut. Gaudint al màxim de cada petit gran instant. El món ja va prou de pressa i no cal que jo corri tant. Estic convençuda que les coses sortiran igual o fins i tot millor.

dilluns, 11 de març del 2013

L'ESFORÇ I L'ATZAR

Un dia, no fa pas gaire, algú em va dir: «si desitges molt una cosa, acabaràs aconseguint-la, però l’has de desitjar amb totes les teves forces». 

A priori, pot sonar a tòpic o a conte de fades, tanmateix, si hi rumiem una mica, ens adonarem que és absolutament cert. Es tracta del famós «voler és poder» que tantes vegades hem sentit dir. Quan desitgem quelcom, sigui el que sigui, si realment la necessitat d’aconseguir allò és imperiosa, farem mans i mànigues per assolir l’objectiu. I amb esforç i constància aconseguirem acomplir el somni, d’una manera o d’una altra, més tard o més d’hora, però ens en sortirem.

Els grans avenços de la humanitat no són més que desitjos d’algú que s’han acomplert amb tenacitat, esforç i molta perseverança. I això ho explico als meus fills quan s’enrabien perquè no aconsegueixen mantenir dreta una torre altíssima feta de peces petites de fusta. Els dic que han de ser pacients, no tenir pressa, que han de saber reforçar la part de baix, que han de procurar anar col·locant una peça damunt de l’altra sigil·losament, intentant no moure l’estructura global. Que, en cas que es cansin, han de parar, reposar, meditar la millor estratègia, i continuar. Els recordo que res a la vida no et ve regalat i que tot suposa un esforç. Els recalco que tan important és l’objectiu final com el camí que fas per arribar-hi, i els animo a intentar fer realitat tots els seus somnis, per més difícils que els puguin semblar.

Evidentment, entre tu i jo, també hi ha un altre factor que sovint hi juga un paper clau: el de la sort.
...Però això no els ho dic als nens, perquè m’interessa inculcar-los la cultura de l’esforç i perquè vull que aquesta màgia la descobreixin per atzar!
;-)