18 ANYS SENSE TU

Divuit anys sense tu i encara no sé pensar-te sense plorar. Suposo que al dol tant li fot la majoria d’edat i, al capdavall, la pena pesa igual o més cada dia que passa.

Avui em preguntava si t’agradaria la dona en què m’he convertit, però suposo que sí, tot i que jo no els tinc tan ben posats com tu i m’hauries d’ajudar a donar un cop de puny a la taula quan convé. A banda d’això, sé que riuríem repassant aquest món tan absurd que se’ns està quedant i que al·lucinaries fort amb l’estupidesa humana que prolifera sense aturador i sense vergonya. Ara tot és tan tecnològic i tan carregat de punyetes, que no sé ben bé com hi encaixaries.

Et trobo a faltar, mare. I cada 1 de setembre faig el cor fort, però arribo sempre a la mateixa conclusió: que el món, la vida i jo no tenim la mateixa llum d’ençà d’aquell devastador primer dijous de setembre del 2005.

SI TORNESSIS A NÉIXER

Aviat faràs setze anys i no em puc creure que hagi passat tant temps d'ençà d'aquell terrible part de vint-i-tres hores. Recordo que algú al quiròfan va dir que tenies els ulls més blaus que havia vist mai. A mi tant se me'n fotia de quin color tenies els ulls, jo només volia abraçar-te, plorar desconsolada perquè la meva mare no et coneixeria mai, i donar-te tot l'amor del món i més. 

Miro enrere, faig balanç, i sé que si tornessis a néixer ho faria infinitament millor. Però aleshores tenia 28 anys, eres el meu primer fill i no sabia que el repte era tan majúscul. El més divertit de tot és que em pensava de veritat que era jo la que t'havia d'ensenyar tot de coses a tu. Que fort, oi?

La realitat és que m'he fet gran al teu costat i que m'has convertit en millor persona i millor mare dels teus germans. Gràcies a tu he après a ser pacient, a dimensionar els problemes, a prioritzar el que és important, a donar amor sense límits i a caure i aixecar-me una i una altra vegada.

T'admiro, perquè ets noble i honest. Perquè tens les idees clares i una ment brillant (per bé que mai en fas ostentació). I m'encantes perquè dius el que penses, sense filtres ni edulcorants. 

Et molt pro, Hèctor, però molt. I t'estimo (com a la Valèria i a l'Aleix) més que a res en aquesta vida.

LA PITJOR TRUCADA DEL MÓN

L'1 de setembre de 2005 al migdia vaig rebre la pitjor trucada del món. D'ençà d'aleshores res no ha estat igual. He après a viure sense tu, és clar. Se'n diu supervivència. Però una part de mi es va evaporar per sempre més. 

Va ser tan de cop i tan inesperat que disset anys després encara em costa de pair. La teva mort em va partir pel mig aleshores i em continua esmicolant avui.

Em feies, em fas i em faràs sempre falta. Vetlla'm, si pots, des d'on siguis.

T'estimo, mare. 

NI QUE SIGUI NOMÉS UN MOMENT

Fa massa dies que no et somio. Ja no vens a veure'm mai. I no sé per què.  

L'altre dia, parlant amb l'àvia, em va dir que ella sí t'havia somiat. I reconec que em va fer enveja. Me'n va fer molta. Però ho entenc, no pateixis. Si has de triar, ves amb ella, que li fas molta falta. Diu que tu estaves com sempre, tan jove, tan divertida, tan tu...

Fantasiejo amb la idea que tu estàs al corrent de tot, que ens segueixes la pista i que saps que ja tens cinc néts. Són tots cinc súper bonics, oi? Quina pena tan gran que no en coneguis cap. I quina merda més grossa que ells no t'hagin vist mai.

Saps què fa dies que penso? Que tampoc em queden tants anys per tenir la teva edat. Això em fa vertigen. No per mi, pels pirulos. Perquè no voldria que passin pel que he hagut de passar jo. 

Vine un dia d'aquests i xerrem una estona, va. Ni que sigui només un moment. Prometo deixar-te marxar, però vine. 

RES QUE EM RECORDI LA MARE

 A tu se t'esgoten les ganes de viure i a mi se m'eixampla la por. 

Avui, amb l'excusa de dur-te una bossa dels polvorons com els que havies comprat tota la vida al colmado de la Montse i que resulta que ara tenen en una parada al mercat del meu barri, he passat fugaçment a veure't. Que no estàs per festes ja fa temps que ho dius però, com somrius tan gran quan vinc i juntes arreglem el món, no t'havia fet mai cas.

Avui et pesaven massa els anys. Estaves cansada, estaves exhausta. Avui m'he adonat que no ets immortal. 

Que prou que ho sé que t'has de morir. Que ens hem de morir tots, carai. Però em fa pànic. Vull comprar-te una bata que escalfi cada any, vull anar-te a buscar polvorons quan s'apropi el nadal, vull trucar-te i petar la xerrada. 

Necessito que estiguis aquí, que et quedis amb mi. Vull que siguis per sempre la mare suplent. Perquè sé que quan marxis ja no em quedarà res. Res que em recordi la mare com me la fas pensar tu.

A tu se t'acaben les ganes de viure i a mi em rosega la por.

IMMORTAL

L'àvia avui n'ha fet 98 i s'ha tornat quedar sense festa. Estava moixa perquè la pandèmia ens ha obligat, una altra vegada, a ajornar la trobada que fèiem tradicionalment per celebrar el seu aniversari i que reunia tot els seus fills, néts i besnéts. Li dol perquè diu que potser no arriba als 99. 

És bonica per dins i per fora. L'àvia que tothom voldria tenir. Té el cap clar, el cor calent, l'ànima lliure i els principis intactes. Estima la família més que a la pròpia vida i n'ha passat de tants colors que m'atreviria a dir que ja ho sap tot. 

Sempre li dic que és immortal, i riu, però necessito que ho sigui. Perquè fa molts anys que em fa de mare suplent. I m'asserena, m'aconsella i m'acompanya. Perquè quan tinc un problema i m'enfado amb el món despenjo el telèfon i marco el seu número i perquè si tinc una bona notícia sempre li explico en primícia. 

Aquesta festa que avui no ha pogut ser es farà. Ja li he dit. I serà sonada. 

MITJA VIDA PER TORNAR ENRERE

Avui, mires enrere i donaries mitja vida per tornar-hi. Però de veritat. No és un dir.

Regalaries sense pensar-t'ho tot el temps que has perdut discutint, les hores que has malbaratat plorant i cadascuna de les nits que has exhaurit mirant d'entendre què ha passat. Llençaries a la brossa les converses estèrils, les males cares, les baralles i els malentesos. I viatjaries sense dubtar-ho als moments feliços.

Els bons records, que han estat sempre motor d'impuls per tirar endavant, es tornen avui una daga que et parteix pel mig. Les fotografies de fa anys et recorden el que ja no és. El que s'ha esvaït. El que no serà mai més.

I tanques els ulls per tornar a ser aquella Pati amb quinze anys que li confessava a la mare que s'havia enamorat, i recuperes l'essència del pessigolleig que et travessava de dalt a baix. I voldries quedar-t'hi una estona més i volar i assaborir del tot aquest record.

I mires l'infinit i tornes a la festa d'aniversari que vas fer al dúplex per als 26 i que va aplegar el bo i millor que tenies aleshores. I penses que fa massa temps que no veus l'Edu i la Mercè, que enyores les teves converses amb l'Evita, que la Laia estava radiant aquella nit, i que vam riure tant que és impossible oblidar-ho.

Ets optimista de mena tu, però aquest matí enyores massa el que has perdut. I allò que sempre et deia la mare pren tot el seu sentit. I si poguessis tornar enrere esprimiries cada bon moment viscut, triaries només allò que et fa feliç i fugiries del que et fereix.