dimecres, 30 de desembre de 2020

L'ANY QUE HO VA CAPGIRAR TOT

Faig balanç de l'any que ho ha capgirat tot. Intento veure-hi aquests aprenentatges meravellosos que, segons alguns, se'n poden extreure. Em repeteixo una i mil vegades que soc molt privilegiada, que no he perdut ni la salut ni la feina. Que sí, que potser és cert que el que no et mata et fa més fort, però mai he fet tan pocs petons com en aquest 2020 ni he vist tan pocs somriures. I em fa tanta falta abraçar la meva gent, que no me'n pot fer més. 

La ferida del 2020 costarà molt de cicatritzar. Ha estat un any d'incertesa i angoixa, de gràfiques i algoritmes. Les xifres han oscil·lat al ritme de la por i les estadístiques han marcat el pols de la vida. Hem naturalitzat les dades de defuncions diàries, per més esgarrifoses que fossin, convertint en un maleït nombre la mort la iaia, del pare, d'un germà o de la veïna del tercer.

Les directrius eren clares: queda't a casa i mantingues la distància seguretat. I ens hem tornat, encara, més esclaus de les noves tecnologies, més dependents d'internet i més addictes a un món cada vegada més virtual. Hem bescanviat els petons per gifs, hem transformat les abraçades en videotrucades, hem escoltat la música per Spotify i hem vist el cinema a Netflix. Ha estat un any sense escapades romàntiques, sense sopars de nenes, sense concerts ni pistes de ball, sense dinars d'empresa, sense parcs d'atraccions i sense festes improvisades. 

En certa manera, ha estat un any en blanc, en pausa, un any d'espera: esperar que baixi la corba de contagi, esperar que es descongestionin les UCI, esperar la vacuna, esperar que tu i els teus no emmalaltiu i esperar que passi tot. 

    Copyright: @coraart888 (Instagram) / @corasnotes (Tiktok)

És tot tan estrany que no goso ni desitjar que el 2021 sigui millor que l'any que deixem enrere.


divendres, 6 de novembre de 2020

MITJA VIDA PER UN FESTIVAL

El cos et demana festa, et suplica una alenada d’aire fresc. Necessites un sopar que s’acabi a trenc d’alba i donaries mitja vida per anar a un festival i ballar fins a l’extenuació. 

Fa anys que arrossegues el mateix lament, perquè la maternitat ja ho té, això. Et regala una munió de coses boniques però et priva de les petites dosis de llibertat. No sempre resulta fàcil trobar un moment per sortir i, per si no n’hi havia prou amb els impediments habituals que limitaven aquestes sortides a dues o tres cada any, ara, a més, s’hi ha afegit la pandèmia. 

Amb això del teletreball, només passeges de casa a l’escola i de l’escola a casa. La rutina t’està consumint. Tens sensació de clausura. No portes bé l’aïllament, estàs farta de tanta pantalla i et cal abraçar la teva gent. Et sents i et trobes molt sola. 

I moltes nits, quan t’estires al llit, planeges una nit esbojarrada. Somies que no cal dur mascareta, que t’has pentinat les pestanyes i t’has posat el vestit de les flors. Imagines que veus totes les teves amigues. Que les abraces i les petoneges. Visualitzes que aneu a sopar, que assaboriu aquell vi que desperta els sentits, que et fan riure com mai i que tens ganes de tot menys de tornar a tancar-te a casa. 

I aleshores obres els ulls i sospires perquè, ara com ara, una nit com aquesta seria il·legal.


dimecres, 21 d’octubre de 2020

QUAN EL CEL ET CAU AL DAMUNT

El món se’n va a la merda. Això fa temps que ho saps. Només cal fullejar les pàgines de la secció d’internacional de qualsevol capçalera o seguir-li les passes als diversos corresponsals que són a l’altra banda del planeta per veure que la humanitat no passa per un dels seus millors moments (si és que alguna vegada n’ha tingut, de bons moments). 

Mentre prens el primer cafè del dia, quan el gran ja ha marxat a l'institut i encara no has despertat els altres dos per anar a escola, recordes aquell dia a classe d'ètica, quan et van parlar de Hobbes i de la seva cèlebre frase Homo homini lupus est. Aleshores vas pensar que potser en feia un gra massa, aquest filòsof anglès. Per què pressuposava que l'home era dolent per naturalesa? Als teus quinze anys, aquella sentència et va semblar del tot absurda. Encara hi creies, en una humanitat majoritàriament bondadosa. Ara t'adones que el temps li ha donat la raó a ell i, veient com han anat les coses els darrers cinc segles, només pots acusar-lo de pioner. 

Estàs una mica catastrofista avui. Ja t’has llevat així. Deu ser el cel blanquinós i espès que et pesa damunt les espatlles, o la sensació de no arribar a tot, o que et fa falta abraçar molt fort l’àvia. Deu ser la incertesa sobre el futur immediat. Aquest no-saber-què-passarà t’està passant factura. A tu, que t’agrada tenir les coses sota control, que fas llistes de tot i per a tot, que somies plans a llarg termini i que dibuixes el demà cada nit quan ets al llit. 


dissabte, 13 de juny de 2020

LA MEVA NENA

"No fas cara d'anar de part", va sentenciar el ginecòleg que estava de guàrdia. "Que no?, ja veuràs com sí". Després d'una exploració  —i suposo que per no sentir-me més—, el doctor em va posar les corretges, em va monitoritzar i se'n va anar a dormir. Durant tota la nit, jo vaig anar fent feina amb l'ajuda de les llevadores, contracció va, contracció ve. Quan va tornar el ginecòleg, va mirar les gràfiques i va dir: "Doncs sí que tens contraccions i són de manual, però, noia, no dilates gens, ens tocarà fer una cesària".

Ara que estàs a punt de fer 10 anys, t'explicaré que vas néixer a les 8:35 h d'un 23 de juny i et revelaré que el teu ha estat el part més bonic dels tres perquè et vaig poder veure sortir. Aquesta sort li dec a un anestesiòleg meravellós que, després de consultar-m'ho, va retirar aquella cortineta verda que posen —justament per evitar que vegis com et tallen, t'obren i et cusen— i em va deixar mirar en el precís moment que abandonaves el cau que t'havia guarit durant 40 setmanes exactes.

Havia somiat aquell moment durant tot l'embaràs i el recordo com si fos avui. Per fi et veia la carona, per fi obries els ulls a un món que t'esperava amb els braços ben oberts. I totes les pors que tenia com a mare, perquè em pensava que no et podria estimar tant com havia estimat l'Hèctor al néixer, es van esvair. Aquell dia vaig aprendre que amb cada nou fill, i a mesura que us feu grans, l'amor es multiplica de forma exponencial. Vas ser un regal en tota regla i em vas obsequiar amb la millor revetlla de Sant Joan del món, sense petards eixordadors i sense ensurts.

Ets preciosa per dins i per fora. Intensa i explosiva, una mica Drama Queen, però tan dolça, carinyosa i generosa que fer-te mal hauria d'estar prohibit per llei. Tens les idees clares i les defenses a peu i a cavall. Ets més llesta que la fam i tens una sensibilitat que esparvera. Ets organitzada, constant i molt treballadora, i has demostrat ser tan versàtil que crec de veritat que podràs fer tot allò que et proposis a la vida. A més, irradies felicitat pels quatre costats i ets divertida i bromista. Tens la mesura justa de mala llet i et desenfades, perdones i oblides tan fàcilment com ta mare. Ets la millor filla del món. I ho dic així, sense embuts. Perquè l'ets, com ho són també els teus germans. No com jo, que l'he cagat moltes més vegades de les que mereixes —per més que tu proclamis a tort i a dret que tens la millor mare del món—. En la meva defensa, et confessaré que ho he fet tan bé com he sabut i he pogut en cada moment.

Estic tan orgullosa de tu que no puc estar-ho més. I m'emociona que estiguis a punt de fer 10 anys, i tu estàs tan il·lusionada amb aquesta nova fita que seria massa injust que no me n'alegrés. Però el temps ha passat tan depressa que m'entristeix pensar que creixeràs i algun dia deixaràs de ser la meva nena. I ja sé que és llei de vida i que t'has d'anar fent gran, però no puc evitar sentir nostàlgia. I desitjo amb totes les meves forces que en puguis celebrar cent més, i li suplico a la vida que em permeti ser al teu costat com més temps millor, bufant les espelmes i admirant-te cada dia una mica més. Perquè com ja et vaig dir una vegada ningú em fa riure tan com tu i ja no sabria viure si no és al teu costat.



dissabte, 21 de març de 2020

NECESSITES MÉS ESCRIURE QUE SORTIR AL CARRER

Escriure et salvarà, penses només començar el confinament. Quan tots dormen, entres al blog. Se t'amunteguen les idees. Les paraules se't confonen. No trobes el fil. Res. Demà hi tornaràs. Ho proves al dia següent, i l'altre, i l'altre. Però fracasses. I el cor se t'esquinça i el cap se't col·lapsa.

La idea d'estar tancats a casa durant no se sap quant us fa vertígen a tots. Però a tu et fa més falta escriure que sortir al carrer. El temps està en suspensió i, en canvi, els dies et fugen. Teletreballar amb tres pirulos a càrrec és com nedar en una piscina buida. Estàs més hores gestionant petites, mitjanes i grans emocions, que davant de l'ordinador fent feina.

Després d'uns dies provant de teclejar un post, agafes un paper i la ploma que et va regalar l'Àngels. Saps que t'ajudarà a fer brollar aquesta angoixa, a identificar-la i plantar-li cara per poder canalitzar el soroll que t'envolta i desempallegar-te una estona d'aquest estat d'alerta constant.

Saps que només escriure et salvarà. I vols dir que quedi bonic, que no soni trist. Vols centrar-te en els moments divertits, aparcar la incertesa i les tres-centes preguntes que et fan ballar cap. Que fort tot plegat. Que surrealista. Sembla la resposta d'un planeta emprenyat. La Terra ferida crida. I diuen que és qüestió de temps, que aquesta pandèmia passarà i que tot tornarà a la normalitat. A la normalitat, diuen. No saps si riure o plorar. Res tornarà a ser igual i tot el que vingui després estarà marcat irremeiablement per la crisi sanitària mes bèstia del segle.

I, per més estrany que sembli, ara voldries tenir un raconet per a tu, i quedar-t'hi unes hores, en silenci, en solitari. Confinada dins el confinament.




dimarts, 3 de març de 2020

MASCLISTES DEL MÓN: DEIXEU-NOS VIURE EN PAU


El fet que hi hagi un Dia Internacional de les Dones –que no existeix en el cas dels homes– i un Dia internacional contra la violència envers les dones –que tampoc té rèplica masculina– ja ho diu tot.

No se celebra cap Dia de l’Home perquè, per fortuna d’ells, els homes no han de recordar cada any que existeixen, que tenen veu, que tenen vot i que estan al món. I no se celebra cap efemèride relacionada amb la violència contra els homes perquè, a trets generals, les dones no maltractem i assassinem els homes.

«Però per què hi ha tants homes que maten dones? Si, sense les dones, ells ni tant sols existirien! Tots han estat a la panxa d’una dona abans de néixer, que no ho veuen, això?», em preguntava al·lucinada la meva filla de nou anys un de tants dies que l’informatiu obre l’edició del vespre amb un nou cas de violència masclista.

«No ho sé –li vaig dir–, jo tampoc no ho entenc».

No sé per què ens violen, ni per què ens peguen i ens maltracten. No entenc per què ens maten. I com més es parla de feminisme, com més es debat sobre els drets de les dones i com més es condemna qualsevol tipus de violència masclista, més agressions es produeixen.

Què us passa als homes? Què us fa tanta por? D’on surt aquesta ràbia?

Els agressors utilitzeu l’única arma en que sou més forts que les dones. Aprofiteu la vostra condició física, habitualment més corpulenta i atlètica que la de qualsevol dona, per maltractar-nos, per vexar-nos i per agredir-nos sexualment.

Masclistes fastigosos i repugnants del món: sou uns covards acomplexats. Sou tan patètics que ara la moda és cometre les agressions sexuals en grup i gravar-les amb el mòbil. Us fa sentir més homes?

Masclistes energúmens del món: no suporteu la idea que una dona us faci ombra. No tolereu que tinguem les mateixes oportunitats que vosaltres. No accepteu que tenim exactament el mateix dret que qualsevol home a desenvolupar-nos personal i professionalment i que no us hem de demanar permís per existir.

Masclistes disfressats de progres: deixeu-nos viure en llibertat i en igualtat de condicions. Aparqueu els paternalismes i deixeu-nos brillar.

Podrem parlar d’igualtat quan no calgui un 8 de març ni un 25 de novembre.

dimarts, 11 de febrer de 2020

NO SÉ PENSAR-TE SENSE PLORAR

No sé pensar-te i no plorar-te. Han passat quinze anys però no m'hi acostumo. I cada vegada que et penso, i et ploro, sento aquell peronomellorespati tan teu.

Dissabte a la tarda, la nena, el petit i jo estàvem fent manualitats de les nostres amb l'Spotify de fons. Em devia agafar amb la guàrdia abaixada perquè abans i tot de sentir els primers acords del Si ens veiessis d'en Dausà ja plorava com una ànima amb pena. Peronomellorespatiperonomellorespati, anava repetint-me com un mantra sense èxit. Allò no tenia aturador i la Valèria em mirava de reüll (ja sap que de vegades l'enyor em supera).

Ploro sobretot de ràbia, perquè et necessito. Perquè em dol pensar en tu –en aquella tu de 53 anys que no veuré envellir mai– i em rebenta ser conscient de tot el que t’estàs perdent, de tot el que no has conegut i de tot el que no viuràs mai.

I d'impotència, perquè em fot que no hi siguis quan la pena m’ofega, ni quan m'urgeix un consell, ni quan em vull cagar en tot. Si com a mínim pogués trucar-te. Tanta tecnologia i tanta punyeta i això encara no s'ha resolt.

I em fa pena no poder venir a explicar-te les coses boniques que ens passen. És que sé que riuries, que riuríem molt. I tot seria molt més fàcil i te'n fotries dels meus drames domèstics i fliparies amb els pirulos.

I sé que et fa ràbia que sigui tan bleda, però de veritat que no puc no plorar-te.