dimarts, 22 d’octubre de 2019

UNA LLUITA LEGÍTIMA


Fa dies que vull escriure però no trobo les paraules. És tan gros tot el que està passant que fins ara no he sabut per on començar. Avui m’hi llenço, per buidar una mica el pap, perquè necessito protestar i perquè escriure sempre ha estat la meva millor teràpia.

Hi ha milers de vídeos i fotografies que testimonien la brutalitat policial dels últims vuit dies a Catalunya. Les imatges parlen per si soles i són incontestables. No hi ha marge d’error, no hi ha dubte. Els agents dels diferents cossos “de seguretat” (ja té nassos que es facin dir així) actuen com si fossin autèntiques hienes. Els hem vist en directe a la televisió anant literalment de cacera. Rebentant la cara a la gent a tort i a dret. La llista de persones agredides brutalment aquests dies pel sol fet de manifestar-se és interminable, moltes d’elles noies joves i quan estaven pràcticament soles. Els polis són tan covards com salvatges. Només a tall d’exemple: carreguen amb ràbia contra la persona que triga un mica més que la resta a aixecar-se del terra en una concentració pacífica o apallissen i detenen un home que s’acosta a una barricada amb una galleda d’aigua per ajudar a apagar el foc.

La policia està perseguint, vexant i maltractant el nostre poble perquè és l’únic que sap fer, són màquines entrenades per fer mal. I els polítics espanyols, els que manen i el de l’oposició, menteixen cínicament en bucle per intentar amagar la gravetat dels fets que estan cometent. S’estan passant per l’arc del triomf tots els drets fonamentals i ho fan amb la impunitat d’un règim dictatorial.

Admiro profundament totes les persones que esteu als carrers a primera línia defensant la llibertat, l’amnistia i la dignitat del poble català. I pateixo, com si fóssiu un dels meus fills, per totes les que esteu sent agredides, vexades, detingudes, maltractades, encausades i engarjolades. No us ho podré agrair mai prou. No defalliu, no defallim. Seguim.

Amb la mateixa intensitat, em repugna la gent que pateix pels contenidors cremats o les llambordes arrencades, perquè un contenidor, al capdavall, es reposa i ja està, però la visió d’un ull ja no es recupera, i la dignitat de totes les persones denigrades, tampoc.

A veure si s’entén d’una vegada per totes: si la ciutadania respon amb contundència és perquè els polítics no fan la seva feina i la violència no la generen les barricades. La lluita al carrer d’aquests darrers dies és la resposta directa a la violència sense escrúpols que les forces d’ocupació busquen, provoquen i exerceixen indiscriminadament. I a aquesta violència exercida sense mesura cal afegir-hi la sentència del judici contra el procés, absolutament injusta (i insòlita, i folla, i fora de tota comprensió humana), així com la creació d’un relat que criminalitza i deshumanitza el poble català per part de tots els mitjans de comunicació espanyols posats al servei del règim, perquè això també és violència. 

No oblidem, en cap cas, que la nostra lluita és del tot legítima i que, fa dos anys, quan ens van començar a apallissar a cops de porra, a arrossegar-nos dels cabells, a llençar-nos per terra i a disparar-nos bales de goma, només volíem votar. 


 Copyright de la fotografia: Jordi Borràs

dijous, 11 de juliol de 2019

FA OLOR D'ESTIU

Camines sota un sol de justícia pel carrer de la Diputació i tot d’una la sents.

T’atures de cop. És exactament l’olor que feia a l’habitació de l’apartament que els avis tenien a Segur de Calafell, en les nits de més calor, quan apujaves una mica la persiana esperant que entrés un bri d’aire fresc.

Tornes a aquell dormitori quadrat de parets estucades. Tens l’Anna profundament adormida al llit del costat. Parla mentre somia, però tu no entens res del que diu. La flaire de les gofres i les crepes acabades de fer es barreja amb el xivarri de les famílies que devoren delícies a preus prohibitius. Treus el nas tímidament per la finestra. La terrassa de l’establiment et queda ben bé a sota i observes les taules plenes i l’anar i venir de gent que s’endú un gelat per emportar, fins que deixes de suar i, mica en mica, et va entrant la son i t'estires a dormir.

Aquella olor te n’ha recordat d’altres. I, no saps com, tornes a ensumar les pipes Churruca que cruspien la mama i l’àvia mentre miraven MacGyver. A tu la sèrie t’agradava però preferies mil vegades més Corrupción en Miami, perquè, com deia la mama, el Don Johnson estava deuntapanymoja. L'olor de la la baralla de cartes de l’avi, que feia solitaris mentre menjava un Negrito; la de l’arròs fred amb tonyina, tomàquet i maionesa que només sap fer l’àvia; la que feia la mama quan s'havia arreglat per anar als caballitus, i la de la xurreria on compràvem les patates fregides abans d’agafar el tren per tornar a Barcelona. 

Són les olors dels estius més feliços. 

dilluns, 8 de juliol de 2019

TOT PASSA


Una de les coses que més dic en els moments difícils és que tot passa. Per més dur que hagi estat el cop, per més esmicolat que t’hagi deixat el cor i per més maldecaps que t’hagi donat, tot passa.

Et sembla que no, creus de veritat que tot se’n va a la merda irremeiablement, i el món trontolla tant que penses que cauràs i no podràs alçar-te mai més. Aleshores no ets ni capaç d’imaginar que algun dia allò serà una cicatriu més. Una de tantes.

Perquè, no ens enganyem, al final, la vida va d’això: d’anar esquivant obstacles, superant desgràcies i lidiant amb els problemes del dia a dia, i alhora tenir l'habilitat de saber aprofitar els bons moments, que també n’hi ha, i donar-los el valor que es mereixen. Perquè són aquests petits instants els que fan girar la roda, els que et fan tirar endavant en comptes d'ofegar-te en les desgràcies.

Forma part del joc. Estàs viva i per tant et passen coses. De vegades són molt bones i d’altres no ho són tant. Però, en el pitjor dels casos, aprens a viure amb aquell turment, aquell buit, aquella ferida o aquell lament. Perquè, i això també ho dic sovint, tot té solució excepte la mort.


dimarts, 28 de maig de 2019

SI SABÉS QUE M'HE DE MORIR DEMÀ


Si em diguessin que m’he de morir demà, no m'ho creuria.

Si m'asseguressin que és cert, em permetria un moment per enfonsar-me tan avall com calgués i, després, sense pensar-m'ho, gairebé de manera automàtica, recolliria el petit a la llar d’infants, la nena a l’escola i el gran a l’institut. De camí a buscar-los hauria plorat tot el que és possible plorar i hauria agafat tot l’aire del món per fer-los passar les millors 24 hores de les seves curtes vides.

També trucaria l’Anna. Necessitaria veure-la un parell d’hores a soles. Serien les dues hores més logístiques, més planificadores i més tranquil·litzadores per a mi. Literalment, deixaria a les seves mans tot el suport anímic, moral i sentimental dels meus pirulos. Prou que ho sé que en aquest món hi ha molta més gent disposada a mimar-los i cuidar-los. Però de mare només n’hi ha una i la personeta més propera a la figura materna a qui podrien aferrar-se en les nits de tempesta i quan el camí fa pujada seria l’Anna.

Si sabés que m’he de morir demà, no sabria com dir-ho al papa, ni a l’àvia, ni al Víctor, ni a tanta gent que m’estima. Pobres, quin pal. Potser no els ho diria.

Al Marc sí li hauria de dir. No podria estalviar-li el mal tràngol. Me l’imagino abatut i tan mort de por com jo. Li demanaria que fes el cor fort. Pels pirulos, per poder aprofitar aquestes hores de descompte amb ells.

Se m’acuden amigues imprescindibles a les que voldria abraçar, però en només 24 hores seria inviable veure-les totes. Trucaria l’Evita, en tant que germana suplent. Segur que m’arrencaria un somriure o dos.

Si sabés que m’he de morir demà, els explicaria als pirulos que ningú és imprescindible i encara menys jo. Els diria que siguin feliços i que no facin mal a consciència a ningú. Els suplicaria que sempre es facin costat entre ells i que mai es distanciïn. I els demanaria que no em plorin tant com jo he plorat la meva mare, perquè, al final, no serveix de res. Els diria que prefereixo que em recordin fent el pallasso, en els moments més divertits i esbojarrats, que n'hi ha hagut molts. I miraríem els àlbums de fotos que he anat fent cada any i rememoraríem els dies més especials i faríem crsipetes i veuríem vídeos que hem anat col·leccionant.

Si sabés que m’he de morir demà, quina merda més gran. L’únic consol que tindria és pensar que potser veig la mare allà on sigui que vas quan et mors.

dimarts, 9 d’abril de 2019

NOMÉS PUC IMAGINAR COM SERIES

Avui n’hauries fet 67, tot i que a l’últim pastís amb espelmes que vas bufar hi deia 53. Cada dia, en algun moment, faig un recompte mental del temps que ha passat. No et sabria dir per què. Simplement el faig.

És el catorzè 9 d’abril que m’empasso les ganes de felicitar-te amb el primer cafè amb llet del dia. No recordo com vam celebrar el darrer aniversari. Ni tampoc què et vaig regalar. Et vaig fer una postal de les meves, segur, però no sé si em va quedar prou bé. És evident que et devia escriure que t’estimava i que eres la millor mare del món, però no sé si ho vaig fer prou bonic. D’haver sabut que no n’hi hauria més... Buf, sort que no ho sabia.

Et somio sovint i t’anomeno insistentment. Tant, que les amigues que he fet després del pitjor dia de la meva vida saben de sobres com eres. Com eres abans, és clar, perquè ara només puc imaginar com series.

Aquest matí, de camí a l’escola, em fixava en algunes iaies. Les veia molt velletes. Tu no ho series gens, de velleta. Tu series l’àvia Mercè i molaries molt. T’imagino fent sudokus amb l’Hèctor, sopes de lletres amb la Valèria i algun trencaclosques amb l’Aleix. Als dos grans fa temps que els hauríem ensenyat a jugar al Continental i, en tardes de tempesta com la d’avui, muntaríem unes timbes espectaculars. No et deixaries convèncer mai per anar al parc, però series la primera en dur-los al cinema. Quina ràbia més gran que ens haguem de perdre tot això.

Que sí, que cada dia ho porto millor, que vaig aprenent a viure amb aquest forat tan gran i que sé que no em serveix de res repetir-me que el món sense tu és molt pitjor, però en dies com avui et ploro una mica més. De fet, ahir pensava que si sabés que m’he de morir demà l’únic consol que tindria és pensar que potser ens veiem allà on sigui que vas quan et mors.

dimarts, 29 de gener de 2019

NO VULL ANAR A DORMIR


Fa dies que escoltes en bucle el tema No vull anar a dormir d’en Joan Dausà. 

T’encanta ser multípara i presumeixes de tenir els millors tres fills del món amb un orgull que és més gran que tu. Però els dies passen que volen i, entre les criatures, la casa, l’home i la feina, el temps que queda per a tu és irrisori. Per això quan ja dormen tots i tens la roba plegada, el menjador endreçat i la cuina recollida et negues a desfilar cap al llit, encara que sàpigues que el petit et despertarà tres o quatre vegades abans no soni el despertador. 

No tens esma ni d’escriure al blog, que és el que més desitjaries, però et cal estar amb tu mateixa, fer llistes de coses pendents, mirar les últimes fotos que has fet i anotar -a la llibreta blava que recull, per exemple, el mític no me lies, no  me lies, que te conejo de la nena quan tenia 3 anys acabats de fer- una bestiesa que t'ha dit el gran i que t'ha fet molta gràcia. 

Sempre has estat poc casolana i, què carai, enyores la nit. Trobes a faltar sortir a fer el gamberro sense haver de mirar el rellotge. Necessites improvisar una nit de festa. T’ho demana el cos a crits i ja no saps si és la crisi dels 40, les ganes d’anar a ballar, que estàs més nostàlgica que mai o l’enyorança d’aquells sopars de nenes que et feien riure més que tots els monòlegs d'en Rubianes junts.

Taral·leges fascinada la tornada del tema, una i una altra vegada, i per uns instants t’hi sents. Imagines que surts a fer unes birres i que una cosa et porta a l’altra i que sense saber com, acabes tornant a casa quan ja despunta el sol, com si no existís el demà, amb un somriure d’orella a d’orella i pensant, exultant, que te quiten lo bailao.  

divendres, 2 de novembre de 2018

TEMPS VITAL

Quina tardor, tu. No recordes cap començament de curs tan intens com aquest. L’atac d’apendicitis –que va acabar amb una intervenció el 18 de setembre– et sembla no res comparat amb tota la resta (total, ja no et ve d’una cicatriu).

El petit s’ha adaptat molt bé a la llar d’infants i això ajuda, però no recordaves la feinada que dona un bebè. És curiós com s’obliden aquestes coses. I t’esgota. T’enamora, però t’esgota. La nena fluctua com la borsa. Un dia està on fire i al següent plora desconsolada. I el gran, que ha començat l’institut, ha crescut de cop però també et dona feina, d’un altre tipus, però feina a capdavall.

Quan tornes en metro de la feina fas esforços per no repassar el que has de fer tan bon punt entris per la porta de casa. No vols estressar-te, però ho fas. Només allò que sigui imprescindible per a demà, et repeteixes. Només l’imprescindible. Però és que a quarts d’onze de la nit és probable que encara hagis de cosir un botó de la bata de la Valèria, rentar a mà la motxilla de l’Hèctor perquè un graciós li ha posat un got amb xocolata calenta dins i marcar amb el nom la muda completa que el menut ha de dur a l’escola bressol l’endemà.

No hi ha manera de tenir la casa en ordre. No saps quan fer la neteja general. La roba se t’amuntega a cabassos en tots els formats possibles: bruta, neta però sense plegar, i plegada a falta de desar als armaris. Genereu més brossa de la que sou capaços de baixar al contenidor i per més viatges al supermercat que feu, sempre fa falta alguna cosa.

Li deus un sopar a la teva germana, que encara no heu celebrat els 40. Hauries d’anar a veure l’àvia més sovint. No has fet cap àlbum de fotos des que va néixer l’Aleix, i d’això ja fa més d’un any. Voldries escriure al blog com a mínim un cop al mes. Has d’anar a la pelu i a depilar-te, i mataries per un massatge que acabi amb les teves contractures.

I més enllà de tot això, necessites temps vital. Temps per xiuxiuejar paraules dolces al petit, que somriu tant que no pot fer-ho més, pobret. Temps per gestionar les emocions intenses de la nena, que et reclama més que mai. Temps perquè el gran t’expliqui coses que només et vol confessar a tu. I temps per seure al sofà quan totes les feres dormen i parlar de tot i de res amb el Marc.