dimarts, 11 de febrer de 2020

NO SÉ PENSAR-TE SENSE PLORAR

No sé pensar-te i no plorar-te. Han passat quinze anys però no m'hi acostumo. I cada vegada que et penso, i et ploro, sento aquell peronomellorespati tan teu.

Dissabte a la tarda, la nena, el petit i jo estàvem fent manualitats de les nostres amb l'Spotify de fons. Em devia agafar amb la guàrdia abaixada perquè abans i tot de sentir els primers acords del Si ens veiessis d'en Dausà ja plorava com una ànima amb pena. Peronomellorespatiperonomellorespati, anava repetint-me com un mantra sense èxit. Allò no tenia aturador i la Valèria em mirava de reüll (ja sap que de vegades l'enyor em supera).

Ploro sobretot de ràbia, perquè et necessito. Perquè em dol pensar en tu –en aquella tu de 53 anys que no veuré envellir mai– i em rebenta ser conscient de tot el que t’estàs perdent, de tot el que no has conegut i de tot el que no viuràs mai.

I d'impotència, perquè em fot que no hi siguis quan la pena m’ofega, ni quan m'urgeix un consell, ni quan em vull cagar en tot. Si com a mínim pogués trucar-te. Tanta tecnologia i tanta punyeta i això encara no s'ha resolt.

I em fa pena no poder venir a explicar-te les coses boniques que ens passen. És que sé que riuries, que riuríem molt. I tot seria molt més fàcil i te'n fotries dels meus drames domèstics i fliparies amb els pirulos.

I sé que et fa ràbia que sigui tan bleda, però de veritat que no puc no plorar-te.

dilluns, 20 de gener de 2020

TRETZE ANYS DE SON

Fa tretze anys que acumulo son. És el peatge que pagues per ser mare, i a mi em toca el rebre per partida triple. El gran no se n’aniria mai al llit, ella és més de despertar-se de matinada i el petit troba fascinant llevar-se abans que surti el sol. Amb aquest panorama, els dies que aconsegueixo dormir quatre hores d'una tirada em dono per satisfeta.

És que sempre tens son, mama, tenen la barra de dir-me. Sí. Ho reconec. No me n'amago. Tinc molta son. Una son perenne. En tinc tanta, que m’emociono només d’imaginar que algun dia podré tornar a dormir totes les hores del món. Fantasiejo amb la idea de quedar-me al catre fins a quarts de dotze del matí, planejo migdiades de tres o quatre hores al sofà i somio que ningú em despertarà cridant mamaaaaa.

Avui al matí hi pensava, en tot això, i al final he arribat a la conclusió que potser el dormir està sobrevalorat. Al capdavall, malgrat la somnolència permanent –o potser justament fruit d’aquesta nyonya– em sento la mare més afortunada del planeta Terra. I si el preu que he de pagar per tenir els millors tres fills del món és aquest: encantada de la vida. Ningú em fa riure tant com ells i, tot i que de vegades em treuen de polleguera, no sé què faria sense els meus pirulos (a banda de dormir molt més, és clar).

dijous, 16 de gener de 2020

LA INTENSITAT DELS 15 ANYS


Puges les escales del metro a la velocitat de la llum perquè portes tota la setmana arribant tard a la feina. Encens l’ordinador, et poses els auriculars, engegues l’Spotify i tires d’una llista amb els temes que ho petaven fa vint-i-cinc anys.

Fa dies que conjugues els teus pensaments en passat. No saps per què, però els records de temps enrere se t’amunteguen al disc dur. El primer dia d’institut, les primeres birres a la Plaça del Sol, el primer Fortuna que et vas fumar, la primera cita de la teva vida, el primer concert a La Monumental o la primera entrevista de feina.

Recordes aquests passatges amb la nitidesa pròpia de l’alta definició i amb un grau de detall que t’al·lucina. Sents el xivarri bestial dels passadissos del Montserrat entre classe i classe, el gust del primer glop de l'única Estrella que et podries pagar aquell divendres a la nit, els nervis incontrolables abans del gran dia, el subidón del primer petó, la pressió perquè et contractés l’Elena perquè a casa feien falta calers, i tres-centes coses més que et fan reviure els teus 15 anys com si hi fossis de nou.

Creies de veritat que et podies menjar el món. I una mica sí que te’l vas menjar. Vas devorar quatre o cinc anys a un ritme vertiginós i vas créixer de cop.  Et van passar tantes coses, i a tanta velocitat, que deu ser per això que ara et venen al cap, per poder-les assaborir i gaudir com es mereixen. O potser és perquè ja passes dels 40 i enyores massa la intensitat d'aleshores. 

dilluns, 16 de desembre de 2019

UN ANY PER DEIXAR ENRERE


Si els Reis Mags existissin, els demanaria una tarda amb tu i m'hi quedaria per sempre. Ho vaig escriure fa un any, i ara subscriuria totes i cadascuna de les paraules d’aquell post.

Durant una bona estona no et diria res. Només m'asseuria a la teva falda i m'arrauliria dins teu. Respiraria al compàs que marquessis i deixaria brollar totes les llàgrimes que fa temps que m'empasso. Però és que n’he empassat tantes, de llàgrimes, aquest 2019, que segurament necessitaríem més d’una tarda.

Em pesa, aquest 2019, i només tinc ganes que s’acabi. Ha estat un any gris. Un any esgotador. Un any per deixar enrere i no pensar-hi gaire. Desitjo com mai desfer-me d’aquesta motxilla que està massa carregada de raons per estar trista i disgustada i preocupada i emprenyada i decebuda i col·lapsada i exhausta.

I potser sí que la felicitat està sobrevalorada i que no m’hauria de preocupar en excés que l'any hagi tingut més ombres que no pas llums. Però em fa ràbia. Sempre he procurat veure el costat bo de les coses, sempre he tingut motius de sobres per estar contenta i sentir-me bé, i em molesta profundament acumular dies grisos a desenes, com si els col·leccionés.

Aviat farà quinze anys que et vas morir però crec que mai m’havies fet tanta falta com ara. Sort dels somriures dels pirulos. Sort de la vitalitat que m’encomanen i de l’energia que m’obliguen a tenir. I sort d’alguns moments magnífics que guardo en un racó, perquè jo sempre faig cas a l’àvia, que diu que «si tens un bon rato, aprofita’l, que és tot el que t’enduràs». I sort de les persones que m’estimen i m’escolten i que sempre m’han fet costat.

M'agradaria pensar que en realitat no estàs tan lluny i que si els Reis Mags existissin em regalarien una tarda amb tu i jo m'hi quedaria per sempre, però la realitat és que els Reis Mags no existeixen i que tu no vindràs a abraçar-me.

dijous, 21 de novembre de 2019

CINQUANTA-TRES

Fa estona que és negra nit i l’aire comença a ser gèlid, però tinc el cap tan ple de records que no soc conscient del fred. Asseguda al banc del balcó, miro els pocs estels que es veuen des de Barcelona i, no sé ben bé per què, em poso a pensar en els dissabtes al matí de fa trenta anys.

Recordo que obria els ulls amb els primers rajos de llum de l'alba i saltava del llit per anar al teu. Fos l’hora que fos, sempre estaves desperta devorant llibres. Encara no he conegut ningú que dormi tan poc i llegeixi tant com tu. Potser, d’alguna manera, sabies que només viuries cinquanta-tres anys i vas decidir esprémer-los al màxim.

Recordo que m’arraulia entre els teus braços. Tu no eres gaire donada a les mostres d’afecte i jo, carinyosa de mena, aprofitava aquest moment. No trigaves gaire a proposar-me d’anar a fer un mos al Santa Eulàlia. Mai més he esmorzat tan bé com aleshores. Ens hi entreteníem totes les hores del món. Jo preguntava sense parar i tu m’explicaves coses que la resta de nenes de la meva classe mai haurien comentat amb sa mare. A casa es podia dir tot. Parlàvem de sexe, de política o de drogues, sense tabús, sense complexes i sense eufemismes. Potser perquè, d’alguna manera, sabies que només viuries fins als 53 i necessitaves explicar-me de què va la vida abans d’acabar la teva.

Enyorant aquests dissabtes i trobant-te massa a faltar, l’aire gelat se m’ha clavat als ossos. Per inèrcia, torno a mirar els estels i demano un desig que no es complirà.

dimarts, 22 d’octubre de 2019

UNA LLUITA LEGÍTIMA


Fa dies que vull escriure però no trobo les paraules. És tan gros tot el que està passant que fins ara no he sabut per on començar. Avui m’hi llenço, per buidar una mica el pap, perquè necessito protestar i perquè escriure sempre ha estat la meva millor teràpia.

Hi ha milers de vídeos i fotografies que testimonien la brutalitat policial dels últims vuit dies a Catalunya. Les imatges parlen per si soles i són incontestables. No hi ha marge d’error, no hi ha dubte. Els agents dels diferents cossos “de seguretat” (ja té nassos que es facin dir així) actuen com si fossin autèntiques hienes. Els hem vist en directe a la televisió anant literalment de cacera. Rebentant la cara a la gent a tort i a dret. La llista de persones agredides brutalment aquests dies pel sol fet de manifestar-se és interminable, moltes d’elles noies joves i quan estaven pràcticament soles. Els polis són tan covards com salvatges. Només a tall d’exemple: carreguen amb ràbia contra la persona que triga un mica més que la resta a aixecar-se del terra en una concentració pacífica o apallissen i detenen un home que s’acosta a una barricada amb una galleda d’aigua per ajudar a apagar el foc.

La policia està perseguint, vexant i maltractant el nostre poble perquè és l’únic que sap fer, són màquines entrenades per fer mal. I els polítics espanyols, els que manen i el de l’oposició, menteixen cínicament en bucle per intentar amagar la gravetat dels fets que estan cometent. S’estan passant per l’arc del triomf tots els drets fonamentals i ho fan amb la impunitat d’un règim dictatorial.

Admiro profundament totes les persones que esteu als carrers a primera línia defensant la llibertat, l’amnistia i la dignitat del poble català. I pateixo, com si fóssiu un dels meus fills, per totes les que esteu sent agredides, vexades, detingudes, maltractades, encausades i engarjolades. No us ho podré agrair mai prou. No defalliu, no defallim. Seguim.

Amb la mateixa intensitat, em repugna la gent que pateix pels contenidors cremats o les llambordes arrencades, perquè un contenidor, al capdavall, es reposa i ja està, però la visió d’un ull ja no es recupera, i la dignitat de totes les persones denigrades, tampoc.

A veure si s’entén d’una vegada per totes: si la ciutadania respon amb contundència és perquè els polítics no fan la seva feina i la violència no la generen les barricades. La lluita al carrer d’aquests darrers dies és la resposta directa a la violència sense escrúpols que les forces d’ocupació busquen, provoquen i exerceixen indiscriminadament. I a aquesta violència exercida sense mesura cal afegir-hi la sentència del judici contra el procés, absolutament injusta (i insòlita, i folla, i fora de tota comprensió humana), així com la creació d’un relat que criminalitza i deshumanitza el poble català per part de tots els mitjans de comunicació espanyols posats al servei del règim, perquè això també és violència. 

No oblidem, en cap cas, que la nostra lluita és del tot legítima i que, fa dos anys, quan ens van començar a apallissar a cops de porra, a arrossegar-nos dels cabells, a llençar-nos per terra i a disparar-nos bales de goma, només volíem votar. 


 Copyright de la fotografia: Jordi Borràs

dijous, 11 de juliol de 2019

FA OLOR D'ESTIU

Camines sota un sol de justícia pel carrer de la Diputació i tot d’una la sents.

T’atures de cop. És exactament l’olor que feia a l’habitació de l’apartament que els avis tenien a Segur de Calafell, en les nits de més calor, quan apujaves una mica la persiana esperant que entrés un bri d’aire fresc.

Tornes a aquell dormitori quadrat de parets estucades. Tens l’Anna profundament adormida al llit del costat. Parla mentre somia, però tu no entens res del que diu. La flaire de les gofres i les crepes acabades de fer es barreja amb el xivarri de les famílies que devoren delícies a preus prohibitius. Treus el nas tímidament per la finestra. La terrassa de l’establiment et queda ben bé a sota i observes les taules plenes i l’anar i venir de gent que s’endú un gelat per emportar, fins que deixes de suar i, mica en mica, et va entrant la son i t'estires a dormir.

Aquella olor te n’ha recordat d’altres. I, no saps com, tornes a ensumar les pipes Churruca que cruspien la mama i l’àvia mentre miraven MacGyver. A tu la sèrie t’agradava però preferies mil vegades més Corrupción en Miami, perquè, com deia la mama, el Don Johnson estava deuntapanymoja. L'olor de la la baralla de cartes de l’avi, que feia solitaris mentre menjava un Negrito; la de l’arròs fred amb tonyina, tomàquet i maionesa que només sap fer l’àvia; la que feia la mama quan s'havia arreglat per anar als caballitus, i la de la xurreria on compràvem les patates fregides abans d’agafar el tren per tornar a Barcelona. 

Són les olors dels estius més feliços.