dijous, 7 de juny de 2018

QUAN LA VIDA NO ET DONA DE SI


T'adones de fins a quin punt necessites escriure per viure quan et ve un pensament al cap i el trobes tan bonic que t'imagines començant un text així. 

Fa dies que no escrius, penses. Fa massa temps. Però la vida no et dona de si. Cada final de curs ja és una mica una caòtic. Però aquest any, amb una criatura nova i la mudança pel mig, et sembla que moriràs. 

Mentre els paletes i el Marc treballen a marxes forçades perquè en vint dies la casa sigui habitable, a tu et toca empaquetar la vida de cinc persones i amuntegues desenes de caixes a tots els racons d'un piset que ara et sembla més petit que mai. "Aprofita per llençar coses", t'aconsellen tots, "que ja ho faig, sense parar", repliques. Tant és, has tirat, regalat i dut al punt verd del barri més coses de les que pensaves que tenies i, tot i això, acumules capses a dotzenes fent columnes tan altes com tu al passadís, al rebedor, al costat de la terrassa i a totes les habitacions. Estàs per demanar al president de l'escala si pots anar posant algun moble desmuntat al portal de la finca. 

De nit, les estones que el petit no et deixa dormir, te les passes fent llistes del que encara està per fer. De dia, repasses aquell excel pretensiós que havies fet al març i et desesperes perquè no estàs complint, ni de bon tros, els terminis que t'havies fixat.

Saps que no podràs celebrar els 40 del Marc i ets conscient que a la Valèria li fas la festa perquè no tens més remei. Amb 8 anys, a veure qui li explica que no pots dur-la una hora i mitja a fer un taller de rebosteria amb els amics. La teva germana et pregunta que què faràs per Sant Joan i que si aniràs al sopar que han organitzat (justament també aquest mes) totes les amigues del cole. I tu, que no estàs per festes, només tens ganes que arribi el juliol i et repeteixes una i una altra vegada que ja queda menys, que ja queda menys, que ja queda menys.

Escrius això mentre esperes que et toqui el torn a una seu de districte de l'ajuntament i ja no recordes quin era el pensament bonic que havia de començar el text. Tant se val. Escriure una mica t’ha servit per mitigar l’estrès i ara et sembla que aquest juny tampoc fa tanta pujada. 

diumenge, 8 d’abril de 2018

SI VENS, ET FELICITO

Avui he passat per davant de casa. La nostra. La que ens va veure néixer a l'Anna i a mi. La que et va veure morir a tu. Havia d'anar per allà a la vora i m'ho he fet venir bé per atansar-m'hi. Necessitava estar a prop de tu, d'aquells anys, de l'abans. Està tot igual, suposo. M'he posat a plorar només enfilar el carrer i, com el dia era tan gris, no he vist massa bé el portal.

Porto uns dies molt moixa. M'acabo de reincorporar de la baixa maternal i ho porto fatal. A més de la pena i l'estrès, fa una setmana que arrossego un virus de mal de coll, tos i congestió nassal que m'ha deixat sense esma i sense veu. Sí, sense veu. M'imagines sense poder parlar?

Durant el camí de tornada, pensava que demà ja en faries 66. I m'ha fet gràcia perquè l'Hèctor el dijous en va fer 11, i quan ell en faci 22 tu en faries 77. No heu pogut celebrar mai l'aniversari junts. Bé, ni junts ni per separat. També he pensat que fa 13 anys que vas marxar i que és un terç exacte de la meva vida. M'ha semblat molt. M'ha semblat massa. I m'ha vingut al cap aquell dia que em vas dir que les matemàtiques regien el món i que a la vida tot es reduïa a nombres. En aquell moment, de lletres pures com soc, em va semblar una tonteria monumental però amb el temps hi he pensat molt.

Ara fa dies que no et somio. M'agrada quan vens als somnis. També és veritat que ara dormo tan poquet que potser no et dona temps. Podries passar-te avui, ara me'n vaig a dormir i tens temps fins a les 7 h. Si vens, et felicito.

dissabte, 23 de desembre de 2017

SI ELS REIS MAGS EXISTISSIN

Si els Reis Mags existissin, els demanaria una tarda amb tu i m'hi quedaria per sempre.

Durant la primera mitja hora no diria res. M'asseuria a la teva falda i m'arrauliria dins teu. Respiraria al compàs que marquessis i deixaria brollar totes les llàgrimes que fa temps que m'empasso.

Després t'explicaria que aquest està essent un hivern estrany. Que tinc fred. Que tinc son. Que et necessito com mai. Et posaria al dia de tot el que ha passat al país. Et diria que ens han apallissat i humiliat, que han ficat gent honrada a la presó i que el president i bona part del govern ha hagut de marxar a Bèlgica. I tu posaries el crit al cel i et cagaries en la mare que els va parir a tots.

Més tard, prepararia cafè amb llet, t'abraçaria de nou i ploraria una mica més. És que em fas molta falta, carai, i ara venen festes i jo no en tinc cap ganes. Tinc molt fred aquest desembre, i molta son, mama. I em fot que no coneguis els pirulos. Que ara ja són tres, i hauries de veure'ls junts! Els grans adoren al petit i ell es deixa estimar. Els fa unes rialles que sembla que els conegui de veres.

T'explicaria que els còlics em tenen fregida, i que els dies que el Marc fa el torn de tarda me les veig i me les desitjo per poder fer el sopar a les feres, i acabo carregant el petit a la motxilla i preparant qualsevol cosa senzilla. Et confessaria que els miro i moro d'amor, però que ja no tinc l'energia dels 28 o dels 31 i que quan arribo al llit estic baldada. Em queixaria una mica més i tu em demanaries que no plorés tant.

Em preguntaries per l'Anna i pel Mateo, i et diria que em fan molt feliç. El nen és preciós i pallasso com ell sol. Després parlaríem de l'àvia. Saps que m'ha promès que, si quan es mor et pot trobar, m'ho farà saber d'alguna manera? Jo penso que no podrà. Perquè, sinó, com és que tu no has donat senyals de vida? Bé, de vida, de mort, o del que sigui, algun senyal i prou.

Potser és cert el que diu l'Hèctor: que quan et mors, et mors i punt. Però m'agradaria pensar que no, que en realitat no estàs tan lluny, i que si els Reis Mags existissin em regalarien una tarda amb tu i jo m'hi quedaria per sempre.

dimarts, 12 de desembre de 2017

QUAN L'AMOR ES TRIPLICA

Fa un mes i mig que no tens temps de res i vas deixant coses a mitges. El fil és a l'agulla però el botó de dalt de la bata del gran fa tres dies que espera ser cosit. Has començat diverses vegades (sense èxit) a endreçar l'armari de roba de la nena perquè necessites fer-hi espai. Les postals de nadal per fi estan fetes però tems que escriure les adreces als sobres i posar-hi els segells es converteixi en missió impossible. No truques l'àvia des de la setmana passada. Hauries d'anar gestionant els regals de Reis. Has de passar al PC les fotos del mòbil. Tens les amigues abandonades. I trobes molt a faltar llegir el Catorze.

La teoria és que el nadó tindrà gana cada tres hores, però a la pràctica vas amb un pit fora tot el dia. Et recomanen que s'acostumi a dormir al bressol, però ell és molt més de braços, com ho eren els seus germans. La roba bruta s'amuntega al cubell perquè no hi ha forma humana de trobar temps per posar tantes rentadores ni d'evitar canviar-lo mitja dotzena de vegades al dia: quan no es taca de pipí, s'embruta de caca i, sinó, regurgita llet. La pols s'acumula als prestatges i la meitat dels dies els llits es queden per fer.

No pots programar res, has perdut el control de la puntualitat i la teva capacitat d'organització està sota mínims. No hi ha res garantit i cada dia és una aventura. Te n'havies oblidat, de tot això. Tampoc recordaves com pesa la son permanent ni de fins a quin punt compungeix i neguiteja el seu plor.

I, malgrat tot, ets la dona més feliç del món perquè, amb tres fills, el temps es divideix però l'amor es triplica, i ara passaries totes les hores del món observant el respirar plàcid i la mirada neta d'aquest minúscul trosset de tu.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

ENS ESTEU BUSCANT PERÒ NO ENS TROBAREU



Crec que ja ho he entès.

Primer vàreu provar amb l'estratègia de la por. Vàreu entrar a domiclis particulars i vàreu irrompre a conselleries per detenir i retenir durant 72 dues hores a diversos càrrecs electes als quals acusàveu de desobediència i malversació de fons públics. Vàreu entrar a impremtes i mitjans de comunicació cercant urnes i paperetes. Sentíem dir, dia sí i dia també, que a Catalunya no se celebraria cap referèndum l'1 d'octubre i que no podríem votar de cap de les maneres.

Com no us en vàreu sortir i la ciutadania catalana va sortir a votar en massa, el govern central va tirar de pla B: la repressió. Les forces "de seguretat" de l'estat van arribar a límits que no hauríem imaginat mai. Van increpar, pegar brutalment i ferir de gravetat a centenars de persones, sense miraments i acarnissant-se especialment amb avis, àvies i dones a les que vàreu vexar i agredir cruelment. Ens vàreu requisar algunes de les urnes, en alguns casos amb vots a dins, i vàreu trencar mobiliari i destrossar els accessos als col·legis electorals.

Però ni així vàreu poder impedir que més de dos milions de persones aconseguíssim votar.

Vàreu passar al pla C: negar la brutalitat de la violència policial i inventar una versió de la jornada de diumenge que res té a veure amb els fets ocorreguts. Directament, vàreu obviar la realitat, malgrat que les imatges de iaies volant, de dones arrossegades pels cabells, d'homes ferits amb pistoles de pilotes de goma, de gent gassejada i de cops de porra repartits a tort i dret parlaven per si soles i ja havien fet la volta al món.

És molt dur i molt desquiciant sentir les declaracions que arriben des del govern central o des dels partits de l'oposició de Catalunya i de Madrid. Cada vegada més surrealistes. Se'ns esquinça el cor a tots.

Aquesta és l'estratègia, oi, Mariano? Inventar una realitat paral·lela: que hi ha 400 policies ferits, que l'aturada de país d'avui és d'ideologia nazi, que ens hem inventat els nostres ferits, que aquí vulnerem els drets humans o que dividim la societat catalana. El que voleu és provocar-nos tanta ràbia que al final explotem. Aquesta és la finalitat, oi, Soraya? Encendre'ns, fer-nos tornar bojos de ràbia i d'impotència davant de tanta injustícia.

Però, mal m'està el dir-ho a mi, com el poble català és collonut i pacífic, no us n'heu sortit. Aguantem estoicament i encara us poseu més nerviosos. Tant és així, que fins i tot envieu efectius policials de paisà inflitrats a les nostres mobilitzacions i concentracions massives i asserenades, per veure si podeu liar-la i acusar-nos a nosaltres de generar aldarulls.

Ens esteu buscant però no ens trobareu. No caurem en les vostres provocacions per més bajanades que digueu aquests dies. Perquè tenim un país magnífic i una gent meravellosa i pacífica, unida i calmada.

Govern espanyol i tots els còmplices que teniu: no oblidarem mai com ens esteu tractant i no us ho perdonarem. Mai.





dijous, 31 d’agost de 2017

VIURE SENSE ELLA

Dius que amb el temps has après a viure sense ella. No t'ho creus ni tu. No en saps. No del tot. No com abans. I, per més que intentis omplir de flors i violes i romaní el buit que va deixar, saps que amb ella va morir una part de tu que no tornarà.

Sembla que el forat que et travessa pel mig ha vingut per quedar-se i, cada vegada que li escrius, per més que passi el temps, necessites fer-ho amb un parell de kleenex a la mà per anar eixugant-te la cara i assecant el portàtil. I t'esforces a recordar l'atac de riure d'aquell dia al Zagüán després que una dona estrafolària entrés preguntant si hi havia rellotges "de pajaritu", referint-se als de cucut. O penses en qualsevol dels moments de cafè amb llet i dònut al Pedro. Ara els dònuts ja no valen res.

I, entre record i record, somrius i plores i t'emprenyes una mica més amb la vida per haver-te-la pres de cop, a traïció i sense avisar, un dijous de fa dotze anys. I quan van mal dades la necessites com mai, però si vols celebrar alguna cosa et fa més falta encara. I truques a l'àvia i fas el cor fort, perquè ella el té esmicolat, però en l'últim adéu la veu trencada et delata. Perquè no en saps, de viure sense ella. No del tot. No com abans.



dilluns, 28 d’agost de 2017

RICARD BELIS: «Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada»


Foto: J M Rué

Ricard Belis i Garcia va néixer a Barcelona el 1964 i va estudiar Ciències de la Informació a la UAB. Va entrar a formar part de la plantilla de TV3 molt jove i ha dedicat la seva carrera professional al documental. Gràcies a aquest gènere, ha pogut destapar qüestions que s’han intentat mantenir ocultes, denunciar injustícies i reivindicar el ciutadà anònim. Perquè Belis concep el documental com una palanca per canviar el món, per donar veu a les persones que normalment no en tenen i molestar els poders explicant coses que s’han volgut amagar.

Al llarg de la seva trajectòria, ha rebut nombrosos guardons, com ara el Premi Unda del Festival de Televisió de Montecarlo (1999), el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya (2002), el Premi LiberPress (2004), la Medalla de Bronze del New York Festival (2006) i el Premi Tiflos de l'ONCE (2017), entre d'altres.

Fa temps que tinc ganes d’entrevistar-lo, i aprofito el fet que Belis compagini la seva feina a TV3 amb les classes al grau de Comunicació Audiovisual de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, per demanar-li, en tant que redactora del Gabinet de Premsa de la UB, que em regali una estona del seu temps. Li explico que l’entrevista es publicarà al web institucional de la Universitat i, si em dona permís –que ho fa–, també aquí al blog.

Ens citem a la Facultat, jo jugo amb avantatge, perquè sé quin aspecte té. Ell ve directe cap a mi, deu ser que faig cara de periodista. Seiem en una cafeteria, poso la gravadora en marxa i pregunto sense fi tot el que vull saber.

Quan et vas matricular a Ciències de la Informació, sabies que et dedicaries als documentals?
Crec que no. Vaig començar Periodisme perquè m’agradava escriure, i això sí que ho tenia clar des de força jove. Però un cop a la Facultat, em va cridar molt l’atenció el món audiovisual. I en el moment de demanar les pràctiques a quart o cinquè no vaig tenir cap dubte que la meva primera opció era TV3. Era un somni. En aquell moment, el model de TV3 era capdavanter i modern, i vaig tenir la sort que em van agafar.

Foto: J M Rué

I el 1991, molt jove, entres a formar part de l’equip de 30 minuts.
Sí. Abans feia d’ajudant de realització dels telenotícies i, quan va arribar l’estiu, vaig passar a realitzador. Aleshores, en acabar el primer TN com a realitzador, em va trucar el director del 30 minuts. Vaig pensar: «Ricard, ja has fet alguna cosa malament i et caurà una bronca...». I resulta que no, que era per preguntar-me si volia entrar com a ajudant al 30 minuts. «No faràs reportatges», em va dir (aleshores hi havia molta feina de fer tràilers, sumaris, doblatges de programes comprats, etc). Però al cap d’un any ja estava fent reportatges (riu).

I del 30 minuts, després de molts anys, passes al Sense ficció.
Sí. El que passava amb el 30 minuts és que no era pròpiament un programa de documentals sinó de reportatges, tot i que ha acabat encabint formats que no ho són, com Els nens perduts del franquisme. I no és fins fa nou anys, sota la direcció de Mònica Terribas, que es pren la consciència que cal una finestra de documentals. Així neix aquest miracle que es diu Sense ficció, que és l’únic programa de documentals que s’emet en prime time en una primera cadena de televisió del sud d’Europa, competint amb programes com MasterChef o Supervivientes, i aconseguint grans audiències. Hem d’agrair a TV3 que sempre hi hagi apostat, perquè ha acabat formant el públic català i acostumant-lo a veure aquest format.

A veure'l i a gaudir-ne, tot i la cruesa d’algun dels temes que s’hi tracten.

Efectivament, són temes que no acostumen a ser agradables o que, si més no, et fan posar de mal humor.

Perquè el que fas és, precisament, destapar qüestions que s’han intentat mantenir ocultes, visibilitzar negligències, denunciar injustícies i, en definitiva, despertar consciències.
Sí, perquè aquesta és precisament l’essència del periodisme, encara que hi hagi gent en aquest país que sembla que se n’hagi oblidat. Per mi un documental és una palanca per canviar el món. I per fer-ho, cal donar veu a les persones que normalment no en tenen i molestar els poders destapant coses que s’han intentat amagar.

No és fàcil, suposo.
No. No és fàcil. La principal dificultat amb què et trobes és la manca de recursos, perquè per fer tot això que et dic, cal temps. El mitjà en el qual estàs ha de poder i voler invertir, sobretot temps, en una investigació.

Si més no, si es vol fer amb rigor.
Exacte. Per posar un exemple, a Els internats de la por recollim el testimoni davant de càmera d’una dotzena de casos, però nosaltres vam construir una base de dades de vora dos-cents. Per què? Doncs perquè sovint no tens proves físiques i has de recórrer al testimoni. I aquest pot mentir, pot tenir la memòria alterada, o pot no voler parlar. Però d’alguna manera, quan trobes testimonis que no es coneixen entre si, que són de diferents llocs de l’Estat i que expliquen històries que són coincidents, allò adquireix un poder probatori. En historiografia es diu que si hi ha tres testimonis que corroboren el mateix sense que es coneguin entre ells, aquesta prova és tan vàlida com un document de paper.

Foto: J M Rué

En relació amb els testimonis, basant-te en la teva experiència, diries que les persones tenen ganes de parlar?
Hi ha de tot. Hi ha molts testimonis que veuen en el teu treball una possibilitat de reparació. Per exemple, en el cas que dèiem dels internats, poden veure-hi la reparació que no ha fet mai l’Estat o l’Església demanant perdó. En el cas del franquisme, el dolor més gran no és només el que els va infligir la mateixa repressió —l’afusellament del marit, el robatori del nen, els maltractaments, etc.—, sinó el fet que amb l’arribada de la democràcia ells esperaven que els demanarien perdó i, en canvi, aquesta democràcia ha callat. Hi ha un dolor intern molt fort i per a alguns d’ells nosaltres ens convertim en una eina de reparació del que va passar. I de la mateixa manera, molt legítimament, hi ha gent que prefereix no explicar-ho. Són coses molt íntimes, de vegades no ho han explicat ni a la seva dona i no ho faran davant la càmera. L’altra cosa és que, des del moment en què surt en un mitjà de comunicació tan gran i amb un abast d’audiència tan elevat, moltes persones que no han tingut cap contacte amb el documental se senten també reivindicades perquè veuen que estàs explicant la seva història. Veuen que no només els va passar a ells, que no és que van tenir mala sort, sinó que és una cosa que passava de manera força generalitzada.

Hi ha moments més propicis que d’altres per aconseguir que les persones trenquin el silenci?
Sí. Moltes vegades es tracta de trobar el moment. Un exemple molt clar és el del documental Jo també vull sexe!, sobre la figura de l’assistent sexual per a persones amb discapacitat, que és un tema difícil i molt tabú. El vam intentar abordar fa tres anys però no va ser possible, perquè era massa incipient: tot just es començava a parlar d’aquest tema, però no estava normalitzat.

I quan decideixes tornar-hi, tres anys després, ja està normalitzat?
No, no del tot. Però en aquest segon intent vam arribar en el moment de la conjunció astral perfecta, que de vegades és pura màgia, no saps ben bé per què succeeix, però tot i que el tema no estava normalitzat ni era conegut per l’opinió pública, la gent que hi estava involucrada havia decidit sortir de l’armari i volia fer-ho. Tenien moltes ganes de parlar. I tot i que a priori crèiem que seria un documental d’aquells difícils de fer, amb cares tapades o pixelades, resulta que va ser tot al contrari.

I la resposta de l’espectador, quina va ser?
Amb Jo també vull sexe! ens va passar una cosa molt curiosa. Tot i que va anar molt bé d’audiència —va ser el quart programa més vist d’aquell dia i líder en la seva franja—, la resposta no va ser desbordant. Em pensava que encara aniria millor. Per mi, aquest era un documental bonic, d’amor. En canvi, per molta gent —abans de veure’l— era un documental de morbo, d’«ai, vols dir?». Hi havia un rebuig previ important. De vegades, l’espectador no rep el documental com tu el perceps. Abans d’emetre’l, em vaig passar molt temps intentant convèncer amics i coneguts que era un tema bonic, i no s’ho creien. La gent no volia veure aquells cossos, perquè els feia angúnia. Una altra cosa curiosa és que aquest és, de llarg, el documental que ha funcionat millor per Internet: 100.000 descàrregues.

Després de l’emissió dels documentals reps moltes trucades?
En el cas de Pastilla busca malaltia hi va haver unes quantes cartes al director. A Què mengem?, sobre els tòxics alimentaris, hi va haver reaccions de tota mena: la Secció de Química de l’Institut d'Estudis Catalans i un diputat d’ERC de les terres de Lleida —perquè allà fan molta agricultura amb pesticides— van fer una pregunta al Parlament en la sessió de control del director de TV3. Ens van titllar de criminalitzar l’agricultura no ecològica i de més coses. Però fins ara no hi ha hagut més conseqüències que això: una carta, una pregunta al Parlament, missatges al Facebook i al blog del programa, etc. Forma part de la funció d’un documental: que remogui, que sigui polèmic. Ha de generar comentaris, elogiosos o no, la qüestió és que se’n parli. Si el Twitter està mort durant l’emissió, vol dir que estàs fallant en alguna cosa. Has de provocar reaccions.

Els teus caps t’han aconsellat alguna vegada que deixis estar un tema per por de represàlies?
És més subtil. Normalment, l’argument que et donen per no fer un tema no és aquest. Et diuen: «Vols dir que això interessarà l’audiència?», «aquest és molt difícil», o bé «aquest fem-lo, però ves amb compte», que és, per exemple, el que va passar amb el de les empreses elèctriques, Revolució solar.

Com va funcionar Revolució solar?
Hi havia certa preocupació i, en canvi, va funcionar molt bé. Ens amoïnava perquè, d’una banda, és un tema poc televisiu: les plaques solars no es mouen ni són gaire simpàtiques; i de l’altra, perquè és una qüestió complexa d’explicar: la factura de la llum, com funciona el sistema elèctric espanyol, etc. Segurament no guanyarà cap premi ni ens ho vam passar tan bé fent-lo com amb Jo també vull sexe!, perquè no és tan espectacular, però trobo que és un documental de servei públic absolutament necessari i amb el qual vam aconseguir explicar a la gent que, tot i ser el país que té més sol d’Europa, el fem servir només per posar-nos morenos en comptes d’utilitzar aquesta energia solar per fer electricitat. I aquest és l’inici del canvi. Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada. Si no, no pot escollir bé els seus dirigents, no pot triar bé com a consumidor. Un dels problemes greus de la democràcia espanyola és que tenim un sobreaccés a la informació, però es tracta d’informació de molt baixa qualitat i molt superficial. Cada cop preval més la immediatesa, ser el primer, i això vol dir contrastar menys, perquè no hi ha temps. Els grans mitjans han renunciat, majoritàriament, a fer periodisme en profunditat. I la gent no és conscient de com de perillós és això per a la societat.

Foto: J M Rué

De quin documental guardes un record més especial?

Si n’he de triar un que hagi marcat la meva vida, és Els nens perduts del franquisme, sens dubte. Hi ha un abans i un després de l’emissió d’aquest treball. Va posar en la primera línia d’aquest país el concepte de memòria històrica, que fins aleshores era força desconegut. I l’èxit brutal d’aquest documental ens permet obrir, amb la Montse Armengou —amb qui he fet molts d’aquests documentals—, una línia de recerca que no hauríem pogut encetar d’una altra manera. La meva carrera no s’entendria sense Els nens perduts del franquisme. Si parlem d’estimació, a Jo també vull sexe! li tinc molt d’afecte. És molt diferent dels que fem habitualment, i significava parlar d’amor. Fent-lo hi va haver molt bon rotllo i ens ho vam passar molt bé. I si he de triar el documental que més m’agrada com ha quedat i el que més feina té al darrere, la cosa estaria entre Els internats de la por i Avi, et trauré d’aquí. El segon, a més, va ser votat pels espectadors com a millor documental dels primers cinc anys de Sense ficció, i aquest és sempre el millor premi que pots rebre.

Quin és el missatge principal que fas arribar als seus alumnes de Comunicació Audiovisual?
L’amor per l’heroi anònim, la importància de rescatar les veus anònimes i explicar les petites històries. Els recomano que donin menys importància al polític i al dirigent, que sembla que és on avui en dia es posen tots els focus i totes les càmeres. Els explico que cal rescatar el ciutadà anònim i reivindicar-lo, buscar aquestes històries i visibilitzar-les. I una altra cosa molt important que explico als alumnes —que queden molt parats— és que nosaltres anem a rodar sense guió. Perquè has d’estar obert que passin coses o que te n’expliquin d’altres que no preveies, i això no és una desgràcia, sinó que és una sort.