dijous, 26 de març del 2015

ELS CAPRICIS D'UN DESTÍ FATAL

Sóc del parer que tots i cadascun de nosaltres tenim una data de caducitat fixada des del dia que naixem. Quan toca marxar, toca i punt.

Fa anys que defenso aquesta hipòtesi. En primer lloc, perquè ningú, ni el més erudit dels homes, sap què determina que hom faci el darrer sospir de la vida en un moment concret o un altre, llevat, és clar, dels casos de mort natural per vellesa. I, en segon lloc, perquè prefereixo pensar que va com va, que avui t'ha tocat a tu, i no a mi o al del costat, perquè sí. Perquè, prèviament, estava escrit que fos així.

Quan una persona mor abans d'hora, quan mor per causes surrealistes, quan mor sense previ avís, quan mor com a conseqüència d'un accident absurd, quan mor un infant enmig d'un foc creuat en un conflicte bèl.lic o quan un lactant pateix una mort sobtada, l'impacte és tal, que m'estimo més pensar que li tocava i que res s'hauria pogut fer per evitar-ho. Prefereixo acceptar que estava escrit, que no pas creure que s'hauria pogut evitar aquell final fatídic "si no hagués pujat a aquell cotxe", "si no hagués anat de convivències", "si no s'hagués banyat al riu", "si aquell lladre no s'hagués creuat amb ell", "si aquella guerra no s'hagués començat mai", "si aquell virus no l'hagués infestat" o "si aquell os de pollastre no li hagués obstruit la gola".

No sé si m'explico... Són tan diverses les circumstàncies que fan marxar les persones d'aquest món i són tantes les variables que entren en joc, que m'espanta imaginar que mitjançant els meus actes o les meves decisions pugui escollir el meu destí final i el de les persones que m'envolten. Perquè, de ser així, el dolor per les pèrdues que arriben abans d'hora, encara seria més insuportable i el sentiment de culpa o responsabilitat, inevitable.

Suposo que és un escut, una protecció, una cuirassa que em poso de cara a acceptar les pèrdues que he viscut i les que hagin de venir. Sóc nerviosa, patidora i m'atabalo amb facilitat. Neccessito tenir-ho tot raonablement controlat, però hi ha qüestions, com aquesta, que s'escapen de qualsevol lògica i control.

Tanmatex, això no treu que, mentre dura el meu trajecte, abans d'arribar al final, no eviti posar-me en situacions de risc. Per aquest motiu, ensenyo els meus fills a tenir cura quan creuen el carrer, quan salten de cap a una piscina o quan juguen a fer el cabra al parc. Vetllaré sempre perquè totes persones que estimo no es posin en situació de risc innecessàriament. Ho faré sempre. Tot i que en el meu interior sento que, en realitat, quan arribi la meva hora, marxaré, irremeiablement.

Aquests dies, arran de l'accident ocorregut ahir als Alps francesos, tothom especula sobre les causes que van fer que l'avió s'estavellés i tothom busca els culpables desesperadament. Però, saber què o qui ha destrossat per sempre la vida de cent cinquanta famílies, no farà tornar els éssers estimats perduts, ni alleugerirà el dolor, ni ajudarà a superar el dol. Han marxat per sempre, sense previ avís, sense comiat, sense que cap d'ells sabés, en acomiadar-se dels seus ahir al matí, que mai més els tornaria a veure, ni abraçar, ni besar.

Com diu la meva àvia: "ja cal apropofitar cada bon moment al màxim perquè, al final, és l'únic que ens endurem".

diumenge, 8 de març del 2015

M'ACLAME A TU, OVIDI




L'Ovidi Montllor està més viu que mai.

Enguany fa vint anys que va marxar de vacances forçades i se'n parla molt aquests dies.
Se'l rememora, se'l recorda, se'l reivindica com a referent social, cultural i musical i se li reten nombrosos homenatges en forma de concerts, recitals, festes o publicacions.
I no és per a menys!




El darrer número de la revista El Temps retrata i repassa, de la mà de Xavier Aliaga, les arrels alcoianes de l'Ovidi, les singularitats que expliquen el seu caràcter, la seva obra i la seva trajectòria vital i professional. Perquè, "Ovidi explicava Alcoi a través de les seves cançons. Però Alcoi també exlica Ovidi, el seu tarannà humil i treballador, la seva consciència de classe, el seu posicionament polític, les seves inquietuds estètiques". I perquè, al capdavall, "la primera industrialització de la ciutat, un proletariat combatiu, les fortes diferències de classe, un sentiment nacional i un pes de la cultura molt superior al d'altres ciutats semblants del País Valencià són trets sense els quals no s'explica Ovidi Montllor i tot el que representa".

Ahir dissabte, l'Ara titulava la seva portada "Sempre Ovidi. 20 anys d'absència" i l'il·lustrava amb un primer pla de l'Ovidi mirant a càmera amb aquella característica transparència i fermesa d'esperit que transmetia. Un dossier monogràfic repassava la cronologia del seu pas per aquest món i diferents personalitats del món de la cultura li retien hometatge. A més, fins dimarts, qui ho desitgi, pot fe-se amb un CD que recull algunes de les seves cançons més emblemàtiques: 20 anys de vacances. 20 cançons (Homenatge a Teresa; Perquè vull; Sí, senyor; La fera ferotge; L'Escola de Ribera; Va com va; L'ofici que més m'agrada; De manars i garrotades; Corrandes d'exili; La samarreta; Els amants Les meves vacances, entre altres).


A primers d'any, el Festival Barnasants 2015 va anunciar que li dedicava l'edició d'enguany. No en va, l'eslògan escollit ha estat "Volem el pa sencer!", en al·lusió directa a la lletra de la cançó Tot explota pel cap o per la pota. Entre les actuacions programades que rememoren la figura de l'artista hi ha, per exemple, el concert Ovidi Popular organitzat conjuntament amb el Tradicionàrius; una obra de teatre basada en la cançó Homentatge a Teresa que es pot veure el 10 de març a la sala que duu el seu nom del Mercat de les Flors; un concert que el grup VerdCel farà a finals de març a Altafulla; un acte en què Jordi Tormo rememorarà l'essència de l'Ovidi poeta; el concert L'Ovidi Simfònic, en què s'hi versionaran algunes de les seves cançons, el 12 d'abril a la seva ciutat natal, de mà de la Banda Municipal d'Alcoi, o el recital El(s) poeta de l'Ovidi, ideat per la seva filla Jana i que tindrà lloc també a Alcoi el 14 d'abril.

En la mateixa línia, el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura va fer una crida per animar que el major nombre de poblacions celebrin la Festa Ovidi Montllor per "retornar a Ovidi l'estima i compromís que ell va tenir amb el seu poble" i perquè, assegura, "Ovidi representa en carn viva el compromís amb el seu poble i amb la seua llengua, però també representa el seu compromís amb els treballadors i la llibertat. Oblidar Ovidi és buidar, una per una, aquestes paruales".

Capgirem Vic es va sumar a la convocatòria i avui al vespre ret el seu propi homenatge al Casino de Vic amb l'espectacle "Ovidi. Un temps, una estima, una idea", on el poeta David Caño, el músic Borja Penalba i el periodista i actual diputat al Parlament per la CUP David Fernàndez comparteixen i celebren l'Ovidi mitjançant les seves músiques i reflexions. També l'Onzena Setmana Cultural de l'Espai País Valencià, que tindrà lloc del 10 al 18 d'abril a Barcelona, estarà dedicada a ell.

Coincidint amb l'efemèride de la seva mort, Catalunya Ràdio prepara per al mateix dia 10 de març una edició especial del programa El Matí, amb Mònica Terribas, en el qual prendran part músics, cantants i escriptors vinculats a l'Ovidi.

Així mateix, també dimarts vinent a la nit, el canal 33, de Televisió de Catalunya, emetrà el programa especial Ovidi per Ovidi a les 23 h, amb intervencions i declaracions que s'han seleccionat d'entre els arxius de TV3 i la fonoteca de Catalunya Ràdio. A més, la televisió pública catalana presentarà una web nova amb fotografies, entrevistes i cançons de l'Ovidi.

I per últim, a mitjans d'aquest mes, veurà la llum el llibre Ovidi Montllor, un obrer de la paraula, de l'escriptor alcoià Jordi Tormo, que ha recollit fotografies i poemes fins ara inèdits per mostrar la seva vessant més emotiva. L'obra fa un repàs a la seva extensa trajectòria artística, en totes les disciplines que va tastar: arts escèniques, cinema, música i poesia.

A mi també em venia molt de gust retre-li un homenatge, volia dedicar-li un text que reflectís la seva essència i que recollís tot el que ha significat l’Ovidi per a la història i la cultura dels Països Catalans. Desitjava fer-ho sense gaires pretensions, amb la mateixa humilitat i senzillesa amb què ell va viure el seu pas per aquest món. Però després de pensar-hi molt, he claudicat. Hi he renunciat, de tan difícil com em sembla escriure un text que estigui a l’alçada de l’Ovidi i que li faci justícia. No m'hi veig amb cor, per respecte a ell i a la seva gent.

Per tot això, només diré que vas ser molt gran, Ovidi. Que vas ser valent, pioner, original i únic.
I, perquè va com va, m'aclame a tu, sí, senyor, perquè vull!

dimecres, 4 de març del 2015

NO ROTUND AL CÀSTIG FÍSIC


Heus aquí que avui el diari ARA publica un reportatge que va molt en la línia del meu post al blog d’ahir titulat No és un camí de roses, però el vull gaudir, en què jo acabava dient: «...i no vull estar justificant-me a cada moment perquè hagi decidit criar-los sense autoritarisme despòtic i, per descomptat, sense violència verbal ni física».

En els últims anys, he hagut de sentir infinitat de vegades, i per boca de tot tipus de persones, coses com: «un bon clatellot a temps és la solució a molts problemes», «a aquest nen li fa falta una bona bufetada!», «hauries de demostrar als teus fills qui mana aquí» o «sempre s’ha pegat als infants i ningú no s’ha mort», entre moltes d'altres bajanades més.

Per als que hagueu fet afirmacions d’aquests tipus i també per als que les hagueu sentit, us interessarà saber que dues especialistes consultades per a l'elaboració del reportatge estan rotundament d’acord amb mi en el fet que la violència física contra els nens no deixa de ser un abús de poder intolerable i que hi ha solucions molt més efectives per corregir actituds inapropiades.

Les expertes María Jesús Comellas i Sílvia Blanch -que són doctores en Psicologia i tenen una extensa trajectòria professional i investigadora- asseguren taxativament que «el càstig físic pot inhibir una conducta de l’infant, però en cap cas és efectiu per transmetre valors, i genera por i desconfiança», «que s’han fet molts estudis sobre la matèria en els últims 20 anys i no n’hi ha cap que digui que una bufetada tingui efectes positius en el menor. Pegar no farà que n’aprengui, perquè després del cop sentirà ràbia i tristesa» i que «qualsevol manifestació de violència física és sempre una pèrdua de papers i, si s’exerceix contra un infant, és una mostra d’incompetència i és totalment inacceptable».

He de confessar que després de llegir el reportatge ja no em sento tan sola defensant que es pot educar els fills sense necessitat d’emprar cap càstig físic.


Podeu consultar el reportatge sencer del diari ARA en aquest enllaç.
I, si esteu subscrits al rotatiu, podeu llegir els articles als següents enllaços:







dimarts, 3 de març del 2015

NO ÉS UN CAMÍ DE ROSES, PERÒ EL VULL GAUDIR!

No sóc psicòloga infantil, ni pedagoga, ni mestra, ni tampoc em dedico a fer recerca en cap d'aquests àmbits. Per tant, el que jo opini o deixi d'opinar en relació amb la manera d'educar, criar i fer dels infants persones de profit, no és més que això: una opinió sense fonament teòric, basada exclusivament en l'experiència que he tingut amb nens: de joveneta fent milions d'hores de cangur, i ara per la meva condició de mare d'un nen i d'una nena.

Respecto profundament la feina extraordinària que realitzen aquests professionals i tot sovint els demano consell davant conflictes que se'm presenten a casa i que jo no sé ben bé com resoldre. De la mateixa manera, em fan molta gràcia (per no dir ràbia) les persones que, essent igual de profanes que jo, es dediquem a fer judicis de valor, a menystenir i a criticar absolutament tot el que fan alguns nens i les seves mares o els seus pares, i a donar lliçons de com hauríem d'actuar davant les actituds "inapropiades" dels infants.

Els nens no sempre fan tot el que volem. Cert. Faltaria més! Els nens de vegades s'enrabien molt. Cert. I perden els estreps. Totalment d'acord. Però no m'empasso que ho facin només "per fer-te la guitza". No estic disposada a creure que només ho fan "per fer-te enrabiar" i que són "més llestos que tu" o fins i tot que són "monstres manipuladors". No m'ho crec. No hi estic d'acord.

Segurament no sempre fan tot el que volem. Però us heu parat a pensar en totes les coses que els exigim a diari? S'han de posar la roba que nosaltres triem, s'han de menjar el plat que nosaltres decidim, han d'anar a l'escola que escollim sense consultar-los, han de berenar el que toca, han de marxar del parc o deixar de jugar quan nosaltres els ho manem. Us heu fixat que molt poques vegades els preguntem el seu parer sobre, per exemple, si s'estimen més anar al teatre o al museu?

Normalment, i m'encantaria que algú amb coneixement de causa em digués que no en totes les famílies funciona igual, els adults triem i decidim infinitat de coses per ells, i no els donem ni veu ni vot pràcticament mai. Per tant, si en alguna ocasió es reboten perquè no acaten una ordre, no crec que n'hi hagi per tant. Una "pataleta", generalment, ens incomoda molt, i si és en públic, ja ni t'ho explico! Sobretot si estàs envoltada de persones que sempre estan a punt per opinar què hauries de fer i com ho hauries de fer però que, sorprenentment, en la majoria dels casos no poden presumir d'haver-ho fet millor que tu. Per què no podem pensar que, si una criatura reacciona així, el més probable és que no ho sàpiga fer millor? Tan descabellat és el que dic?

Quina maleïda mania té molta gent de pensar que un nen conflictiu ho és perquè sí, expressament, per fer la vida impossible als pares. Com si no tingués altra feina que ser un malcarat i un inconformista.

¿Us imagineu, els adults, que la vostra parella decidís la roba que heu de dur, la feina que heu de tenir, el dinar que heu de menjar, a quin gimnàs heu d'anar, amb qui anireu al cinema el dissabte, la pel·lícula que veureu i quin pot de crispetes heu de menjar? Bufff... Agobiant, no? I... sí, per als que ara estan pensant "home, no és el mateix, ells són nens i encara no tenen criteri per decidir segons què". D'acord. Hi estic d'acord. Els estem ensenyant a créixer i ho fem tan bé com podem, pensant que totes les decisions que prenem per ells són les correctes. I així ha de ser. Aquesta és la nostra feina i no la podem defugir. Se suposa que, com a persones madures, hem d'anar guiant el seu aprenentatge i això implica manar, donar ordres i decidir moltes coses per ells. I no és una tasca fàcil, ni molt menys agraïda, però tampoc és un infern, carai! I no passa res si de vegades es reboten, es creuen, o s'enfaden, no? Tampoc ha de ser un daltabaix.

No és just criminalitzar una mare perquè, tot i voler comprar el pot més petit de crispetes, acabi cedint a les demandes d'una criatura que vol el pot més gran i les demana suplicant. Ni el nen es posarà malalt, ni la mare és una beneita perquè ha volgut acontentar el seu fill. Ni tampoc s'acaba el món, cullera!

No hi ha fòrmules màgiques, no hi ha una recepta que funcioni per tots. Cada nen és un món, i cada mare i cada pare també. Es tracta d'anar adaptant-se com millor es pugui i trobar les solucions que ens semblin més adequades per a cada conflicte que sorgeix.

Aquest camí que suposa la criança dels fills, tot i no ser un camí de roses, tampoc ha de ser un suplici! Vull gaudir del trajecte, encara que sovint trobi entrebancs, vull poder-me equivocar i respectar que els més menuts de la casa també s'equivoquin i no vull estar justificant-me a cada moment perquè hagi decidit criar-los sense autoritarisme despòtic i, per descomptat, sense violència verbal ni física.