Faig balanç de l'any que ho ha capgirat tot. Intento veure-hi aquests aprenentatges meravellosos que, segons alguns, se'n poden extreure. Em repeteixo una i mil vegades que soc molt privilegiada, que no he perdut ni la salut ni la feina. Que sí, que potser és cert que el que no et mata et fa més fort, però mai he fet tan pocs petons com en aquest 2020 ni he vist tan pocs somriures. I em fa tanta falta abraçar la meva gent, que no me'n pot fer més.
La ferida del 2020 costarà molt de cicatritzar. Ha estat un any d'incertesa i angoixa, de gràfiques i algoritmes. Les xifres han oscil·lat al ritme de la por i les estadístiques han marcat el pols de la vida. Hem naturalitzat les dades de defuncions diàries, per més esgarrifoses que fossin, convertint en un maleït nombre la mort la iaia, del pare, d'un germà o de la veïna del tercer.
Les directrius eren clares: queda't a casa i mantingues la distància seguretat. I ens hem tornat, encara, més esclaus de les noves tecnologies, més dependents d'internet i més addictes a un món cada vegada més virtual. Hem bescanviat els petons per gifs, hem transformat les abraçades en videotrucades, hem escoltat la música per Spotify i hem vist el cinema a Netflix. Ha estat un any sense escapades romàntiques, sense sopars de nenes, sense concerts ni pistes de ball, sense dinars d'empresa, sense parcs d'atraccions i sense festes improvisades.
En certa manera, ha estat un any en blanc, en pausa, un any d'espera: esperar que baixi la corba de contagi, esperar que es descongestionin les UCI, esperar la vacuna, esperar que tu i els teus no emmalaltiu i esperar que passi tot.
És tot tan estrany que no goso ni desitjar que el 2021 sigui millor que l'any que deixem enrere.
