divendres, 27 de maig del 2016

ELS PETONS

Sóc una fan incondicional dels petons i trobo que no estan prou valorats. Us heu parat a pensar quants tipus de petons hi ha? Heu pensat alguna vegada en totes les funcions que tenen?

N'hi ha que consolen, n'hi ha que encoratgen, n'hi ha que enamoren, n'hi ha que reconforten, n'hi ha que relaxen, n'hi ha que exciten i n'hi ha alguns que no voldries haver de fer mai.

N'hi ha que són dolços i tendres com les criatures. Tenen la particularitat de curar tots els mals i mai arribarem a saber si agraden més als qui els reben o als qui els fan. 


N'hi ha d'amargs i melangiosos. Els que fas a contracor, en una estació de tren, quan t'acomiades d'algú que estimes.

N'hi ha que són tan romàntics i carrinclons que embafen, com els que fas al primer amor un capvespre d'estiu a la platja mentre el sol es pon.

També n'hi ha d'insaborosos. Són els que fem perquè toca, perquè la mare t'obliga a besar la veïna o perquè et presenten algú a la feina.

N'hi ha que són punyents i tristos. Aquests els fas a un bon amic que marxa a l'altra punta del món sense bitllet de tornada.

N'hi ha d'intensos i emocionals. Són els que fas passionalment, amb el cor accelerat i les polsacions a mil, com si el món estigués a punt d'acabar-se.  

N'hi ha que et desenfaden i n'hi ha que et fan molt mal. N'hi ha que els necessites i d'altres que et fan nosa. N'hi ha de divertits perquè fan pessigolles. N'hi ha que punxen, n'hi ha que mullen. I també n'hi ha que són robats, que no t'esperes... i t'encanten! 


dimecres, 4 de maig del 2016

PARAULES D'AMOR

El Jan i la Paula feia estona que mantenien una conversa força entretinguda sobre l’amor. Només tenien 12 anys. Estaven asseguts en un extrem d’un banc molt llarg i, a l’altre extrem del banc, de peu, xerraven animadament el pare de la Paula, la mare del Jan, i familiars diversos de la resta de la canalla que jugava al parc.

- El que està clar és que, de vegades, l’amor s’acaba. No és per sempre. Mira els meus pares, es van separar perquè ja no s’estimaven. – va dir la Paula.

- Però no tots els amors s’acaben. A mi la mare em diu cada dia que, passi el que passi, m’estimarà per sempre més. Diu que les mares no en saben, de deixar d’estimar els seus fills. – va replicar ell.

- Potser és perquè existeixen molts tipus d’amor diferent, no? No és el mateix estimar un fill, que sempre serà el teu fill, que estimar una persona que coneixes un dia i que, pel motiu que sigui, et fa tilín i t’enamores. –digué la Paula.

- Ha ha ha ha! Et fa tilín? –va preguntar sarcàsticament ell.

- Ai... –va dir ella amb el capcot.

- Tampoc estimes igual els avis que uns tiets a qui no veus mai. Jo, per exemple, estimo molt els meus veïns perquè m’han cuidat sempre que els pares treballaven. Ja ho diuen que “el roce hace el cariño”, no? Ha ha ha ha! Potser per aquest motiu l’amor cap als fills és etern. –va exclamar el Jan.

- I també és infinit! Això m’ho diu sempre el pare! He he he he! –va dir ella.

Després d’un instant en silenci, la Paula continuà:

- Doncs a mi m’agradaria pensar que qualsevol tipus d’amor és per sempre.

- Ja... però es veu que és impossible de controlar. Jo tinc una cosina gran, la Martina, aquella del poble, que ja ha tingut tres o quatre nòvios, i la vaig sentir dir un dia que la màgia de l’amor entre parelles és, justament, que saps quan t’enamores però no saps quan et desenamores. –va respondre el Jan.

- Doncs ja veus quina gràcia! –va replicar de seguida ella.

- Tu perquè ets una romàntica total, Paula, i encara creus en els contes de princeses... Ha ha ha ha ha! –digué ell, somrient.

- Sí, deu ser això. Però jo sé que estimaré el pare i la mare per sempre, que estimaré la meva germana per sempre, que estimaré el meu gos per sempre... –va fer una pausa breu– ... i necessito pensar que també t’estimaré a tu per sempre.

dimarts, 3 de maig del 2016

L'ESPERA

Va arribar d'hora i la van fer passar a una sala d'espera. No hi havia ningú més. Només mitja dotzena de cadires buides i una tauleta baixa amb revistes de feia un parell de setmanes.

Estava nerviosa. Va intentar relaxar-se controlant la respiració, però res. Com més provava d'estar tranquil·la, més neguitosa se sentia. Va optar per resignar-se i esperar. Esperar. Esperar...

Finalment, la van cridar. Es va aixecar d'un bot. Va entrar a la consulta i va seure sense vacil·lar. Les mans li tremolaven tant que les va haver d'amagar sota la taula. La impaciència l'estava matant.

"Els resultats han sortit bé -va dir la doctora- el teu fill es recuperarà".