dimarts, 11 de febrer de 2020

NO SÉ PENSAR-TE SENSE PLORAR

No sé pensar-te i no plorar-te. Han passat quinze anys però no m'hi acostumo. I cada vegada que et penso, i et ploro, sento aquell peronomellorespati tan teu.

Dissabte a la tarda, la nena, el petit i jo estàvem fent manualitats de les nostres amb l'Spotify de fons. Em devia agafar amb la guàrdia abaixada perquè abans i tot de sentir els primers acords del Si ens veiessis d'en Dausà ja plorava com una ànima amb pena. Peronomellorespatiperonomellorespati, anava repetint-me com un mantra sense èxit. Allò no tenia aturador i la Valèria em mirava de reüll (ja sap que de vegades l'enyor em supera).

Ploro sobretot de ràbia, perquè et necessito. Perquè em dol pensar en tu –en aquella tu de 53 anys que no veuré envellir mai– i em rebenta ser conscient de tot el que t’estàs perdent, de tot el que no has conegut i de tot el que no viuràs mai.

I d'impotència, perquè em fot que no hi siguis quan la pena m’ofega, ni quan m'urgeix un consell, ni quan em vull cagar en tot. Si com a mínim pogués trucar-te. Tanta tecnologia i tanta punyeta i això encara no s'ha resolt.

I em fa pena no poder venir a explicar-te les coses boniques que ens passen. És que sé que riuries, que riuríem molt. I tot seria molt més fàcil i te'n fotries dels meus drames domèstics i fliparies amb els pirulos.

I sé que et fa ràbia que sigui tan bleda, però de veritat que no puc no plorar-te.

dilluns, 20 de gener de 2020

TRETZE ANYS DE SON

Fa tretze anys que acumulo son. És el peatge que pagues per ser mare, i a mi em toca el rebre per partida triple. El gran no se n’aniria mai al llit, ella és més de despertar-se de matinada i el petit troba fascinant llevar-se abans que surti el sol. Amb aquest panorama, els dies que aconsegueixo dormir quatre hores d'una tirada em dono per satisfeta.

És que sempre tens son, mama, tenen la barra de dir-me. Sí. Ho reconec. No me n'amago. Tinc molta son. Una son perenne. En tinc tanta, que m’emociono només d’imaginar que algun dia podré tornar a dormir totes les hores del món. Fantasiejo amb la idea de quedar-me al catre fins a quarts de dotze del matí, planejo migdiades de tres o quatre hores al sofà i somio que ningú em despertarà cridant mamaaaaa.

Avui al matí hi pensava, en tot això, i al final he arribat a la conclusió que potser el dormir està sobrevalorat. Al capdavall, malgrat la somnolència permanent –o potser justament fruit d’aquesta nyonya– em sento la mare més afortunada del planeta Terra. I si el preu que he de pagar per tenir els millors tres fills del món és aquest: encantada de la vida. Ningú em fa riure tant com ells i, tot i que de vegades em treuen de polleguera, no sé què faria sense els meus pirulos (a banda de dormir molt més, és clar).

dijous, 16 de gener de 2020

LA INTENSITAT DELS 15 ANYS


Puges les escales del metro a la velocitat de la llum perquè portes tota la setmana arribant tard a la feina. Encens l’ordinador, et poses els auriculars, engegues l’Spotify i tires d’una llista amb els temes que ho petaven fa vint-i-cinc anys.

Fa dies que conjugues els teus pensaments en passat. No saps per què, però els records de temps enrere se t’amunteguen al disc dur. El primer dia d’institut, les primeres birres a la Plaça del Sol, el primer Fortuna que et vas fumar, la primera cita de la teva vida, el primer concert a La Monumental o la primera entrevista de feina.

Recordes aquests passatges amb la nitidesa pròpia de l’alta definició i amb un grau de detall que t’al·lucina. Sents el xivarri bestial dels passadissos del Montserrat entre classe i classe, el gust del primer glop de l'única Estrella que et podries pagar aquell divendres a la nit, els nervis incontrolables abans del gran dia, el subidón del primer petó, la pressió perquè et contractés l’Elena perquè a casa feien falta calers, i tres-centes coses més que et fan reviure els teus 15 anys com si hi fossis de nou.

Creies de veritat que et podies menjar el món. I una mica sí que te’l vas menjar. Vas devorar quatre o cinc anys a un ritme vertiginós i vas créixer de cop.  Et van passar tantes coses, i a tanta velocitat, que deu ser per això que ara et venen al cap, per poder-les assaborir i gaudir com es mereixen. O potser és perquè ja passes dels 40 i enyores massa la intensitat d'aleshores.