LA INTENSITAT DELS 15 ANYS

Puges les escales del metro a la velocitat de la llum perquè portes tota la setmana arribant tard a la feina. Encens l’ordinador, et poses els auriculars, engegues l’Spotify i tires d’una llista amb els temes que ho petaven fa vint-i-cinc anys.

Fa dies que conjugues els teus pensaments en passat. No saps per què, però els records de temps enrere se t’amunteguen al disc dur. El primer dia d’institut, les primeres birres a la Plaça del Sol, el primer Fortuna que et vas fumar, la primera cita de la teva vida, el primer concert a La Monumental o la primera entrevista de feina.

Recordes aquests passatges amb la nitidesa pròpia de l’alta definició i amb un grau de detall que t’al·lucina. Sents el xivarri bestial dels passadissos del Montserrat entre classe i classe, el gust del primer glop de l'única Estrella que et podries pagar aquell divendres a la nit, els nervis incontrolables abans del gran dia, el subidón del primer petó, la pressió perquè et contractés l’Elena perquè a casa feien falta calers, i tres-centes coses més que et fan reviure els teus 15 anys com si hi fossis de nou.

Creies de veritat que et podies menjar el món. I una mica sí que te’l vas menjar. Vas devorar quatre o cinc anys a un ritme vertiginós i vas créixer de cop.  Et van passar tantes coses, i a tanta velocitat, que deu ser per això que ara et venen al cap, per poder-les assaborir i gaudir com es mereixen. O potser és perquè ja passes dels 40 i enyores massa la intensitat d'aleshores. 

LA DISTÀNCIA NO FA L’OBLIT

Quan era petita vaig sentir algú que deia que “la distància fa l’oblit”. Vaig pensar que tenia certa lògica i que si –a més a més– aquesta distància es perllongava en el temps, això havia de ser així a la força.

He canviat d’opinió. He arribat a la conclusió que això només succeeix en alguns casos, quan, en realitat, aquestes persones tampoc són una peça clau del teu trencaclosques vital.

Fa un any i mig que una persona imprescindible de la meva vida va anar a viure a més de 10.000 quilòmetres de distància de mi. Recordo vivament la nit que va venir a casa a dir-me que començava una nova vida a l’altra punta del món. Per capricis del destí, jo també em trobava en un punt d’inflexió vital. Les dues ens reinventàvem amb la il·lusió del repte i la por del que vindria a partir d’aleshores. Ambdues trencàvem amb el passat per començar de bell nou. Ella a Buenos Aires i jo a Barcelona. Aquell vespre ens vam beure una ampolla de vi blanc, tot picant alguna cosa, i vam plorar i riure, i riure i plorar, com mai.

Les primeres setmanes no en vaig tenir gaire consciència, suposo que no me’n vaig fer ben bé a la idea. Les noves tecnologies permeten que el dia a dia no es faci tan dur, un mail, un whatsapp, una videoconferència o rebre un paquet a casa, aconsegueixen escurçar les distàncies, almenys en aparença. Després d’uns mesos, la nostàlgia comença a pesar. M’aterrava pensar que ella no tenia bitllet de tornada, que ni tan sols sabia quan podria venir, i que per a mi seria francament difícil escapar-me a visitar-la.

Quan feia ja un any d’ençà del seu trasllat, l’enyorança es va fer del tot evident. Durant les festes de Nadal vaig patir profundament la seva absència. Vaig entendre, finalment, que ja no és aquí, que ja no podem esmorzar plegades els diumenges, que ja no pot veure setmanalment com creixen els seus fillols, que ja no puc arribar a casa i agafar el telèfon per explicar-li les peripècies d’un dia d’aquells en què tot et surt malament (la diferència horària complica les coses). Vaig adonar-me de la falta que em fa i de l’enorme buit que ha deixat a la meva vida que, si bé al principi anava sortejant com podia, s’ha anat fent més i més evident a mesura que passen els mesos. He entès que la complicitat que tenim és tan especial que res ni ningú podrà substituir-la mai, he comprès que hi ha qüestions en les que només ella em pot ajudar, i he corroborat que ella m’entén i em coneix com ningú.

Així que ja ho veieu, la distància i el pas del temps no només no han fet que l’oblidi, sinó que encara han evidenciat més la meva estima per ella.

TAN LLUNY I TAN A LA VORA

Avui m'he recordat del primer dia que vaig dur al meu fill gran a l'escola bressol.
No l'oblidaré mai.
Era 1 de setembre del 2008, ell tenia un any i cinc mesos i feia 2 anys exactes que havia mort la meva mare. Vaig plorar tant com per omplir els 7 mars. Vaig plorar sense consol, amb el pit oprimit.
No entenia per què m'havia de separar d'aquella criatureta indefensa, petitona, vulnerable i deliciosa que, tot i que no feia ni mig any que formava part de la meva vida, s'hi havia fet un lloc tan important que em semblava impossible fer res sense tenir-lo a la vora.
"Ell plorarà, però de seguida li passarà", em deia tothom.
Doncs... i per què a mi no se'm passava?
Vaig tenir un nus a la gola durant les 6 hores que va durar el martiri i quan anava a recollir-lo, a mesura que m'acostava a la llar d'infants, les punxades al pit eren més fortes. Estava nerviosa i desconcertada. No sabia com hauria passat ell el dia, però només desitjava una cosa: que la seva jornada no hagués estat com la meva.
Aquell dia vaig entedre per què un fill et canvia la vida. Aquell 1 de setembre vaig constatar que de mare només n'hi ha una, i em vaig adonar que l'enyorança pot ferir fins a esquinçar-te el cor.
La meva mare no me la tornarien, però el meu fill esperava pletòric que anés a recollir-lo, amb un somriure d'orella a orella.
Avui, aquest nadó, que en comptes de 5 mesos ara té 5 anys, m'ha suplicat que no marxés. Estarem 4 dies sense veure'ns i no s'ho ha pres gens bé. L'entenc, no el puc culpar. De fet, el comprenc tant que se m'escapa alguna llàgrima mentre us explico tot això.

LA DISTÀNCIA

Avui pensava en la distància... La distància entesa com l'interval d’espai o de temps que hi ha entre les persones o les coses.
Reflexionava, també, al voltant de la distància que en alguna ocasió sents que existeix entre tu i la resta del món.
Crec que no li donem la importància que mereix.
Pensava, a més, que és d'aquelles coses que té significats oposats depenent de cada moment.
M'explico: de vegades la necessitem, d'altres vegades la demanem, en alguna ocasió la temem i, fins i tot, de tant en tant la maleïm.
En relació amb l'espai, sempre m'ha molestat que els desconeguts amb qui coincideixo en llocs estrets no guardin una mínima distància amb mi. No perquè sigui esquerpa, ans al contrari, sóc d'aquelles dones que gaudeixen del contacte físic. Ara bé, si no conec la persona que tinc al davant (o al darrera, o al costat) no suporto que envaeixin el meu espai vital. Si això succeeix, faig els possibles per allunyar-me'n. 
I, per la mateixa regla de tres, m'agrada sentir ben a la vora les persones més importants de la meva vida. Sóc de fer infinitat de petons, carícies i abraçades als meus. Ho necessito. Com també necessito, en determinats moments, poder-me amagar entre els braços dels qui estimo, dels qui m'estimen.
Pel que fa a l'esfera temporal, malgrat el que diguin, la distància no fa l'oblit. Cada matí m'acomiado dels meus fills per anar a treballar i cada dia em sap greu. Evidentment, t'hi acostumes i no vas plorant per les cantonades. Però això no significa que et deixi de fer mal haver-te'n d'allunyar durant una pila d'hores. 
La distància que de vegades la vida posa entre tu i la resta de persones, i l'enyorança que sents aleshores, fan que t'adonis, precisament, de fins a quin punt aquells individus marquen el ritme de la teva existència. Quan la vida t'allunya dels qui estimes, per més temps que faci que han marxat i per més curta que sigui la distància física, si no són amb tu, la melangia pesarà sempre com una llosa damunt el teu pit.