23 DE NOVEMBRE

"23 de novembre, què passa el 23 de novembre?". Sóc molt bona per a les dates. Acostumo a recordar-me dels aniversaris de familiars, amics i coneguts. Tinc la sensació que el 23 de novembre és un dia assenyalat, però repasso mentalment la data de naixement de totes les persones que conec de novembre, i res. Potser em confonc... "23 de novembre, 23 de novembre...", no ho sé.

A les 11:23 h (ja és casualitat) arriba el flaixbac. "Ja està". "Què?", pregunta la companya de feina que s'asseu just davant meu. "Ah, no, res, pensava en veu alta".

23 de novembre, és clar. Va ser l'última vegada que et vaig veure somriure. Estava de baixa maternal per la Valèria i després de deixar l'Hèctor al cole vàrem venir a casa vostra. Quin casament més especial. És ben bé que la malaltia estava acabant amb tu però no pensaves deixar-te endur sense regalar el teu amor etern a la Mertxe.

Quinze dies després t'acomiadava per sempre. Des del teu, n'he plorat molts més, d'enterraments, però cap altre de ningú tan jove com tu.

L'Hèctor parla sovint de tu. "La Laia això, la Laia allò altre". La Valèria també, però ella en realitat no et recorda. Tu ja estaves molt malalta quan va néixer.

Jo t'anomeno dia sí i dia també. De vegades et ploro molt, però hi ha records que em fan somriure. Com el d'avui. Gràcies, Laia.

DECIDIR NO ÉS FÀCIL

Les decisions que costen més de prendre són les que depenen només de tu. Que, si ho penses bé, tampoc són tantes.

Quan eres petita, a casa decidia la mare i a l'escola la mestra. Durant l'adolescència, entre el ball hormonal i la muntanya d'inseguretats que col·leccionaves, no vas decidir mai res sense el consentiment i el vist-i-plau de com a mínim dues o tres amigues de l'ànima. Ara, a la feina, ja et sembla bé que les grans qüestions no depenguin de tu, no fos cas que l'espifiessis.

Sempre has estat molt així. Necessites l'aprovació de les persones que t'envolten. T'agrada agradar. No hi pots fer res. Que l'àvia et rigui les gràcies et fa sentir bé. Que en un sopar de nenes t'escoltin totes embadalides et dóna corda per explicar tres-centes historietes més. Que la Valèria un matí de camí al cole et digui que el vestit que duus és molt bonic, que l'Hèctor et miri amb orgull perquè li encanta la idea que li has donat per a la redacció que ha de fer en castellà, o que la tieta Núria aplaudeixi alguna idea que has tingut, t'encanta.

Fins i tot quan escrius un text per publicar, te'l llegeixes una i mil vegades, i en cada lectura intentes endevinar quina reacció tindrà l'Anna, el Marc, o aquella coneguda de l'àvia que saps que et llegeix. No suportes decebre. Per això, quan una decisió depèn només de tu, et bloqueges.