diumenge, 19 d’agost del 2012

ENAMORAR-SE D'UN DESTÍ


Una ciutat, normalment, no la recordes per com és sinó pel que hi has viscut. Si t'agrada viatjar, i pots fer-ho de tant en tant, hauràs comprovat que de vegades l'opinió que tu tens sobre un lloc determinat no coincideix amb la d'algun amic o familiar que també hi ha anat.
A banda dels gustos i predileccions que cadascú pugui tenir, que un indret et sedueixi o no depèn, en gran mesura, de les experiències que hi hagis viscut i de les persones que les hagin compartit amb tu.
El fet que el lloc ens pugui semblar més o menys atractiu, si alguna vegada repetim un destí amb diferent company de viatge, reforça aquesta teoria.
El moment vital en què et trobes quan fas l'escapada, l'estat anímic i moral amb què encares l'aventura de descobrir una cultura que sovint s'allunya de la teva i la relació que tinguis amb qui viatja amb tu, seran, sens dubte, els factors que determinaran la seducció que puguis sentir pel destí escollit un cop l'hagis visitat.
El record que guardem d'un viatge està inevitablement condicionat per tot això. El lloc és el que és, amb els seus colors i les seves aromes, amb la seva arquitectura i la seva tradició culinària. Però si nosaltres ens n'enamorarem és per les circumstàncies que us comentava abans, que ben poc tenen a veure amb si l'art, la cultura i el caràcter del país en qüestió ens atrauen o no.

dimecres, 15 d’agost del 2012

TAN LLUNY I TAN A LA VORA

Avui m'he recordat del primer dia que vaig dur al meu fill gran a l'escola bressol.
No l'oblidaré mai.
Era 1 de setembre del 2008, ell tenia un any i cinc mesos i feia 2 anys exactes que havia mort la meva mare. Vaig plorar tant com per omplir els 7 mars. Vaig plorar sense consol, amb el pit oprimit.
No entenia per què m'havia de separar d'aquella criatureta indefensa, petitona, vulnerable i deliciosa que, tot i que no feia ni mig any que formava part de la meva vida, s'hi havia fet un lloc tan important que em semblava impossible fer res sense tenir-lo a la vora.
"Ell plorarà, però de seguida li passarà", em deia tothom.
Doncs... i per què a mi no se'm passava?
Vaig tenir un nus a la gola durant les 6 hores que va durar el martiri i quan anava a recollir-lo, a mesura que m'acostava a la llar d'infants, les punxades al pit eren més fortes. Estava nerviosa i desconcertada. No sabia com hauria passat ell el dia, però només desitjava una cosa: que la seva jornada no hagués estat com la meva.
Aquell dia vaig entedre per què un fill et canvia la vida. Aquell 1 de setembre vaig constatar que de mare només n'hi ha una, i em vaig adonar que l'enyorança pot ferir fins a esquinçar-te el cor.
La meva mare no me la tornarien, però el meu fill esperava pletòric que anés a recollir-lo, amb un somriure d'orella a orella.
Avui, aquest nadó, que en comptes de 5 mesos ara té 5 anys, m'ha suplicat que no marxés. Estarem 4 dies sense veure'ns i no s'ho ha pres gens bé. L'entenc, no el puc culpar. De fet, el comprenc tant que se m'escapa alguna llàgrima mentre us explico tot això.



dijous, 9 d’agost del 2012

PASSAR PÀGINA

La vida dóna moltes voltes.
De vegades són senzills revolts sense importància, gairebé imperceptibles, però també podem topar amb una corba tancada que ens obligui a aminorar considerablement el pas.
En ocasions hem de fer un petit saltiró a causa d'una pedra en el camí i, en canvi, d'altres vegades, el sotrac és important, fins al punt de desequilibrar-nos, de pertorbar-nos.
Ens pot passar, a més, que ens vegem abocats a fer un canvi de sentit sobtat, a reinventar-nos, a passar pàgina.
Irremeiablement, ens anem adaptant a cadascuna d'aquestes circumstàncies, amb millor o pitjor fortuna. No sempre és fàcil, no obstant, no tenim cap altra opció que anar sortejant els imprevistos del camí i superar, en tant que sigui possible, els obstacles i les dificultats que se'ns presenten.
La vida és moviment.
I tot i no ser sempre buscats, els canvis són necessaris, són inherents en la condició humana i, fins i tot quan ens sembla que aquella alteració en el nostre dia a dia no ens farà cap bé, ens pot fer créixer, ens pot fer avançar.

De fet, la vida ja ho té això: ningú no ha dit que sigui senzilla.


dimecres, 1 d’agost del 2012

VACA...QUÈ?!

Ara, la paraula més pronunciada al carrer, després de “crisi”, és “vacances”. Qui no les ha fet ja, n’està gaudint o està a punt de fer-les. L’expectació per l’arribada d’aquests dies lliures que anhelem amb una il·lusió desmesurada és màxima malgrat que, en acabat, sempre se’ns facin curts i ens semblin insuficients.
Les vacances ens serveixen, principalment, per desconnectar de la feina, aconseguir que els horaris siguin més flexibles i les rutines esdevinguin més pausades.
L’objectiu és clar: relaxar-se.
No obstant, per a molts, això no sempre és possible.
Per als belluguets com jo, les vacances no serien precisament un sinònim de quietud. Si bé és cert que durant el nostre descans laboral ens prenem la vida amb una mica més de placidesa, tampoc som gaire propensos a fer el ganso. La parsimònia no va amb nosaltres i encara menys la passivitat. Tant és així, que aquesta pausa estival es converteix sovint en una etapa de passar-ho molt bé i gaudir al límit, però de reposar… més aviat poc!
Si, a més, tens criatures al teu càrrec i una casa que no es neteja ni s’endreça sola, la relativitat d’aquestes vacances augmenta exponencialment. No es tracta d’invertir en la llar les vuit hores que passaves a l’oficina, però el dinar l’has de fer igual, la rentadora l’has de posar dia sí, dia també, i l’aspirador tampoc perdona. De vegades, a més, com passes més temps a casa, l’efecte que es produeix és el contrari del que voldries: la vida contemplativa et pot jugar una mala passada i, al sofà estant, comences a pensar en aquell armari que hauries de buidar o aquell prestatge que fa temps que has d’endreçar i, irremeiablement, acabes per aixecar-te i fer-ho.
Per tot això és tan important, si es pot, abandonar el domicili habitual. Marxar fora, on sigui, tant hi fa, però lluny de la llar “oficial”. Perquè fa més sensació de ruptura amb la monotonia i perquè es més fàcil aconseguir trencar amb les inèrcies de tot l’any.
Ara bé, no tot són flors i violes i marxar té un únic –però importantinconvenient: les maletes. Decidir que t'enduràs i preparar-ho! Com que sóc una mica quadriculada i ho he de tenir absolutament tot sota control, preparo amb una setmana d’antelació uns llistats interminables de les coses que he posar dins l’equipatge. El meu i el de tota la família, és clar! El mal de cap que s’apodera de mi durant tot aquest procés és considerable, però almenys quan arribo al destí escollit no he de lamentar que m'hagi descuidat res... sempre i quan l’encarregat de dur les bosses al maleter del cotxe no se n'oblidi cap a casa, com ens va passar un estiu! 
:-)