dimarts, 27 de desembre del 2011

EL MILLOR ENCARA HA D'ARRIBAR

Una, que és nostàlgica de mena, de vegades té la temptació de pensar que qualsevol temps passat fou millor. Això -que no només em passa a mi-, de fet, té una explicació científica: resulta que el cervell tendeix a oblidar les coses dolentes i a recordar, sobretot, els bons moments viscuts. Per aquest motiu, el record que tenim de la realitat pretèrita sempre és esbiaixat. Per dir-ho d'alguna manera, quan recordem algun fet, inconscientment, l'edulcorem. És per aquest motiu que gairebé tothom eleva el primer amor a la categoria de sublim, insuperable, inigualable, excels. I no nego que sigui especial, que ho és, però com tot el que fas per primera vegada: el primer concert, la primera copa de vi, la primera vegada que puges a una moto... Totes aquestes experiències són diferents en tant que són desconegudes. L'element "sorpresa" hi té molt a veure.



Ara bé, tornant al tema que ens ocupa, és absurd recrear-se donant per fet que eres més feliç abans. Que les festes eren més divertides, que tenies més temps per a tu i que estaves molt més guapa perquè reies més i t'enfadaves menys. Tots aquests pensaments, per més lícits que puguin semblar, no ens porten enlloc ni tenen cap fonament. Bàsicament, perquè el passat el coneixem i el podem jutjar i analitzar, però el futur, fins on jo sé, és imprevisible i incògnit.
Fruit d'aquest raonament, ja fa temps que vaig decidir que el millor encara ha d'arribar. És infinitament més estimulant, t'ajuda a viure el present amb intensitat i a esperar el futur amb l'emoció que cada dia pot ser millor que l'anterior.

dimarts, 20 de desembre del 2011

M'AGRADEN ELS NENS... QUAN DORMEN!


Sempre he estat tremendament criaturera. Ho era de petita, ho he estat d'adolescent i ho continuo sent ara. Ni tant sols les infinites hores invertides treballant com a "cangur", incloent-hi caps de setmana i estius sencers, no em van fer passar les ganes de tenir fills. A més, sempre he pensat que "als teus" els aguantes tot. Quin remei, no?
Envejo la vitalitat que tenen els infants, admiro la sinceritat amb què s'enfronten al món, em diverteixen les seves converses, em meravella la curiositat que tenen per tot allò que els envolta i em fascina com es van adaptant amb absoluta normalitat a un món tan caòtic com l'actual.
Ara bé, a la fi entenc per què la meva mare sempre deia: "a mi sí m'agraden els nens... però només quan dormen!". Després de 33 anys, estic relativament d'acord amb ella. Jo potser matisaria aquest "només" i proposaria un "a mi m'agraden els nens, sobretot quan dormen!". Ja us he dit que sóc criaturera de mena... Però és que, per bé que tothom sàpiga que tenir fills no és senzill, si et toquen d'aquells que no dormen, la cosa passa de difícil, a gairebé insofrible.
Penso que les parelles estan més o menys programades per assumir que els primers mesos de vida d'un nadó resultaran una mica complicats, especialment pel que fa al descans dels pares. Amb això ja hi comptes, perquè entre l'alletament, la dentició, els refredats i les grips intestinals, et passes el primer any sense aclucar l'ull més de dues o tres hores seguides. Fins aquí, d'acord. I et diria que ho vius, fins i tot, amb alegria -sobretot en el cas dels primogènits, perquè després desapareixen l'efecte novetat i els nervis propis de principiant. Ara bé, el que ja no és tan fàcil de digerir és que el teu fill de tres anys es llevi a quarts de 7h, no faci migdiada, no vegi mai l'hora d'anar-se'n a dormir perquè considera que és perdre el temps, es permeti el luxe d'anar-se desvetllant durant la nit reiterades vegades i et supliqui companyia. Això, dia sí, dia també, et fa parar boja. Ho constato. Tant és així, que en sé d'una que un dia, a altes hores de la matinada, després d'haver-se llevat de l'ordre de quinze vegades, li va bramar al seu fill: "¡eres la semilla del diablo!". Encara ara se'n penedeix, però us asseguro que és molt dur que no et deixin dormir. I de res serveix empapar-se de tots els llibres i manuals que hi ha al mercat. Quan un nen és de poc dormir, no hi ha res a fer. Bé, sí, carregar-te de paciència i pendre força cafè!
Afortunadament, tot passa. Sí, us ho prometo! Arriba un dia que, de cop i volta, el nen comença a dormir seguit, sense interrupcions. Al principi te'n fas creus, no ho vols dir massa alt, per si de cas. Però mica en mica vas veient que la cosa es consolida i tornes a poder gaudir d'unes quantes hores de son seguides, sense parades en el camí. Revius aquella sensació del silenci absolut de la nit i, aleshores, com t'agraden els nens i quan dormen estan tan absolutament adorables, t'animes a tenir el segon fill.
Error! Ja hi tornem a ser!
Per sort, no hi ha res que no pugui arreglar un "bon dia, mama guapíssima!".

dissabte, 17 de desembre del 2011

NINA DA LUA Y EL PUNTO DE INFLEXIÓN QUE LE HA CAMBIADO LA VIDA

Nina da Lua acaba de pasar por un proceso que muchos calificarían de injusto y grotesco, por la crueldad que supone una enfermedad como el cáncer, pero que ella ha sabido ver como una oportunidad para crecer y ser mejor persona. Ella es así: positiva, generosa, optimista y luminosa.

Nina da Lua Foto: Patricia Lainz

La única chica de cuatro hermanos, creció compaginando la escuela con el tenis. La pudimos ver protagonizando el mítico espot de "cuando saco los donettes, me salen amigos por todas partes", a pesar de que ella, por su dulzura infinita y su mirada sincera, siempre ha estado rodeada de grandes amigos sin necesidad de ofrecerles nada más que no fuera su corazón inmenso.

A los 15 años asomaba la nariz por primera vez en una emisora de radio. Quería ser periodista pero la nota de corte era demasiado alta y finalmente estudió Magisterio en Educación Física. Aunque prácticamente no ha ejercido nunca de maestra, asegura que esta formación le ha dado muchas herramientas a la hora de ser madre. Ha hecho radio de autor en Ràdio 4 (RNE), de guionista en RAC 1 y radiofórmula en Ràdio Flaixbac, Ona Música, Cadena 100, Kiss Fm e IcatFM.


El 23 de abril de 2007, coincidiendo con el día del libro y la Diada de Sant Jordi, publicó El Bes a Klimt (El beso a Klimt), un libro-CD de creación propia e inspirado en la obra El beso (1907), de Gustav Klimt, en el que participaron artistas como Helena Miquel (Delafé y las Flores Azules), Cris Juanico o Abús. Una obra que fue posible gracias a un ser que ella quería infinitamente: Álvaro Barbero (1982-2010). Además, ha creado y recitado poesía junto a cantautores como Albert Jordà, Joan Isaac y Oriol Ginestà.  

Un par de meses antes del diagnóstico de la enfermedad, Nina se había separado de su pareja. En los dos últimos años se ha mudado de piso unas cuantas veces, pero ella no cambia, su esencia es siempre la misma: vivir el momento y gozar de cada pequeño instante que le regala la vida. Su hijo Marc tiene cuatro años y ella planea llevar a cabo un sinfín de proyectos artísticos.


Hace más de treinta años que nos conocemos, pero la emoción previa a la entrevista es inevitable. Pongo en marcha la grabadora y disparo la primera pregunta:

Después de muchos meses caminando coja, soportando unos dolores inhumanos, y habiendo visitado a diferentes especialistas sin éxito, el 2 de febrero de 2011 te diagnostican un Sacorma de Ewing. ¿Qué sentiste en ese momento?
Por un lado, un alivio brutal. La sensación era de descanso, de tranquilidad, porque al menos ya sabía lo que tenía. Y, por el otro, recuerdo que lloré muchísimo pensando en mi hijo, quizás estuve llorando una hora seguida abrazada a mi madre porque fue ella quien me dijo que estaba enferma, no me lo dijeron los médicos y yo no hacía más que repetir: “mi hijo, mi hijo, mi hijo...”. Después, fueron viniendo los miembros de la familia más cercanos, mis tres hermanos y mi padre, que procuraban mostrarse fuertes pero que no podían evitar llorar, y recuerdo que les decía: “pero no lloréis, ahora al menos ya sé qué tengo, ara sólo queda sanarme”.

¿No tuviste miedo?
Sólo me daba miedo que mi hijo no tuviera madre. No me asustó pensar que me podía morir, sino el hecho que mi hijo pudiera quedarse sin madre. En ese momento sentí que debía curarme para que él tuviera una madre. No quería que la enfermedad me hiciera perder la oportunidad de ser madre.

El tratamiento fue muy duro, muy intenso, porque la enfermedad estaba en un estado muy avanzado y era crucial actuar deprisa. Pero, no obstante, apenas tuviste efectos secundarios y en ningún momento perdiste la sonrisa. ¿Cómo lo lograste? 
Supongo que es porque me tomé la enfermedad como una oportunidad para crecer. La enfermedad no era un castigo que me imponía la vida. Era un proceso del que yo podía salir siendo mejor persona. La enfermedad me daba herramientas para quererme más a mi misma. Pensé que si me ofrecían estas herramientas (la radioterapia y la quimioterapia) debía tomarlas, pero intentando vivir el presente y que, a su vez, aquello no supusiera un descalabro. La enfermedad se te pone delante, es muy oscura, y te dice: “¿tienes ganas de reflexionar, tienes ganas de saber por qué estoy aquí, o quieres hacer como hasta ahora, mirar hacia otro lado y no ser consciente de lo que tienes dentro, a nivel de emociones, a nivel físico y a nivel de todo?”. Y yo tenía ganas de conocerla. Entonces la miré de cerca y traté de comprender por qué me había salido un tumor en el sitio donde lo tenía. Creo mucho en las intuiciones, en lo que te dicta tu interior, y conecté con mi cuerpo.
Me daban quimioterapia, pero yo intenté encontrar la parte positiva del tratamiento. La quimio se llama así porque alguien le puso este nombre, y la palabra ya tiene unas connotaciones determinadas. Yo decidí cambiarle el nombre: la llamé “medicina de la luz”. Con los correspondientes componentes positivos que la luz tiene para mí. De modo que si yo me refiero a la quimio como “medicina de la luz”, ya la estoy transformando y estoy consiguiendo que, realmente, aquello me aporte luz. Todo reside en la intención y el amor que tú le des a las cosas. Sé que puede parecer una fábula, pero a mí me ha funcionado.


Dicho así parece tan sencillo que me resulta extraño... Los enfermos de cáncer, más bien acostumbran a tener una reacción contraria y se preguntan, con indignación y rabia, “¿por qué me ha tenido que tocar a mí?”. Y les entiendo, ¿eh? Seguramente yo haría lo mismo. Por eso me llama tanto la atención y me maravilla tu actitud. De todo el proceso recuerdo especialmente una foto que te hiciste el día que decidiste cortarte el pelo porque te había empezado a caer. La sonrisa que lucías en la imagen era tan generosa que parecía imposible...
Porque yo me he preguntado por qué tenía el cáncer, pero no en un sentido negativo, no me he tomado la enfermedad como si fuera una cosa externa, que no fuera conmigo. La pregunta que yo me hice fue “¿por qué, tú, cáncer, vienes a mí?”. Habitualmente este tipo de tumor afecta a niños pequeños, y a mí me pasaba a los 31 años. También me di cuenta de que lo tenía en la parte izquierda del cuerpo, que es el lado emocional, el intuitivo... Y pensé que mi cuerpo había encendido una luz de alerta. Me di cuenta que, cuando era pequeña, había “fracasado” con mi padre, en cierto modo es como si le hubiera fallado. Yo jugaba a tenis –es muy importante lo que diré porque esto me ha servido para curarme– jugaba a tenis y, aunque me llegaran pelotas imposibles, le decía a mi cuerpo “tú puedes llegar a aquella pelota”. Y llegaba a esas pelotas y ganaba a cabezas de serie, porque tenía la fe de que mi cuerpo podía responder a mi mente. Yo decía: “vamos a ganar este partido”. Quizá mis contrincantes era buenísimas, pero yo llegaba a todas las pelotas y ellas se cansaban y perdían. Mi padre, como tantos otros que tienen hijos que juegan a algún deporte, se fue creando unas expectativas e, inconscientmente, fue poniéndome mucha presión encima.Y llegó un punto en el que yo ya no ganaba todos los partidos y mi padre se disgustaba. Pequeña como era, llegué a la conclusión que si no era perfecta mi padre se disgustaba. Y pensé que, igual que él, toda la gente que me rodeaba también esperaba de mí que fuera perfecta. Es cuando hago esta reflexión que me percato de que todos estos años he vivido más intentando estar a la altura, que siguiendo lo que me dictaba el corazón. En ese momento, lo que hago es trasladar toda esta experiencia al proceso de sanación, de manera que hablo con mi cuerpo y le digo: “esta pelota, ahora, es diferente, es una pelota de vida o muerte, y tú puedes llegar a ella”.

Foto: Patricia Lainz
La vida me estaba diciendo: ‘si tú tienes ganas de vivir, demuéstralo. Y demuéstralo realmente creyendo en tu cuerpo y creyendo en ti, porque nadie va a cogerte de la mano y a sacarte de aquí, ahora estás sola, y te demostrarás, por una vez en tu vida, que vales la pena, pero te lo demostrarás a ti misma y no a los otros’


¿Qué reacción tuvieron los médicos cuando vieron tu espectacular evolución?  
Los médicos alucinaron porque, de hecho, ellos no daban ni un duro por mí.   

¿Pero esto te lo llegaron a decir en algún momento?
No. Lo he sabido después. 

Tú tampoco preguntaste mucho, ¿verdad? 
No, la verdad es que no. Porque a mí ya me estaba bien así. Las palabras son muy malas. Cáncer es una palabra con unas connotaciones muy negativas. Yo, a mis amigos y a la familia les decía que no pensaran que era un cáncer, que pensran únicamente que yo estaba pasando por un proceso. Les pedí, además, que si tenían dos caras de la moneda, que se aferraran a la buena porque a mí me repercutía. Todo es energía, todo es pensamiento. Si tú estás pensando: “ay, pobre”, a mí me estás poniendo una losa encima. Mientras que si piensas en positivo, me la estás levantando. Y me distéis esto y mucho más. Habéis sido mis ángeles.

Y la lucha valió la pena...
Es que el truco es pensar que no es una lucha. Si tú piensas que es un baile, que es un día a día, que es un momento a momento, entonces todo cambia. Yo subía a la ambulancia y no pensaba hacia dónde iba, sino que miraba el paisaje, era demasiado duro pensar “ahora estaré una semana sin ver a mi hijo”. Los únicos momentos de la enfermedad en los que he llorado han sido por mi hijo. No eran por si yo viviría o moriría, eran porque había una personita con la que yo no podía estar y a la que echaba de menos. Y pensaba que él tampoco debía de estar entendiendo dónde estaba su mami. Por eso –y este hecho habla mucho del proceso– lo que yo hacía cuando estaba ingresada era hablar con mi hijo por las noches en la distancia y explicarle que realmente la enfermedad nos haría mejores a los dos, que debía tener paciencia. Y, de hecho, cuando se quedaba con amigos míos a pasar unos días, siempre se sorprendían porque me decían que el niño era feliz. Esto demuestra lo poderoso que es un pensamiento.

Medio año después de que todo empezara, el 2 de agosto de 2011, te dan los resultados de las últimas pruebas y te comunican que te has curado definitivamente. ¿Qué pensaste? ¿Tú sabías que habías vencido a la enfermedad?
Sí, estaba segura de ello. De hecho, los médicos ya habían ido intuyendo que allí estaba pasando alguna cosa un poco bestia. Porque cuatro meses atrás, habiendo hecho tan solo la mitad de las sesiones de radioterapia programadas, una doctora me hizo un tacto y no encontró nada. Llamó al oncólogo que llevaba mi caso para explicarle con estupor que, de ese tumor de 12 centímetros ella ya no palpaba nada de nada. Me dijeron que estaba pasando alguna cosa que no era normal. Además, en el mes de abril, después de una de las quimios, tuve un episodio de fiebre brutal y esa fue la excusa para realizarme una prueba que por lo normal no te hacen, y eso no está nada bien, tendrían que hacer mucho más seguimiento, por caras que resulten las pruebas. Con los resultados en la mano, el doctor me dijo: “no puede ser: ¡en 20 años de profesión jamás he visto una cosa igual!”. Se había reducido espectacularmente. Su comentario fue: “qué efectiva es la quimio, ¿verdad?”. Mi reflexión fue: “qué efectivo es el pensamiento, ¿verdad?”. Por lo tanto, el 2 de agosto yo ya sabía qué me dirían, aunque siempre queda un hilo de temor.

¿Cómo se vuelve a la normalidad después de un descalabro como éste?
A mí lo que más me ha costado ha sido recuperar la feminidad. Esto sí que te lo puedo asegurar, porque la imagen se ve muy afectada por la cortisona que te hincha desmesuradamente el rostro y por el hecho de quedarte sin cabellos, sin cejas, sin pestañas. Además caminaba tan mal que necesitaba la ayuda de dos brazos para moverme... Mirarme al espejo era un golpe muy duro. Apenas me reconocía. De la noche a la mañana pasas a ser una nueva persona, pero con las mismas ganas de ser feliz. Únicamente me reconocía el brillo de la mirada, fruto de las ganas de vivir.   


¿Has sentido el rechazo de la gente de la calle?
Sí. Hay gente que no te mira con empatía. Yo, en cambio, si veo a una persona que está enferma lo que hago es, por lo menos, sonreír. Así le das una brizna de esperanza... Pero castigarla todavía más es una enorme falta de conciencia.

Estudiaste Magisterio en Educación Física pero eres una artista de los pies a la cabeza...
A mí lo que más me mueve y más me tira es la creación. Me siento viva haciendo poesía, escribiendo música, cantándola. Con la música me pasa una cosa curiosa, yo no tengo nociones de solfeo, no tengo formación académica musical, pero no obstante he compuesto canciones. Al no poder cursar Periodismo, después de llorar mucho, me decanté por Magisterio en un área que conocía bien, como es el deporte. Y la verdad es que la carrera la disfruté muchísimo y allí conocí personas maravillosas que justifican todos aquellos años de inversión.

¿Cuándo nace la Nina da Lua?
La Nina da Lua nace gracias a un proyecto con Marco Morgione (The linn youki project #3). Desde el principio supe que este nombre me acompañaría para siempre. Hay mucho de mí en la Nina da Lua pero es una yo distinta, es la niña que se permite soñar, que se permite crear, que se permite cantar... Sònia es la madre de mi hijo Marc, pese a que él sueña con la Nina da Lua y me pide que cante canciones, que me dedique a lo que me gusta, que haga realidad mis sueños. ¡Él apoya a la Nina da Lua!

¿Y es lo que estás haciendo ahora?
Sí, ahora estoy escribiendo muchísimo. Quiero escribir. Por el miedo a no ser reconocida he anulado durante mucho tiempo esta faceta. Y también quiero ayudar a la gente. Siento la necesidad de ayudar a las personas.

¿Y no te has planteado plasmar tu experiencia en un libro?
Lo que sucede es que hay miles de libros... Lo que sí querría es escribir un libro sobre el amor. Y el amor es pedir a tus familiares que vengan contentos a verte porque así te ayudan en la sanación. El amor es dejarte ayudar y querer incondicionalmente aceptando a cada persona. Hay una mujer que me ayudó mucho en todo este proceso y que se llama Louise L. Hay, que pasó un cáncer y que encontró un método propio para poder sanarse. En YouTube se pueden encontrar sus audios y vídeos que dicen frases como ésta: “Visualiza a una persona con la que hayas tenido un conflicto y dile ‘perdona por que seas aquél que yo quiero que seas’, y díselo las veces que sea necesario”. Así harás a una persona feliz y tú te liberarás enormemente. Louise me hizo abrir muchísimo el corazón y me hizo aceptar todo lo que me estaba sucediendo.

Foto: Patricia Lainz
Para mí, el sarcoma ha sido un regalo, yo ahora soy más feliz, porque me permito ser yo misma.

Aunque me pasaría horas hablando con Nina, decido poner punto y final a la entrevista. Su discurso es sincero, pausado, reflexivo y emotivo. Es hora de hacer alguna fotografía, le quiero capturar la mirada de cerca para regalárosla. Curiosamente, es tan autoexigente que nos cuesta encontrar alguna imagen en la que se guste. A mí, a pesar de todo, me parece preciosa.




VERSIÓ EN CATALÀ:

NINA DA LUA I EL PUNT D'INFLEXIÓ QUE LI HA CANVIAT LA VIDA


La Nina da Lua acaba de passar per un procés que molts titllarien d'injust i grotesc, per la cruesa que suposa una malaltia com és el càncer, però que ella ha sabut veure com una oportunitat per créixer i ser millor persona. Ella és així: positiva, generosa, optimista i lluminosa.

Nina da Lua Foto: Patricia Lainz

L'única noia de quatre germans, va créixer compaginant l'escola amb el tenis. La vam poder veure protagonitzant el mític espot del "cuando saco los donettes, me salen amigos por todas partes", tot i que ella, per la seva dolçor infinita i la seva mirada sincera, sempre ha estat envoltada de grans amics sense necessitat d'oferir-los res més que no fos el seu cor immens.

Als 15 anys treia el nas per primera vegada en una emissora de ràdio. Volia ser periodista però la nota de tall era massa alta i finalment va estudiar Magisteri en Educació Física. Tot i que pràcticament no ha exercit mai de mestra, assegura que aquesta formació li ha donat moltes eines a l'hora de ser mare. Ha fet ràdio d’autor a Ràdio 4, de guionista a Rac 1 i radiofòrmula a Ràdio Flaixbac, Ona Música, Cadena 100, Kiss Fm i IcatFM.
Per Sant Jordi del 2007 va publicar El Bes a Klimt, un llibre-CD creat per ella i inspirat en l’obra El bes (1907) de Gustav Klimt, en què hi van participar artistes com l’Helena Miquel, Cris Juanico o Abús. Una obra que va ser possible gràcies a un ésser que ella estimava molt: l’Álvaro Barbero (1982-2010). Ha creat i recitat poesia al costat de cantautors com Albert Jordà, Joan Isaac i Oriol Ginestà.  

Un parell de mesos abans del diagnòstic de la malaltia, la Nina s’havia separat de la seva parella. En els darrers dos anys ha canviat de pis unes quantes vegades, però ella no canvia, la seva essència és sempre la mateixa: viure el moment i gaudir de cada petit instant que li regala la vida. El seu fill Marc és a punt de fer quatre anys i ella té una pila de projectes artístics per tirar endavant.


Fa més de trenta anys que ens coneixem però l'emoció prèvia a l'entrevista hi és igual. Engego la gravadora i disparo la primera pregunta:

Després de molts mesos anant coixa, suportant uns dolors inhumans, i havent visitat diferents especialistes sense èxit, el 2 de febrer de l’any que ara acaba et diagnostiquen un Sacorma d’Ewing. Què vas sentir en aquell moment?
D’una banda, un alleujament brutal. La sensació era de descans, de tranquil·litat, perquè almenys ja sabia el que tenia. I, de l’altra, recordo que vaig plorar moltíssim pensant en el meu fill, potser vaig estar plorant una hora seguida abraçada a la meva mare -perquè m’ho va dir ella, no m’ho va dir cap metge- i jo només feia que repetir: “el meu fill, el meu fill, el meu fill”. Després, van anar venint els membres de la família més pròxims, els meus tres germans i el pare, que procuraven mostrar-se forts però no podien evitar plorar, i jo recordo que els deia: “però no ploreu, ara almenys ja sé què tinc, ara només falta sanar-me”.

No et feia por?
Només em feia por que el meu fill no tingués mare. No em va espantar pensar que em podia morir, sinó el fet que el meu fill es pogués quedar sense mare. En aquell moment vaig sentir que m’havia de curar perquè ell tingués una mare. No volia que la malaltia em fes perdre l’oportunitat de ser mare.

El tractament va ser molt dur, molt intens, perquè la malaltia estava en un estat molt avançat i calia actuar de pressa. Però gairebé no vas tenir efectes secundaris i absolutament mai vas perdre el somriure. Com t’ho vas fer?
Suposo que és perquè em vaig prendre la malaltia com una oportunitat de créixer. La malaltia no era un càstig que em feia la vida. Era un procés del qual jo en podria sortir essent millor persona, la malaltia em donava eines per estimar-me més a mi mateixa. Vaig pensar que si m’oferien aquestes eines (la radioteràpia i la quimioteràpia) havia d’agafar-les, però intentant viure el present de manera que allò no em suposés un daltabaix. La malaltia se’t posa al davant, és molt fosca, i et diu: “¿tens ganes de reflexionar, tens ganes de saber per què estic aquí, o vols fer com fins ara, mirar cap a una altra banda i no ser conscient del que tens a dins, a nivell d’emocions, a nivell físic i a nivell de tot?”. I jo tenia ganes de conèixer-la. Aleshores la vaig mirar de prop i vaig intentar comprendre per què m’havia sortit un tumor al lloc on m’havia sortit. Crec molt en les intuïcions, en el que et digui el teu interior, vaig connectar amb el meu cos. És a dir, em feien quimioteràpia, però jo intentava trobar-hi la part positiva. La quimio es diu així perquè algú va decidir posar-li aquest nom, i aquesta paraula ja té unes connotacions determinades. Jo vaig decidir canviar-li el nom, i la vaig anomenar “medecina de la llum”. Amb els corresponents components positius que la llum té per a mi. Per tant, si jo em refereixo a la quimio com la “medecina de la llum”, ja l’estic transformant i estic aconseguint que, realment, allò m’aporti llum. Tot resideix en la intenció i l’amor que tu donis a les coses. Sé que pot semblar una faula, però a mi m’ha funcionat.




Dit així sembla tan senzill que se’m fa estrany... Els malalts de càncer, més aviat, acostumen a tenir una reacció oposada a aquesta i es pregunten, amb indignació i ràbia, “¿per què m’ha hagut de passar a mi?”. I els entenc, eh? Segurament, jo faria igual. Em sobta més, i em meravella, la teva actitud. De tot el procés recordo especialment una foto que et vas fer el dia que vas decidir tallar-te els cabells perquè t’havien començat a caure. El somriure que tenies a la foto era tan generós que semblava impossible...
Perquè jo m’he preguntat per què tenia el càncer, però no en un sentit negatiu, no m’he pres la malaltia com si fos alguna cosa externa, que no anés amb mi. La pregunta que jo em vaig fer va ser “per què, tu, càncer, vens a mi?”. Habitualment aquest tipus de tumor afecta a nens petits, i a mi em passava als 31 anys. També vaig adonar-me que el tenia a la part esquerra del cos, que és el costat emocional, l’intuïtiu... I vaig pensar que el meu cos havia encès un llum d’alerta. Em vaig adonar que, quan era petita, havia “fracassat” amb el meu pare, en el sentit que li vaig fallar. Jo jugava a tenis –és molt important el què diré perquè això m’ha servit per curar-me– jugava a tenis i encara que m’arribessin pilotes impossibles, jo li deia al meu cos “tu pots arribar a aquella pilota”. I arribava a les pilotes i guanyava a caps de sèrie, perquè tenia la fe que el meu cos podia respondre a la meva ment. Jo deia: “vamos a ganar este partido”. Potser la meva contrincant era boníssima, però jo arribava a totes les pilotes i elles es cansaven i perdien. El meu pare, com tants d’altres que tenen fills que juguen a algun esport, va anar creant-se unes expectatives i, inconscientment, va anar posant-me molta pressió al damunt. I va arribar un punt en què jo ja no guanyava tots els partits i aleshores el pare es disgustava. Petita com era, vaig arribar a la conclusió que si no era perfecta el meu pare s’enfadava. I vaig pensar que, igual que el meu pare, tota la gent que m’envoltava també esperava de mi que fos perfecta. És quan jo faig tota aquesta reflexió, que m’adono que tots aquests anys he viscut més intentant estar a l’alçada, que no pas seguint el que em dictava el cor. En aquell moment, el que faig és traslladar tota aquesta experiència al procés de sanació, de manera que parlo amb el meu cos i li dic “aquesta pilota, ara, és diferent, és una pilota de vida o mort, i tu pots arribar-hi”.

Foto: Patricia Lainz

La vida m’estava dient: ‘si tu tens ganes de viure, demostra-ho. I demostra-ho realment creient en el teu cos i creient en tu, perquè ningú t’agafarà de la mà i et traurà d’aquí, ara estàs sola, i et demostraràs, per un cop a la teva vida, que vals la pena, però t’ho demostraràs a tu mateixa i no pas als altres’


Quina reacció van tenir els metges quan van veure la teva espectacular evolució?  
Els metges van al·lucinar perquè, de fet, ells no donaven ni un duro per mi.   

Però això t’ho van arribar a dir en algun moment?
No. Ho he sabut després.  

Tampoc no vas preguntar gaire, oi?
No, la veritat és que no. Perquè a mi ja m’estava bé. Les paraules són molt dolentes. “Càncer” és una paraula amb unes connotacions molt negatives. Jo, als meus amics i a la família els deia que no pensessin que era un càncer, que pensessin únicament que jo estava passant un procés. Els vaig demanar, a més, que si tenien dues cares de la moneda, que s’aferressin a la bona, perquè a mi em repercutia. Tot és energia, tot és pensament. Si tu estàs pensant: “ai, pobre”, a mi m’estàs posant una llosa al damunt. Mentre que si penses en positiu, me l’aixeques. I em vau donar això i més. Heu estat els meus àngels.

I la lluita va valdre la pena...
És que el truc és pensar que no és una lluita. Si tu penses que és un ball, que és un dia a dia, que és un moment a moment, aleshores tot canvia. Jo pujava a l’ambulància i no pensava cap on anava, sinó que mirava el paisatge, era massa dur pensar “ara estaré una setmana sense veure el meu fill”. Els únics moments de la malaltia en què he plorat eren pel meu fill. No eren per si jo viuria o em moriria, eren perquè hi havia una personeta amb la qual jo no estava i enyorava. I pensava que ell tampoc no devia estar entenent on estava la mama. Per això –i aquest fet parla molt del procés– el que jo feia quan estava ingressada, era que a les nits, “parlava” amb el meu fill a la distància i li explicava que realment la malaltia ens faria millors a tots dos, que havia de tenir paciència. I, de fet, quan es quedava amb amics meus a passar uns dies, sempre se sorprenien perquè em deien que el nen era feliç. Això et demostra com de poderós és un pensament.

Mig any després que comencés tot, el 2 d’agost de 2011, et donen els resultats de les darreres proves i et comuniquen que t’has curat definitivament. Què vas pensar? Tu sabies que havies vençut la malaltia?
Sí, jo n’estava segura. De fet, els metges ja havien anat intuint que allà estava passant alguna cosa una mica bèstia. Perquè quatre mesos abans, havent fet tot just la meitat de les sessions de radioteràpia que estaven programades, una doctora em va fer un tacte i no va trobar res. Va trucar a l’oncòleg que duia el meu cas per explicar-li, amb sorpresa, que d’aquell tumor de 12 centímetres ella ja no palpava res de res. Van dir-me que estava passant alguna cosa que no era normal. A més, a l’abril, després d’una de les quimios, vaig tenir una febrada brutal i aquesta va ser l’excusa per fer-me una prova, sinó no te la fan, i no està gens bé, haurien de fer més seguiment, per cares que siguin les proves. Amb els resultats a la mà, el doctor em va dir: “no pot ser, en 20 anys de professió, jo no he vist una cosa igual!”. S’havia reduït espectacularment. El seu comentari va ser: “què efectiva és la quimio, oi?”. La meva reflexió va ser: “què efectiu és el pensament, veritat?”. Per tant, el 2 d’agost jo ja sabia el que em dirien, n’estava segura, però sempre queda un fil de por.

Com es torna a la normalitat després d’un sotrac com aquest?
A mi el que més m’ha costat ha estat recuperar la feminitat. Això sí que t’ho puc assegurar, perquè la imatge es veu molt afectada per la cortisona -que t’infla desmesuradament el rostre- i pel fet de quedar-te sense cabells, sense celles, sense pestanyes. A més caminava tan malament que necessitava de l’ajut de dos braços per moure’m... Mirar-me al mirall era un cop molt dur. Gairebé no em reconeixia. De la nit al dia passes a ser una nova persona, però amb les mateixes ganes de ser feliç. Únicament em reconeixia en el punt de brillantor dels ulls, per les ganes de viure.   


Has sentit rebuig de la gent al carrer?
Sí. Hi ha gent que no et mira amb empatia. Jo, si veig alguna persona que està malalta, el que faig és, com a mínim, somriure. Així li dones un bri d’esperança... Però castigar-la encara més trobo que és una falta de consciència.

Vas estudiar Magisteri en Educació Física però ets una artista de cap a peus...
A mi el que em mou més i em crida més és la creació. Em sento viva fent poesia, escrivint música, cantant-la. Amb la música em passa una cosa curiosa, jo no tinc estudis de solfeig, no tinc formació acadèmica en matèria de música, però en canvi he composat cançons. Al no entrar a periodisme, després de plorar molt, em vaig decantar pel magisteri i en una àrea que coneixia bé com és l’esport. I la veritat és que la carrera la vaig gaudir molt i hi vaig conèixer persones precioses que també justifiquen tots aquells anys d’inversió.

Quan neix la Nina da Lua?
La Nina da Lua neix arran d’un projecte amb el Marco Morgione (The linn youki project #3). Des del principi vaig saber que aquest nom m’acompanyaria per sempre més. Hi ha molt de mi en la Nina da Lua però és una jo diferent, és la que es permet somiar, que es permet crear, que es permet cantar... La Sònia és la mare del meu fill Marc. Tot i que ell somia en la Nina da Lua i em demana que canti cançons, que em dediqui al que m’agrada, que tiri pel dret per fer realitat els meus somnis. Ell recolza la Nina da Lua!

És el que estàs fent ara?
Sí, ara estic escrivint moltíssim, vull escriure. Per la por de no ser reconeguda he anul·lat durant molt temps aquesta vessant meva. I també vull ajudar la gent. Sento la necessitat d’ajudar les persones.

I no t’has plantejat de plasmar la teva experiència en un llibre?
El que passa és que de llibres n’hi ha milers... El que sí voldria és escriure un llibre sobre l’amor. I l’amor és demanar als teus familiars i amics que vinguin contents a veure’t perquè així t’ajuden a curar-te. L’amor és deixar-te ajudar i estimar incondicionalment acceptant cada persona. Hi ha una dona que em va ajudar molt en tot aquest procés que es diu Louise L. Hay, que va passar un càncer i va trobar un mètode propi per poder sanar-se . Al youtube es poden trobar els seus àudios i vídeos que diuen frases com: “visualitza una persona amb la que tu hagis tingut un conflicte i digues-li ‘perdona per voler que siguis aquell que jo vull que siguis’, i digues-li-ho les vegades que faci falta”. Així faràs la persona feliç, i tu t’alliberaràs enormement. La Louise em va fer obrir moltíssim el cor i em va fer acceptar tot el que m’estava succeint.

Foto: Patricia Lainz

Per a mi, el sarcoma ha estat un regal, jo ara sóc més feliç, perquè em permeto ser jo mateixa.

Tot i que em passaria hores parlant amb la Sònia, decideixo posar punt i final a l’entrevista. El seu discurs és sincer, pausat, reflexiu i emotiu. És hora de fer alguna fotografia, li vull capturar la mirada de prop per regalar-vos-la. Curiosament, és tan autoexigent que ens costa trobar alguna fotografia on s’agradi. A mi, però, em sembla preciosa.

dimecres, 14 de desembre del 2011

A MI SÍ M'AGRADA EL NADAL


En aquestes dates sento molta gent que rondina per la imminent arribada del Nadal. Hi ha qui diu que no suporta aquestes festes perquè comprar els regals estressa molt, els dinars familiars avorreixen i la despesa econòmica és exagerada.

A mi no m'estressa comprar regals perquè m'agrada fer-los. Hi penso molt abans de decidir quin és l'obsequi que millor escau a cadascú. El vaig a buscar o l'elaboro jo mateixa amb emoció, l'embolico amb delicadesa, i desitjo, sense poder evitar sentir molts nervis, haver encertat amb la tria.

En relació amb la despesa econòmica, us he de confessar que sóc força garrepa. No per res, sinó perquè penso que, sovint, la il·lusió que fa un detall és inversament proporcional als diners que hi has invertit. Els millors regals, gairebé sempre, són aquells que fas, no els que compres. 

Dels dinars familiars, l'única cosa que veritablement em dol és l'absència dels que ja han marxat. Per la resta, els gaudeixo. Sí, potser és veritat que coincideixes amb parents amb els quals no tractes habitualment, però trobo que aquest és precisament l'encant, no? Justament ja és això. Poder abraçar la família que durant l'any et queda lluny, recuperar el fil de les seves vides, posar-vos al dia de tot.

A més, jo que sóc sensible de mena, adoro la ciutat en el mes de desembre. Els llums de colors endolceixen la negra nit des de les sis de la tarda. Els aparadors de les botigues llueixen i enlluernen com en cap altra època de l'any i hi ha pessebres, llaços i campanes gegants que decoren cada petit racó del carrer. Per no parlar del somriure generós, etern i neguitós de les criatures durant aquests dies, de la màgia que ells et fan reviure, i dels seus ulls estupefactes i brillants a la cavalcada dels Reis Mags.

Ja em perdonareu, però a mi sí m'agrada el Nadal.

     

divendres, 9 de desembre del 2011

365

Diumenge farà 365 dies que vas marxar. 365 dies amb les seves 365 nits. Tenies 28 anys i la vida et va estafar.

El primer any és el més dur d'empassar després d'una pèrdua important. Se't fa estrany. Penses en la persona com si encara hi fos i no t'acabes de creure que ha marxat per sempre més. Però el món segueix donant voltes i la vida continua, aparentment, com si res. Aparentment com si res, però sense tu. I es nota. La teva absència es fa palesa, i aquesta absència dol, molesta, neguiteja, fa ràbia.

De res em val que em diguin que això va com va. De res em serveix pensar que no val la pena enfadar-se. L'enuig és inevitable i està perfectament justificat.

Sé -perquè en morts prematures ja tinc una experiència prèvia- que no cal que hi busqui una explicació. Que no n'hi ha. Per aquest motiu tiro endavant, procuro ser feliç, aprofito cada bon instant i visc la vida al màxim, pel que pugui passar... Això sí, sense entendre per què ja no hi sou.

dimecres, 7 de desembre del 2011

A PROVA DE BOMBES

De la complexitat de l'existència humana, una de les qüestions que més curiositat em provoca és la xarxa de relacions que cadascú de nosaltres va teixint en el decurs de la vida.
Ser en un lloc concret, en un instant precís, determina que coincideixis amb unes persones unes altres.
Després, la química pertinent i els gustos, així com les preferències personals, s'encarreguen de fer una selecció de quines d'aquestes ànimes formaran part de la teva vida i quin pes hi tindran.
D'aquest procés, que té una part aparentment aleatòria, més enllà de la creença o no en el destí, i una altra de voluntària, sorgeixen els saludats, els coneguts, les parelles i els amics.
Els tres primers poden anar i venir amb una certa lleugeresa. D'una banda, els saludats, que poden ser-hi únicament en una etapa breu de la teva vida, com un veí al qual deixes de saludar quan et canvies de pis. D'altra banda, els coneguts, que tot i tenir-los més o menys presents, poden desaparèixer sense deixar cap rastre, ni físic ni emocional. Per últim, les relacions de parella, que -no cal dir-ho- són per excel·lència les més inestables i imprevisibles, i de la mateixa manera que arriben poden marxar.


Els amics no. Els amics romanen. Els amics hi són sempre. Per trobar-te i parlar del sexe dels àngels, per discutir sobre política, per enfotre-te'n de tot, per malparlar de la feina, per compartir vetllades irrepetibles, per avisar-te quan t'estàs equivocant, per riure't les gràcies i per plorar totes les penes del món.
Els amics hi són eternament, incondicionalment, a prova de bombes.

dimarts, 29 de novembre del 2011

LA LLUNA EN UN COVE

La meva mare emprava frases fetes molt sovint. Quan jo li demanava un impossible, ella reivindicava la Lluna en un cove. Si el neguit s'apoderava de mi, em recordava que la paciència és la mare de la ciència. Em vaig acostumar a sentir, des de ben menuda, que no es poden demanar "peras al olmo", que certes coses només passen "de higos a brevas" i que "quien ríe el último ríe mejor".
Recordo especialment allò que "no hay mal que por bien no venga, ni mal que cien años dure". Per això, i perquè l'esperança és l'última cosa que es perd, suposo que aviat tot tornarà al seu lloc, la crisi s'esvairà, i la gent recuperarà les seves vides d'abans.
Mentrestant, potser fóra bo que la classe política que ens governa actuï amb seny, sentit comú i lògica.
Com deia la meva mare, "mas vale pájaro en mano que ciento volando" i penso que, arribats a aquest punt, ja s'ha estirat molt més el braç que la màniga.
Ara toca que els alts mandataris es posin les piles i pensin bé de quina manera cal fer les coses d'ara endavant per tal de treure'ns d'aquest forat com més aviat millor.
Confesso que no sóc gaire optimista, potser per allò de "piensa mal y acertarás" i que "quien parte y reparte se queda con la mejor parte". I no em val allò de llevar-nos ben d'hora, ben d'hora, perquè us asseguro que des que sóc mare veig la sortida del Sol dia sí i dia també i, no obstant, cada vegada em costa més arribar a final de mes.
Tanmateix, tampoc estic demanant la Lluna en un cove, oi? Únicament exigeixo que la classe política faci bé la seva feina.

dimecres, 23 de novembre del 2011

EXCÉS DE SOROLL

Trobo que el soroll és una d'aquelles coses que, a mesura que un es fa gran, causen una major pertorbació de l'ànima.
Quan som petits ens estranya l'assiduïtat amb què els adults ens fan abaixar el volum de les nostres converses mentre juguem amb un germà o ens divertim amb un amic. Fins i tot ens molesta. "Però si no estem cridant!", rondinem exaltats i en veu ben alta perquè ningú no en tingui cap dubte. Després, d'adolescents, en plena revolució hormonal, no sabem escoltar un CD si no ho fem al màxim volum que permet el reproductor. "Abaixa la música!", ens diuen irritats els nostres pares. I no ho entenem. Creiem que són manies, dèries dels altres. Tanmateix, en el decurs de la nostra vida, ens anem tornant més intransigents amb el soroll.



És cert que de ben menuts aguantem relativament bé el plor d'una dotzena de companys de classe a l'escola bressol i que, més tard, no ens neguiteja la fressa produïda pels nens que surten al pati a jugar, ni el guirigall de la colla d'amics quan vas a fer una volteta pel barri. No obstant, més tard o més d'hora, això s'acaba. El punt àlgid de consentiment de murmuri és quan surts a la nit a fer una copa i hi ha tant de soroll que amb prou feines pots sentir el que et diu el paio que et "tira els trastos".
A partir d'aquí, de les afonies cap de setmana sí, cap de setmana també, la cosa canvia i comences a valorar el silenci. De fet, l'arribes a necessitar. T'apartes dels garitos petits en què tothom crida i evites les terrasses que estiguin a tocar de carrers molt transitats perquè tanta fressa t'atordeix. Aleshores busques refugi en llocs tranquils i silenciosos, discrets, moderats.
Quan passes de la trentena i vius en una ciutat esvalotada i estrepitosa, anheles sentir-te la pròpia respiració, enyores escoltar la remor del vent, desitges recuperar l'essència dels sons, escoltar-los un per un i no com un brogit de la multitud. Aleshores ets tu qui diu als seus fills que no alcin la veu, que no facin soroll...

Crec que part de l'estrès i el neguit de la societat actual, a banda de factors conjunturals, està produïda per l'excés de soroll.

dilluns, 21 de novembre del 2011

MIQUEL FUSTER, DEL SILENCI OBLIGAT A LA LLUM PÚBLICA

La història d’un dibuixant que ha sabut deixar enrere els 15 anys que va passar al carrer

Foto: Josep Maria Rué
Miquel Fuster va tenir clar que volia dedicar-se a dibuixar còmics quan amb prou feines tenia 12 anys. De camí cap a l’escola passava per un quiosc i es quedava bocabadat amb els tebeos. Un bon dia va enviar un dibuix a un concurs que organitzava la revista Pumby i el va guanyar. De premi va rebre 25 pessetes, suficients per animar-lo a intentar realitzar el seu somni. Li va dir al seu pare que volia ser dibuixant i, amb el seu suport, es va matricular a l’Escola Massana de Barcelona. Als 16 anys va entrar com a aprenent de l’Editorial Bruguera, i al cap d’un temps es va assabentar que havien obert una agència nova, Selecciones Ilustradas, que necessitava gent i pagava molt bé. Allí va treballar, majoritàriament, en encàrrecs d’editorials estrangeres. Als 18 anys guanyava 20.000 pessetes mensuals, una fortuna en aquella època. El 22 d’octubre de l’any 1987, just després d’una ruptura sentimental, se li va cremar la casa, i amb l’incendi es van esvair totes les seves il·lusions. Es va passar 15 anys al carrer, però va aconseguir sortir-se’n. D’això ja fa 10 anys. La primavera passada, Miquel Fuster va rebre el premi del públic del Saló del Còmic de Barcelona per la seva primera novel·la il·lustrada Miguel, 15 años en la calle, que explica el temps que va passar al carrer. Actualment, ja ha publicat el segon volum: Miguel, 15 años en la calle. Llorarás donde nadie te vea i està preparant-ne la tercera part. A més, té un blog http://miquelfuster.wordpress.com/ en el que s’hi poden veure els seus dibuixos i alguns dels textos que escriu.

Ens hem citat davant de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona a les 11h de l’11/11/11. No sóc supersiticiosa, però sé que aquesta entrevista serà especial. Arriba sis minuts tard i el veig venir amb el pas lleuger. Quan està creuant la Gran Via, ens mirem, jo ja sé que és ell perquè l’he vist als mitjans de comunicació. Ell no hauria de saber qui sóc, no ens coneixem d’abans, però es dirigeix directament a mi: “Patrícia, oi?”. Es disculpa pel retard. De seguida m’adono que és tot un caballer, d’aquells que et deixen passar primer i t’aguanten la porta. Pugem a la Torre de l’Horitzó a fer les fotografies. Escales, escales i més escales. L’arribada al terrat li obre els pulmons. Xerra molt, i molt depressa. Calla per a les fotos “no parlo ara perquè sinó no queden bé”. És molt fotogènic i de seguida acabem la sessió. M’avança que em regalarà el seu segon àlbum il·lustrat, del primer ja no li’n queden, i em proposa que fem l’entrevista a la terrassa de l’Estudiantil perquè ell és fumador. Jo no duc diners, tant se val, insisteix a convidar-me. Es demana una coca cola i xerrem gairebé mitja hora abans que em doni temps d’engegar la gravadora. Fullejo el llibre, realment té un do pel dibuix. M’al·lucina l’exactitud amb què s’autoretrata. És bo, molt bo. Als seus 67 anys, té l’energia d’un xaval i, contràriament al que podia semblar, la “mala vida” no l’ha desgastat. Els texans i la gorra el rejoveneixen encara més.



Dibuix fet per Miquel Fuster i extret del llibre Miguel,15 años en la calle. Llorarás donde nadie te vea.

Finalment, arrenca l’entrevista:

- Què és el més dur de dormir al carrer?
El fred. El pitjor és el fred. El fred, però, té una cosa bona, i és que et treu la por. Estàs tan frenètic que deixes de tenir por, i t’és igual el que passi perquè només tens ganes de matar.

- De quina manera mira la societat a les persones sense llar?
La gent que t’estima pateix molt. La societat en general sent rebuig per la por a allò desconegut. Jo gairebé sempre anava a dormir a Les Planes, precisament per desaparèixer, però també he dormit en caixers, i sé que a la gent no li agrada. I això que mai he vist un indigent robar! Però és normal, amb la fila que fas, amb barba, els cabells llargs, brut, fent pudor, olor de vi… Jo tancava la porta dels caixer però sempre obria si algú volia treure diners. Obria, deixava passar i m’esperava fora. I, no obstant això, la gent et rebutja. I aquest rebuig de la gent provoca un efecte mirall: tu em rebutges, i jo cada vegada m’amago més.

- No tenies l’esperança de sortir-te’n?
No. L’esperança la perds. L’única cosa que esperes és aguantar. Recordo que al principi el meu fill i un amic em portaven diners, però jo només volia marxar amb el meu dolor tot sol, sense arrossegar ningú amb la meva caiguda. El carrer té això, que no has de donar explicacions a ningú i, a banda de l’esclavitud de l’alcohol, al carrer t’hi sents lliure.

- Però què té l’alcohol per enganxar tant?
És una droga legal. No he parlat mai malament de l’alcohol, però sí de l’alcoholisme. Amb mesura, es pot fer tot. De fet, jo havia begut tota la vida, bevia més abans, que no pas quan era al carrer. Vaig començar a beure de jovenet perquè sóc tímid i l’alcohol m’ajudava a pintar. Però la cosa es complica quan et converteixes en un esclau de la beguda. T’abandones a la idea que van passant els anys i no veus la sortida, et fa la sensació que ho has perdut tot. A mi m’han ajudat tots els serveis socials de Barcelona i de Catalunya, intentant treure’m del carrer. Però la condició si ne qua non perquè et donin un cop de mà és que deixis l’alcohol. Aquest és el protocol. Quan deixes l’alcohol i veus la situació real, veus tot el que has perdut, t’adones que ja no seràs mai més el que eres, veus que has de dependre dels ajuts socials…, se’t fa una muntanya. A més, t’obliguen a prendre molta medicació, i aquests medicaments són dissuasoris, però no et treuen les ganes de beure. A banda que et deixen impotent física i psicològicament. I els cursets que et fan fer són del tot imfumables. Jo els deia: “si tinc alguna possibilitat, serà fent de lo meu: pintant”.

-La clau de l’èxit la té la Fundació Arrels, com van aconseguir treure’t del carrer?
Ja saps que diuen que “los toros se van a morir a las tablas”, i jo, quan ja duia 15 anys al carrer vaig tornar a Sants, per trobar una mica el meu ambient, les cares conegudes. A més, tot i que jo de jove havia estat el rei del mambo, no vaig sentir l’orgull de l’ídol caigut. Em deixava veure pel barri i algun conegut m’ajudava. Una nit van venir els de la Fundació Arrels i jo pesava aleshores 42 quilos. Vaig pensar: “una altra vegada les teràpies, una altra vegada deixar de beure, una altra vegada em trobaré amb aquest, amb aquell...”. Malgrat tot, vaig anar-hi i vaig tenir la sort immensa de topar-me amb una assistenta magnífica, la Charo, i li vaig dir: “Charo, porto 15 anys i em sé tota la pel·lícula, la desintoxicació l’he de fer, d’acord, aniré a parlar amb el metge, però si aconsegueixo deixar de beure, que ho veig molt difícil, no em comencis a enviar, per pagar-me el Pirmi, a cursets de macramé i de ganxet, perquè aleshores tot se n’anirà en orris, eh?”. Li vaig preguntar si no podria, en comptes d’anar una hora a aquests cursets amb altres indigents, fer el curset a la pensió pintant o dibuixant. Em va dir que sí i em va anar molt bé. També vaig ser afortunat de conèixer el Dr. Castellà. Li vaig dir que no volia medicar-me, perquè sabia dels efectes secundaris de la medicació i volia provar-ho sense medicaments. Em va dir: “Miquel, com si vols deixar de beure amb el Tarot, això sí, t’hauràs de fer un parell d’analítiques a la setmana”. I vaig deixar-ho, i vaig recaure-hi, però vaig deixar-ho novament, i vaig poder més jo que l’alcohol. Després, el repte és aguantar i enfrontar-te amb la situació en què et trobes.

- Què és el que valores per damunt de tot?
Tenir un sostre per mi sol. És fonamental. Sense aquest sostre, ara tu i jo no estaríem parlant.


Foto: Josep Maria Rué

- Com i quan sorgeix la idea de publicar les novel·les il·lustrades?
Les dues novel·les les he fet, en part, por derecho que es diu al carrer, perquè jo sé que la Fundació Arrels gairebé no té subvencions i que viuen dels donatius de particulars. I si ells m’han ajudat, està bé que jo els ajudi. Em van consultar si jo tenia cap inconvenient en donar la cara i publicar un blog amb algun dibuix i el meu testimoni. No em podia negar de cap manera i, a més, no m’era cap inconvenient. La resposta de la gent ha estat molt maca. Aleshores van començar a aparèixer a escena els fanàtics del còmic, que són tossuts, pesats, i sobretot un, que a més era director d’un banc i manegava diners, el Juan Royo. Tots ells van insistir molt, primer a través del blog, després per telèfon, dient-me que seria un èxit fer un llibre explicant els meus dies al carrer. Però, és clar, amb la paga aquesta que tenim, irrisòria, no m’arribava ni per pipes. I vaig començar a vendre originals. Dec ser dels pocs que quan vaig publicar el primer àlbum ja tenia tots els originals venuts. També n’he regalat algun. Els dos volums han tingut molt bona acollida i, si serveix per donar una mica de ressò a la feina que fan des d’Arrels, ja en tinc prou, perquè per diners ja et dic jo que no surt a compte. Comptant només les hores que et passes a la taula treballant, em surt a 250 euros al mes.

- Quins projectes de futur tens?
Ara estic fent una altra novel·la il·lustrada, que segueix a les dues anteriors, serà el tercer volum i es publicarà l’any vinent. Però, quan acabi aquest, vull fer un llibre que per a mi és més fidel al gènere de la novel·la gràfica, en la qual hi haurà una breu introducció biogràfica de la caiguda al carrer, del pis que es crema, però sense desenvolupar tant els capítols, per centrar-me, després, en una experiència molt maca i alhora molt dura que vaig viure amb la Victòria, una ionqui que va morir de sobredosi. La Victòria era una dona atípica, que havia estat actriu porno, molt guapa, que mentre estudiava a la universitat se’n va anar a fer una estada a l’estranger -ara se’n diu Erasmus- i la va agafar un professional i la van enganxar al cavall. La van posar a treballar en el món porno, i quan ja no els servia, amb 25 o 26 anys, la van facturar cap a Barcelona amb una mà al davant i l’altra al darrera. A través de la meva història amb la Victòria, vull explicar aquest submón de les pensions, que són plenes de gent marginal, amb el millor de cada casa: prostitutes, exconvictes, drogoaddictes, delinqüents...

-Què podrien fer les institucions per evitar que hi hagi tanta gent sense llar?
Mira, com diu el meu amic Lluís García Mozos: “quan li van preguntar a Napoleó què calia fer per guanyar una guerra va respondre que les 3 D: diners, diners i diners”. Les institucions han d’evitar la caiguda. Si no pots pagar el pis, et fan fora, i si no tens on anar, acabaràs inexorablement al carrer.



Foto: Josep Maria Rué
Em confessa coses que quedaran per sempre entre nosaltres, i obre tants i tants parèntesis en cada resposta que quan posem punt i final a la conversa encara em queden unes quantes preguntes per fer-li. Ja m’ho havia dit, a la una ha quedat amb un periodista del diari Ara i no podrem seguir xerrant.

En part millor, perquè crec que si no arriba a ser per aquesta cita, encara ara seguiríem enraonant!