dilluns, 30 de gener del 2012

EL DIBUIX DEL CAP DE SETMANA

L'Hèctor té 4 anys i 9 mesos. Des que va començar l'escola, el curs passat, cada dilluns li fan fer el dibuix del cap de setmana. Al principi no li importava. Tot al contrari, més aviat li feia gràcia. Amb el temps, però, se'n n'ha anat cansant. Suposo que la rutina fa estralls i m'imagino que jo també acabaria atipant-me'n si tots els dilluns hagués de fer el dibuix en qüestió.

Aquest curs, fins i tot ha arribat a témer-lo. Li produeix angoixa. Per intentar ajudar-lo, he anat provant estratègies i, com a mare errant que sóc, les he anat modificant per trobar una solució òptima per a totes les parts. Primer calia esbrinar, més enllà del tedi que pugués provocar-li la tasca referida, el motiu real del problema. Fent ús de la meva mà esquerra, un xic d'insistència i aquells dots de detectiu que tots duem a dins, vaig dilucidar l'assumpte: l'Hèctor no vol fer el dibuix per la por de no fer-lo bé. Aleshores se'm va acudir que podíem  practicar. Cada diumenge al vespre repassaríem les activitats dutes a terme i, entre els dos, faríem un assaig del dibuix. Això va funcionar tant sols una setmana. El següent cap de setmana vaig fer jo sola les pràctiques.

Vaig optar per pensar jo mateixa en algun dels moments viscuts que creia que eren més fàcils d'il·lustrar i, com qui no vol la cosa, li proposava: «avui podries dibuixar una piruleta, perquè com vam anar al Museu de la Xocolata a fer el taller...». Tampoc no me'n vaig sortir. Durant algunes setmanes no li vaig dir res, per no atabalar-lo, i em vaig limitar a preguntar-li els dilluns al vespre: «com ha anat avui?». Després del «bé» habitual, li deia: «segur que el dibuix t'ha quedat fantàstic!».

Un dia em va dir: «avui he dibuixat que la mama i jo hem fet un pastís». Estupefacta, li vaig dir: «però si no n'hem fet cap!». «Ja ho sé -em va dir ell- però aquest dibuix em surt molt bé». Com us podeu imaginar, vàrem fer (o, més ben dit, vam fer veure que fèiem) pastissos durant unes quantes setmanes. A l'escola deuen pensar que una servidora té vocació de pastissera.

Aquest cap de setmana l'Hèctor s'ha superat. Sí, amics, els nens no deixaran mai de sorprendre'ns i reconec que, fent honor al nom del blog, m'he quedat patidifusa! Dissabte vàrem anar a veure una activitat de divulgació científica per a infants en la qual una narradora i una il·lustradora explicaven i pintaven un conte sobre la formació de la muntanya de Montserrat. Tornant de l'activitat, i donat que jo tenia fotos de l'espectacle on apareixien amb claredat les il·lustracions que s'havien anat creant durant la funció, vam dibuixar entre els dos les muntanyes de Montserrat, amb monestir inclós.

L'objectiu era que no tornés a inventar-se que havíem fet un pastís. Perquè no està bé dir mentides. Aquest matí estava jo més nerviosa que ell. La mestra al·lucinarà quan l'Hèctor faci el dibuix i li expliqui que hem anat a veure aquest espectacle, pensava jo...

 

Al vespre, emocionada, li he preguntat pel dibuix. «He fet les muntanyes, mama. Però m'han quedat tan grans que he hagut de dibuixar-nos també a nosaltres, i dir-li a la Maria Àngels que vam anar a Montserrat».

Visca la seva imaginació i la mare que el va parir!
 

dimarts, 24 de gener del 2012

AQUELLES PRIMERES CITES


Fa alguns anys, quan tenies una primera cita amb algú depenies de la seva paraula, confiaves en la seva puntualitat i desitjaves no haver-te confós de lloc. L'emoció i la incertesa formaven part del pla. Arribaves i esperaves –en el sentit literal i figurat de la paraula– que l'altra persona vingués. Miraves de reüll al teu voltant per veure arribar la persona en qüestió, t'entretenies observant la gent que passava per allí i buscaves el reflex d'un mirall o d'un vidre per comprovar que el teu pentinat seguia intacte i que el pintallavis encara brillava. De vegades, amb sort, duies un llibre o una revista per llegir (o fer-ho veure) o et donaven un díptic de publicitat i el fullejaves per fer passar aquells nervis tan típics, tan previsibles i alhora tan inevitables! El neguit creixia a mesura que augmentava el temps d'espera i aleshores començaves a elucubrar explicacions diverses: "potser alguna cosa l'ha fet endarrerir"; "és possible que jo m'hagi equivocat de lloc, o de dia, o d'hora"; "potser li ha passat per alt", o... "potser s'ho ha repensat!".
I mentre pensaves en tot això romanies immòbil al lloc de la cita. Sense allunyar-te'n ni un centímetre, no fos cas que qui esperaves vingués en aquell moment i no t’hi trobés!
És clar, no teníem mòbil! No podíem trucar per saber per què carai no venia, ni podíem enviar un sms, ni fer ús del whatsapp, ni del blackberry messenger, ni tant sols teníem l’opció d’entrar al seu perfil del facebook per mirar d’esbrinar si havia publicat alguna informació que ens ajudés a entendre el perquè del "plantón" o revisar els seus darrers tuits a la recerca d’una pista que ens il·luminés…
No podíem fer res de tot això. Però trobo que aquella primera cita d'abans, respecte de la d'ara, era infinitament més emocionant.

diumenge, 22 de gener del 2012

EL DOLENT DE LA PEL·LÍCULA

Ens familiaritzem amb la malícia des que som ben petits perquè a tots els contes hi ha un personatge dolent. 
El llop pervers, la brúixa malvada, la madrasta pèrfida o l'ogre abominable són algunes de les formes que pren el mal en la majoria dels contes clàssics, i de seguida passen a formar part de l'imaginari col·lectiu de tots nosaltres. Sembla ser que, tant a la literatura, com al cinema o al teatre, si no hi ha un "dolent de la pel·lícula" la cosa no pot rutllar. És un tema de tensió argumental, suposo, per donar-hi emoció...
Ara bé, una cosa és imaginar éssers detestables, malintencionats i infames a la ficció, i una altra de molt diferent és trobar-te'ls a la vida real. I n'hi ha. Segurament no fan tanta por, però poden fer més mal. Bàsicament, perquè tots sabem com acaba el llop als contes, i no succeeix el mateix quan aquest llop és de carn i ossos però no té cua ni pelatge.




L'altre dia observava un d'aquests éssers (als quals no elevo ni a la categoria de persones). Me'l mirava fixament i pensava: què hi guanyes fent tant de mal? 
No vaig saber trobar la resposta. En realitat, crec que aquest és el secret dels veritables malvats: fer mal perquè sí, sense cap motiu aparent, senzillament pel gust de veure patir els altres. Així de cruel, així de poca-solta, així de diabòlic.
Quan tens un ésser així de detestable al davant, desitges que tot el mal que fa algun dia li torni multiplicat per mil, però saps que perquè això passi haurà de trobar algú encara més dolent, ja que com deia la meva mare "de porc i de senyor, se n'ha de venir de mena".

dimarts, 17 de gener del 2012

LA MAGNITUD DE L'ORDRE

Més enllà de les manies que cadascú pugui tenir en relació amb l'ordre de les seves coses i la disposició regular d'aquestes -que no deixa de ser simptomàtic-, aquest matí pensava en la rellevància que té l'ordre en les vides de tots nosaltres.
Fixeu-vos, per exemple, en l'ordre alfabètic, ¿quantes vegades no hauríem desitjat anomenar-nos Yzaguirre quan la professora de llatí decidia fer un examen oral sorpresa i, òbviament, començava pel primer de la llista? El mateix succeeix quan se'ns diu, d'algun lloc on ens interessa anar, que "l'aforament és limitat i l'accés es farà per estricte ordre d'arribada", ¿quantes puntades de peu no hauríem donat a algú que se'ns intenta colar?
Per no parlar de les ordres en tant que manaments o prescripcions que cal obeir (o no). ¿Us heu parat a pensar en quantes ordres obeïm (o desobeïm) al dia? Ens llevem quan sona el despertador, portem les criatures a l'escola, anem a treballar, paguem tots els rebuts i tots els impostos, aparquem només allà on està permès, no passem si el semàfor està vermell, romanem en silenci a les biblioteques, respectem el descans veïnal… La llista seria infinita i moltes de les "prescripcions" podrien ser revisades. Però, a l'hora de la veritat, tots passem per la pedra. A títol personal, al·lego que ho faig per un tema de civisme i perquè, endreçada com sóc, crec que viure en ordre és viure millor. Ara bé, potser els que estan al capdavant de les institucions polítiques haurien de fer el mateix i posar una mica d'ordre en tots els sentits, començant pels corruptes i acabant pels estafadors, sense descuidar-se d'analitzar si tots ells són on són pels seus mèrits professionals.
Mentrestant, jo em replantejaré algunes de les ordres que dono als meus fills, perquè hi he estat pensant i tinc la sensació que de vegades m'excedeixo.

dijous, 12 de gener del 2012

ÈTICA I ESTÈTICA

Fa uns dies, conversant amb el filòsof Norbert Bilbeny, li vaig comentar -sense amagar certa preocupació- que em feia la sensació que avui en dia, com a norma general, ens preocupa massa l'estètica.
Bilbeny em va respondre que si fos així ja estaria bé. "Si importés l'estètica significaria que la persona està predisposada per l'ètica". Tal i com argumetava el professor Bilbeny, l'estètica són les maneres, és l'aparença, és el benestar, és l'estil, és la bona configuració de les coses, és la imatge adequada. I si ens importen aquestes coses, segons el filòsof, ja estem a tocar de l'ètica, que també són les formes, és la composició de la persona i de la personalitat.
No us negaré que vaig sentir un gran alleujament perquè de vegades m'havia sentit malament en reconèixer que, al meu parer, la imatge sí importa. La meva, la dels altres i la de les coses. M'agrada l'ordre, em complau percebre l'equilibri estètic del que m'envolta. M'atrau la bellesa, l'harmonia, una bonica obra d'art, un paissatge colossal...I, tanmateix, amb la mateixa intensitat, necessito, persegueixo i defenso els comportaments ètics, les persones civilitzades, les bones maneres.
M'adono ara que la personalitat té tant a veure amb l'ètica com amb l'estètica. Però com apuntava Bilbeny al final de la conversa, "si parlem de cosmètica ja és una altra cosa: l'aparença per l'aparença i la neurosi per la bella imatge sense substància no ens conduiran mai cap a l'ètica, són coses diferents."
Deu ser per això que habitualment jo no em maquillo!

dissabte, 7 de gener del 2012

TXABI FRANQUESA: “L’humor crea vincles. Els teus amics ho són en tant que tenen el mateix codi humorístic que tu.”


Hem quedat a casa seva. Fa poc temps que s’hi ha mudat i quan arribo al pis està penjant un quadre a la paret. L’estil de la seva llar és fidel al seu caràcter: hi domina la sobrietat del blanc i l’espai és diàfan i lluminós. El punt de contrast el trobem a la cuina, negra, i al terra, que és de fusta. Tot està meticulosament endreçat i escrupolosament net, i el caliu l’aconsegueix amb alguns mobles heretats i comprats a brocanters. Al Txabi li encanta viatjar, però quan té temps no té diners, i quan disposa dels diners, aleshores, no té temps. Diu que no és de riure fàcil, però jo ho poso en dubte. Riu i somriu molt més del que es pensa. No suporta la gent mal educada ni les persones que criden, segurament perquè ell és molt respectuós. Una de les coses que li fan més por és la malaltia, no tant la pròpia com l’aliena, la de les persones que estima. Em proposa de fer l’entrevista a la terrassa –és un amant de l’aire lliure– i em demana permís per anar pintant un bust femení mentre respon a les preguntes. Em confessa que pintar el relaxa. No m’hi puc negar.

Agafa el bust, pintura blanca i pinzell, protegeix la taula amb un cartró i es posa un davantal per no embrutar-se.

Ell comença a pintar i jo disparo la primera pregunta. Com i quan vas decidir que et dedicaries a fer riure al personal?
Penso que al final tot ha estat involuntari... No crec que res del que m’ha sortit bé hagi estat premeditat perquè, quan hi penso, les coses surten malament. (Riu). Em va venir donat una mica per les circumstàncies, vaig començar a treballar al gremi del turisme i allí hi vaig veure un sinfín de possibilitats. Vaig adonar-me que el que la gent vol, al final, és entretenir-se. Quan un fa vacances, a banda de relaxar-se –que també, però per això ja hi els SPA, que són la cosa més avorrida del món– el que necessites és entretenir-te. Aleshores, vaig començar a muntar espectacles per diferents col·lectius de diverses nacionalitats i havia de fer-me entendre en molts idiomes que desconeixia, cosa que m’obligava a fotre-li molta jeta i a fer un tipus de show molt gestual.
Com et prepares els espectacles?
Els bolos no els preparo! (Riu). Bé, de fet, és clar que preparo un show en concret, però només si requereix d'un format determinat. Si tinc llibertat a l'hora d'actuar, deixo l’espectacle obert. Ho defineixo d’una manera molt informàtica: és com si al cap hi tinguessis moltes carpetes windows, amb diferent informació de coses que has anat pensant, que et venen al cap, que has anat anotant... I el dia que t’agafen les ganes de treballar –que acostuma a passar poques vegades t’asseus i et poses a escriure-ho tot. Després veus si fan gràcia.
T’han de fer gràcia a tu?
(Pensa) A veure, m’han de fer riure o almenys han de ser ocurrents, perquè jo sóc un paio que no tinc el riure fàcil. No hi ha gaires coses que em facin riure i això m’emprenya, perquè no sóc de regalar-me, precisament. M'agrada que el riure sigui sincer i improvisat. Home, ric més amb la gent del carrer que amb shows humorístics. La meva principal referència i font d'inspiració és la gent del carrer. Valoro molt a qui tracta de fer riure, però el que em passa és que ara ho analitzo tot més. Ho observo atentament i penso: “Ostres, que cabró! Com ha arribat fins aquí, aquest? Què bo!”, però no sóc gens escandalós a l'hora de riure. Em fan molta gràcia, sobretot, els nens i els avis. Deu ser un cercle tancat. Són els més honestos, no menteixen mai! Els borratxos, malgrat el què digui el refrany, em resulten pesats... Jo crec que tinc bon beure. Potser no aguditzo, però tampoc carrego.
No desconnectes mai?
Veient un espectacle he aconseguit desconnectar alguna vegada però, és clar, per norma general, el que faig és analitzar. Sense voler-ho.
Et succeeix el mateix quan vas pel carrer? En tot hi veus material per a un gag?
No, em passa una mica que en la vida quotidiana no sóc gens xafarder i, a més, acostumo a anar amb moto, cosa que m’aïlla de la resta del món, viatjo amb els meus pensaments i no participo del que passa al meu voltant. A Madrid, en canvi, sí acostumo a bellugar-me en metro, tot i que per a mi el metro és el més semblant a l’infern.
Sí? Per què?
El metro em sembla horrorós, no m’agrada, jo sempre dic que ja tindrem temps d’estar sota terra. A mi m’agrada l’aire lliure. De fet, ara hem sortit a la terrassa perquè jo necessito veure el cel, el sol... Quan escric, ho he de fer sempre amb llum natural, si no, no puc. Reconec que sóc una mica perepunyetes...

La mania del metro no li coneixia. La resta no em sorprenen.
Quines altres manies tens?
Em molesten molt els crits.
El soroll?
El soroll em molesta, però encara m’emprenya més la gent que fa soroll. Si està tronant, doncs està tronant, i llestos. Però la gent que provoca soroll em treu de polleguera. La brutícia i el desordre també em generen angoixa, em fan estar incòmode. No podria viure ni treballar a un lloc brut i desendreçat. Tampoc suporto els horaris, treballar amb horari d’oficina, per a mi, és el més semblant a estar a la Model. Sóc molt maniàtic també amb les olors. En el cas de les dones jo em deixo guiar molt per les olors. Si una dona fa bona olor però és massa forta, em molesta igual que si fes mala olor. M’agrada que la dona faci olor d’ella mateixa.

El Txabi em pregunta quin acabat m’agrada més per al bust. Decidim per unanimitat que el deixarem amb els traços de les pinzellades marcades, sense polir.
I reprenent el tema de com prepares els espectacles...
Sí... El que faig una vegada tinc els gags escrits, és provar-los. Ara podria tenir una idea que crec que és bona i provar-la amb tu, en fred, sense avisar-te, aleshores analitzaria la teva reacció. Si et fa gràcia, després ho provaré amb una altra persona. Si veig que a aquesta altra persona també li fa gràcia, aleshores penso: “això és material”. I sobre aquest material el que toca és treballar-hi per fer que no només sigui bo, sinó que sigui realment bo.
Trobo que una de les virtuts dels monologuistes és que passeu fàcilment d’un tema a un altre, encara que aparentment no tinguin res a veure.
Els còmics hem après a anar derivant un tema cap a un altre. Ho he contrastat amb altres companys i això d’enllaçar els temes, que abans ens preocupava més, ara no ens amoïna tant. Per exemple, tu estàs parlant d’avions i vols obrir un tema de iaies, doncs fas anar la iaia a l’avió. És tan senzill com això. Al final, el que interessa és que el que diguis tingui un contingut i, sobretot, que faci gràcia, no?  
Com definiries el teu tipus d’humor?
A mi no m’interessa tant l’humor protesta o la crítica política com les situacions surrealistes, divertides...Tot i que jo sóc dels que penso que s’ha de riure de tot. Sóc capaç fins i tot de riure de les tragèdies, perquè crec que és l’única manera d’assimilar-les. Sobretot les pròpies. A mi, per exemple, m’agrada molt parlar de la mort. D’allò que ens fa por és precisament del que ens hem de riure. Fixa’t quants acudits es fan de la crisi, com aquell que diu que “tinc un nen apadrinat a l’Àfrica i m’està enviant diners ell a mi”, saps? I potser estàs explicant aquest acudit sabent que els teus germans no tenen feina... Però, és clar, pitjor seria lamentar-se, no? Saber-te riure d’alguna cosa que et fa mal, demostra que ets prou intel·ligent com per vèncer allò. De fet, per a mi, l’humor és l’armadura del cavaller, és la meva defensa. Per exemple, en una discussió de trànsit, què prefereixes? Arribar als insults desagradables o faltar al respecte amb humor? Amb el sarcasme i la ironia, que són elements humorístics, pots fer molt de mal. El Wyoming o el Buenafuente són especialistes en això.


Aprofita els avantatges de les noves tecnologies però no n’és esclau. No agafa l’iPhone fins que no hem acabat l’entrevista.

A banda de Godoy, que sempre l’anomenes, quins referents tens?
Godoy va ser el primer que em va impulsar a fer el què faig perquè és el primer que jo vaig veure al teatre amb aquest format i em vaig quedar molt impactat. Però és que n’hi ha moltíssims! I no cal mirar gent gaire més gran, tinc referents humorístics contemporanis, de gent de la meva quinta que potser han començat una mica abans que jo i m’han donat l’empenta. També m’ha marcat el Capri, que recordo que el veia quan era petit i que feia unes dissertacions molt fines. Jo he comprovat una cosa, i és que l’humor, si t’hi fixes, crea vincles. En un grup de gent, tindràs més afinitat amb les persones que tinguin el mateix sentit de l’humor que tu, amb les que riguis de les mateixes coses i vagis en la mateixa línia de comentaris. Els teus amics ho són en tant que tenen el mateix codi humorístic que tu.
L’humor és terapèutic?
Totalment. Ara el tema dels monòlegs està funcionant com mai perquè la gent el que necessita és riure per alleugerir el dolor. Els mateixos espectadors t’ho diuen: “durante dos horas me he olvidado de todo”. No es tracta d’una moda sinó d’una necessitat.
En qualsevol cas, hi ha molts monologuistes... Aquesta competència crea rivalitats?
No ho sé, perquè per salut mental, tot i que tinc molts companys de professió als quals no només admiro sinó que estimo, procuro no barrejar-me excessivament amb el gremi. Bàsicament perquè hi ha gent que no viu l’ofici de la mateixa manera que jo. De fet, tinc un problema i és que professionalment no tinc massa ego. M’ho prenc amb molta calma. Home, a tots ens agrada agradar, però no necessito ser el centre del món ni ser admirat. I hi ha companys de professió que potser sí... Jo busco que la gent rigui amb mi i que jo pugui seguir fent riure durant molts anys, vull una carrera de fons i no de velocitat. No vull que la gent m’admiri ni pensi que sóc especial, perquè no ho sóc. Amb el reconeixement dels meus amics i la meva família ja en tinc prou. Perquè ells no pensen que jo sigui superior a ells en res. Normalitat... Perquè, al final, el que més costa de trobar és la normalitat. És curiós, però, gent normal... No hi ha gaire gent normal!
Com no ha d’haver gent normal? I com és la gent, si no és normal?
No... Fixa-t’hi: un està atrapat, un altre histèric, l’altre atacat...
Però jo em considero normal!
Sí. Per això em relaciono amb tu! (Riem)
Què passa si un dia no estàs d’humor i has de fer riure?
Curiosament ho puc fer igual. He comprovat que puc fer humor estant realment malament i de fet em serveix com a teràpia. És per això que em sento un privilegiat. Guanyar-me la vida fent riure als altres i tenir una professió que em serveix per a ser feliç és fantàstic, realment un luxe!
I quan acabes l’espectacle, quedes content?
No em quedo mai satisfet del tot perquè tinc molta capacitat d’autocrítica.
Tens una agenda més aviat atapeïda, amb actuacions fora de casa... Com ho portes?
Quan vas molt de bòlit penses que voldries tenir un temps de calma, però aleshores si estàs un temps més tranquil, notes que et falta aquest ritme. Nosaltres viatgem molt, però ja m’agrada. Tinc la maleta sempre a mig fer. Ja no sé si és que m’agrada o que m’hi he acostumat. El que sí que he après és a trobar el confort de casa en les habitacions d’hotel. El que faig és que viatjo amb tot, que és molt poc.
Què t’emportes?
L’iPad, música, roba per anar a córrer, el banyador per nedar...


Perquè no estigui pendent de la càmera, li dic que llegeixi realment la revista, i opta per consultar la llista de novetats musicals de la Rolling Stone.
Sempre has fet esport, per què? 
És que si no faig esport em bloquejo. Si no fes esport no podria fer humor. A casa meva sempre hem fet molt d’esport i ho necessito, m’allibera.
Com era el Txabi de nen? Eres bon estudiant?
No era gaire bon estudiant perquè sempre estava fent broma. M’escollien de delegat i aquestes coses perquè era bastant líder. De fet, no m’ha costat mai parlar davant de les masses.
I tenir molta gent pendent de tu no et posa nerviós?
No. A mi em faria més por parlar davant de tres persones que davant de tres mil. Home, tens moments tensos, però crec que és més per un tema de responsabilitat i de la situació, que no pas per la gent. Sempre és més fàcil convèncer una massa, que convèncer dues persones.
Aquesta cara de ‘chico malote’ que tens, reflecteix un caràcter més aviat fort?
(Riu) Jo no tinc cara de chico malote! Però sí reconec que tinc caràcter i, tot i que sóc força pacífic, entenc que de vegades es pugui arribar a les mans. És l’últim recurs que utilitzaria, perquè em sembla fatal, i sempre intento emprar l’humor, però si veig que estic discutint amb algú que no té ni capacitat d’entendre... Mira, sempre poso el mateix exemple: si un dia li roben el bolso a la meva àvia i la tiren a terra, t’asseguro que no utilitzaré la fina ironia, ni el sarcasme, ni res d’això. Primer agafo el paio i li foto un gec d’hòsties, després ja veurem. Ui, això ha quedat molt de macarra..., no? (Riu) De tota manera, i ara enllaço un tema amb l’altre, tenir mala llet no està renyit amb el sentit de l’humor. Gila era un malcarat, i el mateix Eugenio era un tipus molt seriot i en canvi era finíssim.
És veritat que costa més fer riure els catalans?
Jo crec que no.
Quan crees els gags, saps quines coses faran més gràcia a homes que a dones?
Sobretot sé el que farà més gràcia als tios (riu). Però hi ha gags que estan pensats per les dones. Ara intento tenir més cura. A mi m’agrada molt l’humor grotesc però amb el temps he anat blanquejant i refinant el meu humor. No és el mateix el que explicava als 24 anys que el que puc explicar ara, als 36. Faig servir més el sarcasme i menys l’humor escatològic. Tot i que jo reconec que em fa gràcia el “caca-culo-pedo-pis” i sé que a moltes dones també, encara que elles diguin que no perquè no queda tan bé riure d’això.
A banda dels escenaris, també t’hem vist al cinema, a la TV, has fet sèries per internet... On estàs més còmode?
Jo? Al llit. (Riu)
Al llit? Però... al llit descansant, o al llit ‘treballant’?
Al llit fent feina! (Riu) No. Seriosament... On em trobo més bé és al teatre, a l’escenari, en directe i amb públic. Perquè el públic et fa de termòmetre. Quan graves alguna cosa, després et veus i canviaries mil coses. Tot i així, m’agrada experimentar amb altres formats, perquè així els conec.
Off the record, li demano si és gaire presumit. Em diu que no, però quan acaba de canviar-se per sortir al carrer, va fins al mirall i es mira. “Ostres, estreno els pantalons avui... Són una mica massa estrets?”, em pregunta.
Quins projectes de futur tens?
Ara he de continuar la gira amb el Club de la Comedia. De fet, està pendent d’emissió el meu monòleg a La Sexta. També hi ha un projecte de televisió, però tampoc hi poso massa pensament perquè com no depèn de mi... I després hi ha una altra cosa de teatre que podria sortir però encara està a l’aire.
Com et veus d’ aquí 15 anys?
Amb canes i calb!
Amb canes o calb? Totes dues coses no poden ser!
Sí, amb canes als lateral i calb pel damunt (riu). De fet, no hi penso. Visc sempre mirant un futur a curt termini.
Pot dir missa, però el Franquesa és tan generós fent riure els altres com rient ell mateix.
Poso el punt i final a l’entrevista. Tal i com jo ja sabia, la conversa ha fluït amb naturalitat i el Txabi, com de costum, m’ha arrencat infinits somriures. Deu ser que tenim el mateix codi humorístic...

dilluns, 2 de gener del 2012

A PROPÒSIT D'ANY NOU

És fascinant la lleugeresa amb què ens fem els propòsits d'any nou. Els típics i tòpics ja els sabeu: aniré al gimnàs, m'aprimaré uns quilos i deixaré de fumar. També n'hi ha de més originals: procuraré llegir un llibre al mes, m'apuntaré a un curset de cuina japonesa o estalviaré cinc euros al dia per poder fer un viatge a l'agost. Com en tot, la sofisticació també fa acte de presència en aquest terreny: em compraré una bici i em vendré la moto (sempre per aquest ordre, perquè si això de la bici no et convenç almenys encara tens l'alternativa de la moto) o reformaré la casa i aprofitaré per adaptar-la a l'estil feng shui. Una altra opció és plantejar-te propòsits de pel·lícula: coneixeré l'home de la meva vida i m'hi casaré; trobaré una feina genial i cobraré un dineral treballant-hi només sis hores al dia, o escriuré un llibre, el publicaré i serà el més venut de l'any. En aquest darrer cas, jo no parlaria tant de propòsits com de deliris de grandesa. Per últim, hi ha l'opció de demanar directament el que creus que l'any que arrenca t'ha de donar: "al 2012 li demano pau", "espero que el nou any em porti salut, diners i molt d'amor", "vull humor i alegria per a l'any que ve"… Tu demanes, com si fessis la carta als Reis, i llestos. És molt fàcil de fer, però no tinc gaire clar que funcioni.
El que es posa de manifest en qualsevol de les opcions plantejades és que aprofitem l'excusa del canvi d'any per donar, en major o menor mesura, un tomb a la nostra vida, o almenys intentar-ho. Suposo que es tracta del famós esperit de superació que tots duem a dins. És aquest neguit per ser millors, sumat a l'incontrolable desig, inherent en l'ésser humà, el que ens fa replantejar les coses i modificar allò que no ens agrada.
Certament, la rutina, la monotonia i el conformisme són els pitjors enemics de la felicitat i, per contra, el desig és un prodigiós motor de canvi. Per això, enguany, després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que jo, personalment, només em proposo una cosa per al 2012: gaudir més de la vida. Gaudir-la intensament, amb i en tots els sentits.