IMMORTAL

L'àvia avui n'ha fet 98 i s'ha tornat quedar sense festa. Estava moixa perquè la pandèmia ens ha obligat, una altra vegada, a ajornar la trobada que fèiem tradicionalment per celebrar el seu aniversari i que reunia tot els seus fills, néts i besnéts. Li dol perquè diu que potser no arriba als 99. 

És bonica per dins i per fora. L'àvia que tothom voldria tenir. Té el cap clar, el cor calent, l'ànima lliure i els principis intactes. Estima la família més que a la pròpia vida i n'ha passat de tants colors que m'atreviria a dir que ja ho sap tot. 

Sempre li dic que és immortal, i riu, però necessito que ho sigui. Perquè fa molts anys que em fa de mare suplent. I m'asserena, m'aconsella i m'acompanya. Perquè quan tinc un problema i m'enfado amb el món despenjo el telèfon i marco el seu número i perquè si tinc una bona notícia sempre li explico en primícia. 

Aquesta festa que avui no ha pogut ser es farà. Ja li he dit. I serà sonada. 

MITJA VIDA PER TORNAR ENRERE

Avui, mires enrere i donaries mitja vida per tornar-hi. Però de veritat. No és un dir.

Regalaries sense pensar-t'ho tot el temps que has perdut discutint, les hores que has malbaratat plorant i cadascuna de les nits que has exhaurit mirant d'entendre què ha passat. Llençaries a la brossa les converses estèrils, les males cares, les baralles i els malentesos. I viatjaries sense dubtar-ho als moments feliços.

Els bons records, que han estat sempre motor d'impuls per tirar endavant, es tornen avui una daga que et parteix pel mig. Les fotografies de fa anys et recorden el que ja no és. El que s'ha esvaït. El que no serà mai més.

I tanques els ulls per tornar a ser aquella Pati amb quinze anys que li confessava a la mare que s'havia enamorat, i recuperes l'essència del pessigolleig que et travessava de dalt a baix. I voldries quedar-t'hi una estona més i volar i assaborir del tot aquest record.

I mires l'infinit i tornes a la festa d'aniversari que vas fer al dúplex per als 26 i que va aplegar el bo i millor que tenies aleshores. I penses que fa massa temps que no veus l'Edu i la Mercè, que enyores les teves converses amb l'Evita, que la Laia estava radiant aquella nit, i que vam riure tant que és impossible oblidar-ho.

Ets optimista de mena tu, però aquest matí enyores massa el que has perdut. I allò que sempre et deia la mare pren tot el seu sentit. I si poguessis tornar enrere esprimiries cada bon moment viscut, triaries només allò que et fa feliç i fugiries del que et fereix.