dimarts, 3 d’octubre de 2017

ENS ESTEU BUSCANT PERÒ NO ENS TROBAREU



Crec que ja ho he entès.

Primer vàreu provar amb l'estratègia de la por. Vàreu entrar a domiclis particulars i vàreu irrompre a conselleries per detenir i retenir durant 72 dues hores a diversos càrrecs electes als quals acusàveu de desobediència i malversació de fons públics. Vàreu entrar a impremtes i mitjans de comunicació cercant urnes i paperetes. Sentíem dir, dia sí i dia també, que a Catalunya no se celebraria cap referèndum l'1 d'octubre i que no podríem votar de cap de les maneres.

Com no us en vàreu sortir i la ciutadania catalana va sortir a votar en massa, el govern central va tirar de pla B: la repressió. Les forces "de seguretat" de l'estat van arribar a límits que no hauríem imaginat mai. Van increpar, pegar brutalment i ferir de gravetat a centenars de persones, sense miraments i acarnissant-se especialment amb avis, àvies i dones a les que vàreu vexar i agredir cruelment. Ens vàreu requisar algunes de les urnes, en alguns casos amb vots a dins, i vàreu trencar mobiliari i destrossar els accessos als col·legis electorals.

Però ni així vàreu poder impedir que més de dos milions de persones aconseguíssim votar.

Vàreu passar al pla C: negar la brutalitat de la violència policial i inventar una versió de la jornada de diumenge que res té a veure amb els fets ocorreguts. Directament, vàreu obviar la realitat, malgrat que les imatges de iaies volant, de dones arrossegades pels cabells, d'homes ferits amb pistoles de pilotes de goma, de gent gassejada i de cops de porra repartits a tort i dret parlaven per si soles i ja havien fet la volta al món.

És molt dur i molt desquiciant sentir les declaracions que arriben des del govern central o des dels partits de l'oposició de Catalunya i de Madrid. Cada vegada més surrealistes. Se'ns esquinça el cor a tots.

Aquesta és l'estratègia, oi, Mariano? Inventar una realitat paral·lela: que hi ha 400 policies ferits, que l'aturada de país d'avui és d'ideologia nazi, que ens hem inventat els nostres ferits, que aquí vulnerem els drets humans o que dividim la societat catalana. El que voleu és provocar-nos tanta ràbia que al final explotem. Aquesta és la finalitat, oi, Soraya? Encendre'ns, fer-nos tornar bojos de ràbia i d'impotència davant de tanta injustícia.

Però, mal m'està el dir-ho a mi, com el poble català és collonut i pacífic, no us n'heu sortit. Aguantem estoicament i encara us poseu més nerviosos. Tant és així, que fins i tot envieu efectius policials de paisà inflitrats a les nostres mobilitzacions i concentracions massives i asserenades, per veure si podeu liar-la i acusar-nos a nosaltres de generar aldarulls.

Ens esteu buscant però no ens trobareu. No caurem en les vostres provocacions per més bajanades que digueu aquests dies. Perquè tenim un país magnífic i una gent meravellosa i pacífica, unida i calmada.

Govern espanyol i tots els còmplices que teniu: no oblidarem mai com ens esteu tractant i no us ho perdonarem. Mai.





dijous, 31 d’agost de 2017

VIURE SENSE ELLA

Dius que amb el temps has après a viure sense ella. No t'ho creus ni tu. No en saps. No del tot. No com abans. I, per més que intentis omplir de flors i violes i romaní el buit que va deixar, saps que amb ella va morir una part de tu que no tornarà.

Sembla que el forat que et travessa pel mig ha vingut per quedar-se i, cada vegada que li escrius, per més que passi el temps, necessites fer-ho amb un parell de kleenex a la mà per anar eixugant-te la cara i assecant el portàtil. I t'esforces a recordar l'atac de riure d'aquell dia al Zagüán després que una dona estrafolària entrés preguntant si hi havia rellotges "de pajaritu", referint-se als de cucut. O penses en qualsevol dels moments de cafè amb llet i dònut al Pedro. Ara els dònuts ja no valen res.

I, entre record i record, somrius i plores i t'emprenyes una mica més amb la vida per haver-te-la pres de cop, a traïció i sense avisar, un dijous de fa dotze anys. I quan van mal dades la necessites com mai, però si vols celebrar alguna cosa et fa més falta encara. I truques a l'àvia i fas el cor fort, perquè ella el té esmicolat, però en l'últim adéu la veu trencada et delata. Perquè no en saps, de viure sense ella. No del tot. No com abans.



dilluns, 28 d’agost de 2017

RICARD BELIS: «Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada»


Foto: J M Rué

Ricard Belis i Garcia va néixer a Barcelona el 1964 i va estudiar Ciències de la Informació a la UAB. Va entrar a formar part de la plantilla de TV3 molt jove i ha dedicat la seva carrera professional al documental. Gràcies a aquest gènere, ha pogut destapar qüestions que s’han intentat mantenir ocultes, denunciar injustícies i reivindicar el ciutadà anònim. Perquè Belis concep el documental com una palanca per canviar el món, per donar veu a les persones que normalment no en tenen i molestar els poders explicant coses que s’han volgut amagar.

Al llarg de la seva trajectòria, ha rebut nombrosos guardons, com ara el Premi Unda del Festival de Televisió de Montecarlo (1999), el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya (2002), el Premi LiberPress (2004), la Medalla de Bronze del New York Festival (2006) i el Premi Tiflos de l'ONCE (2017), entre d'altres.

Fa temps que tinc ganes d’entrevistar-lo, i aprofito el fet que Belis compagini la seva feina a TV3 amb les classes al grau de Comunicació Audiovisual de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, per demanar-li, en tant que redactora del Gabinet de Premsa de la UB, que em regali una estona del seu temps. Li explico que l’entrevista es publicarà al web institucional de la Universitat i, si em dona permís –que ho fa–, també aquí al blog.

Ens citem a la Facultat, jo jugo amb avantatge, perquè sé quin aspecte té. Ell ve directe cap a mi, deu ser que faig cara de periodista. Seiem en una cafeteria, poso la gravadora en marxa i pregunto sense fi tot el que vull saber.

Quan et vas matricular a Ciències de la Informació, sabies que et dedicaries als documentals?
Crec que no. Vaig començar Periodisme perquè m’agradava escriure, i això sí que ho tenia clar des de força jove. Però un cop a la Facultat, em va cridar molt l’atenció el món audiovisual. I en el moment de demanar les pràctiques a quart o cinquè no vaig tenir cap dubte que la meva primera opció era TV3. Era un somni. En aquell moment, el model de TV3 era capdavanter i modern, i vaig tenir la sort que em van agafar.

Foto: J M Rué

I el 1991, molt jove, entres a formar part de l’equip de 30 minuts.
Sí. Abans feia d’ajudant de realització dels telenotícies i, quan va arribar l’estiu, vaig passar a realitzador. Aleshores, en acabar el primer TN com a realitzador, em va trucar el director del 30 minuts. Vaig pensar: «Ricard, ja has fet alguna cosa malament i et caurà una bronca...». I resulta que no, que era per preguntar-me si volia entrar com a ajudant al 30 minuts. «No faràs reportatges», em va dir (aleshores hi havia molta feina de fer tràilers, sumaris, doblatges de programes comprats, etc). Però al cap d’un any ja estava fent reportatges (riu).

I del 30 minuts, després de molts anys, passes al Sense ficció.
Sí. El que passava amb el 30 minuts és que no era pròpiament un programa de documentals sinó de reportatges, tot i que ha acabat encabint formats que no ho són, com Els nens perduts del franquisme. I no és fins fa nou anys, sota la direcció de Mònica Terribas, que es pren la consciència que cal una finestra de documentals. Així neix aquest miracle que es diu Sense ficció, que és l’únic programa de documentals que s’emet en prime time en una primera cadena de televisió del sud d’Europa, competint amb programes com MasterChef o Supervivientes, i aconseguint grans audiències. Hem d’agrair a TV3 que sempre hi hagi apostat, perquè ha acabat formant el públic català i acostumant-lo a veure aquest format.

A veure'l i a gaudir-ne, tot i la cruesa d’algun dels temes que s’hi tracten.

Efectivament, són temes que no acostumen a ser agradables o que, si més no, et fan posar de mal humor.

Perquè el que fas és, precisament, destapar qüestions que s’han intentat mantenir ocultes, visibilitzar negligències, denunciar injustícies i, en definitiva, despertar consciències.
Sí, perquè aquesta és precisament l’essència del periodisme, encara que hi hagi gent en aquest país que sembla que se n’hagi oblidat. Per mi un documental és una palanca per canviar el món. I per fer-ho, cal donar veu a les persones que normalment no en tenen i molestar els poders destapant coses que s’han intentat amagar.

No és fàcil, suposo.
No. No és fàcil. La principal dificultat amb què et trobes és la manca de recursos, perquè per fer tot això que et dic, cal temps. El mitjà en el qual estàs ha de poder i voler invertir, sobretot temps, en una investigació.

Si més no, si es vol fer amb rigor.
Exacte. Per posar un exemple, a Els internats de la por recollim el testimoni davant de càmera d’una dotzena de casos, però nosaltres vam construir una base de dades de vora dos-cents. Per què? Doncs perquè sovint no tens proves físiques i has de recórrer al testimoni. I aquest pot mentir, pot tenir la memòria alterada, o pot no voler parlar. Però d’alguna manera, quan trobes testimonis que no es coneixen entre si, que són de diferents llocs de l’Estat i que expliquen històries que són coincidents, allò adquireix un poder probatori. En historiografia es diu que si hi ha tres testimonis que corroboren el mateix sense que es coneguin entre ells, aquesta prova és tan vàlida com un document de paper.

Foto: J M Rué

En relació amb els testimonis, basant-te en la teva experiència, diries que les persones tenen ganes de parlar?
Hi ha de tot. Hi ha molts testimonis que veuen en el teu treball una possibilitat de reparació. Per exemple, en el cas que dèiem dels internats, poden veure-hi la reparació que no ha fet mai l’Estat o l’Església demanant perdó. En el cas del franquisme, el dolor més gran no és només el que els va infligir la mateixa repressió —l’afusellament del marit, el robatori del nen, els maltractaments, etc.—, sinó el fet que amb l’arribada de la democràcia ells esperaven que els demanarien perdó i, en canvi, aquesta democràcia ha callat. Hi ha un dolor intern molt fort i per a alguns d’ells nosaltres ens convertim en una eina de reparació del que va passar. I de la mateixa manera, molt legítimament, hi ha gent que prefereix no explicar-ho. Són coses molt íntimes, de vegades no ho han explicat ni a la seva dona i no ho faran davant la càmera. L’altra cosa és que, des del moment en què surt en un mitjà de comunicació tan gran i amb un abast d’audiència tan elevat, moltes persones que no han tingut cap contacte amb el documental se senten també reivindicades perquè veuen que estàs explicant la seva història. Veuen que no només els va passar a ells, que no és que van tenir mala sort, sinó que és una cosa que passava de manera força generalitzada.

Hi ha moments més propicis que d’altres per aconseguir que les persones trenquin el silenci?
Sí. Moltes vegades es tracta de trobar el moment. Un exemple molt clar és el del documental Jo també vull sexe!, sobre la figura de l’assistent sexual per a persones amb discapacitat, que és un tema difícil i molt tabú. El vam intentar abordar fa tres anys però no va ser possible, perquè era massa incipient: tot just es començava a parlar d’aquest tema, però no estava normalitzat.

I quan decideixes tornar-hi, tres anys després, ja està normalitzat?
No, no del tot. Però en aquest segon intent vam arribar en el moment de la conjunció astral perfecta, que de vegades és pura màgia, no saps ben bé per què succeeix, però tot i que el tema no estava normalitzat ni era conegut per l’opinió pública, la gent que hi estava involucrada havia decidit sortir de l’armari i volia fer-ho. Tenien moltes ganes de parlar. I tot i que a priori crèiem que seria un documental d’aquells difícils de fer, amb cares tapades o pixelades, resulta que va ser tot al contrari.

I la resposta de l’espectador, quina va ser?
Amb Jo també vull sexe! ens va passar una cosa molt curiosa. Tot i que va anar molt bé d’audiència —va ser el quart programa més vist d’aquell dia i líder en la seva franja—, la resposta no va ser desbordant. Em pensava que encara aniria millor. Per mi, aquest era un documental bonic, d’amor. En canvi, per molta gent —abans de veure’l— era un documental de morbo, d’«ai, vols dir?». Hi havia un rebuig previ important. De vegades, l’espectador no rep el documental com tu el perceps. Abans d’emetre’l, em vaig passar molt temps intentant convèncer amics i coneguts que era un tema bonic, i no s’ho creien. La gent no volia veure aquells cossos, perquè els feia angúnia. Una altra cosa curiosa és que aquest és, de llarg, el documental que ha funcionat millor per Internet: 100.000 descàrregues.

Després de l’emissió dels documentals reps moltes trucades?
En el cas de Pastilla busca malaltia hi va haver unes quantes cartes al director. A Què mengem?, sobre els tòxics alimentaris, hi va haver reaccions de tota mena: la Secció de Química de l’Institut d'Estudis Catalans i un diputat d’ERC de les terres de Lleida —perquè allà fan molta agricultura amb pesticides— van fer una pregunta al Parlament en la sessió de control del director de TV3. Ens van titllar de criminalitzar l’agricultura no ecològica i de més coses. Però fins ara no hi ha hagut més conseqüències que això: una carta, una pregunta al Parlament, missatges al Facebook i al blog del programa, etc. Forma part de la funció d’un documental: que remogui, que sigui polèmic. Ha de generar comentaris, elogiosos o no, la qüestió és que se’n parli. Si el Twitter està mort durant l’emissió, vol dir que estàs fallant en alguna cosa. Has de provocar reaccions.

Els teus caps t’han aconsellat alguna vegada que deixis estar un tema per por de represàlies?
És més subtil. Normalment, l’argument que et donen per no fer un tema no és aquest. Et diuen: «Vols dir que això interessarà l’audiència?», «aquest és molt difícil», o bé «aquest fem-lo, però ves amb compte», que és, per exemple, el que va passar amb el de les empreses elèctriques, Revolució solar.

Com va funcionar Revolució solar?
Hi havia certa preocupació i, en canvi, va funcionar molt bé. Ens amoïnava perquè, d’una banda, és un tema poc televisiu: les plaques solars no es mouen ni són gaire simpàtiques; i de l’altra, perquè és una qüestió complexa d’explicar: la factura de la llum, com funciona el sistema elèctric espanyol, etc. Segurament no guanyarà cap premi ni ens ho vam passar tan bé fent-lo com amb Jo també vull sexe!, perquè no és tan espectacular, però trobo que és un documental de servei públic absolutament necessari i amb el qual vam aconseguir explicar a la gent que, tot i ser el país que té més sol d’Europa, el fem servir només per posar-nos morenos en comptes d’utilitzar aquesta energia solar per fer electricitat. I aquest és l’inici del canvi. Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada. Si no, no pot escollir bé els seus dirigents, no pot triar bé com a consumidor. Un dels problemes greus de la democràcia espanyola és que tenim un sobreaccés a la informació, però es tracta d’informació de molt baixa qualitat i molt superficial. Cada cop preval més la immediatesa, ser el primer, i això vol dir contrastar menys, perquè no hi ha temps. Els grans mitjans han renunciat, majoritàriament, a fer periodisme en profunditat. I la gent no és conscient de com de perillós és això per a la societat.

Foto: J M Rué

De quin documental guardes un record més especial?

Si n’he de triar un que hagi marcat la meva vida, és Els nens perduts del franquisme, sens dubte. Hi ha un abans i un després de l’emissió d’aquest treball. Va posar en la primera línia d’aquest país el concepte de memòria històrica, que fins aleshores era força desconegut. I l’èxit brutal d’aquest documental ens permet obrir, amb la Montse Armengou —amb qui he fet molts d’aquests documentals—, una línia de recerca que no hauríem pogut encetar d’una altra manera. La meva carrera no s’entendria sense Els nens perduts del franquisme. Si parlem d’estimació, a Jo també vull sexe! li tinc molt d’afecte. És molt diferent dels que fem habitualment, i significava parlar d’amor. Fent-lo hi va haver molt bon rotllo i ens ho vam passar molt bé. I si he de triar el documental que més m’agrada com ha quedat i el que més feina té al darrere, la cosa estaria entre Els internats de la por i Avi, et trauré d’aquí. El segon, a més, va ser votat pels espectadors com a millor documental dels primers cinc anys de Sense ficció, i aquest és sempre el millor premi que pots rebre.

Quin és el missatge principal que fas arribar als seus alumnes de Comunicació Audiovisual?
L’amor per l’heroi anònim, la importància de rescatar les veus anònimes i explicar les petites històries. Els recomano que donin menys importància al polític i al dirigent, que sembla que és on avui en dia es posen tots els focus i totes les càmeres. Els explico que cal rescatar el ciutadà anònim i reivindicar-lo, buscar aquestes històries i visibilitzar-les. I una altra cosa molt important que explico als alumnes —que queden molt parats— és que nosaltres anem a rodar sense guió. Perquè has d’estar obert que passin coses o que te n’expliquin d’altres que no preveies, i això no és una desgràcia, sinó que és una sort.



dimarts, 1 d’agost de 2017

ANNA

«Ningú, mai, t'estimarà com t'estima l'Anna», sentenciava la mama cada vegada que jo em queixava que tu preferissis amagar-te rere les pàgines de qualsevol volum d'Isaac Asimov abans que jugar amb mi.

Érem tan diferents, malgrat ser bessones, que difícilment ens posàvem d’acord en res. Tu eres casolana i jo em delia per sortir al carrer. A mi m'encantaven les festes, i ballar i cantar, però tu eres molt més discreta. Tenies el títol de llesta, jo el de simpàtica. Jo era una cabreta boja i tu acumulaves la vergonya de totes dues: «Pati, si us plau, pots deixar de fer piruetes? Estem al carrer i la gent ens mira», em deies.

No sabia jugar sola i t'anava al darrera per pentinar-te, disfressar-te o maquillar-te. Pretenia enredar-te sense èxit perquè m'ajudessis a muntar una coreografia que havia de ser brutal. El límit el posaves quan em donava per cantar-te a crits –amb el meu anglès macarrònic i una entonació fatal– el Never gonna give you up de Rick Astley o el Nada cambiará mi amor por ti de Glenn Medeiros. Aleshores, directament, m’engegaves a la merda.

Ara que hi penso, tu tenies una paciència immensa i jo era molt melodramàtica: «No vols estar amb mi, no vols baixar a la plaça, no et puc fer ni un miserable playback. Ets la pitjor germana del món». Aleshores la mama replicava: «Ningú, mai, t'estimarà com t'estima l'Anna».

En realitat, no ho vaig dubtar ni un sol segon. I, tot i que ens barallàvem dia sí i dia també, mai vam permetre que ningú de fora trepitgés l'altra, perquè la premissa del «només jo puc dir-te tonta» anava a missa.

Fa gairebé 40 anys que anem juntes per la vida i m'adono que sempre –un sempre en majúscules, incondicional i absolut com ell sol– m'has fet costat. Els nostres universos han deixat de ser paral·lels i han trobat punts en comú. El pas temps ens ha calibrat. Jo ja no estic tan tronada i tu fa temps que et vas desmelenar. Ja no et guanyo en simpatia i m'he anat fent més racional. Tu ja no em necessites perquè t'acompanyi a comprar el pa i jo no et suplico que em facis el resum del llibre que a l'escola ens han manat llegir durant la Setmana Santa i que jo he estat incapaç d'acabar.

Ara sortim a sopar i arreglem el món a mitges, tu fas un anàlisi des de les ciències pures i jo hi poso el toc poètic. Hi ha secrets que només tu em pots guardar i misèries que tan sols t'he confessat a tu. Ja no sabria prendre cap decisió sense consultar-te-la abans perquè, en el fons, sento que soc el que soc gràcies a tu i cada dia estic més convençuda que vam néixer alhora perquè ens havíem de complementar i perquè, de no ser així, potser no hauria aixecat el cap després d'algun dels pals que ens ha tocat viure.



diumenge, 18 de juny de 2017

EL TEMPS NO HO CURA TOT

Aviat farà cinc anys i encara ho portes fatal.

Que aquesta era la part més dura, prou que ho sabies abans de separar-te. Però pensaves que el temps ho cura tot i que a mesura que avancessin les setmanes no et costaria tant haver de dir adéu als pirulos amb el braç –i amb un somriure forçat que emmascara tota la pena del món– mentre s'allunya carrer amunt el Peugeot 5008 negre que vàreu comprar quan estaves embarassada de la Valèria i que ara és només d'ell.

De manera inconscient, o no, l'estona de l'intercanvi s'acaba allargant: que si aquestes són les disfresses del festival i vigila que són fetes amb foamy de purpurina i la bossa hauria de quedar en aquesta posició perquè no s'arruguin o es malmetin; que si el dilluns té un control ell però ja l'hem repassat; que si el dimarts a l'excursió ella ha de dur gorra i xandall, i que si tot el que se t'acut. La qüestió és no acabar mai de dir adéu del tot. I ara un petó, i encara un altre, i l'abraçada a tots dos, i un «porteu-vos bé» que no saps ni per què dius.

Fent un càlcul estimat, han passat vora dos-cents cinquanta diumenges que és el dia acordat perquè vagin amb son pare, que treballa els caps de setmana i els recull quan surt de la ràdio a la tarda– però continues pujant l'ascensor empassant-te les llàgrimes i els mocs, no fos cas que trobessis una veïna indiscreta i a sobre et preguntés què et passa.

Que jugues amb avantatge perquè de les sets nits en passen quatre a casa teva no és un consol. Com tampoc ho és saber que sempre són amb tu els caps de setmana, quan hi ha més possibilitats de tenir atacs de riure, de fer totes les bogeries del món i de poder, fins i tot, avorrir-se fora dels horaris apressats del dia a dia. Tant hi fa, esperes el dimecres amb delit i quan arriba el diumenge sempre s'ha fet massa curt. 

És que se't fa estrany. Sí, sobretot estrany, antinatural. Perquè tu et sents mare les vint-i-quatre hores del dia i tots els dies de l'any i, per més que tens la sort immensa que el pare de les criatures et coneix bé i t'envia fotografies i vídeos sovint perquè no t'enyoris tant, tens la maleïda sensació que t'estàs perdent part de la vida dels teus fills. 

diumenge, 11 de juny de 2017

NINGÚ EM FA RIURE TANT COM TU

Ni fet expressament, hauries pogut ser més diferent de l'Hèctor. Sou com en Yin i el Yang, oposats però complementaris. Em recordeu a l'Anna i a mi quan érem menudes perquè, tot i ser bessones, semblàvem vingudes de planetes diferents.

Valèria, tu ja vas néixer contenta i continues essent l'alegria de la casa. Irradies felicitat pels quatre costats i tens més energia de la que soc capaç de gestionar. Em fascina el teu sentit de l'humor i m'al·lucina la imaginació que tens. Ets versàtil i diversa. Ets ocorrent i bromista. Passes de la comèdia al drama en qüestió de segons i ho vius tot tan intensament que plores les penes com si t'hi anés la vida. M'enamores i m'esgotes cada dia.

M'encanta quan sortim a voltar soles. Et miro i veig la Pati de fa trenta anys: fent saltirons i ballant pel carrer, improvisant cançons esbojarrades i mirant de reüll el teu reflex als aparadors per comprovar que et queda bé el vestit. Crec que ningú em fa riure tant com tu. No sé quina de les dues xerra més però quan parem a fer un Cacaolat i seiem i m'expliques els teus somnis, em confesses alguna por i em reveles tots els secrets que no saps guardar aleshores callo i t'escolto. I estaria així totes les hores del món perquè, quan et dic que no sé què faria sense tu, ho dic de veres. No és un dir.

Hi ha dies que, directament, me'ls salven les teves rialles.


dissabte, 3 de juny de 2017

EN CARLES ERA COM DE CASA

Quan mor algú proper, una de les coses que més costa de pair és que el món segueixi rodant com si res. Amb en Carles Capdevila, però, això no ha estat així. El país sencer plora la seva pèrdua: familiars, coneguts, saludats, professionals de la comunicació, educadors, personal sanitari, i també tota la gent del carrer que el llegia, que l'escoltava a la ràdio, que seguia els seus monòlegs delirants, i que va creure en ell el dia que va decidir posar en marxa una rotativa per editar un diari en català, quan la premsa escrita travessava el seu pitjor moment

Ahir, l'àvia em va telefonar al matí. «Pati, et truco perquè sé que te l'apreciaves molt. Quin greu. Ho he sabut de matinada i m'ha fet molta llàstima. El carrer en va ple. Tothom el coneixia i només en diuen coses bones. Ja sé que això no és cap consol, però la família pot estar orgullosa perquè, parlis amb qui parlis, al carrer tot són paraules boniques». Jo me l'escoltava amb aquell nus a la gola que t'emmudeix quan la impotència és més gran que tu. 

Catalunya el plora perquè era un bon home i perquè, encara que no hi haguessis coincidit més enllà de veure'l en algun acte públic, en Carles era com de casa. Tenia aquell parlar planer i natural, aquell posat amable i aquell to tan divertit que el convertia en el candidat perfecte per a ser el teu millor amic. 

Com a periodista, he de confessar que un dels meus anhels secrets –d'aquells que només dius en veu molt baixa quan bufes una pestanya que t'ha caigut o apagues les espelmes del pastís–, era arribar a treballar algun dia per a ell. Ningú comunicava com en Capde, ningú t'atrapava com ell i ningú entrellaçava les paraules amb tanta subtilesa com ell. 

Com a ciutadana, igual que les veïnes de l'àvia, només li puc retreure que ens hagi deixat tan prematurament. Tots ens hem quedat una mica orfes. Jo em quedo amb el missatge de la dedicatòria del seu darrer llibre, que em va fer vessar una llàgrima el dia que la va escriure, i que avui em fa plorar a llàgrima viva: «Visca els llibres i sobretot visca la vida! Salut i bon humor! CAPDE».



diumenge, 2 d’abril de 2017

JA NO FA OLOR D'EAU SAUVAGE

Quan arriba el mes d’abril tinc sentiments que es contraposen.

És l’aniversari del meu primer fill i em fa feliç veure com es fa gran, com s’adapta a aquest món i com trampeja la vida. Cada vegada que bufa les espelmes recordo intensament les hores prèvies al seu naixement i aquella mirada translúcida fixada en mi quan me’l van posar al pit. Des d'aleshores, res ha estat igual que abans, ni tant sols jo mateixa, ni la meva forma de pensar o d'actuar.

Casualitats de la vida, la meva mare també va néixer a principis d’abril i no puc evitar plorar la seva absència. Hi penso cada dia, en ella, però quan s'apropa el 9 d'abril la trobo a faltar especialment.

La vigília del seu cumple, a casa, era comparable a la Nit de Reis per la il·lusió que hi posàvem les tres. De ben petites, l'Anna i jo preparàvem la data a consciència. Sempre hi havia una postal feta a mà (encara les guardo): de cartulina, amb lletres de colors, trossets de revistes retallades i enganxades, fils, cordills, flors seques, i qualsevol cosa que hi quedés bonica. Amb sort, de tant en tant, podíem regalar-li el seu perfum preferit (era tan car que no queia pas cada any). Si tanco els ulls encara sento l'olor de l'Eau Sauvage, i també sento la dependenta d'El Corte Inglés dient que era un perfum d'home, que si estàvem segures que aquell era el que volia la mare. I nosaltres que sí, carai, que li agradava aquest.

Ara l'abril ja no fa olor d'Eau Sauvage.



divendres, 24 de març de 2017

ARA NO EM PUC MORIR

Ara que estàs a punt de fer deu anys, et confessaré que aquell dia, a les acaballes de la primavera, quan se'm va ficar entre cella i cella que volia tenir un fill, no sabia, ni de lluny, en quin jardí m'estava ficant. Ho vaig decidir com decideixo totes les coses: a cop d'impuls i pensant-les després. Et diré, també, que les cames em feien figa el matí de juliol que em vaig fer el test d'embaràs. I que, després del positiu, tota jo tremolava com una fulla seca bufetejada per la brisa. N'he fet alguns més, d'aquests tests, però cap altra vegada m'he quedat tant sense-saber-què-dir com aleshores.

T'explicaré que el teu embaràs ha estat el més plàcid i el més serè de tots i que, segurament per ignorància, no vaig pensar ni per un moment que les coses es poguessin torçar. Era tan jove, tan innocent i tan poc experimentada en aquest àmbit, que tot em va semblar fantàstic. No m'importaven els marejos ni les nàusees. No vaig patir gens pels canvis d'humor constants (si de cas, ja els devia sofrir la família). Gairebé no em vaig queixar del mal que em feia una de les costelles de l'esquerra a mesura que la panxa creixia i creixia (amb raó vas pesar quatre quilos). I trobo que vaig portar estoicament aquella son fora de mida i un acne dels que fan mal. Em limitava a seguir les instruccions de l'especialista i a fer les analítiques, les ecografies i els tests O'sullivan que em manaven. Anava comptant setmanes, això sí. Fins a la 42. I, cagapresses com sóc, se'm van fer eternes.

Et diré que les vint-i-tres hores de part i les cinc de reanimació ja no em semblen tan terribles, i admetré que, aquell 5 d'abril, en veure't i sentir-te respirar damunt del meu pit exhaust, el primer que vaig verbalitzar va ser: «ara no em puc morir». Ves quina bajanada. Ara no em puc morir?, de veritat? Avui somric quan hi penso. Deu ser l'anomenat instint de protecció. Tant se val, ara que aviat faràs deu anys, sé que si em morís no passaria res, que no sóc imprescindible. Això sí, em doldria no saps com perdre'm els anys que encara estan per venir, tots els que aquesta rifa que es diu vida tingui previst deixar-me assaborir.

I, sobretot sobretot sobretot, a les portes del teu desè aniversari vull donar-te les gràcies per tant i demanar-te perdó per les vegades que m'he equivocat, que no ho he sabut fer bé, que no l'he acabat d'encertar. Perquè miro enrere i m'adono que, en aquests deu anys, m'has transformat. Que tu m'has fet més forta i més pacient. Més versàtil, més ràpida i més hàbil. Que m'has demostrat que les coses no sempre són blanques o negres i que hi ha tantes tonalitats de gris com matisos vulguis veure-hi. Que no s'hi val el tot o res. Que no sóc capaç d'odiar-te, encara que d'un cop de porta facis trontollar tota la casa mentre em dius amb ràbia als ulls que «això no és just». Perquè, per més que et molesti alguna de les decisions que sovint he de prendre per tu, a la llarga, sabràs que això està escrit en el contracte, que forma part de les obligacions que tinc com a mare i que no puc eludir.


divendres, 3 de març de 2017

I ENS ENGEGARÍEM A LA MERDA

L’1 de setembre del 2005 m’arribava per telèfon la pitjor notícia del món. I, en els dies posteriors, una col·lecció de paraules de consol que, gairebé dotze anys després, trobo que no tenen cap sentit. Que com a mínim ella no ha patit gens, que per sort ja no ets una nena, que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí i d'altres frases que tots diem amb la millor intenció del món però que, entre tu i jo, ni alleugen el dolor ni apaivaguen la ràbia.

Que ella no va patir? Voldria creure que és cert, m’agradaria pensar que és així, però això no ho sabrem mai. Que per sort jo ja era gran? Hi ha alguna edat en què la mare ja no et faci falta? I –aquesta m’encanta– que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí.

Doncs necessito de tot, i cada vegada més coses. Necessito consell sobre si vendre o no el pis; necessito saber si em convé dir que sí a una oferta de feina; necessito que em pari els peus quan estic a punt d'espifiar-la i que em convidi a comptar fins a deu quan m’enfado; necessito poder-li trucar plorant una nit i que m’esbronqui per fleuma, i necessito un copet a l’esquena en un cafè improvisat. Però ho vull de la mare. Perquè ningú, per més bones intencions que tingui, sabria fer-ho com ella.

Enguany n’hauria fet 65 i s’hauria pogut jubilar. Ves quina cosa, oi? Podria demanar-li que es quedés amb els pirulos quan estan malalts o convidar-la a dinar entre setmana. Podríem fer una escapada llampec, les dues soles, com aquella vegada a Tunísia. Li regalaria el seu anhelat safari per l’Àfrica i també el creuer pel Nil. Li preguntaria si la Valèria és tan presumida com ho era jo. Segur que em diria que l'Hèctor, de cara, és pastat a mi. I em recordaria com de pesada era jo de petita, i riuríem. I ens enfadaríem. I ens engegaríem a la merda i després li trucaria i li diria que no sé estar de morros amb ella. I riuríem.



dimecres, 1 de març de 2017

UN HOME I UNA BONA NOIA

«Tu creus que de gran seré una bona noia, mama?», em preguntava dilluns la petita de la casa. «Evidentment que sí», vaig respondre amb un somriure tan gran com el meu orgull de mare. Em va fer pensar en una anècdota de son germà que explico sovint: quan encara no havia fet els tres anys, li vaig preguntar què volia ser quan fos gran –quina mania tenim els pares i mares de voler saber futur professional de les criatures, oi? –. Ell, després de rumiar-ho durant uns segons, va dir: «un home».

Una bona noia i un home. Aquesta és la seva ambició. Em fa pensar que toquen de peus de terra, aquests fills meus. Que consti en acta que ja m’agrada, però no puc evitar repassar els somnis i fantasies de futur que jo dibuixava als diaris personals quan era menuda. Ara fa un parell de setmanes en fullejava un i us asseguro que les meves aspiracions eren de tot menys realistes.

Volia ser actriu –juro que em veia rodant amb l’Amodòvar–, o corista –aquelles dones que acompanyaven Leornard Cohen als concerts em feien molta enveja– o, sinó, ballarina de programes de televisió –Tele 5 va fer molt mal–. A mi sempre m’ha tirat el món de la faràndula. Això del periodisme va venir després, perquè no vaig entrar a l’Institut del Teatre –sinó de què–. I perquè sempre m’ha agradat escriure, explicar coses i escoltar les persones. A més, a casa ja n’hi havia algun, de periodista. Suposo que sentir l’avi cada diumenge al vespre cantant per telèfon la crònica del partit de l’Espanyol per a l’AS o veure les fotografies del tiet publicades a El Periódico em va familiaritzar amb el gremi.

Veient-ho amb perspectiva, m'alegro d'haver-me decidit per l’àmbit de la comunicació, sobretot pensant en aquest home i aquesta bona noia que ara encara són petits i em necessiten. No m’imagino la vida anant amunt i avall de gira, setmana sí i setmana també, cobrant un sou precari. Perquè no seria de les bones, jo, i els papers secundaris mai no s’han pagat gens bé. Amb la feina i els horaris que tinc ara puc ajudar-los a assolir els seus objectius, siguin quins siguin. Que si demà es desperten somiant en ser astronautes, malabaristes o lampistes, també em semblarà bé.

dimecres, 22 de febrer de 2017

AMIGUES QUE HO CUREN TOT

Qui té un amic té un tresor. Aquest és un d’aquells refranys que has sentit a dir des que eres menuda però que no t’havies aturat a analitzar fins avui. És una veritat com una casa, et dius de seguida. I també ho és que els bons amics es compten amb els dits d’una mà i que saps identificar-los perquè hi són sempre –sobretot quan van mal dades–.

En tens una, d'amiga, que val el seu pes en or. Ara feia massa dies que no la veies, no trobàveu el moment de quedar per fer un beure i arreglar el món –el seu, el teu i el de tots, perquè sou així d’esplèndides, vosaltres–. Duies tant temps enyorant-la, que dijous de la setmana passada mentre feinejaves a la cuina no vas poder més i vas deixar anar en veu alta: «Necessito quedar amb la Neus. Ho necessito. És una qüestió vital. La meva salut mental i física se'n ressent». I deu ser que teniu alguna mena de connexió telepàtica perquè, només unes hores després de la teva declaració d'intencions, i abans que a tu et donés temps de fer lloc a l’agenda sacrificant el que fes falta per reservar un parell d’hores per estar amb ella, resulta que t’envia un WhatsApp que diu: «Hola! Tinc ganes de veure’t... Quedem la setmana vinent o l’altra per dinar?».

La trobada va ser ahir i les dues hores –que es van convertir en quatre– van passar tan de pressa que ja penses en repetir aviat. Vàreu començar pels titulars perquè us havíeu de posar la dia, i quan ja teníeu controlades les novetats més destacades (com estan els fills?, què fan les parelles?, com es troba l’àvia?, ja ha nascut aquell nebot?...) va venir la millor part. La part que més t'agrada d'estar amb ella. Aquella en què, saltant d’un tema a l’altre i deixant frases a mitges, no saps ben bé com però ho poseu tot al seu lloc. La que t'atorga aquesta pau interior que només la Neus sap regalar, la que et guareix les ferides i relativitza els drames, la que fa petites les pors i fa fora les cabòries, la que t'abriga si fa fred i t'assossega quan t'enerves.

Avui recordes la conversa i no pots evitar somriure. Tens molta sort, penses. La vida passa millor amb amigues com la Neus.


dimecres, 25 de gener de 2017

LA NIT MÉS FREDA

Fa dies que esperes amb ànsia l'arribada de dimecres. Vas sentir a la ràdio que nevaria en cotes molt baixes del litoral català i això inclou Barcelona. Has esperat impacientment durant dies. A la feina se'n fotien: «Com ha de nevar? Però si fa sol!», et diu una companya incrèdula. És igual, tu estàs convençuda que, tard o d'hora, avui veuràs l'asfalt enblanquinat i hauràs de sortir pitant cap a l'escola a buscar els nens, a risc que el caos que saps que es produirà t'impedeixi arribar-hi en condicions. En tens tantes ganes o més que els pirulos. Que ja és dir. I no saps ben bé per què. Potser és només per trencar la rutina, per fer un punt i a part, per esquivar la monotonia. Potser.

Ha passat tot el dimecres i finalment no ha nevat.

Al vespre, et convencen per anar fer un glop. Sortint de la bodegueta, com encara és aviat, decideixes tornar passejant a casa. Fa molt fred. Vagues per l'Eixample entaforada dins del jaquetó que t'ha protegit de l'hivern fins ara, però tens la gelor clavada als ossos i les cabòries se't congelen, La nit et sembla més negra que mai, més hostil i més punyent que qualsevol altra. Camines amb els braços creuats i acceleres gradualment el pas amb el desig d'entrar en calor.

La caputxa limita el teu camp de visió i només detectes la presència de la resta de vianants quan passen a tocar de tu. Veus un grup d'adolescents. Fan el que tota la vida s'ha conegut com a footing però que ara s'anomena running. Ja són ganes, penses. Dos carrers més enllà, quan travesses la cruïlla de Sardenya amb Mallorca, un cotxe tomba molt de pressa. Tant, que no t'ha vist i frena a pocs mil·límetres de tu. T'ha anat d'un pèl.

Tens ganes de plorar, però no goses. No per res, amb el cap cot i tan tapada com vas, ningú et veuria, però et fa por que el gèlid vent converteixi les llàgrimes en estalactites. Vas empassant penes, preocupacions i neguits, quan una intensa olor de haixix et fa alçar la mirada. Davant teu hi ha un home que transforma els seus problemes en fum.

Estàs a punt d'arribar al portal i et debats entre les ganes de ser a casa i la necessitat de deixar enrere aquesta melangia caminant cent quilòmetres més i, aleshores, l'olor de cànem s'esvaeix i el veus. Va enrotllat, literalment, amb una manta bruta, vella i foradada. Va encarcarat i tremola a cada pas que fa. Touché. No pots evitar sentir vergonya. Li podies haver preguntat si necessitava quelcom però no ho has fet. Tu tens casa i família i feina. Tens un llit esperant-te i una estufa que esvairà aquesta hipotèrmia. Et faràs una infusió, et reviscolarà, i arribaràs a conclusió que ho tens tot per ser feliç.

dijous, 5 de gener de 2017

EL FIL

Te'ls mires i penses que no poden ser més bonics. De vegades no pots resistir-t'hi i els ho dius. Ells somriuen i fan cara de "quesímamaquesí".

El de mare és l'únic ofici que s'exerceix de bon grat a temps complert i sense rebre cap remuneració econòmica. I tu saps que no és casual, que això no passa perquè sí, sinó pel fil.

Tens la teoria que hi ha un fil invisible que uneix els cors de les mares amb els dels seus fills i les seves filles. Per això ets capaç de passar infinites nits en vetlla i ho fas amb il·lusió, i per això quan un dels dos cau i es fa mal la ferida t'escou sobretot a tu. D'aquí ve aquest instint de protecció, molt més animal que no pas humà, i això també explica que treguis mocs i rentis culs durant dos o tres anys amb una esportivitat que ni t'hauries imaginat que existia.

Treballes incansablement en el desenvolupament d'una paciència d'última generació a prova de rebequeries que funciona la mar de bé i per molt que et facin enfadar acabes sempre abraçant-los fort. Els veus més macos que totes les coses i et semblen simpàtics com ells sols. Els defenses davant dels que s'entesten a dir que són complicats perquè, per més descreguts i poc donats a fer petons que siguin, són els teus pirulos i des que van néixer no sents cap amor més gran.

diumenge, 1 de gener de 2017

L'EXPERIMENT


L'experiment és un joc literari que m'he proposat fer durant el 2017. Vull esbrinar si es pot escriure un bon text a base de 
pensar i afegir un paràgraf a la setmana, sense tenir planificat el fil argumental, els personatges o el final. 

CAPÍTOL 1

Quan va obrir els ulls, estava tan trasbalsada pel somni, que al principi no es va adonar que aquell no era el seu llit. No veia pràcticament res perquè la persiana estava abaixada del tot. Se sentia atordida i desubicada, i tenia un mal de cap tan intens que era incapaç de moure's. L'olor li resultava familiar, li recordava al Pau. El Pau... on eren el Pau i la Clara?

- Hi ha algú? Pau? Clara? On sou?

Va cridar-los una i una altra vegada, fins a esgotar-se, però no va obtenir cap resposta. Necessitava sortir d'allà com fos i va provar d'incorporar-se. Es va aixecar com va poder i va anar a les palpentes fins a l'únic lloc de la cambra que tenia un bri de llum, una escletxa fina dibuixada a la part inferior de la paret, que donava a entendre que allà hi havia una porta. Va buscar la maneta i va fer  el gest d'obrir, però devia estar tancada amb clau perquè, per més que s'hi va barallar, ella seguia dins de l'habitació i la porta continuava closa. Es va passar hores i hores enganxada a aquell pany perquè es resistia a rendir-se a l'evidència, però no s'aguantava dempeus, el mal de cap persistia i al final es va desplomar. 

- Gina, Gina, desperta, Gina!

Havia passat tantes hores a les fosques que ara la llum li cremava els ulls.

- On sóc? Qui ets? -va preguntar amb un fil de veu.

- Sóc el Pau, Gina, no em reconeixes?

- No. Tu no ets el Pau. No fas l'olor del Pau.

- Gina, què t'han fet? Què t'han fet?

Malgrat la resistència de la Gina, com li doblava el pes i era molt més fort que no pas ella, la va agafar en braços i la va treure d'allà. Els esperava un cotxe patrulla i una ambulància. La Gina va haver de ser hospitalitzada perquè, tot i que es desconeixien les condicions en què havia estat retinguda durant les tres setmanes que va durar la seva desaparició, el seu estat de salut era força precari.

- Senyora Franquesa, és molt important que intenti recordar alguna cosa. Sabem que encara s'està recuperant però, per trobar la seva filla, necessitem esbrinar si té alguna relació amb una empresa anomenada New Life. Ara per ara és l'única pista clara que tenim.

- Li ho vaig explicar ahir. No sé què carai és això de New Life. Només vull que trobin el Pau i la Clara. I no em digui que l'home que em va treure d'allà és el Pau, perquè no l'és.

Havien passat tres dies d'ençà que els Mossos d'Esquadra havien localitzat i alliberat la Gina Franquesa gràcies a la col·laboració del seu marit, Pau Casabella, que regentava una de les agències de detectius privats amb més bona reputació de Girona. Ella no recordava res. Ni tan sols reconeixia el seu propi marit. De la nena, ni rastre, i l'únic que hi havia a la casa on havien trobat la Gina eren uns papers d'una empresa de la que no aconseguien esbrinar si tenia alguna adreça postal per anar-hi i poder estirar del fil. Els resultats de l'anàlisi de sang de la Gina van donar positiu en diverses substàncies tòxiques i al·lucinògenes. El Pau, que se'n feia creus, va trucar la germana de la Gina, que vivia a Amposta.

- Anna, necessito que vinguis com abans millor.

- Pensava venir dissabte. La policia no em deixa ni parlar-hi per telèfon. M'han dit que és massa aviat. Sabeu alguna cosa de la nena? Ella encara no et reconeix? Quan vingui la podré veujre? Quin malson, Pau.

Tots esperaven que la visita de l'Anna ajudaria la Gina a recordar alguna cosa, per petita i insignificant que fos. Però no va ser així. Quan la Gina va veure l'Anna va embogir, literalment. La va acusar d'haver-se endut la Clara i de tenir retingut el Pau. Els policies que investigaven el cas no se'n sabien avenir. Quan començaven a donar-ho tot per perdut, un dels agents especials que havia processat el pis on havien retingut la Gina va trobar una empremta dactilar que després van identificar. Pertanyia a un empresari català que, aparentment, no feia cap activitat delictiva o il·legal, però calia trobar-lo i interrogar-lo.

- Bon dia, Sr. Espriu, portem una ordre d'escorcoll.

Durant l'interrogatori, l'empresari es va violentar molt. Al domicili no hi van trobar documentació de cap tipus ni res que el vinculés amb el cas, però era evident que ocultava informació. Calia escorcollar minuciosament les seus de totes les seves empreses.

Després de més d'una setmana, finalment, en un dels vehicles que eren propietat del Sr. Espriu, hi van trobar una carpeta amb el que semblava un contracte de "cessió de drets" en benefici de New Life. La Gina encara no havia accedit a parlar amb el seu home que, desconcertat i esgotat, col·laborava dia i nit amb la policia per trobar la seva filla.

- Sr. Casabella, és important que descansi. Deixi'ns fer a nosaltres. Trobarem la Clara i esbrinarem qui carai hi ha al darrere d'aquest segrest.

L'obsessió del Pau per trobar la seva filla amb vida el mantenia sencer tot i el rebuig de la Gina, que seguia convençuda que era un impostor. D'alguna manera, tenia la certesa que, tard o d'hora, trobarien la nena i la seva dona recuperaria la memòria.

Una de les incomptables nits que va passar en vetlla, el Pau es va decidir a buscar entre els calaixos de la Gina. Després d'hores de cerca, en una capsa amagada a la part alta d'un armari del passadís, el Pau va trobar-hi un full on hi deia New Life i hi havia anotat un número de telèfon. La sorpresa va ser majúscula. La Gina havia jurat i perjurat que no en sabia res, d'aquesta empresa. El Pau tenia clar que havia d'informar l'agent que coordinava el cas i que ho havia de fer com abans millor, però estava en estat de xoc. Per què els hauria mentit la Gina? Va agafar el paper, el va posar dins d'una carpeta i el va dur a la comissaria. Allà van processar el document com una prova més del cas i van trucar al mòbil que hi figurava. Tenien punxada la línia per poder localitzar la persona que despengés el telèfon. Malauradament, però, el mòbil estava apagat o fora de cobertura. Al paper hi van trobar les empremtes dactilars de la Gina i les d'un home que encara havien d'identificar. Era prioritari interrogar la Gina de nou, la vida de la Clara podia dependre d'aquest document.

- Sra. Franquesa, hem trobat un document a casa seva que duu un segell de New Life.

- No és pas meu. Els he dit fins a la sacietat que es dediquin a buscar la meva filla i es deixin estar de romansos. Fa deu dies que em van alliberar a mi. Han revisat bé aquell lloc per si de cas ella continua allà?

- És crucial que col·labori.

- I què vol que hi faci si no recordo res?

- Tornem a intentar-ho. Què recorda del seu captiveri? La Clara estava amb vostè? Pensi detingudament. Concentri's.

- La nena que està desapareguda és la meva filla, ho entén, i no hi ha ningú al món que tingui més ganes de trobar-la que jo.

- No plori, Sra. Franquesa. Tornem al dia en què va desaparèixer. Sabem que aquell mateix dia va donar de baixa el seu perfil de Facebook, per què ho va fer?

- Jo? Vaig donar de baixa el meu perfil? No pot ser.

- Pot ser que algú altre ho fes? Qui tenia les claus d'accés del seu perfil?

- Només el Pau. Ningú més. I fins que no el trobin...

La Gina seguia convençuda que el Pau no l'era, en realitat, el Pau, i no va accedir a parlar amb ell en cap moment. La policia, al límit de la desesperació, va optar per fer amb ella alguna sessió d'hipnosi, a veure si aconseguien esbrinar alguna cosa.


CAPÍTOL 2

Quan la policia va decidir provar la hipnosi, poc s’ho pensaven que funcionaria tan bé. La Gina va recordar que un dia, setmanes abans del captiveri, una senyora d'uns cinquanta anys, ben vestida i de classe aparentment benestant, havia picat a la porta de casa seva i li havia explicat que treballava per associació que assessorava les persones en l’ús de les xarxes socials. Li va dir que oferien el servei de gestionar els perfils personals i professionals dels seus clients.

- Em va dir que havien estat xafardejant els meus perfils i que trobaven que jo i la meva família estàvem massa exposats. Que hi tenia un excés d’informació personal i de fotografies familiars i que això era molt perillós. 

- Recorda com es deia aquesta dona, Gina?

- No. 

- Recorda si li va dir que treballés per New Life?

- No... Potser... No ho sé.

- Què més recorda? Com era la dona?

- Era una dona normal. Tenia els cabells arrissats i els duia tenyits de ros.

- Perfecte. Qualsevol detall és molt important. Parlava català, era d'aquí?

- No. Parlava en castellà. Com amb accent argentí.

- Va estar-s'hi molta estona, a casa seva?

- Potser mitja hora. Em va dir que oferien el servei d'eliminar qualsevol rastre de Big data dels perfils a les xarxes socials i que després crearien nous perfils per a mi, més segurs. Que la meva família m'ho agrairia perquè els estava exposant molt, sobretot a la Clara.

La Gina va haver de parar. El plor era tan intens que sanglotava. Mica en mica, va anar recuperant alguns records que, per algun motiu, havia tingut bloquejats des del segrest.

- Recordo que va tornar la setmana següent. I aquell dia jo era a casa amb la Clara. La dona em va demanar un got d'aigua i vaig anar a la cuina a buscar-lo. Quan vaig tornar a la sala, li havia regalat un braçalet a la meva filla.

- Què volia en aquella ocasió?

- Venia a fer-me signar els poders. Ara ho recordo. Sí, sí. Em va dur una documentació que jo havia de signar, em va demanar el nom d'usuari i les contrasenyes de FaceBook i d'Instagram.

- Li va donar?

La Gina va fer que sí i es va posar les mans al cap.

- Li vaig donar totes les dades que demanava, fins i tot les claus per accedir al meu correu electrònic.

Van haver d'aturar la sessió perquè la Gina va agafar un atac d'ansietat. Quan es va tranquil·litzar, va continuar:

- Cecilia! Es deia Cecilia. Al braçalet hi deia New Life. Hi deia New Life! Trobeu la Clara, per favor, trobeu la Clara.

La polícia va considerar que potser aquell era un bon moment per fer entrar el marit i el van anar a avisar.

- Gina, sóc el Pau. Em recordes, ara?

Va alçar-se, va caminar fins a ell i el va abraçar. Van estar molta estona agafats. En silenci.

- Pau, on has estat tot aquest temps? Hem de trobar la Clara. Què ha passat? Per què ens ho han fet tot això?

- Era aquí, Gina. No m'he mogut del teu costat, però tu no recordaves res i no m'has reconegut fins ara. Ara ja està. Tot anirà bé perquè el que has explicat a la polícia ens servirà per saber on tenen la nena. No pateixis, d'acord? La trobarem aviat.

Les investigacions avançaven a millor ritme d'ençà que la Gina col·laborava amb el cas. Ara, els esforços se centraven en localitzar la tal Cecilia, perquè estaven conveçuts que ella sabria on era la Clara. Van tornar a buscar empremtes dactilars als papers que havien trobat a casa d'en Pau i la Gina, a veure si hi havia alguna coincidència amb alguna Cecilia que figurés a la base de dades. I la van trobar. Tenien fitxada per estafa una dona de nacionalitat uruguaiana que es deia Cecilia Salinetti i residia a Espanya.

CAPÍTOL 3

La policia va localitzar el domicili de la Cecilia Salinetti i hi va enviar tots els agents que tenien disponibles. Al pis no hi havia ningú, però tot apuntava que la Clara hi podia haver estat. Van analitzar minuciosament tota la vivenda cercant empremtes, restes biològiques, o qualsevol prova que evidenciés que la nena havia estat retinguda al pis i que els ajudés a esbrinar on eren ara la Cecilia i la Clara. L'escorcoll de l'habitatge i l'interrogatori a tots els veïns de la finca van ser molt fructífers.

Suposadament, la tal Cecilia havia fet passar la Clara per neboda seva. Va explicar als veïns que s'havia de fer càrrec de la nena perquè la seva germana havia tingut un accident de trànsit molt greu i havia quedat en estat de coma. També els va dir que el seu cunyat havia perdut la vida i que la Clara tenia estrès post-traumàtic. Que no patissin ni s'estranyessin si la sentien cridar o plorar alguna vegada. Tots els veïns asseguraven que la Cecilia era una dona molt afable i afectuosa, i que sempre que l'havien vist amb la nena -que no era gaire sovint perquè sortien molt de tant en tant- el tracte era molt carinyós. Ara feia un parell de dies que no les havien vist.

- Gina, tinc molt bones notícies -va dir-li el Pau de seguida que va saber les novetats en la investigació del cas.

- Heu trobat la nena?

- No. No encara, però estem molt a prop de saber on és i tot apunta que està bé. Que es troba bé. Que la Cecilia no li ha fet cap mal.

El que la policia no aconseguia entendre era per què hauria volgut la Cecilia retenir la Gina i la nena. Ni quin era el mòbil del segrest si mai no van demanar cap rescat. Hi havia, encara, molts interrogants per resoldre.

- Per què va deixar la Gina sola al magatzem on la vam trobar i es va endur la nena? Potser l'objectiu de la Cecilia havia estat des del principi segrestar la Clara. És possible que, en realitat, la Gina només fos el camí per arribar a la Clara, oi? -va preguntar el Pau a l'inspector en cap.

- Hi ha massa coses que no estan clares. Fa dies que la sergent Picado, que és experta en Big Data i delictes informàtics, analitza intensament quin és l'ús que la Cecilia ha fet amb les contrasenyes del correu de la Gina i dels seus perfils a les xarxes socials. A veure si seguint el rastre digital aconseguim esbrinar alguna cosa més.

La Gina intentava, nit i dia, recordar algun detall del seu captiveri. I, mica en mica, poc o molt, anava recordant coses.

- Quan vaig ser al magatzem, la Clara no era amb mi. Això ho sé del cert. Sentia parlar una dona amb un home. Hi havia un home, un home de mitjana edat. Les veus se sentien de lluny i no entenia què deien. I hi feia fred. No entrava gens de llum. Jo tenia molta son. Molta. De tant en tant em despertava, però estava com marejada. I tenia set. El cos em pesava i no em podia moure. I la Clara no era amb mi. No era amb mi, però en cap moment vaig pensar que la tinguessin retinguda. Crec que no era conscient ni de que m'havien segrestat a mi... Pau, no vaig buscar la Clara, no vaig intentar fugir. No vaig fer res. No vaig fer res, Pau, res.

- Gina, Gina, calma’t. És normal. Tot això és normal, t’havien drogat i no t’aguantaves dempeus. Vas fer l’únic que podies fer en aquell moment: sobreviure.

Quan menys s'ho esperaven, va arribar a la comissaria l'avís d'una patrulla de Tarragona que assegurava haver vist, en un supermercat dels afores de la ciutat, una dona i una nena que encaixaven amb la descripció facilitada a tots els agents, i les estaven seguint. Calia arribar de seguida i el cap de la unitat que portava el cas i dos agents més van agafar un helicòpter. El Pau i la Gina volien anar-hi, però no els ho van permetre. Primer calia assegurar que fossin elles i havien de ser tan discrets i ràpids com fos possible.

Quan l'helicòpter va arribar a Tarragona, la patrulla que seguia la dona i la nena va informar que les havia perdut després que entressin al pàrquing d'uns grans magatzems. Mentre els agents de carrer intentaven localitzar-les de nou, a peu, de paisà, i també en cotxe, el cap de la investigació i els dos agents desplaçats van sol·licitar totes les gravacions de les càmeres de seguretat que, per la seva ubicació, haurien pogut enregistrar imatges on apareguessin la dona i la nena.

Després d'hores de cerca infructífera, la policia de Tarragona va deixar de patrullar pels carrers. Literalment, s'havien esfumat. Entre tant, l'equip de Girona va decidir tornar a casa amb els arxius audiovisuals, perquè la Gina i el Pau confirmessin si aquella nena era la Clara i la dona que la duia agafada de la mà era la Cecilia.

- És la Clara, Pau. L'és! N'estic segura. I està bé. No li han fet mal. Està bé, la veus?

El Pau, però, estava com en estat de xoc.

- Gina, la dona que duu la Clara, és la Cecilia? -va preguntar-li.

- Sí, crec que és ella, però s'ha tallat els cabells. Amb les ulleres de sol no la puc veure bé, però juraria que sí. Que és la dona que va venir a casa a oferir-me els serveis de New Life.

- La conec -va dir el Pau.

- Però tu no l'havies arribat a veure. No eres a casa cap de les dues vegades que va venir. De què la coneixes? -li va preguntar la Gina.

- Sr. Casabella -digué un dels agents- de què coneix aquesta dona?

El Pau va empassar saliva.

- Mare meva... Aquesta dona no es diu Cecilia, o no se'n deia quan jo la vaig conèixer. Vam sortir junts fa més de vint anys. És boja. La vaig deixar perquè no estava bé del cap. No pot ser. No pot ser ella...

- Sr. Casabella, és crucial que es concentri i ens digui tot el que sap d'aquesta senyora i quina relació té amb ella.

- No hi tinc cap relació. No pas ara. Vam sortir junts uns mesos l'any 96.

- No me n'havies parlat mai, Pau -digué la Gina.

- No, Gina, no te n'he parlat mai. Ni a tu ni a ningú. Va ser un malson. Va ser una relació malaltissa. Em va fer fer coses horribles...

- Però què et va fer, Pau? I per què s'ha endut la Clara? -insistia la Gina.

El Pau va haver de seure en una cadira. Va demanar aigua. Necessitava temps per assimilar tot allò. Els agents van cridar la psicòloga de guàrdia que hi havia a la comissaria i li van demanar a la Gina que sortís del despatx.

CAPÍTOL 4

- Vaig conèixer la Gabriela en una discoteca quan tenia 17 anys. Havia sortit amb un grup d'amics. Anava força begut i vaig anar a seure una estona. Aleshores ella, que en tenia 26, es va asseure al meu costat. No l'havia vist mai abans, Era preciosa. Absolutament bonica. Em va preguntar si anava sol. Li vaig dir que sí. Ja m'ho faria venir bé per treure'm els amics de sobre, vaig pensar. Em va convidar a fer l'última copa a casa seva. No ho vaig dubtar ni un segon. Vam agafar el seu cotxe i vam arribar al pis. Era petit, però bonic. Em va cridar l'atenció com de ben endreçat estava. Després vaig saber que està obsessionada amb l'ordre i la neteja. Va obrir una ampolla de vi i va posar música. Ella anava parlant però jo no me l'escoltava, era incapaç de fer-ho. El meu estat d'embriaguesa era total, en tots els sentits. Recordo que es va anar descordant, un per un, tots els botons del vestit que duia. I que jo, verge com era, gairebé moro de l'excitació. La nit va ser salvatge. Després va començar el pitjor malson de la meva vida. Em vaig despertar a casa meva, sense saber com hi havia arribat.

- Creu que pot ser que ella el drogués? -va preguntar l'agent.

- Segurament. Tenia molt mal de cap. Em feia mal tot el cos. Intentava endreçar els records que, en forma de flaix, anaven i venien.

- La va tornar a veure, la "Gabriela", tal i com la coneix vostè? -va preguntar la psicòloga.

- I tant. Moltes més vegades. Aquell mateix matí, ella em va trucar. Suposo que en algun moment de la vetllada li vaig donar el meu número i la meva adreça. Quan vaig despenjar em va dir: «mira per la finestra, Pau». Ho vaig fer. Era allà. Amb un vestit cenyit de flors i fumant una cigarreta. Em va demanar que preparés una bossa de roba i digués als meus pares que marxava un parell de dies. I, per més que costi d'entendre, ho vaig fer. Estava hipnotitzat. Durant el temps que vàrem estar junts, hauria fet qualsevol cosa que em demanés. De fet, vaig fer autèntiques bogeries.

- Per què creu que aquesta dona ha segrestat la Clara? -va preguntar l'agent al Pau amb la finalitat d'entendre el mòbil d'ella.

- Per fer-me mal. No va acceptar mai que la deixés. I està malament del cap, ja us ho he dit. No està bé.

- És agressiva?

- Pot ser-ho. És bipolar. És imprevisible. Però, de tota manera, ens vàreu dir que els veïns del pis on s'hi havia estat un dia amb la Clara deien que la nena estava bé, oi? -va replicar el Pau.

- Sí, sí. Fins on sabem, la nena està en perfecte estat.

- Per què no s'ha posat amb contacte amb mi?

- Això és el que haurem d'esbrinar. Si realment ho ha fet per ferir-lo a vostè, caldrà saber fins on vol arribar. Hem de descobrir si volia prendre-li la filla i prou, o si ha segrestat la nena per fer-li algun tipus de xantatge que vas enllà. En qualsevol cas, tenim molta sort d'haver localitzat la Gina viva.

El Pau es va posar a plorar a llàgrima viva i l'agent i la psicòloga el van deixar sol.

Poc s'ho pensava, que rere aquesta macabra història del segrest de la seva dona i la seva filla s'hi amagava un afer que l'havia turmentat tant en el passat però que creia oblidat i desterrat de la seva vida per sempre.

Necessitava parlar amb la Gina i la va anar a buscar. El sentiment de culpa era massa gran. La Clara estava segrestada, en part, perquè un vespre de feia més de vint anys ell s'havia deixat seduir per una dona desequilibrada i psicòpata.

- Gina, em sap tan greu que estiguis passant per tot això per culpa meva.

- No és culpa teva. Això no ho diguis. No vull ni que ho pensis. La Clara està bé i la trobarem aviat. I aquesta dona pagarà per tot el mal que ha fet. D'acord? M'has sentit, Pau? -va dir la Gina que s'havia assegut a la falda d'ell i l'abraçava fort.

En Pau era incapaç de deixar de plorar.

Aleshores va arribar una trucada a la comissaria. Havien vist la Cecilia i la nena en una àrea de servei de València. Hi havia imatges de les càmeres de seguretat que ho confirmaven i una patrulla s'hi va dirigir de seguida.

CAPÍTOL 5

Quan els agents, vestits de paisà, van ser a l'àrea de servei, es van col·locar estratègicament per cobrir totes les sortides. Sabien que la Cecilia i la nena eren a la cafeteria assegudes en una taula, però calia actuar amb la major discreció possible i assegurar-se que la dona no descobrís que estaven seguint-la i, sobretot, que no fugís una altra vegada ni fes mal a la Clara. No es podien permetre perdre-les de nou.

Van aprofitar un moment que la Cecilia es va aixecar a buscar uns tovallons de paper per detenir-la a ella, mentre un agent especialitzat en menors s'apropava a la Clara per explicar-li tot el que estava passant. De seguida eren als cotxes de tornada a Girona. L'inspector en cap va trucar al Pau i a la Gina per donar-los la bona notícia. Tenien la nena i la tenien viva, i havien detingut la Gina.

Com s'acostuma a fer en aquests casos, la Clara viatjava en un cotxe amb una psicòloga.

- De seguida arribarem on són els teu pares. Deus tenir moltes ganes de veure'ls. Ells a tu també, t'han trobat molt a faltar.

- Jo no tinc pares. La meva mare és la Cecilia. On és la Cecilia? Vull anar amb la Cecilia. Porteu-me amb la Cecilia -va respondre ella.

La reacció de la nena responia a una síndrome d'Estocolm molt aguda. Així ho va determinar la psicòloga. A la comissaria, la Gina i el Pau comptaven els minuts per veure la Clara. Els nervis se'ls menjaven per dins. Anaven d'un costat a l'altre de la sala on els havien fet esperar. Només sabien que la seva filla es trobava bé i que estava de camí, però aviat el cap de la investigació els hauria d'explicar la situació i els hauria de comunicar que no podrien veure la nena de seguida. Que calia temps i tractament abans no es poguessin retrobar.

La Cecilia Salinetti es va limitar a demanar un advocat i no va obrir la boca en tot el trajecte.

- No podreu veure la Clara, de moment. Necessita atenció psicològica -els va dir l'inspector.
- Com? Però per què? Heu dit que estava bé! -va dir en Pau.

La Gina no va ser capaç de dir res. Va deixar-se caure a la cadira més propera.

- En aquests tipus de segrests, és molt habitual que passi això. Heu sentit a parlar de la síndrome d'Estocolm? -els va preguntar l'agent.
- És quan l'ostatge sent com una espècie d'admiració pel segrestador, crec -va dir el Pau.
- Li ha passat a la Clara? -va preguntar la Gina.
- De fet, la Clara assegura que la Cecilia és la seva mare -va respondre l'agent.
- Com? Aquesta dona és una manipuladora, ja us ho vaig dir, està malalta, és perversa -deia el Pau fora de sí.
- És important mantenir la calma. Tingueu paciència. La Clara ja està en mans d'especialistes.