Si els Reis Mags existissin, els demanaria una tarda amb tu i m'hi quedaria per sempre.
Durant la primera mitja hora no diria res. M'asseuria a la teva falda i m'arrauliria dins teu. Respiraria al compàs que marquessis i deixaria brollar totes les llàgrimes que fa temps que m'empasso.
Després t'explicaria que aquest està essent un hivern estrany. Que tinc fred. Que tinc son. Que et necessito com mai. Et posaria al dia de tot el que ha passat al país. Et diria que ens han apallissat i humiliat, que han ficat gent honrada a la presó i que el president i bona part del govern ha hagut de marxar a Bèlgica. I tu posaries el crit al cel i et cagaries en la mare que els va parir a tots.
Més tard, prepararia cafè amb llet, t'abraçaria de nou i ploraria una mica més. És que em fas molta falta, carai, i ara venen festes i jo no en tinc cap ganes. Tinc molt fred aquest desembre, i molta son, mama. I em fot que no coneguis els pirulos. Que ara ja són tres, i hauries de veure'ls junts! Els grans adoren al petit i ell es deixa estimar. Els fa unes rialles que sembla que els conegui de veres.
T'explicaria que els còlics em tenen fregida, i que els dies que el Marc fa el torn de tarda me les veig i me les desitjo per poder fer el sopar a les feres, i acabo carregant el petit a la motxilla i preparant qualsevol cosa senzilla. Et confessaria que els miro i moro d'amor, però que ja no tinc l'energia dels 28 o dels 31 i que quan arribo al llit estic baldada. Em queixaria una mica més i tu em demanaries que no plorés tant.
Em preguntaries per l'Anna i pel Mateo, i et diria que em fan molt feliç. El nen és preciós i pallasso com ell sol. Després parlaríem de l'àvia. Saps que m'ha promès que, si quan es mor et pot trobar, m'ho farà saber d'alguna manera? Jo penso que no podrà. Perquè, sinó, com és que tu no has donat senyals de vida? Bé, de vida, de mort, o del que sigui, algun senyal i prou.
Potser és cert el que diu l'Hèctor: que quan et mors, et mors i punt. Però m'agradaria pensar que no, que en realitat no estàs tan lluny, i que si els Reis Mags existissin em regalarien una tarda amb tu i jo m'hi quedaria per sempre.
Sorprendre i sorprendre'ns és una de les millors coses que podem fer.
dissabte, 23 de desembre del 2017
dimarts, 12 de desembre del 2017
QUAN L'AMOR ES TRIPLICA
Fa un mes i mig que no tens temps de res i vas deixant coses a mitges. El fil és a l'agulla però el botó de dalt de la bata del gran fa tres dies que espera ser cosit. Has començat diverses vegades (sense èxit) a endreçar l'armari de roba de la nena perquè necessites fer-hi espai. Les postals de nadal per fi estan fetes però tems que escriure les adreces als sobres i posar-hi els segells es converteixi en missió impossible. No truques l'àvia des de la setmana passada. Hauries d'anar gestionant els regals de Reis. Has de passar al PC les fotos del mòbil. Tens les amigues abandonades. I trobes molt a faltar llegir el Catorze.
La teoria és que el nadó tindrà gana cada tres hores, però a la pràctica vas amb un pit fora tot el dia. Et recomanen que s'acostumi a dormir al bressol, però ell és molt més de braços, com ho eren els seus germans. La roba bruta s'amuntega al cubell perquè no hi ha forma humana de trobar temps per posar tantes rentadores ni d'evitar canviar-lo mitja dotzena de vegades al dia: quan no es taca de pipí, s'embruta de caca i, sinó, regurgita llet. La pols s'acumula als prestatges i la meitat dels dies els llits es queden per fer.
No pots programar res, has perdut el control de la puntualitat i la teva capacitat d'organització està sota mínims. No hi ha res garantit i cada dia és una aventura. Te n'havies oblidat, de tot això. Tampoc recordaves com pesa la son permanent ni de fins a quin punt compungeix i neguiteja el seu plor.
I, malgrat tot, ets la dona més feliç del món perquè, amb tres fills, el temps es divideix però l'amor es triplica, i ara passaries totes les hores del món observant el respirar plàcid i la mirada neta d'aquest minúscul trosset de tu.
La teoria és que el nadó tindrà gana cada tres hores, però a la pràctica vas amb un pit fora tot el dia. Et recomanen que s'acostumi a dormir al bressol, però ell és molt més de braços, com ho eren els seus germans. La roba bruta s'amuntega al cubell perquè no hi ha forma humana de trobar temps per posar tantes rentadores ni d'evitar canviar-lo mitja dotzena de vegades al dia: quan no es taca de pipí, s'embruta de caca i, sinó, regurgita llet. La pols s'acumula als prestatges i la meitat dels dies els llits es queden per fer.
No pots programar res, has perdut el control de la puntualitat i la teva capacitat d'organització està sota mínims. No hi ha res garantit i cada dia és una aventura. Te n'havies oblidat, de tot això. Tampoc recordaves com pesa la son permanent ni de fins a quin punt compungeix i neguiteja el seu plor.
I, malgrat tot, ets la dona més feliç del món perquè, amb tres fills, el temps es divideix però l'amor es triplica, i ara passaries totes les hores del món observant el respirar plàcid i la mirada neta d'aquest minúscul trosset de tu.
dimarts, 3 d’octubre del 2017
ENS ESTEU BUSCANT PERÒ NO ENS TROBAREU
Crec que ja ho he entès.
Primer vàreu provar amb l'estratègia de la por. Vàreu entrar a domicilis particulars i vàreu irrompre a conselleries per detenir i retenir durant 72 dues hores a diversos càrrecs electes als quals acusàveu de desobediència i malversació de fons públics. Vàreu entrar a impremtes i mitjans de comunicació cercant urnes i paperetes. Sentíem dir, dia sí i dia també, que a Catalunya no se celebraria cap referèndum l'1 d'octubre i que no podríem votar de cap de les maneres.
Com no us en vàreu sortir i la ciutadania catalana va sortir a votar en massa, el govern central va tirar de pla B: la repressió. Les forces "de seguretat" de l'estat van arribar a límits que no hauríem imaginat mai. Van increpar, pegar brutalment i ferir de gravetat a centenars de persones, sense miraments i acarnissant-se especialment amb avis, àvies i dones a les que vàreu vexar i agredir cruelment. Ens vàreu requisar algunes de les urnes, en alguns casos amb vots a dins, i vàreu trencar mobiliari i destrossar els accessos als col·legis electorals.
Però ni així vàreu poder impedir que més de dos milions de persones aconseguíssim votar.
Vàreu passar al pla C: negar la brutalitat de la violència policial i inventar una versió de la jornada de diumenge que res té a veure amb els fets ocorreguts. Directament, vàreu obviar la realitat, malgrat que les imatges de iaies volant, de dones arrossegades pels cabells, d'homes ferits amb pistoles de pilotes de goma, de gent gasejada i de cops de porra repartits a tort i dret parlaven per si soles i ja havien fet la volta al món.
És molt dur i molt devastador sentir les declaracions que arriben des del govern central o des dels partits de l'oposició de Catalunya i de Madrid. Cada vegada més surrealistes. Se'ns esquinça el cor a tots.
Aquesta és l'estratègia, oi, Mariano? Inventar una realitat paral·lela: que hi ha 400 policies ferits, que l'aturada de país d'avui és d'ideologia nazi, que ens hem inventat els nostres ferits, que aquí vulnerem els drets humans o que dividim la societat catalana. El que voleu és provocar-nos tanta ràbia que al final explotem. Aquesta és la finalitat, oi, Soraya? Encendre'ns, fer-nos tornar bojos de ràbia i d'impotència davant de tanta injustícia.
Però, mal m'està el dir-ho a mi, com el poble català és collonut i pacífic, no us n'heu sortit. Aguantem estoicament i encara us poseu més nerviosos. Tant és així, que fins i tot envieu efectius policials de paisà infiltrats a les nostres mobilitzacions i concentracions massives i asserenades, per veure si podeu liar-la i acusar-nos a nosaltres de generar aldarulls.
Ens esteu buscant però no ens trobareu. No caurem en les vostres provocacions per més bajanades que digueu aquests dies. Perquè tenim un país magnífic i una gent meravellosa i pacífica, unida i calmada.
Govern espanyol i tots els còmplices que teniu: no oblidarem mai com ens esteu tractant i no us ho perdonarem. Mai.
dijous, 31 d’agost del 2017
VIURE SENSE ELLA
Dius que amb el temps has après a viure sense ella. No t'ho creus ni tu. No en saps. No del tot. No com abans. I, per més que intentis omplir de flors i violes i romaní el buit que va deixar, saps que amb ella va morir una part de tu que no tornarà.
Sembla que el forat que et travessa pel mig ha vingut per quedar-se i, cada vegada que li escrius, per més que passi el temps, necessites fer-ho amb un parell de kleenex a la mà per anar eixugant-te la cara i assecant el portàtil. I t'esforces a recordar l'atac de riure d'aquell dia al Zagüán després que una dona estrafolària entrés preguntant si hi havia rellotges "de pajaritu", referint-se als de cucut. O penses en qualsevol dels moments de cafè amb llet i dònut al Pedro. Ara els dònuts ja no valen res.
I, entre record i record, somrius i plores i t'emprenyes una mica més amb la vida per haver-te-la pres de cop, a traïció i sense avisar, un dijous de fa dotze anys. I quan van mal dades la necessites com mai, però si vols celebrar alguna cosa et fa més falta encara. I truques a l'àvia i fas el cor fort, perquè ella el té esmicolat, però en l'últim adéu la veu trencada et delata. Perquè no en saps, de viure sense ella. No del tot. No com abans.
Sembla que el forat que et travessa pel mig ha vingut per quedar-se i, cada vegada que li escrius, per més que passi el temps, necessites fer-ho amb un parell de kleenex a la mà per anar eixugant-te la cara i assecant el portàtil. I t'esforces a recordar l'atac de riure d'aquell dia al Zagüán després que una dona estrafolària entrés preguntant si hi havia rellotges "de pajaritu", referint-se als de cucut. O penses en qualsevol dels moments de cafè amb llet i dònut al Pedro. Ara els dònuts ja no valen res.
I, entre record i record, somrius i plores i t'emprenyes una mica més amb la vida per haver-te-la pres de cop, a traïció i sense avisar, un dijous de fa dotze anys. I quan van mal dades la necessites com mai, però si vols celebrar alguna cosa et fa més falta encara. I truques a l'àvia i fas el cor fort, perquè ella el té esmicolat, però en l'últim adéu la veu trencada et delata. Perquè no en saps, de viure sense ella. No del tot. No com abans.
dilluns, 28 d’agost del 2017
RICARD BELIS: «Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada»
Foto: J M Rué
Al llarg de la seva trajectòria, ha rebut nombrosos guardons, com ara el Premi Unda del Festival de Televisió de Montecarlo (1999), el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya (2002), el Premi LiberPress (2004), la Medalla de Bronze del New York Festival (2006) i el Premi Tiflos de l'ONCE (2017), entre d'altres.
Fa temps que tinc ganes d’entrevistar-lo, i aprofito el fet que Belis compagini la seva feina a TV3 amb les classes al grau de Comunicació Audiovisual de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, per demanar-li, en tant que redactora del Gabinet de Premsa de la UB, que em regali una estona del seu temps. Li explico que l’entrevista es publicarà al web institucional de la Universitat i, si em dona permís –que ho fa–, també aquí al blog.
Ens citem a la Facultat, jo jugo amb avantatge, perquè sé quin aspecte té. Ell ve directe cap a mi, deu ser que faig cara de periodista. Seiem en una cafeteria, poso la gravadora en marxa i pregunto sense fi tot el que vull saber.
Quan et vas matricular a Ciències de la Informació, sabies que et dedicaries als documentals?
Crec que no. Vaig començar Periodisme perquè m’agradava escriure, i això sí que ho tenia clar des de força jove. Però un cop a la Facultat, em va cridar molt l’atenció el món audiovisual. I en el moment de demanar les pràctiques a quart o cinquè no vaig tenir cap dubte que la meva primera opció era TV3. Era un somni. En aquell moment, el model de TV3 era capdavanter i modern, i vaig tenir la sort que em van agafar.
Foto: J M Rué
Sí. Abans feia d’ajudant de realització dels telenotícies i, quan va arribar l’estiu, vaig passar a realitzador. Aleshores, en acabar el primer TN com a realitzador, em va trucar el director del 30 minuts. Vaig pensar: «Ricard, ja has fet alguna cosa malament i et caurà una bronca...». I resulta que no, que era per preguntar-me si volia entrar com a ajudant al 30 minuts. «No faràs reportatges», em va dir (aleshores hi havia molta feina de fer tràilers, sumaris, doblatges de programes comprats, etc). Però al cap d’un any ja estava fent reportatges (riu).
I del 30 minuts, després de molts anys, passes al Sense ficció.
Sí. El que passava amb el 30 minuts és que no era pròpiament un programa de documentals sinó de reportatges, tot i que ha acabat encabint formats que no ho són, com Els nens perduts del franquisme. I no és fins fa nou anys, sota la direcció de Mònica Terribas, que es pren la consciència que cal una finestra de documentals. Així neix aquest miracle que es diu Sense ficció, que és l’únic programa de documentals que s’emet en prime time en una primera cadena de televisió del sud d’Europa, competint amb programes com MasterChef o Supervivientes, i aconseguint grans audiències. Hem d’agrair a TV3 que sempre hi hagi apostat, perquè ha acabat formant el públic català i acostumant-lo a veure aquest format.
A veure'l i a gaudir-ne, tot i la cruesa d’algun dels temes que s’hi tracten.
Efectivament, són temes que no acostumen a ser agradables o que, si més no, et fan posar de mal humor.
Perquè el que fas és, precisament, destapar qüestions que s’han intentat mantenir ocultes, visibilitzar negligències, denunciar injustícies i, en definitiva, despertar consciències.
Sí, perquè aquesta és precisament l’essència del periodisme, encara que hi hagi gent en aquest país que sembla que se n’hagi oblidat. Per mi un documental és una palanca per canviar el món. I per fer-ho, cal donar veu a les persones que normalment no en tenen i molestar els poders destapant coses que s’han intentat amagar.
No és fàcil, suposo.
No. No és fàcil. La principal dificultat amb què et trobes és la manca de recursos, perquè per fer tot això que et dic, cal temps. El mitjà en el qual estàs ha de poder i voler invertir, sobretot temps, en una investigació.
Si més no, si es vol fer amb rigor.
Exacte. Per posar un exemple, a Els internats de la por recollim el testimoni davant de càmera d’una dotzena de casos, però nosaltres vam construir una base de dades de vora dos-cents. Per què? Doncs perquè sovint no tens proves físiques i has de recórrer al testimoni. I aquest pot mentir, pot tenir la memòria alterada, o pot no voler parlar. Però d’alguna manera, quan trobes testimonis que no es coneixen entre si, que són de diferents llocs de l’Estat i que expliquen històries que són coincidents, allò adquireix un poder probatori. En historiografia es diu que si hi ha tres testimonis que corroboren el mateix sense que es coneguin entre ells, aquesta prova és tan vàlida com un document de paper.
Foto: J M Rué
En relació amb els testimonis, basant-te en la teva experiència, diries que les persones tenen ganes de parlar?
Hi ha de tot. Hi ha molts testimonis que veuen en el teu treball una possibilitat de reparació. Per exemple, en el cas que dèiem dels internats, poden veure-hi la reparació que no ha fet mai l’Estat o l’Església demanant perdó. En el cas del franquisme, el dolor més gran no és només el que els va infligir la mateixa repressió —l’afusellament del marit, el robatori del nen, els maltractaments, etc.—, sinó el fet que amb l’arribada de la democràcia ells esperaven que els demanarien perdó i, en canvi, aquesta democràcia ha callat. Hi ha un dolor intern molt fort i per a alguns d’ells nosaltres ens convertim en una eina de reparació del que va passar. I de la mateixa manera, molt legítimament, hi ha gent que prefereix no explicar-ho. Són coses molt íntimes, de vegades no ho han explicat ni a la seva dona i no ho faran davant la càmera. L’altra cosa és que, des del moment en què surt en un mitjà de comunicació tan gran i amb un abast d’audiència tan elevat, moltes persones que no han tingut cap contacte amb el documental se senten també reivindicades perquè veuen que estàs explicant la seva història. Veuen que no només els va passar a ells, que no és que van tenir mala sort, sinó que és una cosa que passava de manera força generalitzada.
Hi ha moments més propicis que d’altres per aconseguir que les persones trenquin el silenci?
Sí. Moltes vegades es tracta de trobar el moment. Un exemple molt clar és el del documental Jo també vull sexe!, sobre la figura de l’assistent sexual per a persones amb discapacitat, que és un tema difícil i molt tabú. El vam intentar abordar fa tres anys però no va ser possible, perquè era massa incipient: tot just es començava a parlar d’aquest tema, però no estava normalitzat.
I quan decideixes tornar-hi, tres anys després, ja està normalitzat?
No, no del tot. Però en aquest segon intent vam arribar en el moment de la conjunció astral perfecta, que de vegades és pura màgia, no saps ben bé per què succeeix, però tot i que el tema no estava normalitzat ni era conegut per l’opinió pública, la gent que hi estava involucrada havia decidit sortir de l’armari i volia fer-ho. Tenien moltes ganes de parlar. I tot i que a priori crèiem que seria un documental d’aquells difícils de fer, amb cares tapades o pixelades, resulta que va ser tot al contrari.
I la resposta de l’espectador, quina va ser?
Amb Jo també vull sexe! ens va passar una cosa molt curiosa. Tot i que va anar molt bé d’audiència —va ser el quart programa més vist d’aquell dia i líder en la seva franja—, la resposta no va ser desbordant. Em pensava que encara aniria millor. Per mi, aquest era un documental bonic, d’amor. En canvi, per molta gent —abans de veure’l— era un documental de morbo, d’«ai, vols dir?». Hi havia un rebuig previ important. De vegades, l’espectador no rep el documental com tu el perceps. Abans d’emetre’l, em vaig passar molt temps intentant convèncer amics i coneguts que era un tema bonic, i no s’ho creien. La gent no volia veure aquells cossos, perquè els feia angúnia. Una altra cosa curiosa és que aquest és, de llarg, el documental que ha funcionat millor per Internet: 100.000 descàrregues.
Després de l’emissió dels documentals reps moltes trucades?
En el cas de Pastilla busca malaltia hi va haver unes quantes cartes al director. A Què mengem?, sobre els tòxics alimentaris, hi va haver reaccions de tota mena: la Secció de Química de l’Institut d'Estudis Catalans i un diputat d’ERC de les terres de Lleida —perquè allà fan molta agricultura amb pesticides— van fer una pregunta al Parlament en la sessió de control del director de TV3. Ens van titllar de criminalitzar l’agricultura no ecològica i de més coses. Però fins ara no hi ha hagut més conseqüències que això: una carta, una pregunta al Parlament, missatges al Facebook i al blog del programa, etc. Forma part de la funció d’un documental: que remogui, que sigui polèmic. Ha de generar comentaris, elogiosos o no, la qüestió és que se’n parli. Si el Twitter està mort durant l’emissió, vol dir que estàs fallant en alguna cosa. Has de provocar reaccions.
Els teus caps t’han aconsellat alguna vegada que deixis estar un tema per por de represàlies?
És més subtil. Normalment, l’argument que et donen per no fer un tema no és aquest. Et diuen: «Vols dir que això interessarà l’audiència?», «aquest és molt difícil», o bé «aquest fem-lo, però ves amb compte», que és, per exemple, el que va passar amb el de les empreses elèctriques, Revolució solar.
Com va funcionar Revolució solar?
Hi havia certa preocupació i, en canvi, va funcionar molt bé. Ens amoïnava perquè, d’una banda, és un tema poc televisiu: les plaques solars no es mouen ni són gaire simpàtiques; i de l’altra, perquè és una qüestió complexa d’explicar: la factura de la llum, com funciona el sistema elèctric espanyol, etc. Segurament no guanyarà cap premi ni ens ho vam passar tan bé fent-lo com amb Jo també vull sexe!, perquè no és tan espectacular, però trobo que és un documental de servei públic absolutament necessari i amb el qual vam aconseguir explicar a la gent que, tot i ser el país que té més sol d’Europa, el fem servir només per posar-nos morenos en comptes d’utilitzar aquesta energia solar per fer electricitat. I aquest és l’inici del canvi. Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada. Si no, no pot escollir bé els seus dirigents, no pot triar bé com a consumidor. Un dels problemes greus de la democràcia espanyola és que tenim un sobreaccés a la informació, però es tracta d’informació de molt baixa qualitat i molt superficial. Cada cop preval més la immediatesa, ser el primer, i això vol dir contrastar menys, perquè no hi ha temps. Els grans mitjans han renunciat, majoritàriament, a fer periodisme en profunditat. I la gent no és conscient de com de perillós és això per a la societat.
De quin documental guardes un record més especial?
Si n’he de triar un que hagi marcat la meva vida, és Els nens perduts del franquisme, sens dubte. Hi ha un abans i un després de l’emissió d’aquest treball. Va posar en la primera línia d’aquest país el concepte de memòria històrica, que fins aleshores era força desconegut. I l’èxit brutal d’aquest documental ens permet obrir, amb la Montse Armengou —amb qui he fet molts d’aquests documentals—, una línia de recerca que no hauríem pogut encetar d’una altra manera. La meva carrera no s’entendria sense Els nens perduts del franquisme. Si parlem d’estimació, a Jo també vull sexe! li tinc molt d’afecte. És molt diferent dels que fem habitualment, i significava parlar d’amor. Fent-lo hi va haver molt bon rotllo i ens ho vam passar molt bé. I si he de triar el documental que més m’agrada com ha quedat i el que més feina té al darrere, la cosa estaria entre Els internats de la por i Avi, et trauré d’aquí. El segon, a més, va ser votat pels espectadors com a millor documental dels primers cinc anys de Sense ficció, i aquest és sempre el millor premi que pots rebre.
Quin és el missatge principal que fas arribar als seus alumnes de Comunicació Audiovisual?
L’amor per l’heroi anònim, la importància de rescatar les veus anònimes i explicar les petites històries. Els recomano que donin menys importància al polític i al dirigent, que sembla que és on avui en dia es posen tots els focus i totes les càmeres. Els explico que cal rescatar el ciutadà anònim i reivindicar-lo, buscar aquestes històries i visibilitzar-les. I una altra cosa molt important que explico als alumnes —que queden molt parats— és que nosaltres anem a rodar sense guió. Perquè has d’estar obert que passin coses o que te n’expliquin d’altres que no preveies, i això no és una desgràcia, sinó que és una sort.
Hi ha de tot. Hi ha molts testimonis que veuen en el teu treball una possibilitat de reparació. Per exemple, en el cas que dèiem dels internats, poden veure-hi la reparació que no ha fet mai l’Estat o l’Església demanant perdó. En el cas del franquisme, el dolor més gran no és només el que els va infligir la mateixa repressió —l’afusellament del marit, el robatori del nen, els maltractaments, etc.—, sinó el fet que amb l’arribada de la democràcia ells esperaven que els demanarien perdó i, en canvi, aquesta democràcia ha callat. Hi ha un dolor intern molt fort i per a alguns d’ells nosaltres ens convertim en una eina de reparació del que va passar. I de la mateixa manera, molt legítimament, hi ha gent que prefereix no explicar-ho. Són coses molt íntimes, de vegades no ho han explicat ni a la seva dona i no ho faran davant la càmera. L’altra cosa és que, des del moment en què surt en un mitjà de comunicació tan gran i amb un abast d’audiència tan elevat, moltes persones que no han tingut cap contacte amb el documental se senten també reivindicades perquè veuen que estàs explicant la seva història. Veuen que no només els va passar a ells, que no és que van tenir mala sort, sinó que és una cosa que passava de manera força generalitzada.
Hi ha moments més propicis que d’altres per aconseguir que les persones trenquin el silenci?
Sí. Moltes vegades es tracta de trobar el moment. Un exemple molt clar és el del documental Jo també vull sexe!, sobre la figura de l’assistent sexual per a persones amb discapacitat, que és un tema difícil i molt tabú. El vam intentar abordar fa tres anys però no va ser possible, perquè era massa incipient: tot just es començava a parlar d’aquest tema, però no estava normalitzat.
I quan decideixes tornar-hi, tres anys després, ja està normalitzat?
No, no del tot. Però en aquest segon intent vam arribar en el moment de la conjunció astral perfecta, que de vegades és pura màgia, no saps ben bé per què succeeix, però tot i que el tema no estava normalitzat ni era conegut per l’opinió pública, la gent que hi estava involucrada havia decidit sortir de l’armari i volia fer-ho. Tenien moltes ganes de parlar. I tot i que a priori crèiem que seria un documental d’aquells difícils de fer, amb cares tapades o pixelades, resulta que va ser tot al contrari.
I la resposta de l’espectador, quina va ser?
Amb Jo també vull sexe! ens va passar una cosa molt curiosa. Tot i que va anar molt bé d’audiència —va ser el quart programa més vist d’aquell dia i líder en la seva franja—, la resposta no va ser desbordant. Em pensava que encara aniria millor. Per mi, aquest era un documental bonic, d’amor. En canvi, per molta gent —abans de veure’l— era un documental de morbo, d’«ai, vols dir?». Hi havia un rebuig previ important. De vegades, l’espectador no rep el documental com tu el perceps. Abans d’emetre’l, em vaig passar molt temps intentant convèncer amics i coneguts que era un tema bonic, i no s’ho creien. La gent no volia veure aquells cossos, perquè els feia angúnia. Una altra cosa curiosa és que aquest és, de llarg, el documental que ha funcionat millor per Internet: 100.000 descàrregues.
Després de l’emissió dels documentals reps moltes trucades?
En el cas de Pastilla busca malaltia hi va haver unes quantes cartes al director. A Què mengem?, sobre els tòxics alimentaris, hi va haver reaccions de tota mena: la Secció de Química de l’Institut d'Estudis Catalans i un diputat d’ERC de les terres de Lleida —perquè allà fan molta agricultura amb pesticides— van fer una pregunta al Parlament en la sessió de control del director de TV3. Ens van titllar de criminalitzar l’agricultura no ecològica i de més coses. Però fins ara no hi ha hagut més conseqüències que això: una carta, una pregunta al Parlament, missatges al Facebook i al blog del programa, etc. Forma part de la funció d’un documental: que remogui, que sigui polèmic. Ha de generar comentaris, elogiosos o no, la qüestió és que se’n parli. Si el Twitter està mort durant l’emissió, vol dir que estàs fallant en alguna cosa. Has de provocar reaccions.
Els teus caps t’han aconsellat alguna vegada que deixis estar un tema per por de represàlies?
És més subtil. Normalment, l’argument que et donen per no fer un tema no és aquest. Et diuen: «Vols dir que això interessarà l’audiència?», «aquest és molt difícil», o bé «aquest fem-lo, però ves amb compte», que és, per exemple, el que va passar amb el de les empreses elèctriques, Revolució solar.
Com va funcionar Revolució solar?
Hi havia certa preocupació i, en canvi, va funcionar molt bé. Ens amoïnava perquè, d’una banda, és un tema poc televisiu: les plaques solars no es mouen ni són gaire simpàtiques; i de l’altra, perquè és una qüestió complexa d’explicar: la factura de la llum, com funciona el sistema elèctric espanyol, etc. Segurament no guanyarà cap premi ni ens ho vam passar tan bé fent-lo com amb Jo també vull sexe!, perquè no és tan espectacular, però trobo que és un documental de servei públic absolutament necessari i amb el qual vam aconseguir explicar a la gent que, tot i ser el país que té més sol d’Europa, el fem servir només per posar-nos morenos en comptes d’utilitzar aquesta energia solar per fer electricitat. I aquest és l’inici del canvi. Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada. Si no, no pot escollir bé els seus dirigents, no pot triar bé com a consumidor. Un dels problemes greus de la democràcia espanyola és que tenim un sobreaccés a la informació, però es tracta d’informació de molt baixa qualitat i molt superficial. Cada cop preval més la immediatesa, ser el primer, i això vol dir contrastar menys, perquè no hi ha temps. Els grans mitjans han renunciat, majoritàriament, a fer periodisme en profunditat. I la gent no és conscient de com de perillós és això per a la societat.
Foto: J M Rué
Si n’he de triar un que hagi marcat la meva vida, és Els nens perduts del franquisme, sens dubte. Hi ha un abans i un després de l’emissió d’aquest treball. Va posar en la primera línia d’aquest país el concepte de memòria històrica, que fins aleshores era força desconegut. I l’èxit brutal d’aquest documental ens permet obrir, amb la Montse Armengou —amb qui he fet molts d’aquests documentals—, una línia de recerca que no hauríem pogut encetar d’una altra manera. La meva carrera no s’entendria sense Els nens perduts del franquisme. Si parlem d’estimació, a Jo també vull sexe! li tinc molt d’afecte. És molt diferent dels que fem habitualment, i significava parlar d’amor. Fent-lo hi va haver molt bon rotllo i ens ho vam passar molt bé. I si he de triar el documental que més m’agrada com ha quedat i el que més feina té al darrere, la cosa estaria entre Els internats de la por i Avi, et trauré d’aquí. El segon, a més, va ser votat pels espectadors com a millor documental dels primers cinc anys de Sense ficció, i aquest és sempre el millor premi que pots rebre.
Quin és el missatge principal que fas arribar als seus alumnes de Comunicació Audiovisual?
L’amor per l’heroi anònim, la importància de rescatar les veus anònimes i explicar les petites històries. Els recomano que donin menys importància al polític i al dirigent, que sembla que és on avui en dia es posen tots els focus i totes les càmeres. Els explico que cal rescatar el ciutadà anònim i reivindicar-lo, buscar aquestes històries i visibilitzar-les. I una altra cosa molt important que explico als alumnes —que queden molt parats— és que nosaltres anem a rodar sense guió. Perquè has d’estar obert que passin coses o que te n’expliquin d’altres que no preveies, i això no és una desgràcia, sinó que és una sort.
dimarts, 1 d’agost del 2017
ANNA
«Ningú, mai, t'estimarà com t'estima l'Anna», sentenciava la mama cada vegada que jo em queixava que tu preferissis amagar-te rere les pàgines de qualsevol volum d'Isaac Asimov abans que jugar amb mi.
Érem tan diferents, malgrat ser bessones, que difícilment ens posàvem d’acord en res. Tu eres casolana i jo em delia per sortir al carrer. A mi m'encantaven les festes, i ballar i cantar, però tu eres molt més discreta. Tenies el títol de llesta, jo el de simpàtica. Jo era una cabreta boja i tu acumulaves la vergonya de totes dues: «Pati, si us plau, pots deixar de fer piruetes? Estem al carrer i la gent ens mira», em deies.
No sabia jugar sola i t'anava al darrera per pentinar-te, disfressar-te o maquillar-te. Pretenia enredar-te sense èxit perquè m'ajudessis a muntar una coreografia que havia de ser brutal. El límit el posaves quan em donava per cantar-te a crits –amb el meu anglès macarrònic i una entonació fatal– el Never gonna give you up de Rick Astley o el Nada cambiará mi amor por ti de Glenn Medeiros. Aleshores, directament, m’engegaves a la merda.
Ara que hi penso, tu tenies una paciència immensa i jo era molt melodramàtica: «No vols estar amb mi, no vols baixar a la plaça, no et puc fer ni un miserable playback. Ets la pitjor germana del món». Aleshores la mama replicava: «Ningú, mai, t'estimarà com t'estima l'Anna».
En realitat, no ho vaig dubtar ni un sol segon. I, tot i que ens barallàvem dia sí i dia també, mai vam permetre que ningú de fora trepitgés l'altra, perquè la premissa del «només jo puc dir-te tonta» anava a missa.
Fa gairebé 40 anys que anem juntes per la vida i m'adono que sempre –un sempre en majúscules, incondicional i absolut com ell sol– m'has fet costat. Els nostres universos han deixat de ser paral·lels i han trobat punts en comú. El pas del temps ens ha calibrat. Jo ja no estic tan tronada i tu fa temps que et vas desmelenar. Ja no et guanyo en simpatia i m'he anat fent més racional. Tu ja no em necessites perquè t'acompanyi a comprar el pa i jo no et suplico que em facis el resum del llibre que a l'escola ens han manat llegir durant la Setmana Santa i que jo he estat incapaç d'acabar.
Ara sortim a sopar i arreglem el món a mitges, tu fas un anàlisi des de les ciències pures i jo hi poso el toc poètic. Hi ha secrets que només tu em pots guardar i misèries que tan sols t'he confessat a tu. Ja no sabria prendre cap decisió sense consultar-te-la abans perquè, en el fons, sento que soc el que soc gràcies a tu i cada dia estic més convençuda que vam néixer alhora perquè ens havíem de complementar i perquè, de no ser així, potser no hauria aixecat el cap després d'algun dels pals que ens ha tocat viure.
Érem tan diferents, malgrat ser bessones, que difícilment ens posàvem d’acord en res. Tu eres casolana i jo em delia per sortir al carrer. A mi m'encantaven les festes, i ballar i cantar, però tu eres molt més discreta. Tenies el títol de llesta, jo el de simpàtica. Jo era una cabreta boja i tu acumulaves la vergonya de totes dues: «Pati, si us plau, pots deixar de fer piruetes? Estem al carrer i la gent ens mira», em deies.
No sabia jugar sola i t'anava al darrera per pentinar-te, disfressar-te o maquillar-te. Pretenia enredar-te sense èxit perquè m'ajudessis a muntar una coreografia que havia de ser brutal. El límit el posaves quan em donava per cantar-te a crits –amb el meu anglès macarrònic i una entonació fatal– el Never gonna give you up de Rick Astley o el Nada cambiará mi amor por ti de Glenn Medeiros. Aleshores, directament, m’engegaves a la merda.
Ara que hi penso, tu tenies una paciència immensa i jo era molt melodramàtica: «No vols estar amb mi, no vols baixar a la plaça, no et puc fer ni un miserable playback. Ets la pitjor germana del món». Aleshores la mama replicava: «Ningú, mai, t'estimarà com t'estima l'Anna».
En realitat, no ho vaig dubtar ni un sol segon. I, tot i que ens barallàvem dia sí i dia també, mai vam permetre que ningú de fora trepitgés l'altra, perquè la premissa del «només jo puc dir-te tonta» anava a missa.
Fa gairebé 40 anys que anem juntes per la vida i m'adono que sempre –un sempre en majúscules, incondicional i absolut com ell sol– m'has fet costat. Els nostres universos han deixat de ser paral·lels i han trobat punts en comú. El pas del temps ens ha calibrat. Jo ja no estic tan tronada i tu fa temps que et vas desmelenar. Ja no et guanyo en simpatia i m'he anat fent més racional. Tu ja no em necessites perquè t'acompanyi a comprar el pa i jo no et suplico que em facis el resum del llibre que a l'escola ens han manat llegir durant la Setmana Santa i que jo he estat incapaç d'acabar.
Ara sortim a sopar i arreglem el món a mitges, tu fas un anàlisi des de les ciències pures i jo hi poso el toc poètic. Hi ha secrets que només tu em pots guardar i misèries que tan sols t'he confessat a tu. Ja no sabria prendre cap decisió sense consultar-te-la abans perquè, en el fons, sento que soc el que soc gràcies a tu i cada dia estic més convençuda que vam néixer alhora perquè ens havíem de complementar i perquè, de no ser així, potser no hauria aixecat el cap després d'algun dels pals que ens ha tocat viure.
diumenge, 18 de juny del 2017
EL TEMPS NO HO CURA TOT
Aviat farà cinc anys i encara ho portes fatal.
Que aquesta era la part més dura, prou que ho sabies abans de separar-te. Però pensaves que el temps ho cura tot i que a mesura que avancessin les setmanes no et costaria tant haver de dir adéu als pirulos amb el braç –i amb un somriure forçat que emmascara tota la pena del món– mentre s'allunya carrer amunt el Peugeot 5008 negre que vàreu comprar quan estaves embarassada de la Valèria i que ara és només d'ell.
De manera inconscient, o no, l'estona de l'intercanvi s'acaba allargant: que si aquestes són les disfresses del festival i vigila que són fetes amb foamy de purpurina i la bossa hauria de quedar en aquesta posició perquè no s'arruguin o es malmetin; que si el dilluns té un control ell però ja l'hem repassat; que si el dimarts a l'excursió ella ha de dur gorra i xandall, i que si tot el que se t'acut. La qüestió és no acabar mai de dir adéu del tot. I ara un petó, i encara un altre, i l'abraçada a tots dos, i un «porteu-vos bé» que no saps ni per què dius.
Que aquesta era la part més dura, prou que ho sabies abans de separar-te. Però pensaves que el temps ho cura tot i que a mesura que avancessin les setmanes no et costaria tant haver de dir adéu als pirulos amb el braç –i amb un somriure forçat que emmascara tota la pena del món– mentre s'allunya carrer amunt el Peugeot 5008 negre que vàreu comprar quan estaves embarassada de la Valèria i que ara és només d'ell.
De manera inconscient, o no, l'estona de l'intercanvi s'acaba allargant: que si aquestes són les disfresses del festival i vigila que són fetes amb foamy de purpurina i la bossa hauria de quedar en aquesta posició perquè no s'arruguin o es malmetin; que si el dilluns té un control ell però ja l'hem repassat; que si el dimarts a l'excursió ella ha de dur gorra i xandall, i que si tot el que se t'acut. La qüestió és no acabar mai de dir adéu del tot. I ara un petó, i encara un altre, i l'abraçada a tots dos, i un «porteu-vos bé» que no saps ni per què dius.
Fent un càlcul estimat, han passat vora dos-cents cinquanta diumenges –que és el dia acordat perquè vagin amb son pare, que treballa els caps de setmana i els recull quan surt de la ràdio a la tarda– però continues pujant l'ascensor empassant-te les llàgrimes i els mocs, no fos cas que trobessis una veïna indiscreta i a sobre et preguntés què et passa.
Que jugues amb avantatge, perquè de les sets nits en passen quatre a casa teva, no és un consol. Com tampoc ho és saber que sempre són amb tu els caps de setmana, quan hi ha més possibilitats de tenir atacs de riure, de fer totes les bogeries del món i de poder, fins i tot, avorrir-se fora dels horaris apressats del dia a dia. Tant hi fa, esperes el dimecres amb delit i quan arriba el diumenge sempre s'ha fet massa curt.
És que se't fa estrany. Sí, sobretot estrany, antinatural. Perquè tu et sents mare les vint-i-quatre hores del dia i tots els dies de l'any i, per més que tens la sort immensa que el pare de les criatures et coneix bé i t'envia fotografies i vídeos sovint perquè no t'enyoris tant, tens la maleïda sensació que t'estàs perdent part de la vida dels teus fills.
diumenge, 11 de juny del 2017
NINGÚ EM FA RIURE TANT COM TU
Ni fet expressament, hauries pogut ser més diferent de l'Hèctor. Sou com en Yin i el Yang, oposats però complementaris. Em recordeu a l'Anna i a mi quan érem menudes perquè, tot i ser bessones, semblàvem vingudes de planetes diferents.
Valèria, tu ja vas néixer contenta i continues essent l'alegria de la casa. Irradies felicitat pels quatre costats i tens més energia de la que soc capaç de gestionar. Em fascina el teu sentit de l'humor i m'al·lucina la imaginació que tens. Ets versàtil i diversa. Ets ocorrent i bromista. Passes de la comèdia al drama en qüestió de segons i ho vius tot tan intensament que plores les penes com si t'hi anés la vida. M'enamores i m'esgotes cada dia.
M'encanta quan sortim a voltar soles. Et miro i veig la Pati de fa trenta anys: fent saltirons i ballant pel carrer, improvisant cançons esbojarrades i mirant de reüll el teu reflex als aparadors per comprovar que et queda bé el vestit. Crec que ningú em fa riure tant com tu. No sé quina de les dues xerra més però quan parem a fer un Cacaolat i seiem –i m'expliques els teus somnis, em confesses alguna por i em reveles tots els secrets que no saps guardar– aleshores callo i t'escolto. I estaria així totes les hores del món perquè, quan et dic que no sé què faria sense tu, ho dic de veres. No és un dir.
Hi ha dies que, directament, me'ls salven les teves rialles.
Valèria, tu ja vas néixer contenta i continues essent l'alegria de la casa. Irradies felicitat pels quatre costats i tens més energia de la que soc capaç de gestionar. Em fascina el teu sentit de l'humor i m'al·lucina la imaginació que tens. Ets versàtil i diversa. Ets ocorrent i bromista. Passes de la comèdia al drama en qüestió de segons i ho vius tot tan intensament que plores les penes com si t'hi anés la vida. M'enamores i m'esgotes cada dia.
M'encanta quan sortim a voltar soles. Et miro i veig la Pati de fa trenta anys: fent saltirons i ballant pel carrer, improvisant cançons esbojarrades i mirant de reüll el teu reflex als aparadors per comprovar que et queda bé el vestit. Crec que ningú em fa riure tant com tu. No sé quina de les dues xerra més però quan parem a fer un Cacaolat i seiem –i m'expliques els teus somnis, em confesses alguna por i em reveles tots els secrets que no saps guardar– aleshores callo i t'escolto. I estaria així totes les hores del món perquè, quan et dic que no sé què faria sense tu, ho dic de veres. No és un dir.
Hi ha dies que, directament, me'ls salven les teves rialles.
dissabte, 3 de juny del 2017
EN CARLES ERA COM DE CASA
Quan mor algú proper, una de les coses que més costa de pair és que el món segueixi rodant com si res. Amb en Carles Capdevila, però, això no ha estat així. El país sencer plora la seva pèrdua: familiars, coneguts, saludats, professionals de la comunicació, educadors, personal sanitari, i també tota la gent del carrer que el llegia, que l'escoltava a la ràdio, que seguia els seus monòlegs delirants, i que va creure en ell el dia que va decidir posar en marxa una rotativa per editar un diari en català, quan la premsa escrita travessava el seu pitjor moment.
Ahir, l'àvia em va telefonar al matí. «Pati, et truco perquè sé que te l'apreciaves molt. Quin greu. Ho he sabut de matinada i m'ha fet molta llàstima. El carrer en va ple. Tothom el coneixia i només en diuen coses bones. Ja sé que això no és cap consol, però la família pot estar orgullosa perquè, parlis amb qui parlis, al carrer tot són paraules boniques». Jo me l'escoltava amb aquell nus a la gola que t'emmudeix quan la impotència és més gran que tu.
Catalunya el plora perquè era un bon home i perquè, encara que no hi haguessis coincidit més enllà de veure'l en algun acte públic, en Carles era com de casa. Tenia aquell parlar planer i natural, aquell posat amable i aquell to tan divertit que el convertia en el candidat perfecte per a ser el teu millor amic.
Com a periodista, he de confessar que un dels meus anhels secrets –d'aquells que només dius en veu molt baixa quan bufes una pestanya que t'ha caigut o apagues les espelmes del pastís–, era arribar a treballar algun dia per a ell. Ningú comunicava com en Capde, ningú t'atrapava com ell i ningú entrellaçava les paraules amb tanta subtilesa com ell.
Com a ciutadana, igual que les veïnes de l'àvia, només li puc retreure que ens hagi deixat tan prematurament. Tots ens hem quedat una mica orfes. Jo em quedo amb el missatge de la dedicatòria del seu darrer llibre, que em va fer vessar una llàgrima el dia que la va escriure, i que avui em fa plorar a llàgrima viva: «Visca els llibres i sobretot visca la vida! Salut i bon humor! CAPDE».
diumenge, 2 d’abril del 2017
JA NO FA OLOR D'EAU SAUVAGE
Quan arriba el mes d’abril tinc sentiments que es contraposen.
És l’aniversari del meu primer fill i em fa feliç veure com es fa gran, com s’adapta a aquest món i com trampeja la vida. Cada vegada que bufa les espelmes recordo intensament les hores prèvies al seu naixement i aquella mirada translúcida fixada en mi quan me’l van posar al pit. Des d'aleshores, res ha estat igual que abans, ni tan sols jo mateixa, ni la meva forma de pensar o d'actuar.
Casualitats de la vida, la meva mare també va néixer a principis d’abril i no puc evitar plorar la seva absència. Hi penso cada dia, en ella, però quan s'apropa el 9 d'abril la trobo a faltar especialment.
La vigília del seu cumple, a casa, era comparable a la Nit de Reis per la il·lusió que hi posàvem les tres. De ben petites, l'Anna i jo preparàvem la data a consciència. Sempre hi havia una postal feta a mà (encara les guardo): de cartulina, amb lletres de colors, trossets de revistes retallades i enganxades, fils, cordills, flors seques, i qualsevol cosa que hi quedés bonica. Amb sort, de tant en tant, podíem regalar-li el seu perfum preferit (era tan car que no queia pas cada any). Si tanco els ulls encara sento l'olor de l'Eau Sauvage, i també sento la dependenta d'El Corte Inglés dient que era un perfum d'home, que si estàvem segures que aquell era el que volia la mare. I nosaltres que sí, carai, que li agradava aquest.
Ara l'abril ja no fa olor d'Eau Sauvage.
És l’aniversari del meu primer fill i em fa feliç veure com es fa gran, com s’adapta a aquest món i com trampeja la vida. Cada vegada que bufa les espelmes recordo intensament les hores prèvies al seu naixement i aquella mirada translúcida fixada en mi quan me’l van posar al pit. Des d'aleshores, res ha estat igual que abans, ni tan sols jo mateixa, ni la meva forma de pensar o d'actuar.
Casualitats de la vida, la meva mare també va néixer a principis d’abril i no puc evitar plorar la seva absència. Hi penso cada dia, en ella, però quan s'apropa el 9 d'abril la trobo a faltar especialment.
La vigília del seu cumple, a casa, era comparable a la Nit de Reis per la il·lusió que hi posàvem les tres. De ben petites, l'Anna i jo preparàvem la data a consciència. Sempre hi havia una postal feta a mà (encara les guardo): de cartulina, amb lletres de colors, trossets de revistes retallades i enganxades, fils, cordills, flors seques, i qualsevol cosa que hi quedés bonica. Amb sort, de tant en tant, podíem regalar-li el seu perfum preferit (era tan car que no queia pas cada any). Si tanco els ulls encara sento l'olor de l'Eau Sauvage, i també sento la dependenta d'El Corte Inglés dient que era un perfum d'home, que si estàvem segures que aquell era el que volia la mare. I nosaltres que sí, carai, que li agradava aquest.
Ara l'abril ja no fa olor d'Eau Sauvage.
divendres, 24 de març del 2017
ARA NO EM PUC MORIR
Ara que estàs a punt de fer deu anys, et confessaré que aquell dia, a les acaballes de la primavera, quan se'm va ficar entre cella i cella que volia tenir un fill, no sabia, ni de lluny, en quin jardí m'estava ficant. Ho vaig decidir com decideixo totes les coses: a cop d'impuls i pensant-les després. Et diré, també, que les cames em feien figa el matí de juliol que em vaig fer el test d'embaràs. I que, després del positiu, tota jo tremolava com una fulla seca bufetejada per la brisa. N'he fet alguns més, d'aquests tests, però cap altra vegada m'he quedat tant sense-saber-què-dir com aleshores.
T'explicaré que el teu embaràs ha estat el més plàcid i el més serè de tots i que, segurament per ignorància, no vaig pensar ni per un moment que les coses es poguessin torçar. Era tan jove, tan innocent i tan poc experimentada en aquest àmbit, que tot em va semblar fantàstic. No m'importaven els marejos ni les nàusees. No vaig patir gens pels canvis d'humor constants (si de cas, ja els devia sofrir la família). Gairebé no em vaig queixar del mal que em feia una de les costelles de l'esquerra a mesura que la panxa creixia i creixia (amb raó vas pesar quatre quilos). I trobo que vaig portar estoicament aquella son fora de mida i un acne dels que fan mal. Em limitava a seguir les instruccions de l'especialista i a fer les analítiques, les ecografies i els tests O'sullivan que em manaven. Anava comptant setmanes, això sí. Fins a la 42. I, cagapresses com sóc, se'm van fer eternes.
Et diré que les vint-i-tres hores de part i les cinc de reanimació ja no em semblen tan terribles, i admetré que, aquell 5 d'abril, en veure't i sentir-te respirar damunt del meu pit exhaust, el primer que vaig verbalitzar va ser: «ara no em puc morir». Ves quina bajanada. Ara no em puc morir?, de veritat? Avui somric quan hi penso. Deu ser l'anomenat instint de protecció. Tant se val, ara que aviat faràs deu anys, sé que si em morís no passaria res, que no sóc imprescindible. Això sí, em doldria no saps com perdre'm els anys que encara estan per venir, tots els que aquesta rifa que es diu vida tingui previst deixar-me assaborir.
I, sobretot sobretot sobretot, a les portes del teu desè aniversari vull donar-te les gràcies per tant i demanar-te perdó per les vegades que m'he equivocat, que no ho he sabut fer bé, que no l'he acabat d'encertar. Perquè miro enrere i m'adono que, en aquests deu anys, m'has transformat. Que tu m'has fet més forta i més pacient. Més versàtil, més ràpida i més hàbil. Que m'has demostrat que les coses no sempre són blanques o negres i que hi ha tantes tonalitats de gris com matisos vulguis veure-hi. Que no s'hi val el tot o res. Que no sóc capaç d'odiar-te, encara que d'un cop de porta facis trontollar tota la casa mentre em dius amb ràbia als ulls que «això no és just». Perquè, per més que et molesti alguna de les decisions que sovint he de prendre per tu, a la llarga, sabràs que això està escrit en el contracte, que forma part de les obligacions que tinc com a mare i que no puc eludir.
T'explicaré que el teu embaràs ha estat el més plàcid i el més serè de tots i que, segurament per ignorància, no vaig pensar ni per un moment que les coses es poguessin torçar. Era tan jove, tan innocent i tan poc experimentada en aquest àmbit, que tot em va semblar fantàstic. No m'importaven els marejos ni les nàusees. No vaig patir gens pels canvis d'humor constants (si de cas, ja els devia sofrir la família). Gairebé no em vaig queixar del mal que em feia una de les costelles de l'esquerra a mesura que la panxa creixia i creixia (amb raó vas pesar quatre quilos). I trobo que vaig portar estoicament aquella son fora de mida i un acne dels que fan mal. Em limitava a seguir les instruccions de l'especialista i a fer les analítiques, les ecografies i els tests O'sullivan que em manaven. Anava comptant setmanes, això sí. Fins a la 42. I, cagapresses com sóc, se'm van fer eternes.
Et diré que les vint-i-tres hores de part i les cinc de reanimació ja no em semblen tan terribles, i admetré que, aquell 5 d'abril, en veure't i sentir-te respirar damunt del meu pit exhaust, el primer que vaig verbalitzar va ser: «ara no em puc morir». Ves quina bajanada. Ara no em puc morir?, de veritat? Avui somric quan hi penso. Deu ser l'anomenat instint de protecció. Tant se val, ara que aviat faràs deu anys, sé que si em morís no passaria res, que no sóc imprescindible. Això sí, em doldria no saps com perdre'm els anys que encara estan per venir, tots els que aquesta rifa que es diu vida tingui previst deixar-me assaborir.
I, sobretot sobretot sobretot, a les portes del teu desè aniversari vull donar-te les gràcies per tant i demanar-te perdó per les vegades que m'he equivocat, que no ho he sabut fer bé, que no l'he acabat d'encertar. Perquè miro enrere i m'adono que, en aquests deu anys, m'has transformat. Que tu m'has fet més forta i més pacient. Més versàtil, més ràpida i més hàbil. Que m'has demostrat que les coses no sempre són blanques o negres i que hi ha tantes tonalitats de gris com matisos vulguis veure-hi. Que no s'hi val el tot o res. Que no sóc capaç d'odiar-te, encara que d'un cop de porta facis trontollar tota la casa mentre em dius amb ràbia als ulls que «això no és just». Perquè, per més que et molesti alguna de les decisions que sovint he de prendre per tu, a la llarga, sabràs que això està escrit en el contracte, que forma part de les obligacions que tinc com a mare i que no puc eludir.
divendres, 3 de març del 2017
I ENS ENGEGARÍEM A LA MERDA
L’1 de setembre del 2005 m’arribava per telèfon la pitjor notícia del món. I, en els dies posteriors, una col·lecció de paraules de consol que, gairebé dotze anys després, trobo que no tenen cap sentit. Que com a mínim ella no ha patit gens, que per sort ja no ets una nena, que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí i d'altres frases que tots diem amb la millor intenció del món però que, entre tu i jo, ni alleugen el dolor ni apaivaguen la ràbia.
Que ella no va patir? Voldria creure que és cert, m’agradaria pensar que és així, però això no ho sabrem mai. Que per sort jo ja era gran? Hi ha alguna edat en què la mare ja no et faci falta? I –aquesta m’encanta– que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí.
Doncs necessito de tot, i cada vegada més coses. Necessito consell sobre si vendre o no el pis; necessito saber si em convé dir que sí a una oferta de feina; necessito que em pari els peus quan estic a punt d'espifiar-la i que em convidi a comptar fins a deu quan m’enfado; necessito poder-li trucar plorant una nit i que m’esbronqui per fleuma, i necessito un copet a l’esquena en un cafè improvisat. Però ho vull de la mare. Perquè ningú, per més bones intencions que tingui, sabria fer-ho com ella.
Enguany n’hauria fet 65 i s’hauria pogut jubilar. Ves quina cosa, oi? Podria demanar-li que es quedés amb els pirulos quan estan malalts o convidar-la a dinar entre setmana. Podríem fer una escapada llampec, les dues soles, com aquella vegada a Tunísia. Li regalaria el seu anhelat safari per l’Àfrica i també el creuer pel Nil. Li preguntaria si la Valèria és tan presumida com ho era jo. Segur que em diria que l'Hèctor, de cara, és pastat a mi. I em recordaria com de pesada era jo de petita, i riuríem. I ens enfadaríem. I ens engegaríem a la merda i després li trucaria i li diria que no sé estar de morros amb ella. I riuríem.
Que ella no va patir? Voldria creure que és cert, m’agradaria pensar que és així, però això no ho sabrem mai. Que per sort jo ja era gran? Hi ha alguna edat en què la mare ja no et faci falta? I –aquesta m’encanta– que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí.
Doncs necessito de tot, i cada vegada més coses. Necessito consell sobre si vendre o no el pis; necessito saber si em convé dir que sí a una oferta de feina; necessito que em pari els peus quan estic a punt d'espifiar-la i que em convidi a comptar fins a deu quan m’enfado; necessito poder-li trucar plorant una nit i que m’esbronqui per fleuma, i necessito un copet a l’esquena en un cafè improvisat. Però ho vull de la mare. Perquè ningú, per més bones intencions que tingui, sabria fer-ho com ella.
Enguany n’hauria fet 65 i s’hauria pogut jubilar. Ves quina cosa, oi? Podria demanar-li que es quedés amb els pirulos quan estan malalts o convidar-la a dinar entre setmana. Podríem fer una escapada llampec, les dues soles, com aquella vegada a Tunísia. Li regalaria el seu anhelat safari per l’Àfrica i també el creuer pel Nil. Li preguntaria si la Valèria és tan presumida com ho era jo. Segur que em diria que l'Hèctor, de cara, és pastat a mi. I em recordaria com de pesada era jo de petita, i riuríem. I ens enfadaríem. I ens engegaríem a la merda i després li trucaria i li diria que no sé estar de morros amb ella. I riuríem.
dimecres, 1 de març del 2017
UN HOME I UNA BONA NOIA
«Tu creus que de gran seré una bona noia, mama?», em preguntava dilluns la petita de la casa. «Evidentment que sí», vaig respondre amb un somriure tan gran com el meu orgull de mare. Em va fer pensar en una anècdota de son germà que explico sovint: quan encara no havia fet els tres anys, li vaig preguntar què volia ser quan fos gran –quina mania tenim els pares i mares de voler saber futur professional de les criatures, oi? –. Ell, després de rumiar-ho durant uns segons, va dir: «un home».
Una bona noia i un home. Aquesta és la seva ambició. Em fa pensar que toquen de peus de terra, aquests fills meus. Que consti en acta que ja m’agrada, però no puc evitar repassar els somnis i fantasies de futur que jo dibuixava als diaris personals quan era menuda. Ara fa un parell de setmanes en fullejava un i us asseguro que les meves aspiracions eren de tot menys realistes.
Volia ser actriu –juro que em veia rodant amb l’Amodòvar–, o corista –aquelles dones que acompanyaven Leornard Cohen als concerts em feien molta enveja– o, sinó, ballarina de programes de televisió –Tele 5 va fer molt mal–. A mi sempre m’ha tirat el món de la faràndula. Això del periodisme va venir després, perquè no vaig entrar a l’Institut del Teatre –sinó de què–. I perquè sempre m’ha agradat escriure, explicar coses i escoltar les persones. A més, a casa ja n’hi havia algun, de periodista. Suposo que sentir l’avi cada diumenge al vespre cantant per telèfon la crònica del partit de l’Espanyol per a l’AS o veure les fotografies del tiet publicades a El Periódico em va familiaritzar amb el gremi.
Veient-ho amb perspectiva, m'alegro d'haver-me decidit per l’àmbit de la comunicació, sobretot pensant en aquest home i aquesta bona noia que ara encara són petits i em necessiten. No m’imagino la vida anant amunt i avall de gira, setmana sí i setmana també, cobrant un sou precari. Perquè no seria de les bones, jo, i els papers secundaris mai no s’han pagat gens bé. Amb la feina i els horaris que tinc ara puc ajudar-los a assolir els seus objectius, siguin quins siguin. Que si demà es desperten somiant en ser astronautes, malabaristes o lampistes, també em semblarà bé.
Una bona noia i un home. Aquesta és la seva ambició. Em fa pensar que toquen de peus de terra, aquests fills meus. Que consti en acta que ja m’agrada, però no puc evitar repassar els somnis i fantasies de futur que jo dibuixava als diaris personals quan era menuda. Ara fa un parell de setmanes en fullejava un i us asseguro que les meves aspiracions eren de tot menys realistes.
Volia ser actriu –juro que em veia rodant amb l’Amodòvar–, o corista –aquelles dones que acompanyaven Leornard Cohen als concerts em feien molta enveja– o, sinó, ballarina de programes de televisió –Tele 5 va fer molt mal–. A mi sempre m’ha tirat el món de la faràndula. Això del periodisme va venir després, perquè no vaig entrar a l’Institut del Teatre –sinó de què–. I perquè sempre m’ha agradat escriure, explicar coses i escoltar les persones. A més, a casa ja n’hi havia algun, de periodista. Suposo que sentir l’avi cada diumenge al vespre cantant per telèfon la crònica del partit de l’Espanyol per a l’AS o veure les fotografies del tiet publicades a El Periódico em va familiaritzar amb el gremi.
Veient-ho amb perspectiva, m'alegro d'haver-me decidit per l’àmbit de la comunicació, sobretot pensant en aquest home i aquesta bona noia que ara encara són petits i em necessiten. No m’imagino la vida anant amunt i avall de gira, setmana sí i setmana també, cobrant un sou precari. Perquè no seria de les bones, jo, i els papers secundaris mai no s’han pagat gens bé. Amb la feina i els horaris que tinc ara puc ajudar-los a assolir els seus objectius, siguin quins siguin. Que si demà es desperten somiant en ser astronautes, malabaristes o lampistes, també em semblarà bé.
dimecres, 22 de febrer del 2017
AMIGUES QUE HO CUREN TOT
Qui té un amic té un tresor. Aquest és un d’aquells refranys que has sentit a dir des que eres menuda però que no t’havies aturat a analitzar fins avui. És una veritat com una casa, et dius de seguida. I també ho és que els bons amics es compten amb els dits d’una mà i que saps identificar-los perquè hi són sempre –sobretot quan van mal dades–.
En tens una, d'amiga, que val el seu pes en or. Ara feia massa dies que no la veies, no trobàveu el moment de quedar per fer un beure i arreglar el món –el seu, el teu i el de tots, perquè sou així d’esplèndides, vosaltres–. Duies tant temps enyorant-la, que dijous de la setmana passada mentre feinejaves a la cuina no vas poder més i vas deixar anar en veu alta: «Necessito quedar amb la Neus. Ho necessito. És una qüestió vital. La meva salut mental i física se'n ressent». I deu ser que teniu alguna mena de connexió telepàtica perquè, només unes hores després de la teva declaració d'intencions, i abans que a tu et donés temps de fer lloc a l’agenda sacrificant el que fes falta per reservar un parell d’hores per estar amb ella, resulta que t’envia un WhatsApp que diu: «Hola! Tinc ganes de veure’t... Quedem la setmana vinent o l’altra per dinar?».
La trobada va ser ahir i les dues hores –que es van convertir en quatre– van passar tan de pressa que ja penses en repetir aviat. Vàreu començar pels titulars perquè us havíeu de posar la dia, i quan ja teníeu controlades les novetats més destacades (com estan els fills?, què fan les parelles?, com es troba l’àvia?, ja ha nascut aquell nebot?...) va venir la millor part. La part que més t'agrada d'estar amb ella. Aquella en què, saltant d’un tema a l’altre i deixant frases a mitges, no saps ben bé com però ho poseu tot al seu lloc. La que t'atorga aquesta pau interior que només la Neus sap regalar, la que et guareix les ferides i relativitza els drames, la que fa petites les pors i fa fora les cabòries, la que t'abriga si fa fred i t'assossega quan t'enerves.
Avui recordes la conversa i no pots evitar somriure. Tens molta sort, penses. La vida passa millor amb amigues com la Neus.
En tens una, d'amiga, que val el seu pes en or. Ara feia massa dies que no la veies, no trobàveu el moment de quedar per fer un beure i arreglar el món –el seu, el teu i el de tots, perquè sou així d’esplèndides, vosaltres–. Duies tant temps enyorant-la, que dijous de la setmana passada mentre feinejaves a la cuina no vas poder més i vas deixar anar en veu alta: «Necessito quedar amb la Neus. Ho necessito. És una qüestió vital. La meva salut mental i física se'n ressent». I deu ser que teniu alguna mena de connexió telepàtica perquè, només unes hores després de la teva declaració d'intencions, i abans que a tu et donés temps de fer lloc a l’agenda sacrificant el que fes falta per reservar un parell d’hores per estar amb ella, resulta que t’envia un WhatsApp que diu: «Hola! Tinc ganes de veure’t... Quedem la setmana vinent o l’altra per dinar?».
La trobada va ser ahir i les dues hores –que es van convertir en quatre– van passar tan de pressa que ja penses en repetir aviat. Vàreu començar pels titulars perquè us havíeu de posar la dia, i quan ja teníeu controlades les novetats més destacades (com estan els fills?, què fan les parelles?, com es troba l’àvia?, ja ha nascut aquell nebot?...) va venir la millor part. La part que més t'agrada d'estar amb ella. Aquella en què, saltant d’un tema a l’altre i deixant frases a mitges, no saps ben bé com però ho poseu tot al seu lloc. La que t'atorga aquesta pau interior que només la Neus sap regalar, la que et guareix les ferides i relativitza els drames, la que fa petites les pors i fa fora les cabòries, la que t'abriga si fa fred i t'assossega quan t'enerves.
Avui recordes la conversa i no pots evitar somriure. Tens molta sort, penses. La vida passa millor amb amigues com la Neus.
dimecres, 25 de gener del 2017
LA NIT MÉS FREDA
Fa dies que esperes amb ànsia l'arribada de dimecres. Vas sentir a la ràdio que nevaria en cotes molt baixes del litoral català i això inclou Barcelona. Has esperat impacientment durant dies. A la feina se'n fotien: «Com ha de nevar? Però si fa sol!», et diu una companya incrèdula. És igual, tu estàs convençuda que, tard o d'hora, avui veuràs l'asfalt enblanquinat i hauràs de sortir pitant cap a l'escola a buscar els nens, a risc que el caos que saps que es produirà t'impedeixi arribar-hi en condicions. En tens tantes ganes o més que els pirulos. Que ja és dir. I no saps ben bé per què. Potser és només per trencar la rutina, per fer un punt i a part, per esquivar la monotonia. Potser.
Ha passat tot el dimecres i finalment no ha nevat.
Al vespre, et convencen per anar fer un glop. Sortint de la bodegueta, com encara és aviat, decideixes tornar passejant a casa. Fa molt fred. Vagues per l'Eixample entaforada dins del jaquetó que t'ha protegit de l'hivern fins ara, però tens la gelor clavada als ossos i les cabòries se't congelen, La nit et sembla més negra que mai, més hostil i més punyent que qualsevol altra. Camines amb els braços creuats i acceleres gradualment el pas amb el desig d'entrar en calor.
La caputxa limita el teu camp de visió i només detectes la presència de la resta de vianants quan passen a tocar de tu. Veus un grup d'adolescents. Fan el que tota la vida s'ha conegut com a footing però que ara s'anomena running. Ja són ganes, penses. Dos carrers més enllà, quan travesses la cruïlla de Sardenya amb Mallorca, un cotxe tomba molt de pressa. Tant, que no t'ha vist i frena a pocs mil·límetres de tu. T'ha anat d'un pèl.
Tens ganes de plorar, però no goses. No per res, amb el cap cot i tan tapada com vas, ningú et veuria, però et fa por que el gèlid vent converteixi les llàgrimes en estalactites. Vas empassant penes, preocupacions i neguits, quan una intensa olor de haixix et fa alçar la mirada. Davant teu hi ha un home que transforma els seus problemes en fum.
Estàs a punt d'arribar al portal i et debats entre les ganes de ser a casa i la necessitat de deixar enrere aquesta melangia caminant cent quilòmetres més i, aleshores, l'olor de cànem s'esvaeix i el veus. Va enrotllat, literalment, amb una manta bruta, vella i foradada. Va encarcarat i tremola a cada pas que fa. Touché. No pots evitar sentir vergonya. Li podies haver preguntat si necessitava quelcom però no ho has fet. Tu tens casa i família i feina. Tens un llit esperant-te i una estufa que esvairà aquesta hipotèrmia. Et faràs una infusió, et reviscolarà, i arribaràs a conclusió que ho tens tot per ser feliç.
Ha passat tot el dimecres i finalment no ha nevat.
Al vespre, et convencen per anar fer un glop. Sortint de la bodegueta, com encara és aviat, decideixes tornar passejant a casa. Fa molt fred. Vagues per l'Eixample entaforada dins del jaquetó que t'ha protegit de l'hivern fins ara, però tens la gelor clavada als ossos i les cabòries se't congelen, La nit et sembla més negra que mai, més hostil i més punyent que qualsevol altra. Camines amb els braços creuats i acceleres gradualment el pas amb el desig d'entrar en calor.
La caputxa limita el teu camp de visió i només detectes la presència de la resta de vianants quan passen a tocar de tu. Veus un grup d'adolescents. Fan el que tota la vida s'ha conegut com a footing però que ara s'anomena running. Ja són ganes, penses. Dos carrers més enllà, quan travesses la cruïlla de Sardenya amb Mallorca, un cotxe tomba molt de pressa. Tant, que no t'ha vist i frena a pocs mil·límetres de tu. T'ha anat d'un pèl.
Tens ganes de plorar, però no goses. No per res, amb el cap cot i tan tapada com vas, ningú et veuria, però et fa por que el gèlid vent converteixi les llàgrimes en estalactites. Vas empassant penes, preocupacions i neguits, quan una intensa olor de haixix et fa alçar la mirada. Davant teu hi ha un home que transforma els seus problemes en fum.
Estàs a punt d'arribar al portal i et debats entre les ganes de ser a casa i la necessitat de deixar enrere aquesta melangia caminant cent quilòmetres més i, aleshores, l'olor de cànem s'esvaeix i el veus. Va enrotllat, literalment, amb una manta bruta, vella i foradada. Va encarcarat i tremola a cada pas que fa. Touché. No pots evitar sentir vergonya. Li podies haver preguntat si necessitava quelcom però no ho has fet. Tu tens casa i família i feina. Tens un llit esperant-te i una estufa que esvairà aquesta hipotèrmia. Et faràs una infusió, et reviscolarà, i arribaràs a conclusió que ho tens tot per ser feliç.
dijous, 5 de gener del 2017
EL FIL
Te'ls mires i penses que no poden ser més bonics. De vegades no pots resistir-t'hi i els ho dius. Ells somriuen i fan cara de "quesímamaquesí".
El de mare és l'únic ofici que s'exerceix de bon grat a temps complert i sense rebre cap remuneració econòmica. I tu saps que no és casual, que això no passa perquè sí, sinó pel fil.
Tens la teoria que hi ha un fil invisible que uneix els cors de les mares amb els dels seus fills i les seves filles. Per això ets capaç de passar infinites nits en vetlla i ho fas amb il·lusió, i per això quan un dels dos cau i es fa mal la ferida t'escou sobretot a tu. D'aquí ve aquest instint de protecció, molt més animal que no pas humà, i això també explica que treguis mocs i rentis culs durant dos o tres anys amb una esportivitat que ni t'hauries imaginat que existia.
Treballes incansablement en el desenvolupament d'una paciència d'última generació a prova de rebequeries que funciona la mar de bé i per molt que et facin enfadar acabes sempre abraçant-los fort. Els veus més macos que totes les coses i et semblen simpàtics com ells sols. Els defenses davant dels que s'entesten a dir que són complicats perquè, per més descreguts i poc donats a fer petons que siguin, són els teus pirulos i des que van néixer no sents cap amor més gran.
El de mare és l'únic ofici que s'exerceix de bon grat a temps complert i sense rebre cap remuneració econòmica. I tu saps que no és casual, que això no passa perquè sí, sinó pel fil.
Tens la teoria que hi ha un fil invisible que uneix els cors de les mares amb els dels seus fills i les seves filles. Per això ets capaç de passar infinites nits en vetlla i ho fas amb il·lusió, i per això quan un dels dos cau i es fa mal la ferida t'escou sobretot a tu. D'aquí ve aquest instint de protecció, molt més animal que no pas humà, i això també explica que treguis mocs i rentis culs durant dos o tres anys amb una esportivitat que ni t'hauries imaginat que existia.
Treballes incansablement en el desenvolupament d'una paciència d'última generació a prova de rebequeries que funciona la mar de bé i per molt que et facin enfadar acabes sempre abraçant-los fort. Els veus més macos que totes les coses i et semblen simpàtics com ells sols. Els defenses davant dels que s'entesten a dir que són complicats perquè, per més descreguts i poc donats a fer petons que siguin, són els teus pirulos i des que van néixer no sents cap amor més gran.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)