divendres, 28 d’octubre del 2011

UNA QÜESTIÓ DE GUSTOS

La "viva satisfacció dels sentits o de l’ànim provocada per la possessió o per la idea de quelcom agradable i atractiu", així defineix el PLAER l'Institut d'Estudis Catalans.
Jo hi faria un matís. No crec que el plaer sigui una satisfacció dels sentits 'o' de l'ànim. Sóc del parer que, si de cas, el plaer l'experimentes fisiològica i emocionalment a la vegada. Per tant, perquè un plaer ho sigui, el goig ha der ser tant físic com anímic.
Per entendre'ns, el plaer que et proporciona prendre una tassa de cafè calent, en silenci, després d'un dia agitat, mirant com la nit es torna negra, és físic, en efecte, perquè et satisfan l'aroma del cafè i el seu sabor intens. Ara bé, per força, el grat també és espiritual. Precisament és la combinació d'aquests dos aspectes el que eleva quelcom a la categoria de plaer.
Tothom té petits plaers preferits. Un dels meus és esmorzar quan encara és de nit, en alguna cafeteria d'aquestes que obren a quarts de sis del matí, amb un diari entre les mans i tot el dia per endavant. Vaig començar-ho a fer quan treballava de nit, en sortir de la feina i abans d'anar a la facultat. I reconec que, si ara pugués, més d'un dia m'escaparia aviat al matí per retrobar-me amb aquestes delicioses sensacions.
Un altre plaer dels meus, aquest molt més recent, és visualitzar una entrada al blog quan tot just l'acabo de publicar, després de redactar-la, revisar-la i esmenar-la reiterades vegades.
Una bona copa de vi, acompanyada d'una taula de formatges i una conversa agradable, també ocupa un dels primers llocs a la meva llista dels plaers predilectes.
En tinc més: recopilar fotografies i mirar-les una i una altra vegada; o comprar i escriure una vintena de postals per a amics i familiars quan marxo de casa, encara que l'escapada sigui a la Costa Brava.
És una qüestió de gustos.


dimecres, 26 d’octubre del 2011

LES PETITES GRANS COSES

Com més gran em faig, més m'adono de la importància de les petites coses. Són "aquelles petites coses", com diria Serrat, i que jo anomeno les petites GRANS coses, les que fan que valgui la pena viure.
La complicitat d'una amiga quan més la necessites, sense que et calgui avisar-la.
Una conversa dilatada amb l'àvia, si fa dies que la no veus.
Un sopar que no esperes, preparat amb tendresa per la teva parella.
Les paraules de suport i ànim de la teva mare quan has tingut un dia nefast.
El petó enèrgic dels teus fills a la sortida de l'escola.
La llista seria infinita i hom podria opinar que són coses prescindibles, accessòries... No obstant, la diferència entre ser feliç o no rau justament en aquests detalls. Quan et sents estimat, la lògica dels esdeveniments se simplifica. Quan perceps que et valoren, les possibilitats d'èxit davant d'un repte es multipliquen exponencialment. A més, és un peix que es mossega la cua, perquè com més afecte respires, més fàcil és regalar-ne. Aleshores, quan ets tu qui delecta els altres amb un d'aquests instants de comfort, la satsifacció és encara major.
Reflexionar sobre la importància d'aquestes petites GRANS coses i en la necessitat de preservar-les, em fa sospitar que, potser, de vegades no les he valorat prou.

divendres, 21 d’octubre del 2011

ELS SOMRIURES VAN CARS

Sempre m'ha cridat l'atenció la rapidesa en què els infants passen del plor al riure. Tant hi fa la tragèdia que acabin de viure, si alguna cosa els fa gràcia, riuran. I riuran amb ganes.
És una virtut, i és una sort. A mesura que ens fem grans, no sé ben bé en quin moment ni de quina manera, perdem aquesta habilitat. Amb el pas del temps, trobo que el caràcter s'amargueja, es torna inflexible i rígid. Ens costa treure'ns del cap una mala notícia. Se'ns fa difícil oblidar una traïció. I quan alguna cosa ens ha importunat o ens ha afligit especialment, arrencar-nos un somriure es pot converitr en una missió impossible. En aquest sentit, la nostra capacitat de resiliència, comparada amb la dels més petits, deixa molt que desitjar.
Fins i tot hi ha dies en què, sense cap motiu aparent, no tenim ganes de riure. Estem de mal humor, i llestos.
Els somriures van cars. Costa veure'ls pel carrer. Costa posar-te'ls a la cara. I, per més inri, qualsevol imprevist pot esborrar-los de sobte, sense avisar. Són efímers, transitoris, eventuals.
Tanmateix, l'experiència m'ha demostrat que són crucials, que cal preservar-los, perquè un somriure a temps pot evitar catàstrofes.
Hem de riure més i millor.


Per sort, una de les grans virtuts del somriure és que s'encomana.
:-)

dimarts, 18 d’octubre del 2011

ABSÈNCIES PRESENTS

Les absències formen part de la nostra existència. Ens ho expliquen a l'escola des de que som ben menuts: neixem, creixem i morim. Som éssers vius fins que deixem de ser-ho. És així de senzill. I, tanmateix, així de complex. La teoria ens la sabem tots, però la pràctica costa més de digerir.
La mort sempre ens agafa per sorpresa, fins i tot quan es tracta de persones ancianes a qui la vida ha obsequiat amb cent anys d'aventures i desventures. Mai ens sembla un bon moment per acomiadar-nos d'aquells qui estimem. Sempre ens queden coses per dir, petons per fer...
La cruesa de la mort s'agreuja quan arriba abans d'hora, aleshores el dolor s'intensifica, el turment es multiplica i la impotència ens corrou.
No estem preparats per assumir segons quines pèrdues. El dol es fa feixuc i la sensació de buit és incòmoda. El pas del temps, per sort, acaba convertint aquella angoixa que semblava eterna en nostàlgia. Mica en mica, les llàgrimes d'un record donen pas a un tímid somriure. Suposo que ha de ser així. Sinó seria insuportable.
Amb tot, hi ha dies en què les absències es fan més presents que mai. De vegades, per una olor sentida al carrer, o per una veu que et resulta familiar. En altres ocasions, per un somni que voldries que fos realitat, per una cançó compartida en el passat, una fotografia d'abans, o unes arrecades que eren seves... És crucial aprofitar aquests dies per rememorar una i una altra vegada els infinits instants al costat dels qui han marxat, i somriure.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

DILLUNS...

Avui és dilluns a la ciutat, i es nota.
Per uns, odiat; per d'altres, temut, i per uns quants, una oportunitat... Sigui com sigui, un dilluns no deixa mai indiferent.
Avui, a més, fa més fred, i s'agraeix. És un dels avantatges dels dies laborables: surts de casa quan els carrers encara són nets, quan l'olor de l'alba perdura, quan la lluna, mandrosa, roman al cel. I és més fosc, i això accentua la sensació que l'estiu ja fa massa temps que va marxar.
A mi, per estrany que soni, no em desagraden especialment els dilluns. Per bé que mai els canviaria per divendres, trobo que tenen el seu què. Gairebé totes les noves etapes s'encenten en dilluns: el primer dia d'escola, el primer dia d'una feina nova, la primera jornada després d'unes eleccions...
Jo, però, vaig començar el blog en diumenge... Però és que, com saben bé els que em coneixen, sóc més que puntual, una "cagapresses" que sovint s'avança a l'hora acordada i que, no poques vegades, ha fet les coses abans d'hora.
Feliç dilluns a tots!

diumenge, 16 d’octubre del 2011

ESCRIURE AMB PLOMA



Escric amb ploma, sí, encara. M'agrada com queda la lletra, més fina, més polida. El traç és més suau i la mà no se't cansa, de manera que pots escriure durant hores i hores. Així, amb ploma, és com he escrit els més de 10 diaris personals que tinc.
Però m'he sabut adaptar a les noves tecnologies, seria bleda si no aprofités tots els avantatges del 2.0. Per això m'he decidit a treure el nas per aquí. Ja fa temps que tinc perfil de Facebook i des de fa un parell de mesos tuitejo tot allò que em sembla digne de ser comentat.
Començo aquesta aventura amb el convenciment que m'ho passaré bé, encara que no pugui emprar la ploma!