dilluns, 5 de maig de 2014

EN EL JOC DE L'AMOR, NINGÚ NO ÉS DE NINGÚ

Quan un llibre et sedueix, no deixaries mai de llegir-lo. Quan una flor t’enamora, no pots evitar contemplar-la. Quan una idea t’entusiasma, desitges materialitzar-la de seguida. Quan un somni et treu la son, necessites fer-lo realitat com sigui. 
Quan estimes molt una persona, el que et fa més por que qualsevol altra cosa és perdre-la. Quan tens autèntic deliri per algú, vols que sigui teu per sempre. Però la possessió aplicada a persones  ̶ més enllà de la seva accepció de verb transitiu que significa tenir relacions sexuals amb algú ̶  , és perversa. 
Ningú no pot pertànyer a ningú. Ni tant sols els fills, malgrat que diem que són "nostres". 
La teoria cau pel seu propi pes, però a la pràctica la cosa es complica, sobretot pel que fa a les relacions de parella. Tots, alguna vegada, hem sentit l'impuls de desitjar que algú sigui nostre per sempre, que ens acompanyi fins al final dels nostres dies, que ens estimi en cos i ànima fins a l'eternitat.
És absurd. És un despropòsit. És incoherent amb la naturalesa de l'amor.
La gràcia de l'amor és, precisament, que hom camina de la mà de l'altre, senzillament, perquè vol. 
La màgia de l'amor és aquesta: que podent estimar a qualsevol, o no estimar ningú, esculls estimar el teu company o la teva companya. Decideixes participar en el joc de l'amor amb l'única certesa que avui, ara i aquí, hi ha una persona que et fa bategar el cor com ningú mai abans ho havia fet. T'aventures a deixar-te endur per l'embriagament de l'enamorament, sense més ambició que la d'ésser correspost (que no és pas poca cosa) i tenint sempre present que, de la mateixa manera que aquest sentiment un dia va escolar-se en la teva vida, en el moment que menys t'ho esperis, sobtadament, pot desaparèixer, cessar, deixar d'existir o pansir-se.
Aquesta és la quinta essència de l'amor: que saps quan arriba, perquè et colpeix, i de quina manera!, però no saps si tal volta s'esvairà, ni tampoc en quin moment. I tot i així (o potser justament per aquesta incertesa que encara el fa més especial), els éssers humans ens aventurem a estimar amb intensitat, desig, passió i devoció, una i una altra vegada, des dels principis dels temps.
Sabeu per què? Perquè l'amor, quan és de veritat, mou muntanyes!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada