EN EL JOC DE L'AMOR, NINGÚ NO ÉS DE NINGÚ

Quan un llibre et sedueix, no deixaries mai de llegir-lo. Quan una flor t’enamora, no pots evitar contemplar-la. Quan una idea t’entusiasma, desitges materialitzar-la de seguida. Quan un somni et treu la son, necessites fer-lo realitat com sigui. 
Quan estimes molt una persona, el que et fa més por que qualsevol altra cosa és perdre-la. Quan tens autèntic deliri per algú, vols que sigui teu per sempre. Però la possessió aplicada a persones  ̶ més enllà de la seva accepció de verb transitiu que significa tenir relacions sexuals amb algú ̶  , és perversa. 
Ningú no pot pertànyer a ningú. Ni tant sols els fills, malgrat que diem que són "nostres". 
La teoria cau pel seu propi pes, però a la pràctica la cosa es complica, sobretot pel que fa a les relacions de parella. Tots, alguna vegada, hem sentit l'impuls de desitjar que algú sigui nostre per sempre, que ens acompanyi fins al final dels nostres dies, que ens estimi en cos i ànima fins a l'eternitat.
És absurd. És un despropòsit. És incoherent amb la naturalesa de l'amor.
La gràcia de l'amor és, precisament, que hom camina de la mà de l'altre, senzillament, perquè vol. 
La màgia de l'amor és aquesta: que podent estimar a qualsevol, o no estimar ningú, esculls estimar el teu company o la teva companya. Decideixes participar en el joc de l'amor amb l'única certesa que avui, ara i aquí, hi ha una persona que et fa bategar el cor com ningú mai abans ho havia fet. T'aventures a deixar-te endur per l'embriagament de l'enamorament, sense més ambició que la d'ésser correspost (que no és pas poca cosa) i tenint sempre present que, de la mateixa manera que aquest sentiment un dia va escolar-se en la teva vida, en el moment que menys t'ho esperis, sobtadament, pot desaparèixer, cessar, deixar d'existir o pansir-se.
Aquesta és la quinta essència de l'amor: que saps quan arriba, perquè et colpeix, i de quina manera!, però no saps si tal volta s'esvairà, ni tampoc en quin moment. I tot i així (o potser justament per aquesta incertesa que encara el fa més especial), els éssers humans ens aventurem a estimar amb intensitat, desig, passió i devoció, una i una altra vegada, des dels principis dels temps.
Sabeu per què? Perquè l'amor, quan és de veritat, mou muntanyes!

LA MARE ÉS UNIVERSAL

Abans que res, que consti en acta que cada dia és el dia de la mare, perquè les mares no fem mai festa.
Tanmateix, suposo que, com en tot, ja està bé que hi hagi una data significativa que tothom identifiqui com aquell dia en què, si no acostumes a fer-ho, reconeguis a la mare tota feina, dedicació, devoció i amor que t'ha professat des que vares néixer.
Resulta que demà és aquest dia, el de la mare, el de totes les mares del món. I enguany, tot i que potser tant sols sigui una percepció, tinc la sensació que les xarxes socials, la publicitat i els mitjans de comunicació se n'han fet molt de ressò.
A diferència d'altres anys, en què els anuncis a la televisió, per posar un cas, eren més aviat cursis i presentaven una mare ideal i perfecta, entre paisatges de flors i tot en un to de color pastel, he d'admetre que en els darrers dies hi ha marques comercials que m'han sorprès molt positivament, perquè han sabut com apel·lar els sentiments d'una mare que ja no té mare i que cada any mira amb certa recança la data en qüestió.
He rebut via whatsapp missatges que m'han fet riure i somriure, he vist spots a la tele absolutament emocionants i s'han publicat al Facebook o al Twitter cartells i acudits que estan francament bé.
Això em fa corroborar que de mare només n'hi ha una, però que absolutament tots i cadascun de nosaltres en tenim una. Crec que la mare és el més universal que hi ha.

Feliç dia de la mare!