La idea d'estar tancats a casa durant no se sap quant us fa vertígen a tots. Però a tu et fa més falta escriure que sortir al carrer. El temps està en suspensió i, en canvi, els dies et fugen. Teletreballar amb tres pirulos a càrrec és com nedar en una piscina buida. Estàs més hores gestionant petites, mitjanes i grans emocions, que davant de l'ordinador fent feina.
Després d'uns dies provant de teclejar un post, agafes un paper i la ploma que et va regalar l'Àngels. Saps que t'ajudarà a fer brollar aquesta angoixa, a identificar-la i plantar-li cara per poder canalitzar el soroll que t'envolta i desempallegar-te una estona d'aquest estat d'alerta constant.
Saps que només escriure et salvarà. I vols dir que quedi bonic, que no soni trist. Vols centrar-te en els moments divertits, aparcar la incertesa i les tres-centes preguntes que et fan ballar cap. Que fort tot plegat. Que surrealista. Sembla la resposta d'un planeta emprenyat. La Terra ferida crida. I diuen que és qüestió de temps, que aquesta pandèmia passarà i que tot tornarà a la normalitat. A la normalitat, diuen. No saps si riure o plorar. Res tornarà a ser igual i tot el que vingui després estarà marcat irremeiablement per la crisi sanitària mes bèstia del segle.
I, per més estrany que sembli, ara voldries tenir un raconet per a tu, i quedar-t'hi unes hores, en silenci, en solitari. Confinada dins el confinament.
