dimecres, 25 d’abril del 2012

LA TRANSPARÈNCIA DE L'ÀNIMA

Quan viatjo en metro aprofito per observar amb deteniment la gent que comparteix el trajecte amb mi. Em fascina contemplar subjectes anònims i imaginar quines vides tenen.
Hi ha persones que són absolutament transparents. Aquestes són les que més m'agraden a mi.
Amb un simple cop d'ull pots endevinar si aquell subjecte és feliç, si està amoïnat, si està nerviós o si està ensopit. Només amb l'observació, pots intuir què pensa, amb qui parla per telèfon o quina música està escoltant.
Aquests individus em fascinen perquè són clars i diàfans. Són éssers sincers perquè no saben ser d'una altra manera: el rostre les delataria si intentessin, inútilment, burlar la veritat.
I la seva qualitat cristal·lina les fa especials, les fa vitals i les fa ser extremadament entusiastes. Viuen cada segon amb la intensistat que mereixen totes les coses que no recuperarem mai més, i s'enlluernen i t'enlluernen amb facilitat.
La mirada d'una ànima translúcida és incomfusible: els ulls brillen amb la naturalitat amb què ho faria el primer raig de sol del dia.
Precisament, el que més em captiva de les ànimes translúcides és la gran capacitat que tenen d'encomanar el seu estat d'ànim. De manera que, si les veus riure, fàcilment se't dibuixarà un somriure al rostre i, si les veus patir, amb tota seguretat se't humitejaran els ulls.
És com si aquestes persones no perdessin mai la ingenuitat i l'espontaneïtat que tenim tots quan som infants i que, malauradament, amb el pas dels anys, molts adults acaben abandonant.
Avui pensava amb satisfacció que jo, sense adonar-me'n, m'he anat envoltant només de gent d'aquesta mena. He constatat que els individus que m'atreuen són sempre cristal·lins i francs.
Suposo que es tracta de la famosa selecció natural: necessito rodejar-me de persones que comparteixin amb mi la passió per viure cada instant com si fos l'últim.

diumenge, 22 d’abril del 2012

LLETRES, PÈTALS, I MOLT D'AMOR

M'agraden les roses, m'encanten les lletres i em fascina l'amor. Amb aquestes premisses, no és sorprenent que any rere any esperi amb il·lusió la diada de Sant Jordi.



Des de ben petita, el 23 d'abril m'ha servit per augmentar el volum d'obres de la meva biblioteca personal i per descobrir autors interessants i títols imprescindibles. Passejar per les transitades Rambles de Barcelona ha estat una cita inel·ludible a la què no he gosat fallar ni en les diades passades per aigua.
Ara que sóc mare, a més, em permet transmetre als petits de la casa que la lectura es divertida, que llegir els farà més grans, i que cada llibre és com un viatge imaginari que sempre romandrà a la seva memòria.
A més, romàntica i apassionada de mena, recordo vivament la primera rosa que em van regalar amb la intenció que se li pressuposa a aquesta flor el dia de Sant Jordi.
A diferència de la nit de Reis, en què amb els anys corres el risc d'acostumar-t'hi i que perdi una mica l'emoció, la diada és sempre diferent. De vegades m'han regalat una única rosa: la rosa. Però sovint n'he rebut diverses: de diferent mida, color, olor... i significació. Roses pintades, roses de paper, roses de sucre, roses virtuals... La rosa de la parella, la rosa del pare, la rosa dels fills, les roses dels amics. Fins i tot, roses anònimes! I, malgrat l'heterogeneïtat de la procedència i la finalitat d'aquestes, he de reconèixer que m'he il·lusionat absolutament amb totes les roses.
No tinc remei, sóc així de sentimental!

dijous, 19 d’abril del 2012

LA FORÇA DEL VENT

En circumstàncies normals, el vent em molesta. Tanmateix, fa uns dies, quan tornava a casa, el vent era prou fort com per arrossegar una llauna de refresc que algú havia deixat al terra. La llauna rodolova al meu costat, com si pretengués seguir les meves passes. El soroll produït per aquella coca-cola que avançava amb la força de l'aire que la impel·lia, em va fer adonar que, algunes vegades, les coses esdevenen sense que puguem fer res per evitar-les.
El món gira irremeiablement, el sol es pon cada dia i les fulles dels arbres cauen cíclicament... La inèrcia de totes aquestes coses ens sembla comprensible i fins i tot plausible. Ningú no gosaria intentar impedir-les!
No obstant, no succeeix el mateix amb d'altres coses que ens toquen de més a la vora. Vivim en una societat capficada en controlar-ho tot, en mesurar-ho tot, en verificar-ho tot, en dosificar-ho tot i en endreçar-ho tot. Per qüestions que desconec, tendim a fixar horaris i a imposar normes tant en l'àmbit laboral, que seria raonablement lògic, com en el terreny personal.
Hi ha molt poques coses que deixem a l'atzar!


Avui tornava a fer vent i el vent m'ha despentinat. Al principi, per inèrcia, he provat d'impedir que els meus cabells voleiessin amunt i avall i se'm posessin davant de la cara. Després he recordat aquella llauna rodolant. He comprès que no valia la pena barallar-m'hi i he deixat que l'aire manés sobre la meva cabellera.
Perquè, de tant en tant, despentinar-se no és tan terrible, oi?


dijous, 12 d’abril del 2012

FLY ME TO THE MOON

De dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món n'hem tingut tots i no cal dir que són sublims!
Quan detecto que la vida m'obsequia amb un d'aquests dies, sé que tot sortirà bé, que res no fallarà. El meu somriure és generós i perenne, el sol em sembla més lluent, la remor del metro no m'importa, els crits no m'ofenen, l'excés de feina no m'estressa i qualsevol cosa que faci aquell dia ratllarà la perfecció.
La llàstima és que per més que voldria que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida.
Tot plegat és força complicat d'entendre perquè, en realitat, sovint tampoc endevino quin ha estat el desencadenant que ha provocat que aquella jornada sigui fantàstica. Suposo que és el resultat d'un cúmul de circumstàncies que unides tenen el poder de convertir un dia normal en un dia excels. I precisament perquè no depèn d'un únic factor, sinó de la conjunció de diferents variants, de dies com aquests només en tenim un de tant en tant, i aquesta escassetat fa que encara el valorem més.
Quan en tinc un, la banda sonora que m'acompanya de fons és el Fly me to the moon de Frank Sinatra. Segurament perquè em sento tan bé, tan amunt, que em sembla que podria desafiar la llei de la gravetat i volar cap a la lluna.

dijous, 5 d’abril del 2012

PLOU I FA SOL

Plou. A estones més, a estones menys, però plou.
Plou des de fa un parell de dies, no més, però tinc la sensació que fa massa temps que tot és gris, apagat, fosc i fred.
Hi ha qui diu que la pluja és romàntica. Potser sí, si te la mires entre els braços de la persona que estimes, des de la finestra d'una masia de l'Empordà i amb la llar de foc encesa. Si ha de ser així, ja pot ploure durant quaranta nits seguides, que no em sentireu rondinar.
Quan ets a la ciutat i t'hi has de bellugar per anar a la feina, dur els nens a l'escola i fer la compra al supermercat de torn, la pluja fa més nosa que altra cosa.


Avui pensava en l'estiu. He anhelat amb força que arribés i, com qui demana un desig, he tancat els ulls durant un instant fugaç i he intuït la remor de la mar, he palpat l'ambient de revetlla, he sentit l'olor de la piscina i he taralejat la cançó que sempre em ve al pensament quan imagino un estiu ideal.
Aleshores he recordat que a l'agost faig anys. He obert els ulls. Potser és per això que l'estiu m'agrada tant, perquè hi vaig nèixer i perquè any rere any celebro que tot va bé, que la vida avança i el món continua fent voltes.
He tornat a mirar la pluja i ara ja no m'ha semblat tan grisa, ni apagada, ni fosca, ni freda.