dijous, 28 de juliol del 2016

INTERESSOS, PREFERÈNCIES I GUSTOS DELS MEUS LECTORS


Ara que està tan de moda quantificar-ho tot i elaborar rànquings, volia saber quins són els posts del blog Patidifusa.cat que han tingut més visites. Tenia ganes de fer-ho. Per res en especial, més enllà de la curiositat. Com a divertimento i per esbrinar  una mica quins són els interessos, preferències i gustos dels meus lectors.

En total he publicat més de cent-cinquanta textos i el podi l’encapçalen clarament tres entrevistes, cosa que em fa pensar que compartiu amb mi la devoció per aquest gènere. L’or se l’endú La Nina da Lua i el punt d’inflexió que li ha canviat la vida, amb la contundent xifra de 5.555 visites. Suposo que hi té força a veure –a banda que ella s’ho val– el fet que l’entrevista està publicada també en versió castellana. Per darrere d’ella, superant les cinc-centes visites en ambdós casos, les converses amb dos homes als quals admiro: l’Edu i el Txabi (Eduard de Vicente, un home de pel·lícula i Txabi Franquesa: «L’humor crea vincles. Els teus amics ho són en tant que tenen el mateix codi humorístic que tu.»).

Compartint el mig miler de visites, l’últim post que he escrit i que està dedicat a la meva àvia Mercedes: Tots contents, excepte tu. I, per darrere d’aquest, n’hi ha tres més que fan referència, també, a persones molt properes a mi: l’Ovidi Montllor (M’aclame a tu, Ovidi), la meva mare (Una gran dona) i el meu fill gran (Un diamant en brut).

Jo i les meves circumstàncies, la constatació que els fills passen Per davant de tot i l’Adéu a alguns mites relacionats amb l’educació superen les dues-centes cinquanta visites, seguides de molt a la vora per tres reflexions que m’encanta que us agradin perquè són dolces com elles soles: Els petons, Fly me to the moon i Nuvis als setanta anys.

Doncs ja està. Ja ho he fet. Tafaneria saciada. Ara caldrà veure quantes visites té aquest post i si en són moltes voldrà dir que sou tan xafarders com jo.

diumenge, 17 de juliol del 2016

TOTS CONTENTS, EXCEPTE TU

Avui en fas 93 i tots estem contents, excepte tu.

"No hi ha res per celebrar", respons al meu "Felicitats".

Saps de sobres que t'entenc. N'hem parlat obertament, de les ganes de marxar que tens. I no et culpo, no et jutjo i no t'ho retrec.

Però, saps què, àvia?, que jo sí celebro que siguis aquí, al peu del canó, fent de mare suplent per força des de fa més de deu anys, i escoltant durant hores i hores les il·lusions, peripècies i pors que t'explico.

Has passat el dol de la teva mare, que morí inesperadament, el del teu pare, el dels teus germans i el de l'abuelito. Fa massa anys que acomiades amics, veïns i coneguts. "Però la nena, això sí que no hi ha dret, la nena hauria de ser aquí", dius amb llàgrimes als ulls.

I tens raó, no hi ha dret, àvia. La meva mare no havia de morir, no li tocava, no ho mereixia (si és que algú ho mereix), però no hi podem fer res, ni tu, ni jo ni ningú. I no penso permetre que l'absència d'ella em faci desaprofitar la teva companyia. A ella no la puc trucar quan tinc una notícia de les bones, però a tu sí. Ella no em pot consolar quan tinc un desencís, però tu sí. Ella no pot riure amb les meves bromes, però tu sí. Ella no ha conegut els pirulos, i tu sí.

Esgoistament, jo et necessito aquí, àvia. Ja te n'aniràs amb ella quan toqui. Estic convençuda que t'espera pacientment, perquè sap que aquí ens fas falta.






dijous, 7 de juliol del 2016

EL PITJOR MONSTRE DEL MÓN

Tenia deu anys la primera vegada que vaig sentir parlar d'abusos. Després de coincidir un parell de vegades a l'ascensor amb l'Anabel, li vaig preguntar a la meva mare si era la néta de la Rosita. Quan vaig saber la veritat, no ho vaig entendre. Gairebé trenta anys després, segueixo sense entendre que aquestes coses passin.

L'Anabel, a qui recordo amb un grau de detall extraordinari, lluïa la mirada més turquesa que he vist mai i era rossa com un fil d'or. La Rosita la tenia en acollida per protegir-la d'un pare abusador i d'una mare alcohòlica i maltractadora. Era només un parell d'anys més petita que jo i, de mica en mica, ens vam anar fent amigues. Ella mai no em va explicar res i jo vaig optar per obviar el que sabia.

Un dia la mare em va dir que l'Anabel havia de tornar amb els seus pares. Que estaven disposats a estimar-la i a cuidar-la bé. No havien passat ni un parell de mesos que l'Anabel era a casa de la Rosita de nou. Vam tornar a baixar a jugar a la plaça fins que, novament, va marxar a casa dels pares. Va anar i venir unes quantes vegades i no recordo quin dia va ser l'últim que ens vam veure. Però penso en ella quan llegeixo en algun lloc que una dona ha calat foc al seu marit després de trobar-lo violant la seva filla; quan m'expliquen que han trobat mortes dues nenes molt petites amb signes evidents d'abús sexual, o quan el telenotícies obre la secció de successos anunciant els desmantellament d'una xarxa de pederastes que actuava per tot el món.

Penso en l'Anabel, en què deu fer, en com haurà afrontat la vida adulta, en les seqüeles que tindrà, en els malsons que deu haver de gestionar... I penso en els meus fills i en la sort que tenen d'haver nascut a casa. I pateixo per si mai algú els fa mal i suplico que això no passi mai dels mais.

No ho entenc. Fer això a un infant és de covards, de pertorbats, de trastocats. Sóc incapaç de comprendre quin impuls malaltís fa que un ésser humà deixi de ser persona i es converteixi en el pitjor monstre del món. 


dimarts, 5 de juliol del 2016

ESCRIURE PER VIURE

Fa dies que tens un no sé què. Un malestar estrany. La sensació que et manca alguna cosa. Necessites escriure. Sí. És exactament això. Ho has deixat anar passant i ja no vols posposar-ho més. Quan arribis a casa t’hi posaràs. Tant hi fa si hi ha plats per fregar, si les criatures et supliquen que facis una partida al Rummikub, o si fa massa dies que no truques l’àvia. Quan entris per la porta demanaràs temps mort i et tancaràs a l’estudi.

Quan el Windows ha acabat d’instal·lar les actualitzacions encara no saps què vols escriure. No passa res. Ja se t’acudirà alguna cosa. Col·loques els dits damunt del teclat i, com un acte reflex, acarones les tecles. Fixes la mirada en el document, que està tan en blanc com tu. Rumies durant una estona, perquè tampoc no es tracta d'escriure per escriure, sinó d'escriure per viure.

Acluques els ulls. Comencen a desfilar temes: les ganes de fer vacances, la importància de comunicar-se bé amb els fills, les injustícies d'un món caòtic, els beneficis de plorar a llàgrima viva... Però no. Cap de les idees no et conveç.

Aleshores recordes que, abans i tot de saber escriure, jugaves a ser mestra pel gust de guixar a la pissarra; a ser cambrera per poder anotar amb quatre gargots improvisats les comandes d'una clientela imaginària, i a ser pediatra per fer receptes a totes les nines de casa. T'adones que el que t'agradava no era fer de mestra, ni de cambrera, ni de doctora, el que volies era fer veure que escrivies, abans i tot de saber-ne. De fet, qui ho ha dit que ara en sàpigues?