dilluns, 16 de desembre de 2013

QUE T'ENTENGUIN

De vegades tan sols necessites que t'entenguin.

Per més profunda que sigui la ferida i més intenses les ganes de plorar, per més difícil que et sembli el camí de sortida i més lluny la solució, sentir-te comprès per una persona que estimes és suficient per sortir del forat.

Un bon company de viatge en aquest periple que és la vida és capaç d'entendre't sempre.
Perquè et mira i sap com estàs. Perquè observant-te endevina si necessites estar sola o demanes en silenci un petó. Perquè si vols respirar et dóna aire i si necessites volar et posa les ales. Perquè si et cal acurrucar-te entre els seus braços te'ls regala sense pensar-s'ho dues vegades, i perquè confia en tu, i tu confies en ell.

Perquè admira totes les coses bones que hi ha en tu, deixant de banda els teus defectes (que sempre n'hi ha...) i sense importar-li que un dia vagin mal dades. Perquè sap que entendre't és estimar-te i estimar-te és entendre't. 


dissabte, 23 de novembre de 2013

HOY ES PRIMAVERA

Malgrat les baixes temperatures pròpies del mes de novembre, avui, en un petit espai de Barcelona, uns quants privilegiats hem pogut saborejar en primícia la preestrena de Hoy es Primavera, un documental que veurà la llum pública al mes de març i del qual no us puc desvetllar res.

Només us diré que és un regal. És una història explicada en primera persona i amb el cor a la mà i esdevé poesia, llum, musicalitat... És la Nina da Lua en estat pur.

El documental és valent, com ho és ella. És cru, com ho fou el moment del qual ens parla. És sincer, com ho era el seu desig de superar cada obstacle. És colpidor, com ho van ser alguns dels moments més complicats del procés. I és d'una delicadesa exquisida malgrat la contundència del relat.

Gràcies Nina, per ensenyar-nos a estimar la vida i pel teu somriure etern.



Pese a las bajas temperaturas propias del mes de Noviembre, hoy, en un pequeño espacio de Barcelona, unos cuantos privilegiados hemos podido saborear en primicia el preestreno de Hoy es Primavera, un documental que verá la luz pública en el mes de Marzo y del cual no puedo explicaros nada.

Tan sólo os diré que es un regalo. Es una historia explicada en primera persona y con el corazón en la mano, y que desprende poesía, luz, musicalidad... Es la Nina da Lua en estado puro.

El documental es valiente, como lo es ella. Es crudo, como lo fue el momento del que nos habla. Es sincero, como lo era su deseo de superar cada obstáculo. Es arrebatador, como lo fueron algunos de los momentos más complicados del proceso. Y es de una delicadeza exquisita a pesar de la contundencia del relato.

Gracias, Nina, por enseñarnos a amar la vida y por tu sonrisa eterna.

dijous, 31 d’octubre de 2013

DIA DE SOFÀ I MANTA

Tots, absolutament tots, sabem què significa que el cos et demani a crits una estona de sofà i manta.

Fins i tot aquelles persones que són molt poc casolanes, que anhelen sortir al carrer a diari i que s'ofeguen si no són a l'aire lliure, un bon dia senten que necessiten, per damunt de tot, una estona de sofà i manta, un moment de no fer res.
 
En silenci o amb bona música, amb els ulls clucs o mirant una pel·lícula bonica, sol o en la millor companyia, aquestes estones esdevenen altament gratificants. Sobretot per als més belluguets, com ara jo, que no n'acostumem a tenir gaires, d'instants d'aquests, i això encara els fa més especials.

Es tracta d'oblidar totes les cabòries, de deixar la ment en blanc i relaxar el cos i l'ànima... I això tant pot durar uns minuts com allargar-se durant tota una tarda de diumenge que voldries que no acabi mai.

En els temps que ens ha tocat viure, enmig d'una espiral de presses i corredisses, és crucial que no perdem mai la temptació de regalar-nos, de tant en tant, una parada tècnica per recuperar les forces.

I ara us deixo, que avui tinc més ganes que mai d'una sessió de sofà i manta!

:-)



dilluns, 23 de setembre de 2013

SENSE PARAULES


Per a una persona com jo, que sense el poder de la comunicació no seria res, quedar-se sense paraules és, si més no, estrany. Em passa molt poques vegades. Precisament per això, quan em succeeix, més enllà del desconcert inicial, la sensació és colpidora i gratificant alhora.

Quedar-se sense paraules, "literalment", en el sentit més estricte del mot, referint-se a la incapacitat d'explicar i transmetre el que sents per més que t'hi esforcis, és tan corprenedor com meravellós.

És colpidor i corprenedor en tant que, avesada com estic a trobar sempre les paraules justes per descriure com em sento, em sorprèn que alguna volta no sigui així. Tanmateix, em resulta gratificant i meravellós perquè tinc la sort que les experiències que m'han fet emmudir han estat sempre positives.

Sentir que l'emoció et fa esclatar el cor, que la vida és un regal amb sorpreses fascinants i que podries menjar-te el món, però no trobar les paraules per explicar ben bé el com, ni el per què és extraordinari!

Saber que aquell moment és irrepetible, que probablement és un instant privilegiat i que per més esforços que hi posis per explicar-lo no ho aconseguiràs, encara ho fa tot més singular.

Deu ser per això que es diu allò que "l'amor que és pot explicar amb paraules no és amor". Oi?

dimarts, 10 de setembre de 2013

A LA RECERCA D'UN TEMPS PERDUT

Hi ha sabors, colors i olors que tenen la capacitat d’evocar-nos records del passat i fer-nos-els reviure intensament. Ho sabeu molt bé aquells que coneixeu la sèrie de novel·les que l’escriptor francès Marcel Proust va escriure a principis del segle passat sota el nom de A la recerca del temps perdut. En el primer dels set volums, el protagonista de la novel·la suca una magdalena a la tassa de te i, amb la primera mossegada, li venen a la ment incomptables records viscuts.

En certs moments a la vida, sense saber ben bé per què, necessites recuperar l’essència de temps passats, precises tornar una mica enrere i rememorar algunes experiències viscudes. Unes vegades t’hi empeny la nostàlgia, d’altres, la voluntat d’entendre els fets que van succeir o de corroborar que van ser verídics. En qualsevol cas, sigui quin sigui el motiu que et motiva a reviure moments del passat, una manera d’aconseguir-ho és tornant a llocs que hagin marcat significativament el rumb de la teva existència.

Avui m’he escapat a fer un cafè a un indret especial. Feia setmanes que no hi anava. Gairebé n’havia oblidat l’olor, els seus colors característics, el gust del cafè que hi serveixen, les mirades còmplices dels qui hi treballen, la remor de fons del trànsit escolant-se a l’interior del local i tants altres detalls, que de seguida m’han evocat instants meravellosos. Un a un, he anat revivint infinitat de moments fantàstics plens de mirades en silenci que ho diuen tot, de paraules pronunciades amb molts nervis i de decisions importants que van ser preses allí.

Ha estat una explosió magnífica de sentiments!

La meva petita aventura a la recerca d’un temps perdut ha valgut molt la pena.

.

dissabte, 7 de setembre de 2013

PER SEMPRE

Quan tens un fill, sobretot si és el primer, deixes una mica de ser tu per convertir-te en mare. Tens la sensació que a partir d'aleshores ets imprescindible i la certesa que la criatura mai no estarà amb ningú tan bé com està als teus braços.
Al començament el trasbals és important perquè tot és nou i el bebè et necessita pràcticament al 100%. No tens temps ni de pentinar-te les pestanyes i demanes audiència per a poder dutxar-te.
A mesura que el ganàpia es fa gran, tot es va matisant. I depenent del grau de trapelleria del teu trasto, cada vegada et sents una mica més lliure. El que al principi et semblava una muntanya, amb el temps es torna absolutament plausible. Vas trobant els recursos per facilitar tots els processos, vas entenent —gairebé sempre— les necessitats reals del nen, vas veient-lo créixer, vas deixant-lo volar...
De cop i volta, un dia penses: "Mare meva! Però si el temps corre que ni te n'adones! On és el meu pitufín?"
El menut ha deixat de ser un nadó, s'ha convertit en un nen i va pel camí d'esdevenir un xaval!
Aleshores te l'imagines d'adult. Penses en com serà, en si podrà acomplir els seus somnis, en si li faran mal, en si assolirà la felicitat... I mentres reflexiones sobre tot això t'adones que és cert allò que li has sentit dir a l'àvia tantes vegades: "Fills petits, problemes petits" perquè, realment, quan no és un all, és una ceba.
Tanmateix, i per més preocupacions i mal de caps que puguin comportar-nos, el més sorprenent és que desitgem intensament que la vida ens regali l'oportunitat de veure i viure el futur dels nostres fills durant tants anys com sigui possible.




dijous, 5 de setembre de 2013

MOZART PER ESMORZAR

Aquest matí, quan he arribat al menjador després de preparar l'esmorzar, els nens havien posat un CD de Mozart, i l'escoltaven atentament ajaguts al sofà.
M'ha agradat el gest, la música clàssica és sempre relaxant i una manera fantàstica de començar el dia. Sobretot a principis de setembre, havent tornat ja de vacances però sense que s'hagi iniciat el període escolar. Suposo que les criatures estan tipes de vacances, s'avorreixen i estan més rondinaires que de costum. 
Avui, tanmateix, tot ha anat com la seda. Després de l'esmorzar, una estona de joc, sense baralles entre ells, sense discussions, deixant que la mare —o sigui, jo—, enllestís ràpidament totes les tasques que una llar duu implícites. 
A mig matí, sense haver-hi d'insistir gens, s'han vestit i hem sortit a fer encàrrecs pel barri. Sorprenentment, no s'han queixat ni de la calor, ni d'haver de caminar, ni d'haver de fer cues. Increïble, però cert! Tant és així que fins i tot hem parat a fer un cacaolat per descansar i hem rigut amb dues o tres anècdotes que em reservo per a un altre escrit. 
Em pregunto si li dec tota aquesta harmonia a Mozart...
Demà faré la prova, hi tornarem, a veure si es repeteix la placidesa d'avui! 

divendres, 16 d’agost de 2013

L'AMOR ÉS LLIURE!

He tingut la sort d'haver-me criat en el si d'una família com cal. Els meus pares m'han ensenyat a respectar tothom, independentment del seu color de pell, del seu poder adquisitiu, del seus coneixements o de la seva tendència sexual.
Des de ben petita he entès que l'amor entre dues persones no entén de gèneres.
Des que era menuda he compartit sopars, festes i grans moments amb parelles home-dona, home-home i dona-dona. I sempre he percebut els tres tipus de relacions com a normals.


Tanmateix, a mesura que em vaig anar fent gran, em vaig adonar que l'absoluta naturalitat amb què jo percebia l'homosexualitat, no era, malauradament, ni de lluny, la tendència general. De seguida vaig percebre que hi havia certes persones que criminalitzaven el que per a mi era llei de vida, el que per a mi era un amor com qualsevol altre. Vaig pensar que de retrògrads sempre n'hi ha hagut i que, en qualsevol cas, segur que es tractava d'una minoria. No obstant, la meva sorpresa va anar in crescendo amb el pas del temps. M'he adonat que encara avui en dia hi ha massa persones que es creuen amb el dret de decidir a qui ha d'estimar l'altre. I el que és pitjor, la crua realitat és que de vegades aquests intolerants indesitjables (perquè no tenen altre nom) tenen poder suficient com per signar lleis que prohibeixen l'homosexualitat i, fins i tot, la penalitzen.

Però qui carai s'han pensat que són?!
L'amor és lliure i ningú t'ha de dir a qui has d'estimar!!

Aquests dies els mitjans de comunicació en parlen. Expliquen que en alguns països hi ha, a més de prohibicions, agressions al col·lectiu homosexual que queden impunes. M'esgarrifo. Me'n faig creus. Com pot estar passant això?! Em sembla repugnant.

Ja n'hi ha prou. N'estic molt tipa. Estic molt decebuda amb la societat.
L'amor és lliure, a veure si ho entenem tots d'una punyetera vegada!!






diumenge, 11 d’agost de 2013

LLEI DE VIDA

L'altre dia, passejant per Barcelona, vaig passar per davant del pis que vaig llogar quan em vaig independitzar. El meu "cutxitril", com l'anomenava jo.
Estava situat al casc antic de la ciutat, en un carreró petit, estret i deixat, gairebé sense llum. La finca no tenia ascensor, ni intèrfon, era d'aquelles escales velles en què per obrir la porta del portal has d'estirar d'una corda.
Era força "cutre" i molt menut, la veritat, però era el meu piset, el meu espai, la meva nova vida, el començament del meu camí en solitari. I jo era molt jove, però sabia bé el que significava treballar per tirar endavant una casa perquè el meu primer sou el vaig guanyar amb 15 anys.
Recordo amb exactitud els nervis d'aquells dies, el lloc on vaig signar el contracte de lloguer, la il·lusió que em feia aquell gran canvi, la por que no podia evitar sentir, aquella mudança feta en ciclomotor d'una punta a l'altra de la ciutat...
També recordo la tristor als ulls de la meva mare. Aleshores no ho vaig comprendre. No entenia per què la mare no compartia la meva eufòria, per què no estava emocionada com jo?
És curiós com sovint has de passar en primera persona per segons quines experiències per a poder comprendre-les, oi?
Ara sóc jo la mare i ho entenc perfectament. No cal que ningú m'ho expliqui.
La meva mare estava contenta per mi, naturalment que ho estava! Tanmateix, això no devia estalviar-li un enorme nus a la gola el dia que em va veure marxar de casa carregada amb les últimes coses. I malgrat els meus encara són menuts, no vull ni imaginar-me el moment en què decideixin enlairar el vol en solitari.
És llei de vida, però no per això em serà menys dolorós.
Ja cal que, mentre es deixin, els petonegi i els mimi tot el que pugui i més!
:-)


dijous, 8 d’agost de 2013

TEMPESTES D'ESTIU

M'agraden les tempestes d'estiu.
Són breus i de seguida escampen, però refresquen, s'enduen la pols, minimitzen la pol·lució i renoven l'aire.
Em recorden a aquell tipus de plor que, malgrat sentir-te bé, de vegades necessites descarregar.
Que una persona que estimes estigui lluny, fa mal, i aquesta ferida et pot fer vessar moltes llàgrimes. 
Tant hi fa si se'n va anar fa massa anys, si s'ha traslladat a l'altra punta del món, si ha marxat uns dies o si se separa de tu només unes hores. L'absència dol.
Tanmateix, si l'estimes de veres, ets capaç de sentir-la a la vora encara que no la tinguis realment amb tu.

Per crua i difícil que ens resulti l'enyorança té, com tot, la seva vessant positiva: ens fa valorar més i millor la falta que ens fan aquestes persones. 
És quan no hi són que t'adones que tu ets el que ets gràcies a ells, i enyorant-los els apropes a tu. 



dimecres, 24 de juliol de 2013

A RITME D'ESTIU

És curiós com es veu alterat el ritme diari a l’estiu. “Alterat” en tots els sentits de la paraula.

Per als que treballem fora de casa i tenim canalla, l’estiu és com un trencaclosques. Mesos abans que arribi el final de curs, et prepares per quan comenci la gimcana. Tres setmanes de casal amb hora extra inclosa perquè, en el millor dels casos, per més reducció de jornada que puguis fer a la feina, els horaris dels nens i els teus no s’ajusten mai del tot bé. Quatre matins amb l’avi, un parell de dies amb el tiet, avui et dóna un cop de mà la tieta… i, tanmateix, sempre hi ha un dia que et queda penjat, que no tens on deixar la criatura! És per això que en època de vacances escolars, és fàcil veure mini-ajudants en oficines o despatxos.

A banda d’aquest trasbals que al final acaba passant –com absolutament tot a la vida–, hi ha un altre assumpte que em crida l’atenció: a l’estiu hi ha un mar de fons de bon rotllo que no es produeix en cap altra estació de l’any. I sinó fixeu-vos en aquesta capacitat que desenvolupem durant aquest període d’adaptar-nos a la llum solar i d’amortitzar el dia al màxim des de l’alba fins que es fa fosc. Amb l’arribada de la calor, abans i tot de gaudir de les vacances, allarguem el vespre al màxim, sopem més tard, quedem per sortir entre setmana, relaxem els horaris en general i, en definitiva, dormim menys hores. Però no sé per quin misteri, ho fem sense acusar en excés el cansament quan ens llevem. Ho trobo sorprenent. I fantàstic!

Ja sigui perquè a l'ambient es palpen les vacances, ja sigui pel plaer d’asseure’s en una terrassa quan cau la tarda a prendre quelcom i filosofar sobre el sexe dels àngels, ja sigui perquè l’oferta d’oci, cultura i espectacles és inversament proporcional a l’agenda política, la qüestió és que l’estiu ens posa de molt bon humor i ens fa deixar una mica de banda l’estrès, les preocupacions i els neguits del dia a dia, oi?

No sé què en penseu vosaltres, però a mi em fascina viure a ritme d'estiu!


diumenge, 14 de juliol de 2013

TOT PASSA

A mesura que transcorren els anys m'adono que, realment, totes les coses dolentes que ens succeeixen tenen una cosa en comú: que passen de llarg. De la mateixa manera que irrompen en la nostra vida, se'n van. 
Ja ho diuen, que més en sap el diable per vell que no pas per diable, oi? I a mi l'experiència m'ha demostrat que per més insuportable que sigui el dolor, per més corrosiva que sigui la ràbia, per més desesperat que sigui el plor... tot acaba passant. El temps cura les ferides i el pas dels dies relativitza la magnitud de la tragèdia i suavitza la desesperació. I, a més, de tot se n'aprèn.
És evident que quan estàs immers en el problema tota aquesta teoria ni t'importa ni et consola, però faríem bé de reflexionar-hi una mica, perquè aleshores la vida ens somriuria més i millor.
Per descomptat que hi ha pals que són molt difícils d'engolir, que requereixen el seu dol, el seu païment, però recrear-s'hi en excés no ens porta enlloc. Sobretot perquè, al capdavall, tal i com s'ha immiscuit en el nostre camí, tard o d'hora, s'esvairà.

En canvi, totes les coses increïbles que ens regala la vida són infinitament més perennes. Les recordem una i una altra vegada, les rememorem, les guardem en un lloc privilegiat dels nostres pensaments, romanen en nosaltres com un tatuatge que ja no volem esborrar, oi? I és així com ha de ser. És necessari que així sigui.
La vida és efímera, és capritxosa i enigmàtica. Avui i ara som aquí, gaudint dels nostres, somrient i fruïnt dels petits-grans moments. És tot el que tenim del cert: l'ara, per això cal no deixar-se'l perdre.
Com diu la meva àvia: "si tens un bon "rato", aprofita'l, perquè és tot el que t'enduràs". 
I què carai! Té tota la raó del món!





diumenge, 30 de juny de 2013

LA TEORIA DEL PAPER REBREGAT

Quan som petits, tenim la capacitat de passar del plor més amarg a la rialla més festiva en menys d'un instant.
El motiu que ha provocat les llàgrimes no és gens important, perquè de seguida passa a un segon terme. Som com el tio caliu: que plora i es riu.

En canvi, amb l'adolescència, la truita gira cent vuitanta graus. La pubertat ens fa percebre qualsevol petit obstacle com un daltabaix insalvable. Ens bloquegem amb facilitat, tendim a portar-ho tot a l'extrem, a caure en un abisme i no ser capaços de reflotar, de mirar el problema amb perspectiva i relativitzar les coses.

En cap d'aquests dos casos no es pot aplicar la teoria del paper arrugat, segons la qual, quan has rebregat un paper, per més que intentis allisar-lo, quedarà marcat per sempre més.
En el cas dels nens perquè sembla talment que facin màgia, que siguin capaços d'esborrar qualsevol rastre d'un enuig que, un cop passat, queda definitivament soterrat.
I, pel que fa als adolescents, perquè porten la teoria tan a l'extrem que perden la raó. Pensem en una dicussió, per exemple: quan una adolescent s'enfada amb la "seva millor amiga", aquesta baralla es pot eternitzar. Són capaces de deixar-se de parlar durant setmanes i anar fent més i més gran la pilota. Estic segura que al final ni tant sols recorden el motiu de la discòrida, estic convençuda que en la majoria dels casos no és, ni de lluny, un motiu que justifiqui la dimensió que pot arribar a prendre el disgust de totes dues.

La teoria del paper arrugat serviria, doncs, per als casos intermitjos.
Quan ens fan mal, amb el temps, la ferida es cura, deixem de plorar i tornem a somriure però sovint la cicatriu roman. Vital i optimista com sóc, m'encantaria poder dir que no és així, que som capaços de passar pàgina sense més, de decidir continuar el camí sense retrets ni rancúnies, però m'adono que no sempre així.
 
I, sabeu què? Que és normal que així sigui, que fins i tot és saludable, que està bé no fer invisible del tot un conflicte, no fer-lo desaprarèixer sense més, però només amb un objectiu: aprendre´n quelcom, extreure'n alguna doctrina per evitar que torni a succeir. Ben mirat, l'art de la papiroflèxia neix, precisament, d'arrugar un paper, oi?

De vida només n'hi ha una i cada dia que passa és irrecuperable.
Quedar-se encallat en el dolor i donar-hi voltes i més voltes, quan tenim motius de sobres per ser feliços, només ens fa mal.


divendres, 31 de maig de 2013

LA PRIMERA ESCOLA

S’apropa el final del curs. Cada any hi ha un punt d’inflexió en aquest moment perquè, si bé és cert que la tradició marca que l’any acaba pels volts de Nadal, jo tinc més sensació de fi de cicle quan arriben els mesos de juny i juliol, que no pas a 31 de desembre.
Enguany és especialment significatiu per molts motius. Un d’ells, que la meva filla menuda finalitza el seu ensenyament a la llar d’infants i ja està inscrita a l’escola del seu germà, al “cole dels grans!”. Ella està tan il·lusionada! Tot a la vida són etapes i qualsevol pas d’una a l’altra sempre és positiu.
Jo també estic contenta, tanmateix, no us negaré que sento certa tristesa. No perquè la nena se’m faci gran (que també), sinó sobretot perquè em fa llàstima que acabi la seva escolarització a l’Escola Infantil Copèrnic.
En aquests moments tan complicats per al sector educatiu, amb retallades severes i injustes i lleis inversemblants i fetes amb la punta del nas, vull posar de manifest que, probablement, dins de l’àmbit de l’ensenyament, un dels sectors més vulnerables i que més ha patit aquesta crisi ha estat el del col·lectiu de les escoles bressol, llar d’infants, escoles infantils o com se les vulgui anomenar. I crec que és just i necessari que es posi de relleu la importància dels centres que se centren en aquesta etapa educativa, dels 0 als 3 anys, perquè tinc la sensació que tot sovint queda menystinguda.
Totes les etapes escolars són importants. En totes elles cal esperar la màxima professionalitat i dedicació dels mestres que tutoritzen els nostres fills en horari escolar. Ara bé, he de reconèixer que a mi, patidora de mena, una de les qüestions que més m’amoïnava quan vaig ser mare era pensar que, després de la baixa maternal, quan les criatures encara són tan petites, els meus petits passarien vora 8 hores amb un grup de persones desconegudes.
Aquesta por, qualsevol neguit i la més mínima sospita que les coses podien anar malament es van esvair quan vaig conèixer la Filo, directora de l’Escola Infantil Copèrnic. Ella i el seu gran equip de professionals han fet que tots aquests anys jo me n’hagi anat a la feina amb un somriure d’orella a orella i la tranquil·litat que la criatura no només estaria atesa, mimada i cuidada sinó que, a més, rebria una excel·lent educació en valors.
L’entusiasme, dedicació, esforç i professionalitat de tot l’equip que treballa a la Copèrnic són dignes d’admirar. Diàriament es proposen nous reptes i s’escarrassen perquè la nostra quitxalla surti millor preparada.
El primer dia que la Valèria em va dir que verd en anglès era green vaig al·lucinar. Ara ni se’m fa estrany escoltar-la taral·lejar una cançó sencera en anglès.

Gràcies, Filo. Gràcies a tu i tot el teu equip.

dissabte, 11 de maig de 2013

LA FELICITAT

És curiós com hi ha dies que, per més coses que facis i més motius tinguis per estar esgotada, sents que res ni ningú pot aturar-te. Aquests dies especialment enèrgics, permeteu-me l'expressió, molen molt.

De vegades ja et lleves així, de vegades no. Sovint la sensació va in crescendo a mesura que avancen les hores. Com més feina fas, menys mandra et fa fer-ne més, com més idees tens, més entusiasme poses en pensar-ne de noves, com més somrius més ganes tens de riure de nou.

Et sents, senzillament, feliç. 
En aquests dies m'agrada molt fer un exercici: repasso minuciosament la meva vida. El que sóc, el camí realitzat per arribar fins aquí, l'educació que em van regalar de petita, el pas per l'escola, l'institut i la facultat, les múltiples i variades feines que he tingut (enguany farà ja vint anys que treballo), les grans persones que m'han acompanyat en el decurs del trajecte, les que malauradament ja no hi són, les dues personetes que han arribat per quedar-se i que depenen de mi, i el meu imprescindible, sense l'amor incondicional del qual jo no seria el que sóc.

Aleshores em sento tan afortunada que només puc estar agraïda. I aquesta plenitud em dóna forces per donar i per vendre i la capacitat de fer front a qualsevol repte que em proposi. 

dijous, 9 de maig de 2013

TAN SENZILL COM CREURE'T-HO


Tenir la certesa que tot anirà bé ajuda a que les coses surtin bé. És una qüestió d’actitud. És tan fàcil com creure-t’ho. Tanmateix, n’has d’estar convençut de debò. No s’hi val només a fer-ho veure.

La teoria, que a priori sembla d’allò més senzilla, es pot aplicar sempre. Tant hi fa que es tracti d’una qüestió d’estat com que sigui una fotesa.

Perquè els teus desitjos es facin realitat, el més important és el convenciment que posis en la persecució dels mateixos. L’estat d’ànim hi juga un paper fonamental. El desànim, la por o els dubtes són els pitjors enemics de l’optimisme i la manera més efectiva de combatre’ls és, com acostumo a dir jo, a base d’amor. Perquè un objectiu s'acompleixi amb èxit cal posar-hi molt d’amor i afegir-hi dedicació, un bon gruix d’entusiasme i un xic d’il·lusió. Dit així sona bé, oi?

Un exemple pràctic: si quan he començat a escriure aquest article no m’hi hagués posat amb ganes, no hauria passat ni de la segona línia. El poder del convenciment és crucial. Hem de partir de la hipòtesi que es pot aconseguir qualsevol propòsit. Només amb aquesta premissa serem capaços de vèncer la desesperació quan el camí ens posa traves.

Malgrat que l’escenari actual és el que és, avui més que mai hem de procurar sentir-nos capaços d’assolir totes les fites que ens anem fixant, perquè la vida no és res més que això: la lluita per les petites coses que, sumades una a una, esdevenen grans tresors i ens atorguen moments de felicitat sublim.




diumenge, 28 d’abril de 2013

L'OFICI DE SER MARE

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans "ofici" significa "allò que hom està obligat a fer pel càrrec que ocupa". És ben legítim, doncs, atribuïr la qualitat d'ofici al rol de ser mare.

És un ofici que s'aprèn com els d'abans, treballant-hi sobre el terreny i, en el millor dels casos, amb una o més mestres que estan en actiu des de fa anys i poden ajudar-te i aconsellar-te basant-se en la seva experiència (sovint la pròpia mare). N'aprens a base d'equivocar-te moltes vegades.

És una feina a temps complert però sense cap tipus de remuneració econòmica. No hi pots faltar mai, no pots agafar la baixa, no tens vacances ni disposes d'un/a superior a qui puguis queixar-te de les condicions.
Tanmateix, és un dels oficis amb major responsabilitat social i un dels més gratificants, ja que els infants que les mares convertim en adults avui esdevindran la societat del demà.


No hi ha manual d'instruccions, cada fill és un món, cada etapa és un nou repte i cada dia una nova aventura. Sovint t'hi has d'enfadar i hi ha moments realment durs. La sensació d'impotència que provoca no saber com fer que els fills acatin les normes i obeeixin és majúscula quan constates que es passen les teves ordres per l'arc del triomf. Fer plorar els qui més estimes és terrible però en determinades ocasions no tens cap altra alternativa. Intentes sempre conservar la calma i mantenir-te serena. No obstant, per més paciència que tinguis, de vegades se t'acaben els recursos i acabes alçant la veu més del que voldries. Aleshores, la temptació de tirar la tovallola és llaminera.

Malgrat tot, la responsabilitat del deure i la certesa que ningú com tu, la mare, sabrà inculcar als infants els valors i els coneixements necessaris per moure's pel món amb facilitat, et fan mirar endavant i seguir barallant-hi per fer-los millors persones.



A més, per més mal que et faci a tu renyar-los, has de saber que a ells el disgust els dura molt poc. Afortunadament, són supervivents resilients i de seguida estan a punt per somriure de nou.

dissabte, 13 d’abril de 2013

EL PES DEL DUBTE

Prendre decisions no és fàcil.
I quan no es tracta d'una qüestió de pa sucat amb oli, sinó d'aquelles tries que probablement marcaran un abans i un després en la teva vida, encara ho és menys.
Davant d'un mar de dubtes només se t'acut demanar l'opinió dels més propers.
Explicar la situació una i una altra vegada i escoltar el que la resta opinen sobre el tema, t'ajuda a alleugerir l'angoixa. A més, parlar-ne et fa ampliar la perspectiva i acumules arguments que al final t'ajudaran a escollir. Tanmateix, a banda d'aquests beneficis, l'opció de preguntar té un risc: a més persones consultades, més diversitat d'opinions.
Altra vegada el neguit, altra vegada més dubtes, altra vegada sentir-se com si fossis al capdamunt d'un gratacels i estiguessis a punt de caure al buit.
És d'aquells moments en què imagines el teu caparró per dins i el visualitzes traient fum, a tota màquina.


Entre tota la gent consultada... a qui se suposa què hauries de fer-li cas?
A qui més t'estimes?
A qui ja tingui experiència en assumptes similars?
Al més agosarat?
Al més conservador?
A qui en sap més?

Aquesta tarda hi pensava.
He arribat a la conclusió que, després d'escoltar totes les veus, l'única opció possible, i la que a la llarga et benefiaciarà més, és decidir per tu mateixa.
La decisió l'has de prendre tu. Per diversos motius: en primer lloc, perquè la intuïció d'un mateix no s'ha de menystenir; en segon lloc, perquè "qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa", i per últim perquè si t'equivoques, t'equivoques tu, i t'estalvies enfadar-te amb ningú.


dijous, 4 d’abril de 2013

LA MILLOR MEDECINA

Poques vegades et sents tan vulnerable com en un quiròfan. Hi fa un fred extrem. Tant, que no saps si tremoles per les temperatures gèlides o pels nervis que comporta trobar-te, nua i absolutament desprotegida, a les mans d'una sèrie de professionals que, tot i que faran la seva feina de la millor manera possible, no els havies vist mai abans i, amb sort, no els tornaràs a veure més.

El verd presideix l'espai. Suposo que és estratègic, per allò que el verd és el color de l'esperança, no? La perspectiva que tens en tot moment és de contrapicat: tu estàs estirada al llit i totes les persones que s'apropen a parlar-te estan de peu i et miren des de dalt. Gairebé no els distingeixes els rostres, perquè duen barret i mascareta, però ells es presenten, et diuen el nom i quin és el paper que desenvoluparan durant la intervenció.

Ni el Valium 5 de sota de la llengua, ni totes les atencions del personal, ni tampoc els esforços que fas tu per intentar conservar la calma aconsegueixen evitar uns nervis que només s'esvairan quan l'anestèsia faci el seu efecte. Per això el teu gran aliat és l'anestesista. Si més no, d'ell o ella dependrà que l'estona que passis al quiròfan sigui més o menys agradable. Porto unes quantes operacions a les espatlles i us puc assegurar que hi ha moltes formes de subministrar l'anestèsia. Tanmateix, has de procurar ser agraït amb tots i cadascun dels membres de l'equip mèdic de la sala perquè, de fet, ells són adorables i atents, almenys jo sempre he tingut la sort de trobar-me amb professionals absolutamnet amables.


 

Per important o menor que sigui la cirurgia, el millor moment de tots és, sens dubte, quan escoltes una veueta dolça que primer ve de lluny i poc a poc es va apropant i et diu: "hola, Patrícia, ja estem, ja hem acabat, ara estaràs una estona a reanimació i quan l'efecte de l'anestèsia hagi marxat del tot, et deixarem veure la teva família". 

No crec que mai com aleshores desitgis amb tanta intensitat veure la persona que és a l'altra banda del quiròfan esperant per recordar-te que el pitjor ja ha passat. El seu somriure còmplice i la seva mirada tendra seran la millor de les medecines i el primer pas per a una bona recuperació.






diumenge, 17 de març de 2013

LES PRESSES NO SÓN BONES

"Corre! Va... Espavila! ...Corre!"

Per més aviat que posi el despertador, fa temps que tinc la sensació que sempre vaig tard, que permanentment tinc pressa, que els minuts passen volant i que les hores s'esvaeixen sense que jo hagi tingut temps de fer tot el que tenia previst.

Aquest fet em preocupa, i no només per l'estrès que això provoca en mi. M'amoïna especialment pels meus fills. Perquè, inevitablement, els transmeto i els encomano aquest neguit, aquest sentiment que sempre perdem el tren. De fet, la cantarella "Corre! Va... Espavila!" s'ha convertit en quelcom massa habitual a casa, i no m'agrada.

Des de ben menuda he sentit a dir que "les presses no són bones". La teoria me la sé de sobres! Tanmateix, m'adono que –gairebé sempre– corro prenent el cafè amb llet del matí, corro preparant els esmorzars per als nens i m'afanyo per tenir a punt el dinar que m'enduc a la feina. Corro portant els petits a escola, corro cap a l'oficina, corro dins de la feina per enllestir-ho tot i torno a córrer en sortir d'allà per poder ocupar-me de les tasques pròpies d'una mestressa de casa. Corro per tenir el sopar llest i perquè el xandall dels petits estigui a punt per l'endemà. I, finalment, corro per anar al llit ben d'hora, ben d'hora, perquè l'endemà el despertador sonarà aviat i he de tenir temps d'arribar a tot arreu.


Tant és així que quan, pel que sigui, disposo d'una estoneta lliure se'm fa molt estrany, i tinc tendència a omplir aquest buit imposant-me tasques diverses.

Però això s'ha acabat. Avui he decidit que ja n'hi ha prou de córrer. Que penso prendre'm la vida d'una altra manera. Donant a cada cosa el temps que mereix. Respirant cada minut a minut. Gaudint al màxim de cada petit gran instant. El món ja va prou de pressa i no cal que jo corri tant. Estic convençuda que les coses sortiran igual o fins i tot millor.

dilluns, 11 de març de 2013

L'ESFORÇ I L'ATZAR

Un dia, no fa pas gaire, algú em va dir: «si desitges molt una cosa, acabaràs aconseguint-la, però l’has de desitjar amb totes les teves forces». 

A priori, pot sonar a tòpic o a conte de fades, tanmateix, si hi rumiem una mica, ens adonarem que és absolutament cert. Es tracta del famós «voler és poder» que tantes vegades hem sentit dir. Quan desitgem quelcom, sigui el que sigui, si realment la necessitat d’aconseguir allò és imperiosa, farem mans i mànigues per assolir l’objectiu. I amb esforç i constància aconseguirem acomplir el somni, d’una manera o d’una altra, més tard o més d’hora, però ens en sortirem.

Els grans avenços de la humanitat no són més que desitjos d’algú que s’han acomplert amb tenacitat, esforç i molta perseverança. I això ho explico als meus fills quan s’enrabien perquè no aconsegueixen mantenir dreta una torre altíssima feta de peces petites de fusta. Els dic que han de ser pacients, no tenir pressa, que han de saber reforçar la part de baix, que han de procurar anar col·locant una peça damunt de l’altra sigil·losament, intentant no moure l’estructura global. Que, en cas que es cansin, han de parar, reposar, meditar la millor estratègia, i continuar. Els recordo que res a la vida no et ve regalat i que tot suposa un esforç. Els recalco que tan important és l’objectiu final com el camí que fas per arribar-hi, i els animo a intentar fer realitat tots els seus somnis, per més difícils que els puguin semblar.

Evidentment, entre tu i jo, també hi ha un altre factor que sovint hi juga un paper clau: el de la sort.
...Però això no els ho dic als nens, perquè m’interessa inculcar-los la cultura de l’esforç i perquè vull que aquesta màgia la descobreixin per atzar!
;-)

dimarts, 26 de febrer de 2013

EMILIO GUTIÉRREZ CABA: «ELS DIRIGENTS ACTUALS TENEN MOLT POCA CULTURA I UNA INTEL·LIGÈNCIA MOLT PERVERSA»

Foto: Josep Maria Rué


L’Emilio Gutiérrez Caba desprèn, sobretot, un absolut respecte per la professió. Estima la interpretació com a la pròpia vida i es nota. Abans d’entrevistar-lo, assisteixo a una conferència que imparteix a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona davant d’un centenar de nois i noies nascuts als anys 90 i que, probablement, dels més de 50 anys de la seva carrera, només en coneixen el seu paper protagonista a la sèrie televisiva «Gran Reserva».

El seu tarannà àgil i divertit fa que de seguida es posi l’auditori a la butxaca. Parla amb passió de la seva experiència damunt dels escenaris, explica amb gràcia les anècdotes viscudes durant alguns rodatges cinematogràfics i critica sense embuts el tipus de ficció que s’emet a la televisió, sovint, «buida de contingut».

Li dol que la cultura estigui tan devaluada, es queixa que el cinema espanyol no hagi sabut aprofitar com cal els seus intèrprets teatrals i es lamenta que ja hagin desaparegut els autèntics «monstres del cinema» com Ava Gadner. És un home senzill, que toca de peus a terra i es fàcil d’imaginar assegut al sofà del menjador de casa seva amb un bon llibre i poca cosa més. No en va, diu: «jo no em puc desvincular del croissant que prenc a l’esmorzar, com tampoc no puc fer-ho de la situació que viu actualment el país».

Va néixer a Valladolid l'any 1942, i pertany a una família d’actors, per la qual cosa la seva infància i adolescència van transcórrer en un ambient artístic. Va estudiar teatre a l’Institut San Isidro de Madrid i va formar part del grup escènic d’aquesta institució. L’estiu del 1962 es va incorporar a la companyia de Lili Murati, amb què va fer la primera gira teatral per Espanya.

El 1968 va crear la seva pròpia companyia, juntament amb María José Goyanes, i el 1970 va estrenar una obra de l’escriptora Ana Diosdado, titulada Olvida los tambores, amb la companyia de la seva germana Julia. D’ençà del 1979 ha estrenat obres d’autors clàssics com ara Gil Vicente, Calderón, Shakespeare, Joyce o Juan Ruiz de Alarcón, i no ha deixat d’intervenir en peces d’autors contemporanis, per exemple, Álvaro del Amo, Jorge Díaz, Fermín Cabal o Juan García Larrondo. El 1996, va interpretar el personatge de Don Diego a El sí de las niñas, de Moratín, i el 1998 va estrenar una obra que va recórrer tot Espanya durant gairebé quatre temporades: La mujer de negro. El 2003, va estrenar al teatre El príncipe y la corista, acompanyat per María Adánez, i el 2008, l’obra La muerte y la doncella, amb Luisa Martín. 

El 1963, va debutar a la gran pantalla i, des de llavors, ha participat en més de vuitanta pel·lícules. El seu primer paper important va ser a Nueve cartas a Berta (1966), de Basilio Martín Patino, i ha destacat en altres pel·lícules com ara La caza (1965), de Carlos Saura. El 2001, va guanyar el Goya al millor actor de repartiment per La comunidad, d’Álex de la Iglesia (aquella mateixa nit la seva germana Julia rebia l’estatueta de millor actriu de repartiment), i va repetir el 2002 en la mateixa categoria per El cielo abierto, de Miguel Albaladejo. El 2007, va rebre una nominació per La torre de Suso, de Tom Fernández. Actualment, protagonitza la sèrie de televisió Gran reserva.

Foto: Josep Maria Rué


- Vostè, que és fill i nét d’actors, porta el teatre als gens. Creu que s’hauria pogut dedicat a cap altre ofici? S’ho va arribar a plantejar mai?
Pensava dedicar-me a una altra cosa. De fet, no ho vaig tenir clar fins als divuit o dinou anys. Abans de dedicar-me a la interpretació, vaig estar en un laboratori de cinema i, més tard, el 1962 ―ja fa 50 anys―, vaig trepitjar un escenari per primera vegada. Però al principi, ni la meva germana Clara ni jo teníem gens clar si ens havíem de dedicar al teatre.

- Suposa una gran responsabilitat pertànyer a una saga tan vinculada al món de la interpretació?
En realitat, en aquella època no ens ho plantejàvem. Als anys seixanta, pensava que era una professió artesanal que m’havia de servir per viure; no em plantejava fins on podia arribar, sinó simplement si podia exercir-la i viure mínimament fent d’actor.

La meva família, tant el pare com la mare, eren molt bons actors. La mare era una actriu molt característica. No guanyaven molts diners, però sí que vivien còmodament perquè treballaven cada dia (parar un mes suposava per a ells un problema greu). Vam créixer sabent que aquesta professió era molt dura. Quan vaig començar a treballar, sí que em van dir diverses vegades que les meves germanes havien deixat el llistó molt alt. Jo sempre deia que elles eren dones que havien fet una carrera com a actrius, i que jo era una altra cosa, era un actor d’una altra generació, i podia fer el que em vingués de gust.

Les meves germanes i jo vam tenir la sort de poder començar a treballar també a la televisió i al cinema. Ja ens hauria agradat que els pares ho haguessin pogut fer! Quan tinc algun problema econòmic, alguna dificultat, sempre penso que si la meva mare aparegués per aquí em clavaria una bufetada (riu).

- Pràcticament tots els actors tenen debilitat pel teatre, però és justament en l’escenari on un actor es pot sentir més indefens (no es pot repetir en cas d’equivocar-se, el públic és al davant...). És la gratificació del públic el que més els sedueix?
Crec que el que li passa al teatre, almenys en el meu cas, és que la representació cada dia és la mateixa però alhora és molt diferent. Per tant, el que fas cada dia és irrepetible. Hi ha dies que penses que l’actuació anterior va ser el súmmum, però pot passar que siguis capaç d’anar més enllà... És un repte diari, una recerca i un joc constant amb el públic, que assisteix a un procés únic, efímer i irrepetible. I en el cinema i la televisió això és impossible perquè formes part d’un equip molt gran i no tens tant control. El teatre és molt més petit.

- El teatre conserva la màgia dels seus orígens?
Si posessis qualsevol actor del segle I dC davant d’un escenari i li preguntessis què veu, et diria que estan fent teatre. És a dir, encara que hagin passat 2.000 anys, reconeixeria el teatre.

- La professió d’actor, per més apassionant que sigui, té un component d’inestabilitat laboral (no saps mai si el mes següent tindràs feina, els horaris són complexos, viatges, etc.) que pot resultar incòmode. Com es viu sense poder fer plans a llarg termini?
Cal imposar-se unes rutines. De fet, jo en tinc. És fonamental saber que el principal eix diari és la feina. Tens funció a les 21 h i, a partir d’aquí, organitzes els àpats i el descans. El món de la interpretació és inestable, però avui en dia tot és absolutament inestable, no saps què passarà demà. Això t’impedeix planificar viatges i altres projectes en segons quins moments, però tampoc és tan greu; cal pensar que abans no es viatjava tant, abans no hi havia descans. Hi ha una mena de desubicació. Ara, la gent de la Costa Brava que conec està viatjant contínuament. Sempre poso com a exemple Immanuel Kant, que en tota la seva vida no va sortir ni una sola vegada del seu poble natal, Königsberg. Un pensador que ha deixat un llegat importantíssim en el camp de la filosofia, però que mai va sortir del poble.

- Ha rebut dos premis Goya per La comunidad i El cielo abierto. Fins a quin punt són importants els premis i els guardons?
Són un reconeixement dels altres. Depenent d’on vinguin, són molt agradables. També pot passar que no ho siguin... Per posar-ne un exemple, aquest any no m’agradaria rebre cap premi relacionat amb el PP perquè no estic d’acord amb la seva política, i em resultaria desagradable haver de rebutjar un premi, tot i que estic disposat a fer-ho. És un tema de solidaritat. Hi ha moltíssima gent que ho està passant realment malament i em semblaria molt poc elegant acceptar un premi que vingués d’aquestes persones que estan massacrant la nostra professió de manera sospitosa.


Foto: Josep Maria Rué

- Creu que la interpretació en particular, i la cultura en general, estan sent maltractades?
Sí, absolutament, i a més, amb una arrogància notable. Consideren que nosaltres, els actors, som responsables de dues coses, que, com a ciutadans, teníem tot el dret del món a fer. La primera és estar en contra de la guerra de l’Iraq (cada dia en trèiem un cartell). La segona és el fracàs, només atribuïble al Govern del senyor Aznar, en les eleccions del 2004 després de l’atemptat a Madrid. Un govern no pot permetre que aquestes coses influeixin. És molt sospitós que en vint anys no m’hagin fet mai cap inspecció fiscal i, en canvi, el març passat me’n fessin una.

Crec que s’ha vetat la cultura. Hi ha una indefensió absoluta. Al Govern actual li encanta ficar-se en fangars. No són dialogants, ni receptius. És l’«ordeno i mano». Encara que en aquest país hi ha gent assenyada, fins i tot a les files del PP, els dirigents actuals tenen molt poca cultura i una intel·ligència molt perversa. Hi ha molt sectarisme.

- L’obra Poder absoluto, que ha representat a la sala Villarroel de Barcelona juntament amb Eduard Farel·lo, és justament un thriller polític de Roger Peña que se submergeix en el món de la corrupció i desemmascara la realitat de la vida pública política... 
L’obra està basada en un cas real: el del polític austríac Kurt Waldheim, que després d’haver estat secretari general de les Nacions Unides i president d’Àustria, es va descobrir que havia estat oficial de les SS. Quan l’escàndol es va destapar, es va acabar la seva trajectòria política. L’obra ens porta a l’Àustria dels anys noranta i ens presenta la vida d’un subjecte que s’assembla bastant a Waldheim i el seu enfrontament amb un personatge més jove, un polític d’un parell de generacions posteriors a la seva.

- Quins són els seus projectes més immediats?
Representarem aquesta obra a València i a Madrid. Després, gravarem tres capítols de la sèrie Gran Reserva. Si la tercera temporada funciona bé, se’n gravaran deu capítols més per completar la quarta temporada.

- Com a amant del mar que és, i després de més de cinquanta anys de carrera, pensa retirar-se algun dia en un poblet de la costa o és que un actor no baixa mai dels escenaris?
En realitat, ja m’he retirat algunes temporades a la Costa Brava. Dels trenta-tres als quaranta-quatre vaig estar a la Costa Brava i van ser anys molt feliços. Crec que és bo retirar-se de tant en tant i després tornar. Si el cos aguanta, que cal cuidar-lo, només t’has de retirar definitivament quan la decadència ja és preocupant. 

divendres, 15 de febrer de 2013

LES DUES CARES DE LA CRISI

No em cansaré de repetir que fins i tot de la circumstància més adversa podem extraure’n quelcom positiu. La crisi que d’un temps ençà  fa estralls en l’economia de tots els ciutadans (o gairebé tots…) ens ha obligat a reinventar-nos.
Primer va tocar prescindir de luxes com escapar-se de tant en tant un cap de setmana a la Cerdanya i anar a sopar al nostre restaurant preferit un parell de vegades al mes.
Després, en veure que no era suficient, vàrem haver de deixar de banda aquelles classes de ball que fèiem els dijous o aquella visita al fisioterapeuta que ens deixava com nous.
Però necessitàvem reduir més la despesa global de la llar. Ara ja tocava deixar de consumir certs productes que no fossin de primera necessitat: s’havia acabat tenir exquisideses com ara un formatge provolone a punt per fondre, una bona ampolla de vi per les ocasions especials o aquella xocolata negra amb ametlles que tan a gust engolies per endolcir la jornada. S’havia acabat anar al teatre, comprar-te un llibre al mes i algunes entrades per als concerts més esperats.
Aviat va arribar la necessitat de tirar de "marca blanca" al supermercat. Calia provar tots els productes "genèrics" per veure quins eren prou bons com per fer el canvi i, així mateix, estar al cas de totes les ofertes dels principals establiments de la vora de casa per decidir a quin d’ells fèiem la compra d’aquella setmana.
A més, hem après a tenir molta cura d'apagar els llums d'habitacions buides, a no posar la calefacció si no és estrictament necessari, a controlar la despesa d’aigua, a no abusar de l’ús del telèfon, i una infinitat de coses més que abans potser no teníem tan en compte.
És cert, doncs, mirat en perspectiva, que aquesta crisi ha aguditzat el nostre enginy i, fins i tot, ens ha demostrat que tenim moltes més habilitats de les que pensàvem. Per posar un exemple, abans, si tenia un pantaló per fer les vores el duia a la costurera, ara me la cuso jo i, de tanta pràctica que tinc, començo a semblar una professional. El mateix succeeix amb qüestions més estètiques, ¿qui necessita una estilista o una esteticista si tu mateixa pots aplicar-te un tint, tallar-li els cabells als petits de la casa o fer-te la depilació?
No em negareu que tot aquest exercici, si més no, ens ha fet ser molt més conscients de fins a quin punt podem estrènyer-nos el cinturó quan ens pensem que ja no és possible estalviar més.
No obstant, i per molt optimista que sigui, no cal ser gaire intel·ligent per arribar a la conclusió que totes les despeses que jo he deixat de fer es tradueixen directament en un consum que mai es produirà: una costurera que no cobrarà la vora dels pantalons, una empresa de xocolates que ja no em té per clienta, una professora de dansa que perd alumnes, una perruquera que ja no talla els cabells als nens, un celler que redueix les vendes dels seus vins a marxes forçades o un restaurant que plega perquè el negoci no es rendible.


Si bé és cert que ara sóc molt més conscient del meu consum i de les despeses que faig, no puc evitar pensar que l'economia global s'enfonsa més i més cada dia, i que jo no puc fer absolutament res per remuntar-la.

dimecres, 6 de febrer de 2013

EL REFLEX DE L’ÀNIMA

Tots ens mirem al mirall, si més no, una vegada al dia.
Ho fem habitualment quan ens acabem de llevar, abans o després del cafè, havent-nos dutxat i vestit o encara amb el pijama posat però, en qualsevol cas, després de descansar i, en conseqüència, amb les piles carregades i l’energia renovada.
Ens posem davant de l’espill, fixem la mirada al rostre i l’observem amb atenció durant uns instants.
Per bé que la nostra cara no canvia d’un dia per l’altre, la imatge que ens retorna el mirall no és sempre la mateixa, com tampoc ho és la conseqüència immediata d’aquest moment.
En el millor dels casos, el nostre esguard presumeix d’una il·lusió desmesurada i a les ninetes dels ulls hi trobem un punt de llum brillant que ens confirma que la jornada que tot just comença ens obsequiarà amb instants sublims.  En aquest instant és fàcil que se'ns escapi un somriure o, fins i tot, que sussurrem, inconscientment, alguna cançó que ens agrada.
Tanmateix, sense saber ben bé per què, ens pot passar que un matí el nostre rostre desbordi cansament i desànim. Aleshores és possible que arrufem el nas o fem alguna ganyota mentre pensem o diem quelcom del tipus: “ui, quin careto que tinc avui…” o “com passen els anys!”.
Aquests dies, t’hi posis com t’hi posis, ja no seran fantàstics. Si nosaltres mateixos no ens hem vist bé, el món no ens percebrà pletòrics. És un peix que es mossega la cua: si tu estàs bé, et sents radiant i encomanes aquesta vitalitat a la resta de persones i a l’entorn més immediat. Però, per la mateixa regla de tres, si aquell dia ens ha donat per pensar que fem mala cara, la jornada esdevindrà monòtona, avorrida i rutinària.

És imprescindible cercar i capturar els minúsculs però poderosos puntets brillants de llum a les pupil·les perquè no són més que l'indici de les nostres ganes de ser-ho tot. És necessari buscar-los.
I, si un matí no els trobem, cal tancar els ulls amb força, comptar a tres, tornar-los a obrir i mirar de nou.

Ara sí que hi són, oi?
;-)


dimecres, 30 de gener de 2013

QUID PRO QUO

Donem sempre per fet que som les mares les que hem d’ensenyar a viure els nostres fills, les que hem de donar-los la mà des del precís instant en què neixen i guiar-los per aquest món complex i enrevessat que ens ha tocat viure. És responsabilitat nostra mostrar-los el camí correcte, apartar-los dels mals tràngols, entrenar-los per fer front als problemes i educar-los perquè aprenguin a ser respectuosos i sàpiguen resoldre els conflictes que els vagin sorgint en el decurs de la vida.

Certament, totes aquestes competències van associades al càrrec de mare. Nogensmenys, intentar que els infants creixin feliços, revelar-los els beneficis de riure, demostrar-los que les petites coses són cabdals, i jugar, cabriolar i cantar amb ells, també són deures inexcusables d’una mare, i per això m’esforço diàriament per aprovar amb nota l’examen.

El que no sabia i he anat descobrint amb el pas del temps és que ells, els fills, també tenen un paper decisiu en el nostre dia a dia. És un quid pro quo, perquè els petits de la casa ens regalen punts de vista que mai abans hauríem contemplat. Ens exigeixen una autoavaluació contínua. Ens demanen el millor de nosaltres. Posen en entredit algunes de les nostres conviccions. Ens fan dubtar en relació amb creences preestablertes. Ens obliguen a mirar amb perspectiva, a pensar en plural i a desenvolupar una paciència gairebé supraterrenal. A més, tenen la virtut d'arrencar-nos un somriure fins i tot quan el dia és absolutament gris.

Per més menuts que siguin, els fills es van fent grans i, alhora que creixen ells, ens fan créixer també a les mares. 


dilluns, 7 de gener de 2013

ÚS O ABÚS?

En un món com l'actual, absolutament dominat per les noves tecnologies i per l'anomenat 2.0, es fa molt difícil aconseguir estar més d'un parell de minuts sense fer res.
Avui en dia, qui més qui menys té un perfil al Facebook, un compte de Twitter i algun xat grupal al whatsapp, com a mínim. I ja em perdonareu tots els "tecnofreaks" però això esclavitza! Sí. Esclavitza. Podeu vendre-li la moto a qui vulgueu i podeu, fins i tot, enganyar-vos a vosaltres mateixos com ho he fet jo tantes vegades argumentant que és una forma d'oci com escoltar música, llegir una novel·la o veure la televisió. Que sí, que sí... El que vosaltres digueu... Però quan ets incapaç d'esperar un autobús sense treure l'smartphone de la butxaca o de la bossa i mirar el TL de Twitter, respondre dos mails, preguntar al xat grupal si estan al cas de l'última xafarderia de la feina o publicar una foto graciosa al Facebook, estàs enganxat! 
Pots disfressar-ho com vulguis. No obstant, la realitat és que molts ens hem tornat addictes a l'aparell aquest que ens comunica amb l'exterior, perquè ens distreu, ens fa riure i ens informa.
Tanmateix... Us heu parat a pensar que tota l'estona que passem capcots mirant la pantalleta és temps que no mirem les persones que tenim al davant? Heu provat d'aixecar la vista i descobrir el món real i fantàstic que us envolta?
Suposo que, com en tot, existeix la subtil diferència entre l'ús i l'abús. Fa dies que hi reflexiono i he arribat a la conclusió que la majoria de nosaltres, jo la primera, en fem un ús abusiu. Sense anar més lluny, avui he arribat a l'estació de trens amb temps i, en comptes de dedicar-me a la vida contemplativa, que tant plaer produeix, m'he posat a escriure aquest post.
I sabeu què? Que plego. Que prefereixo alçar la vista per veure arribar qui he vingut a rebre! 

:-D




dimarts, 1 de gener de 2013

C'EST L'AMOUR

Un matí que tens ganes d'estrenar.
Una nit que no vols que s'acabi.
Un somriure entremaliat.
Una mirada que endolceix el tot.

C'est l'amour.

Dues mans entrellaçades.
Dos cors que respiren junts.
Dues persones en una.
Dos cossos que es reclamen.
Dues llums en un sol far.
Dos esperits fonent-se en un.

C'est l'amour.

Les ganes de riure.
Els desitjos immensos.
Les ànsies per viure.
Els grans tresors.
Les coses petites.
Els instants més bells.

C'est l'amour.

Un sospir etern.
Una flor que no sap pansir-se.
Un color que els conté tots.
Una cançó que et fa ballar l'ànima.