dimarts, 29 de novembre del 2011

LA LLUNA EN UN COVE

La meva mare emprava frases fetes molt sovint. Quan jo li demanava un impossible, ella reivindicava la Lluna en un cove. Si el neguit s'apoderava de mi, em recordava que la paciència és la mare de la ciència. Em vaig acostumar a sentir, des de ben menuda, que no es poden demanar "peras al olmo", que certes coses només passen "de higos a brevas" i que "quien ríe el último ríe mejor".
Recordo especialment allò que "no hay mal que por bien no venga, ni mal que cien años dure". Per això, i perquè l'esperança és l'última cosa que es perd, suposo que aviat tot tornarà al seu lloc, la crisi s'esvairà, i la gent recuperarà les seves vides d'abans.
Mentrestant, potser fóra bo que la classe política que ens governa actuï amb seny, sentit comú i lògica.
Com deia la meva mare, "mas vale pájaro en mano que ciento volando" i penso que, arribats a aquest punt, ja s'ha estirat molt més el braç que la màniga.
Ara toca que els alts mandataris es posin les piles i pensin bé de quina manera cal fer les coses d'ara endavant per tal de treure'ns d'aquest forat com més aviat millor.
Confesso que no sóc gaire optimista, potser per allò de "piensa mal y acertarás" i que "quien parte y reparte se queda con la mejor parte". I no em val allò de llevar-nos ben d'hora, ben d'hora, perquè us asseguro que des que sóc mare veig la sortida del Sol dia sí i dia també i, no obstant, cada vegada em costa més arribar a final de mes.
Tanmateix, tampoc estic demanant la Lluna en un cove, oi? Únicament exigeixo que la classe política faci bé la seva feina.

dimecres, 23 de novembre del 2011

EXCÉS DE SOROLL

Trobo que el soroll és una d'aquelles coses que, a mesura que un es fa gran, causen una major pertorbació de l'ànima.
Quan som petits ens estranya l'assiduïtat amb què els adults ens fan abaixar el volum de les nostres converses mentre juguem amb un germà o ens divertim amb un amic. Fins i tot ens molesta. "Però si no estem cridant!", rondinem exaltats i en veu ben alta perquè ningú no en tingui cap dubte. Després, d'adolescents, en plena revolució hormonal, no sabem escoltar un CD si no ho fem al màxim volum que permet el reproductor. "Abaixa la música!", ens diuen irritats els nostres pares. I no ho entenem. Creiem que són manies, dèries dels altres. Tanmateix, en el decurs de la nostra vida, ens anem tornant més intransigents amb el soroll.



És cert que de ben menuts aguantem relativament bé el plor d'una dotzena de companys de classe a l'escola bressol i que, més tard, no ens neguiteja la fressa produïda pels nens que surten al pati a jugar, ni el guirigall de la colla d'amics quan vas a fer una volteta pel barri. No obstant, més tard o més d'hora, això s'acaba. El punt àlgid de consentiment de murmuri és quan surts a la nit a fer una copa i hi ha tant de soroll que amb prou feines pots sentir el que et diu el paio que et "tira els trastos".
A partir d'aquí, de les afonies cap de setmana sí, cap de setmana també, la cosa canvia i comences a valorar el silenci. De fet, l'arribes a necessitar. T'apartes dels garitos petits en què tothom crida i evites les terrasses que estiguin a tocar de carrers molt transitats perquè tanta fressa t'atordeix. Aleshores busques refugi en llocs tranquils i silenciosos, discrets, moderats.
Quan passes de la trentena i vius en una ciutat esvalotada i estrepitosa, anheles sentir-te la pròpia respiració, enyores escoltar la remor del vent, desitges recuperar l'essència dels sons, escoltar-los un per un i no com un brogit de la multitud. Aleshores ets tu qui diu als seus fills que no alcin la veu, que no facin soroll...

Crec que part de l'estrès i el neguit de la societat actual, a banda de factors conjunturals, està produïda per l'excés de soroll.

dilluns, 21 de novembre del 2011

MIQUEL FUSTER, DEL SILENCI OBLIGAT A LA LLUM PÚBLICA

La història d’un dibuixant que ha sabut deixar enrere els 15 anys que va passar al carrer

Foto: Josep Maria Rué
Miquel Fuster va tenir clar que volia dedicar-se a dibuixar còmics quan amb prou feines tenia 12 anys. De camí cap a l’escola passava per un quiosc i es quedava bocabadat amb els tebeos. Un bon dia va enviar un dibuix a un concurs que organitzava la revista Pumby i el va guanyar. De premi va rebre 25 pessetes, suficients per animar-lo a intentar realitzar el seu somni. Li va dir al seu pare que volia ser dibuixant i, amb el seu suport, es va matricular a l’Escola Massana de Barcelona. Als 16 anys va entrar com a aprenent de l’Editorial Bruguera, i al cap d’un temps es va assabentar que havien obert una agència nova, Selecciones Ilustradas, que necessitava gent i pagava molt bé. Allí va treballar, majoritàriament, en encàrrecs d’editorials estrangeres. Als 18 anys guanyava 20.000 pessetes mensuals, una fortuna en aquella època. El 22 d’octubre de l’any 1987, just després d’una ruptura sentimental, se li va cremar la casa, i amb l’incendi es van esvair totes les seves il·lusions. Es va passar 15 anys al carrer, però va aconseguir sortir-se’n. D’això ja fa 10 anys. La primavera passada, Miquel Fuster va rebre el premi del públic del Saló del Còmic de Barcelona per la seva primera novel·la il·lustrada Miguel, 15 años en la calle, que explica el temps que va passar al carrer. Actualment, ja ha publicat el segon volum: Miguel, 15 años en la calle. Llorarás donde nadie te vea i està preparant-ne la tercera part. A més, té un blog http://miquelfuster.wordpress.com/ en el que s’hi poden veure els seus dibuixos i alguns dels textos que escriu.

Ens hem citat davant de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona a les 11h de l’11/11/11. No sóc supersiticiosa, però sé que aquesta entrevista serà especial. Arriba sis minuts tard i el veig venir amb el pas lleuger. Quan està creuant la Gran Via, ens mirem, jo ja sé que és ell perquè l’he vist als mitjans de comunicació. Ell no hauria de saber qui sóc, no ens coneixem d’abans, però es dirigeix directament a mi: “Patrícia, oi?”. Es disculpa pel retard. De seguida m’adono que és tot un caballer, d’aquells que et deixen passar primer i t’aguanten la porta. Pugem a la Torre de l’Horitzó a fer les fotografies. Escales, escales i més escales. L’arribada al terrat li obre els pulmons. Xerra molt, i molt depressa. Calla per a les fotos “no parlo ara perquè sinó no queden bé”. És molt fotogènic i de seguida acabem la sessió. M’avança que em regalarà el seu segon àlbum il·lustrat, del primer ja no li’n queden, i em proposa que fem l’entrevista a la terrassa de l’Estudiantil perquè ell és fumador. Jo no duc diners, tant se val, insisteix a convidar-me. Es demana una coca cola i xerrem gairebé mitja hora abans que em doni temps d’engegar la gravadora. Fullejo el llibre, realment té un do pel dibuix. M’al·lucina l’exactitud amb què s’autoretrata. És bo, molt bo. Als seus 67 anys, té l’energia d’un xaval i, contràriament al que podia semblar, la “mala vida” no l’ha desgastat. Els texans i la gorra el rejoveneixen encara més.



Dibuix fet per Miquel Fuster i extret del llibre Miguel,15 años en la calle. Llorarás donde nadie te vea.

Finalment, arrenca l’entrevista:

- Què és el més dur de dormir al carrer?
El fred. El pitjor és el fred. El fred, però, té una cosa bona, i és que et treu la por. Estàs tan frenètic que deixes de tenir por, i t’és igual el que passi perquè només tens ganes de matar.

- De quina manera mira la societat a les persones sense llar?
La gent que t’estima pateix molt. La societat en general sent rebuig per la por a allò desconegut. Jo gairebé sempre anava a dormir a Les Planes, precisament per desaparèixer, però també he dormit en caixers, i sé que a la gent no li agrada. I això que mai he vist un indigent robar! Però és normal, amb la fila que fas, amb barba, els cabells llargs, brut, fent pudor, olor de vi… Jo tancava la porta dels caixer però sempre obria si algú volia treure diners. Obria, deixava passar i m’esperava fora. I, no obstant això, la gent et rebutja. I aquest rebuig de la gent provoca un efecte mirall: tu em rebutges, i jo cada vegada m’amago més.

- No tenies l’esperança de sortir-te’n?
No. L’esperança la perds. L’única cosa que esperes és aguantar. Recordo que al principi el meu fill i un amic em portaven diners, però jo només volia marxar amb el meu dolor tot sol, sense arrossegar ningú amb la meva caiguda. El carrer té això, que no has de donar explicacions a ningú i, a banda de l’esclavitud de l’alcohol, al carrer t’hi sents lliure.

- Però què té l’alcohol per enganxar tant?
És una droga legal. No he parlat mai malament de l’alcohol, però sí de l’alcoholisme. Amb mesura, es pot fer tot. De fet, jo havia begut tota la vida, bevia més abans, que no pas quan era al carrer. Vaig començar a beure de jovenet perquè sóc tímid i l’alcohol m’ajudava a pintar. Però la cosa es complica quan et converteixes en un esclau de la beguda. T’abandones a la idea que van passant els anys i no veus la sortida, et fa la sensació que ho has perdut tot. A mi m’han ajudat tots els serveis socials de Barcelona i de Catalunya, intentant treure’m del carrer. Però la condició si ne qua non perquè et donin un cop de mà és que deixis l’alcohol. Aquest és el protocol. Quan deixes l’alcohol i veus la situació real, veus tot el que has perdut, t’adones que ja no seràs mai més el que eres, veus que has de dependre dels ajuts socials…, se’t fa una muntanya. A més, t’obliguen a prendre molta medicació, i aquests medicaments són dissuasoris, però no et treuen les ganes de beure. A banda que et deixen impotent física i psicològicament. I els cursets que et fan fer són del tot imfumables. Jo els deia: “si tinc alguna possibilitat, serà fent de lo meu: pintant”.

-La clau de l’èxit la té la Fundació Arrels, com van aconseguir treure’t del carrer?
Ja saps que diuen que “los toros se van a morir a las tablas”, i jo, quan ja duia 15 anys al carrer vaig tornar a Sants, per trobar una mica el meu ambient, les cares conegudes. A més, tot i que jo de jove havia estat el rei del mambo, no vaig sentir l’orgull de l’ídol caigut. Em deixava veure pel barri i algun conegut m’ajudava. Una nit van venir els de la Fundació Arrels i jo pesava aleshores 42 quilos. Vaig pensar: “una altra vegada les teràpies, una altra vegada deixar de beure, una altra vegada em trobaré amb aquest, amb aquell...”. Malgrat tot, vaig anar-hi i vaig tenir la sort immensa de topar-me amb una assistenta magnífica, la Charo, i li vaig dir: “Charo, porto 15 anys i em sé tota la pel·lícula, la desintoxicació l’he de fer, d’acord, aniré a parlar amb el metge, però si aconsegueixo deixar de beure, que ho veig molt difícil, no em comencis a enviar, per pagar-me el Pirmi, a cursets de macramé i de ganxet, perquè aleshores tot se n’anirà en orris, eh?”. Li vaig preguntar si no podria, en comptes d’anar una hora a aquests cursets amb altres indigents, fer el curset a la pensió pintant o dibuixant. Em va dir que sí i em va anar molt bé. També vaig ser afortunat de conèixer el Dr. Castellà. Li vaig dir que no volia medicar-me, perquè sabia dels efectes secundaris de la medicació i volia provar-ho sense medicaments. Em va dir: “Miquel, com si vols deixar de beure amb el Tarot, això sí, t’hauràs de fer un parell d’analítiques a la setmana”. I vaig deixar-ho, i vaig recaure-hi, però vaig deixar-ho novament, i vaig poder més jo que l’alcohol. Després, el repte és aguantar i enfrontar-te amb la situació en què et trobes.

- Què és el que valores per damunt de tot?
Tenir un sostre per mi sol. És fonamental. Sense aquest sostre, ara tu i jo no estaríem parlant.


Foto: Josep Maria Rué

- Com i quan sorgeix la idea de publicar les novel·les il·lustrades?
Les dues novel·les les he fet, en part, por derecho que es diu al carrer, perquè jo sé que la Fundació Arrels gairebé no té subvencions i que viuen dels donatius de particulars. I si ells m’han ajudat, està bé que jo els ajudi. Em van consultar si jo tenia cap inconvenient en donar la cara i publicar un blog amb algun dibuix i el meu testimoni. No em podia negar de cap manera i, a més, no m’era cap inconvenient. La resposta de la gent ha estat molt maca. Aleshores van començar a aparèixer a escena els fanàtics del còmic, que són tossuts, pesats, i sobretot un, que a més era director d’un banc i manegava diners, el Juan Royo. Tots ells van insistir molt, primer a través del blog, després per telèfon, dient-me que seria un èxit fer un llibre explicant els meus dies al carrer. Però, és clar, amb la paga aquesta que tenim, irrisòria, no m’arribava ni per pipes. I vaig començar a vendre originals. Dec ser dels pocs que quan vaig publicar el primer àlbum ja tenia tots els originals venuts. També n’he regalat algun. Els dos volums han tingut molt bona acollida i, si serveix per donar una mica de ressò a la feina que fan des d’Arrels, ja en tinc prou, perquè per diners ja et dic jo que no surt a compte. Comptant només les hores que et passes a la taula treballant, em surt a 250 euros al mes.

- Quins projectes de futur tens?
Ara estic fent una altra novel·la il·lustrada, que segueix a les dues anteriors, serà el tercer volum i es publicarà l’any vinent. Però, quan acabi aquest, vull fer un llibre que per a mi és més fidel al gènere de la novel·la gràfica, en la qual hi haurà una breu introducció biogràfica de la caiguda al carrer, del pis que es crema, però sense desenvolupar tant els capítols, per centrar-me, després, en una experiència molt maca i alhora molt dura que vaig viure amb la Victòria, una ionqui que va morir de sobredosi. La Victòria era una dona atípica, que havia estat actriu porno, molt guapa, que mentre estudiava a la universitat se’n va anar a fer una estada a l’estranger -ara se’n diu Erasmus- i la va agafar un professional i la van enganxar al cavall. La van posar a treballar en el món porno, i quan ja no els servia, amb 25 o 26 anys, la van facturar cap a Barcelona amb una mà al davant i l’altra al darrera. A través de la meva història amb la Victòria, vull explicar aquest submón de les pensions, que són plenes de gent marginal, amb el millor de cada casa: prostitutes, exconvictes, drogoaddictes, delinqüents...

-Què podrien fer les institucions per evitar que hi hagi tanta gent sense llar?
Mira, com diu el meu amic Lluís García Mozos: “quan li van preguntar a Napoleó què calia fer per guanyar una guerra va respondre que les 3 D: diners, diners i diners”. Les institucions han d’evitar la caiguda. Si no pots pagar el pis, et fan fora, i si no tens on anar, acabaràs inexorablement al carrer.



Foto: Josep Maria Rué
Em confessa coses que quedaran per sempre entre nosaltres, i obre tants i tants parèntesis en cada resposta que quan posem punt i final a la conversa encara em queden unes quantes preguntes per fer-li. Ja m’ho havia dit, a la una ha quedat amb un periodista del diari Ara i no podrem seguir xerrant.

En part millor, perquè crec que si no arriba a ser per aquesta cita, encara ara seguiríem enraonant!

dimecres, 16 de novembre del 2011

ENS HEM TORNAT BOJOS?

Sort en tinc de ser menuda!
Quan era petita, aquest fet em provocava neguit. Fins i tot desfici. Tap de bassa, xampinyó o lil·liputenca eren qualificatius que rebia per part dels companys de classe que tenien ganes de fer-me la guitza. La intenció era destorbar-me, i he d'admentre que ho aconseguien. Per més que creixia, les meves amigues sempre eren més altes que jo! Amb el temps, totes vàrem anar deixant de crèixer, unes abans, les altres més tard, però jo continuo sent la més menuda de la colla. No obstant, ja no m'importa. De fet, no arribo al metre seixanta, però sóc feliç.
Entre d'altres coses, perquè -a banda d'aquella dita que m'he fet farts de repetir en el decurs de la meva vida que "al pot petit hi ha la bona confitura"-, gràcies a les meves reduides dimensions, mai he tingut cap problema per trobar roba a les botigues de moda de Barcelona. Sembla una tonteria, però no ho és! Potser d'altres dones xiques com jo tenen la sensació que comprar roba bona, bonica i econòmica a Barcelona no és en absolut complicat. Ara bé, si ets una dona normal, d'alçada mitjana, i no estàs esquifida, sinó més bé arrodonida, anar a buscar roba nova es pot convertir en una activitat d'allò més desagradable. Les franquícies més conegudes, en la majoria dels casos, només tenen talles fins a la 44. Això sí, pots trobar roba de la talla 32, per si vols vestir alguna Nancy que encara guardis nostàlgicament a casa, suposo!
Ens hem tornat tots bojos?
Totes les dones (i evidentment tots els homes, però intueixo que ells no tenen tants problemes d'assortiment de talles) ens hem de poder vestir com vulguem, indistintament que medeixis un metre i mig o un metre vuitanta, i que facis 80-70-80 (perquè no he vist mai a la meva vida cap dona que faci els tan mitificats 60 centímetres de cintura...) o 100-90-100. ¿Tan complicat és que entenguin això els dissenyadors de moda i empresaris del tèxtil? ¿Que no tenen esposa, mare, cosines, tietes i filles que utilitzin una talla 46 de camisa o una 48 de pantaló? Sincerament, ho poso en dubte.
És clar que, d'una societat en què la roba de gala femenina és sistemàticament i exclusivament estival, ens ho podem esperar tot. Tant hi fa que sigui Cap d'Any: els vestits de còctel són de tirants i amb l'esquena descoberta! Tant hi fa que estiguem al mes de febrer: en un plató de televisió l'home duu camisa i americana, i la dona llueix un modelet "paraula d'honor". Paraula d'honor que, o ell passa molta calor, o ella es pela de fred! És sorprenent, gairebé grotesc i del tot incomprensible. La roba d'hivern també és elegant! I sexy! Jo sempre m'he negat a vestir-me d'estiu a l'hivern, sóc una incondicional del jersei de coll alt, i el trobo d'allò més sensual. I continuaré fent-ho, perquè el que segur que no queda bé és tremolar en una festa. 
Queda dit, vull que el sentit comú s'apliqui també al món de la moda.

diumenge, 13 de novembre del 2011

CERTES MANIES

No sóc una persona maniàtica, almenys no m'hi considero. Però tinc certes manies. Poc rellevants, gens trascendentals.
Segurament, la que ocuparia el primer lloc en una classificació de més a menys important és la puntualitat. Sempre arribo a l'hora acordada. I si mai se'm compliquen les coses i faig tard a algun lloc, ho passo malament. Contràriament al que podria semblar, no filo prim davant el retard dels altres. En aquest sentit, sóc menys tolerant i em preocupa més la pròpia puntualitat que no pas l'aliena. Tinc una amiga que arriba sistemàticament tard, de manera que jo ja sé que si hem quedat a les sis, no li veuré el pèl fins a un quart de set, amb sort! Intento, doncs, sense èxit, mentalitzar-me per no ser al lloc de la cita fins a les 18h15 però m'és del tot impossible. No sóc impuntual ni espressament!
Tampoc suporto la xuleria. Em repugna la gent que es creu millor que la resta. Em fan fàstic les persones prepotents i cregudes, que ens miren per damunt de l'espatlla, com perdonant-nos la vida.
Una altra mania que tinc és que no puc amb les visites inesperades! No per falta d'hospitalitat, ans al contrari, em considero una bona amfitriona i gaudeixo molt convidant a casa les persones que m'estimo. Però, quan inesperadament ve algú, m'atabalo. Suposo que és perquè sóc extremament organitzada, força quadriculada i un pèl rígida. Aleshores, si es presenten a casa i jo no ho tenia previst, em poso nerviosa, no puc evitar-ho.
Deixar les coses a mitges m'inquieta especialment. Quan començo quelcom, necessàriament, he d'acabar-ho.
Les etiquetes de la roba són un altre problema. Bé, de fet, deixen de ser-ho quan, abans de posar-me qualsevol peça de roba per primera vegada, les tallo. Per petita que sigui l'etiqueta, per suau que sigui el teixit de què està feta, sempre acaben a les escombraries.
Quan em llevo només puc esmorzar dolç, prenc el cafè sense sucre i la xocolata m'agrada sense llet.
Ben mirat... Potser sí que sóc una mica maniàtica!

dimarts, 8 de novembre del 2011

TEMPS D'AVORRIR-SE

Quan era petita i li deia a la meva àvia Mercedes, rondinant, que m'avorria, ella sempre responia: "quina sort tens, que tens temps d'avorrir-te!".
Odiava aquella resposta. La trobava del tot més impertinent.
¿Per què, en comptes de comprendre la immensitat del problema i oferir-me una solució, em titllava d'afortunada?
Amb el temps, com tot en aquesta vida, les coses van anar canviant.
Jo vaig deixar de dir tant sovint que m'avorria. De fet, mica en mica vaig deixar d'avorrir-me a tota hora. Cada vegada m'avorria menys. I, ara que hi penso, ni tant sols recordo l'última vegada que em vaig avorrir!
He entès el significat de la seva resposta i corroboro allò que en sap més el diable per vell que no pas per diable!
La meva àvia, una dona magnífica i forta, va néixer al 1923. Ha viscut la guerra, ha estat metressa de casa i ha criat sense descans a quatre fills en els temps en què les mares confeccionaven elles mateixes la roba dels nens, quan encara no existien els bolquers, ni els robots de cuina... Aquells temps en què els homes només treballaven fora de casa. Exclusivament fora de casa. És clar, l'àvia no va tenir mai temps d'avorrir-se!
Ara jo tampoc no en tinc. I això que disposo de rentadora, assecadora, microones i totes les màquines que la tecnologia ha ideat per facilitar-nos la feina. Però pencar dins i fora de casa, criar els fills, gestionar el twitter, actualitzar el facebook, organitzar les fotografies en àlbums digitals, llegir un llibre sobre com educar el nens, un sopar amb la parella i la logística que comporta col·locar les criatures, un cafè amb una amiga i escriure al blog m'ocupen totes les hores del dia. Vull fer tantes coses i les vull fer ja, que m'estresso només de pensar-hi. A més, hem arribat a un punt en què sembla que la vida perd el seu sentit si no vas a mil per hora. I això és un error! Un error colossal.
Reivindico l'avorriment!
Encara us diré més, enguany ja sé què demanaré als Reis Mags de l'Orient: temps per avorrir-me!

dissabte, 5 de novembre del 2011

EL DESENCÍS

D'entre tots els sentiments desagradables que he experimentat en el decurs de la meva vida, el que més em trasbalsa és la decepció.
M'afligeix més que la tristor, em pertorba més que la desgràcia, em fereix més que la ràbia, i m'atordeix més que el dolor.
El desengany que em produeix un desencís és superior a les meves forces.
A diferència del dolor, que sempre s'acaba curant; o la desgràcia, que tard o d'hora s'oblida; molt lluny de la ràbia, que s'esvaeix depressa, i de la tristor, que se'n va quan la plores, la decepció sempre roman.
Probablement, el que diferencia la decepció de la resta és el fet que perquè algú et pugui decebre, necessàriament, ha de tenir un lligam molt estret amb tu.
Et pot traïr un desconegut, et pot insultar un vianant pel carrer, o et pot ferir un veí.
Però només té el poder de decebre't un ésser estimat, algú en qui confies, algú a qui admires, algú a qui estimes.... Els que et deceben són, justament, els que penses que mai no ho farien.

dijous, 3 de novembre del 2011

RETALLS D'IL·LUSIÓ


Em pregunto en quin moment d'una relació de parella deixes d'escriure aquelles notes tan especials que deixaves amb il·lusió per tota la casa, propagant als quatre vents com i en quina mesura estimaves el teu company.
No és que ara no n'escriguis, de notetes, però has passat d'aquell "Si vols seguir vivint d'il·lusions, pots pensar que algun dia m'arribaràs a estimar tant com jo t'adoro a tu", a un "Recorda't de donar el xarop al nen, de comprar ous i de posar l'esmorzar a la motxilla per la nena".
No és ben bé el mateix.
I no és perquè ara no t'estimis amb bogeria aquest home que et desperta cada dia al matí. És clar que l'estimes! Més del que l'estimaves abans! Però suposo que les prioritats són unes altres...
De tant en tant, jo que sóc romàntica de mena, obro alguna d'aquestes capsetes on guardo, ben endreçades i classificades, les notetes i targetes, les entrades de teatre, els bitllets d'avió o els tiquets del súper, tots ells rubricats amb missatges d'amor i d'admiració. Els miro un per un i els rellegeixo. I reconec que m'emociono.
Recordo quan i com estan escrits i dibuixats aquests missatges i m'agrada reviure l'instant en què els vaig deixar penjats a la nevera, al costat del raspall de dents, enganxats a la porta de l'habitació o a sota del ratolí de l'ordinador.
I ara que reflexiono al voltant de tot això, penso que no ha de ser tan difícil robar-li un minut al dia per escriure-li quelcom bonic. Sí. Decidit! Aquest vespre li posaré una noteta a la seva cartera, perquè la trobi demà al matí.
Què carai! Els bons costums no s'haurien de perdre mai!