Vull plorar-te fins que no em quedin llàgrimes. Vull cridar als quatre vents que em fas falta, que et necessito. Perquè m'he resignat a la vida sense tu, però no m'hi acostumo. Perquè passen els dies, els mesos i els anys, però la ferida cou igual.
De vegades et somio i sempre ets jove. Jo, en canvi, sí que em vaig fent gran. Cada vegada estic més a prop de l'edat que tenies quan et vas morir i sovint em pregunto com seria trobar-me amb la tu de 45 anys, ara que jo també els tinc.
També fantasiejo amb la idea que puc transportar-me a un dia qualsevol del passat, de quan eres aquí, i imagino que de cop tornem a estar al Rodri esmorzant cafè amb llet i donut, i que jo tinc el cap ple de pardals i que tu em fas tocar de peus a terra. Seria tan immensament feliç, encara que fos només un instant, un moment de no res...
No em preguntis per què, però avui necessito plorar-te i replorar-te fins a quedar-me sense llàgrimes.
