ELS IMPRESCINDIBLES

Tots en tenim algun, d'imprescindible.
Si ets afortunat, la vida te'n regalarà més d'un.
Si ets desgraciat, en el pitjor dels casos, no t'adonaràs que els tenies fins que els hagis perdut.
Però aquest vespre no permetré que el pessimisme envaeixi aquest espai. Avui em referiré als imprescindibles amb nom i cognoms. A aquells éssers, sense els quals, ja no concebríem la nostra existència.
Els teus imprescindibles no necessiten que els expliquis que estàs amoïnat perquè, només de sentir el to del teu "hola" quan despenges el telèfon, són capaços d'endevinar-te l'estat d'ànim. Perquè només mirant-te als ulls saben si has assolit l'èxit o hi ha algun neguit que et crema a les entranyes, per insignificant que sigui.
Es commouen amb el teu dolor i s'emocionen pel teu goig.
S'encomanen tant del teu entusiasme, que les teves victòries els fan més il·lusió i tot que les pròpies!
S'afligeixen tant amb el teu dolor, que el turment és, fins i tot, major per a ells que no pas per a tu.
Saben el que et fereix i el que et violenta. Coneixen bé els teus gustos i les teves manies. T'intueixen el pensament i troben les paraules justes en el moment adequat.
A més, no et cal ni avisar-los quan els necessites... Perquè, senzillament, hi són: pacients, amatents, perennes. Disposats eternament a fer-te somriure.

Tenir a la vora els teus imprescindibles equival a ser feliç. Però esdevenir tu l'imprescindible d'algú i poder ser-hi, sempre, és infinitament millor. ;-)

LA VELOCITAT DEL TEMPS

Hi ha minuts que es fan eterns i hores que passen volant.
Hi ha instants que no s'acaben mai, i dies sencers que s'escapen fugaços i ni te n'adones que hagin passat.
La culpa la té la famosa la relativitat del temps.
Tots els dies tenes vint-i-quatre hores. Cada hora té exactament seixanta minuts. I cada minut té seixanta segons, ni un més, ni un menys.
Encara que, ara, en escriure segons, adverteixo la polisèmia d'aquest mot. Segons la situació en què et trobis, els segons tindran una durada o una altra. És cert, els segons, segons com, es poden dilatar o constrènyer!
Sembla lògic.
Però, per més raonable que sigui, no deixa de ser un problema.
Perquè, precisament quan ets més feliç i més estona voldries tenir per a gaudir d'aquell moment fantàstic, és quan el pas del temps agafa velocitats lumíniques i fuig, s'evapora, s'escapoleix.
Quantes vegades no hem desitjat aturar el temps?
Quants instants no hauríem volgut congelar?
Quants moments especials no voldríem perllongar?
Hi ha somriures que necessitem eternitzar, hi ha mirades que no volem oblidar, hi ha estones compartides que no som capaços de deixar escapar, hi ha paraules que ens delim per sentir una i una altra vegada, que anhelem fixar en el temps i en l'espai, com si el pas dels anys no pogués esborrar-les.

QUÈ ES DIU?

Recordo que, quan el meu fill tenia un any i mig i l'obsequiaven amb alguna cosa, a la meva pregunta "què es diu?", ell responia irònicament "més?".
La gent reia, perquè era molt menut però, tanmateix, tan espavilat! I jo el corregia una i una altra vegada, incansablement: "no, no es diu més, has de dir gràcies". Ell somreia, jo també. De fet, el seu somriure encomanadís ja era una forma de mostrar l'agraïment que sentia.
La veritat és que dono un valor immens a la gratitud. Crec que és una d'aquelles virtuts que haurien de tenir totes les persones. Almenys les que vulguin interactuar amb mi. M'agrada la gent agraïda i jo sempre he procurat ser-ho.

I no em refereixo a dir un gràcies forçat perquè toca, ni a pronunciar un gràcies mecànic només perquè quedi bé, ni tampoc al fet de deixar anar un gràcies d'ofici, sovint renegat.
Parlo de saber apreciar tot allò que et ve donat, de valorar els petits gestos que els altres puguin tenir amb tu i de reconèixer els mèrits aliens.
Em refereixo a ser conscient que cadascun de nosaltres, individualment, sense l'ajuda de la resta de mortals que comparteixen espai i temps en el nostre pas per aquest món, seríem ben poca cosa.
És una qüestió d'actitud i no de forma. És una filosofia de vida. És una manera d'entendre el món.

Avui dec haver donat les gràcies de l'ordre de trenta vegades, i abans d'anar a dormir encara ho faré un cop més: A TU, gràcies per ser-hi, per llegir-me, per seguir-me. GRÀCIES!

LA DISTÀNCIA

Avui pensava en la distància... La distància entesa com l'interval d’espai o de temps que hi ha entre les persones o les coses.
Reflexionava, també, al voltant de la distància que en alguna ocasió sents que existeix entre tu i la resta del món.
Crec que no li donem la importància que mereix.
Pensava, a més, que és d'aquelles coses que té significats oposats depenent de cada moment.
M'explico: de vegades la necessitem, d'altres vegades la demanem, en alguna ocasió la temem i, fins i tot, de tant en tant la maleïm.
En relació amb l'espai, sempre m'ha molestat que els desconeguts amb qui coincideixo en llocs estrets no guardin una mínima distància amb mi. No perquè sigui esquerpa, ans al contrari, sóc d'aquelles dones que gaudeixen del contacte físic. Ara bé, si no conec la persona que tinc al davant (o al darrera, o al costat) no suporto que envaeixin el meu espai vital. Si això succeeix, faig els possibles per allunyar-me'n. 
I, per la mateixa regla de tres, m'agrada sentir ben a la vora les persones més importants de la meva vida. Sóc de fer infinitat de petons, carícies i abraçades als meus. Ho necessito. Com també necessito, en determinats moments, poder-me amagar entre els braços dels qui estimo, dels qui m'estimen.
Pel que fa a l'esfera temporal, malgrat el que diguin, la distància no fa l'oblit. Cada matí m'acomiado dels meus fills per anar a treballar i cada dia em sap greu. Evidentment, t'hi acostumes i no vas plorant per les cantonades. Però això no significa que et deixi de fer mal haver-te'n d'allunyar durant una pila d'hores. 
La distància que de vegades la vida posa entre tu i la resta de persones, i l'enyorança que sents aleshores, fan que t'adonis, precisament, de fins a quin punt aquells individus marquen el ritme de la teva existència. Quan la vida t'allunya dels qui estimes, per més temps que faci que han marxat i per més curta que sigui la distància física, si no són amb tu, la melangia pesarà sempre com una llosa damunt el teu pit. 

SANTA PACIÈNCIA

Segons el diccionari, la paciència és la virtut de qui sap suportar els mals amb fortitud sense plànyer-se’n, i la qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda.
Per a mi és molt més que tot això.
De petits, ens deien que és la mare de la ciència. Sens dubte que l'és. I de la tolerància i de la resistència, també!
D'un temps ençà, diverses circumstàncies estan posant a prova la "meva" paciència. Dic la "meva" perquè la paciència és com les empremptes dactilars: cadascú té la seva. I no només això, el grau i la disposició d'aquesta paciència (la de cadascú) oscil·la considerablement en funció del lloc, del moment, de la companyia, de si fa fred o calor i, sobretot, dels antecedents vitals immediats.
Sempre m'he considerat una persona impacient. Perquè quan desitjo alguna cosa la vull com abans millor. Perquè quan espero alguna cosa l'expectació se'm fa eterna. Perquè quan m'encarreguen quelcom em desvisc per enllestir-ho aviat.
En aquest sentit, sóc impacient, sí.
Però, com he dit abans, alguns fets ocorreguts darrerament −que no venen al cas, encara que algun lector molt curiós ara es pugui molestar amb mi−  m'han fet veure que aquesta impaciència no està renyida amb una gran i generosa capacitat de resistència que estic desenvolupant a marxes forçades i de la qual me'n sento terriblement orgullosa. 

I tot, gràcies a les diminutes persones que tinc al meu càrrec!
Ai, sí! Adorables criatures que venen sense manual d'instruccions i sense una garantia que et permeti retornar el "producte" si no surt com l'esperaves.
Ningú m'havia dit que fos fàcil, això és cert. Tanmateix, tampoc no m'havien advertit que un nen pot despertar-se una mitjana de cinc vegades en una nit i, tot i això, llevar-se abans de les set del matí; ni que els infants estan programats per cridar i plorar a un volum capaç de malmetre oïdes; ni recordo que m'haguessin explicat que quan una de les criatures de la casa es rebel·la, la revolta s'extén a tots els mini-membres que habiten la llar i es multiplica exponencialment.
Malgrat el meu agnosticisme, he atorgat el nom de santa paciència a la virtut de sobreviure a totes aquestes situacions. La santa paciència que em permet somriure després que la nena hagi tirat sis vegades consecutives el xumet al terra. La santa paciència que em fa aguantar estoicament que el nen m'aixequi les faldilles al parc, en benefici de tots els pares d'altres mini-trastets com el meu, i en detriment de la meva dignitat.
En definitiva, la santa paciència que fa possible que a quarts de dues de matinada, després d'un dia costós, intrincat i problemàtic, encara tingui l'esma i l'humor necessaris per escriure sobre això.

Bona nit, bona sort, i santa paciència!
;-)