dimecres, 25 de gener de 2017

LA NIT MÉS FREDA

Fa dies que esperes amb ànsia l'arribada de dimecres. Vas sentir a la ràdio que nevaria en cotes molt baixes del litoral català i això inclou Barcelona. Has esperat impacientment durant dies. A la feina se'n fotien: «Com ha de nevar? Però si fa sol!», et diu una companya incrèdula. És igual, tu estàs convençuda que, tard o d'hora, avui veuràs l'asfalt enblanquinat i hauràs de sortir pitant cap a l'escola a buscar els nens, a risc que el caos que saps que es produirà t'impedeixi arribar-hi en condicions. En tens tantes ganes o més que els pirulos. Que ja és dir. I no saps ben bé per què. Potser és només per trencar la rutina, per fer un punt i a part, per esquivar la monotonia. Potser.

Ha passat tot el dimecres i finalment no ha nevat.

Al vespre, et convencen per anar fer un glop. Sortint de la bodegueta, com encara és aviat, decideixes tornar passejant a casa. Fa molt fred. Vagues per l'Eixample entaforada dins del jaquetó que t'ha protegit de l'hivern fins ara, però tens la gelor clavada als ossos i les cabòries se't congelen, La nit et sembla més negra que mai, més hostil i més punyent que qualsevol altra. Camines amb els braços creuats i acceleres gradualment el pas amb el desig d'entrar en calor.

La caputxa limita el teu camp de visió i només detectes la presència de la resta de vianants quan passen a tocar de tu. Veus un grup d'adolescents. Fan el que tota la vida s'ha conegut com a footing però que ara s'anomena running. Ja són ganes, penses. Dos carrers més enllà, quan travesses la cruïlla de Sardenya amb Mallorca, un cotxe tomba molt de pressa. Tant, que no t'ha vist i frena a pocs mil·límetres de tu. T'ha anat d'un pèl.

Tens ganes de plorar, però no goses. No per res, amb el cap cot i tan tapada com vas, ningú et veuria, però et fa por que el gèlid vent converteixi les llàgrimes en estalactites. Vas empassant penes, preocupacions i neguits, quan una intensa olor de haixix et fa alçar la mirada. Davant teu hi ha un home que transforma els seus problemes en fum.

Estàs a punt d'arribar al portal i et debats entre les ganes de ser a casa i la necessitat de deixar enrere aquesta melangia caminant cent quilòmetres més i, aleshores, l'olor de cànem s'esvaeix i el veus. Va enrotllat, literalment, amb una manta bruta, vella i foradada. Va encarcarat i tremola a cada pas que fa. Touché. No pots evitar sentir vergonya. Li podies haver preguntat si necessitava quelcom però no ho has fet. Tu tens casa i família i feina. Tens un llit esperant-te i una estufa que esvairà aquesta hipotèrmia. Et faràs una infusió, et reviscolarà, i arribaràs a conclusió que ho tens tot per ser feliç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada