ARA NO EM PUC MORIR

Ara que estàs a punt de fer deu anys, et confessaré que aquell dia, a les acaballes de la primavera, quan se'm va ficar entre cella i cella que volia tenir un fill, no sabia, ni de lluny, en quin jardí m'estava ficant. Ho vaig decidir com decideixo totes les coses: a cop d'impuls i pensant-les després. Et diré, també, que les cames em feien figa el matí de juliol que em vaig fer el test d'embaràs. I que, després del positiu, tota jo tremolava com una fulla seca bufetejada per la brisa. N'he fet alguns més, d'aquests tests, però cap altra vegada m'he quedat tant sense-saber-què-dir com aleshores.

T'explicaré que el teu embaràs ha estat el més plàcid i el més serè de tots i que, segurament per ignorància, no vaig pensar ni per un moment que les coses es poguessin torçar. Era tan jove, tan innocent i tan poc experimentada en aquest àmbit, que tot em va semblar fantàstic. No m'importaven els marejos ni les nàusees. No vaig patir gens pels canvis d'humor constants (si de cas, ja els devia sofrir la família). Gairebé no em vaig queixar del mal que em feia una de les costelles de l'esquerra a mesura que la panxa creixia i creixia (amb raó vas pesar quatre quilos). I trobo que vaig portar estoicament aquella son fora de mida i un acne dels que fan mal. Em limitava a seguir les instruccions de l'especialista i a fer les analítiques, les ecografies i els tests O'sullivan que em manaven. Anava comptant setmanes, això sí. Fins a la 42. I, cagapresses com sóc, se'm van fer eternes.

Et diré que les vint-i-tres hores de part i les cinc de reanimació ja no em semblen tan terribles, i admetré que, aquell 5 d'abril, en veure't i sentir-te respirar damunt del meu pit exhaust, el primer que vaig verbalitzar va ser: «ara no em puc morir». Ves quina bajanada. Ara no em puc morir?, de veritat? Avui somric quan hi penso. Deu ser l'anomenat instint de protecció. Tant se val, ara que aviat faràs deu anys, sé que si em morís no passaria res, que no sóc imprescindible. Això sí, em doldria no saps com perdre'm els anys que encara estan per venir, tots els que aquesta rifa que es diu vida tingui previst deixar-me assaborir.

I, sobretot sobretot sobretot, a les portes del teu desè aniversari vull donar-te les gràcies per tant i demanar-te perdó per les vegades que m'he equivocat, que no ho he sabut fer bé, que no l'he acabat d'encertar. Perquè miro enrere i m'adono que, en aquests deu anys, m'has transformat. Que tu m'has fet més forta i més pacient. Més versàtil, més ràpida i més hàbil. Que m'has demostrat que les coses no sempre són blanques o negres i que hi ha tantes tonalitats de gris com matisos vulguis veure-hi. Que no s'hi val el tot o res. Que no sóc capaç d'odiar-te, encara que d'un cop de porta facis trontollar tota la casa mentre em dius amb ràbia als ulls que «això no és just». Perquè, per més que et molesti alguna de les decisions que sovint he de prendre per tu, a la llarga, sabràs que això està escrit en el contracte, que forma part de les obligacions que tinc com a mare i que no puc eludir.